FOTO DE BENILLOBA II

    Una altra panoràmica de Benilloba el 26 de febrer de 1972. En ella destacaria la escassesa d'arbres en els camps. La foto és de Mario Guillamón depositada en al biblioteca digital valenciana.

FOTO DE BENILLOBA

 

        Esta foto pertany al a Biblioteca Valenciana Digital d'on l'he treta. Es una foto de Benilloba feta des de la carretera de Cocentaina amb una data aproximada de 1970. Ja esta el cementeri nou dalt del calvari i encara no s'ha escomensat la nova escola. En ella podem veure encara com era la partida de les Forques abans de ser urbanitzada amb els pins on estava l'abocador, el camí que anava vora el terrer  i totes les retauletes de bancals que davallaven cap al riu.

TENIR UN NIU ENGABIAT

 

         Un del jocs dels xiquets d’abans era per la primavera anar a buscar nius. Anàvem pel riu, pels marges, pels arbres... buscant nius de pardalets. Quan en trobàvem un intentàvem mirar que tenia: si estava buit encara, si tenia ous o pardalets. Sempre procurant no tocar-lo, ni estar molta estona mirant-lo o allí prop perquè sinó diem que la mareta avorria el niuet i l’abandonava. Una vegada localitzat un niu anàvem de tant en tant per veure l’evolució del pardalets fins que abandonaven el niu: quan tenia ous, quan sortien els pollets i encara no tenien plomes diem que eren de “canonet” després passaven a l’estat “d’emplomats” quan ja tenien plomes i per últim abandonaven el niu, aleshores el niu restava  buit. Alguna vegada i algunes persones que volien tenir un pardalet a casa el que feien quan trobaven un niu de caderneres, de verderols o gafarrons el que feien era engabiar-lo. Açò consistia en posat el niu amb els pollets dintre d’una gàbia al mateix lloc on estava. La mare continuava portant-los el menjar que els el donava per entre les reixes  ja que no podia arribar a dintre del diu. Quan els pardalets ja eren grandets i havien d’abandonar el niu aleshores agafaven la gàbia amb el niu dins i te la portaves a casa i ja tenies pardalets en casa als que tenies que alimentar i cuidar amb la finalitat que cantaren i així alegrar la nostra estança. Esta  pràctica supose que actualment estarà prohibida a més molt mal vista des de l’òptica conservacionista però en aquell temps era normal i no teníem la idea de fer res malament.

LES CAMPANES

Exposició de les tres campanes en la plaça per a exposar-les i beneïr-les abans de ser pujades en 1954: Maria del Consuelo,Joaquina i Santísmo Cristo de la Fe.

 

     Hui toca parlar de les campanes. El  Campanar de Benilloba disposa de quatre campanes,  una per cada costat del cos  superior, allotjades cadascuna en un va cobert per un arc de mig punt.

  Mirant cap al sud, es a dir, cap a la Font del Retor tenim la campana mes xicoteta, anomenada com la del “Santíssim Crist de la Fe”. Té un diàmetre de 45 cm.una altura de 37 cm i pesa 53Kg. Va ser fosa en 1954 en la fonedora Roses d’Adzaneta. A expenses d’Eduardo Garcia i Maria Pascual, dos veïns del poble. La truja és de ferro i la campana de coure.

    Mirant cap al nord, es a dir, cap a la plaça de l’església, està la campana “Maria del Consuelo”. És la mes grossa, medix 95cm de diàmetre i 80 cm. d’altura. La truja és de ferro i ella de bronze. Pesa  496 Kg. I va ser refosa en la fonedora Roses d’Adzaneta en 1954 a expenses de D.Pedro Puchol i Consuelo Barrachina. L’anterior va ser fosa en 1884 a expenses de D. Casto Barrachina, un avantpassat dels anteriors.

    Cap a l’oest, mirant a la plaça del Castell està la “Joaquina”. Amb un diàmetre de 80cm. una altura de 72 cm. i un pes  de 296 kg. La truja es de ferro i la campana de bronze. Va ser fosa en 1954 en la fonedora de Roses d’Adzaneta a expenses de tot el poble.

    I per finalitzar tenim  mirant cap a l’est la “Sta. Bàrbera”. Esta té un diàmetre de 72 cm una altura de  64 cm.  i un pes de 216 kg. Esta campana és la més antiga. Va ser refosa en 1819, quan l’anterior va caure a la plaça el 10 de juliol  del mateix any fent-se malbé, en Benissoda probablement per Domingo Roses. Esta campana va tenir la truja de fusta fins la dècada dels anys 80 del segle passat que les campanes van ser electrificades, aleshores la truja va ser substituïda per una de ferro. 

    

    Estes campanes van ser tocades manualment fins que foren connectades a un motor elèctric en els anys 80.

    La informació i les fotos està treta de la web campaners.com.

AURORA 2022

 

        Per fi hem pogut, després de 2 anys, eixir a cantar l’Aurora. De nit encara hem anat a arreplegar al rector. Allí el primer cafenet i la primera estrofa. Després hem demanat permís a l’alcalde per poder cantar. Segon café o mistela o herberet… ah! i els dolcets.  Ja amb el cos calent hem anat a la plaça l’església per començar els càntics de l’aurora. De carrer en carrer, de santet en santet, amb la frescoreta del matí hem vist rompre el dia, amb el so acompassat del bombo, la melodia dels bandúrries, el acompanyament de les guitarres i les veus dels cantors, amb ritme pausat, hem recorregut  tot el poble. Un plaer cantar amb la gent del  poble que any rere any ix per complir amb la tradició.

LA FONT DE LA TEULERIA

 

La font de la Teuleria fa 60 anys

La Font actualment

                La Font de la Teuleria era un lloc molt apreciat per els benillobers. On tradicionalment la gent  anava de passeig, a menjar-se la mona, a berenar… Poc a poc ha anat deteriorant-se, tots li hem donat l’esquena. En algun moment i per alguna actuació puntual s’ha fet que tornara a brollar l’aigua, però actualment presenta una imatge molt deteriorada. En un temps en que per ací i gràcies al Salt passen centenars de visitants no ens dona vergonya vorer l’estat actual de la font i els seu voltants? que diran de nosaltres? Crec que hem de mirar-se i cuidar un poc més les nostres coses, no podem arribar a este estat d’abandonament i deixadesa.

PORTAR NAVAIXA

 

                Encara que en el llenguatge normatiu diem navalla jo utilitzaré el mot navaixa que és com nosaltres coneixem el ganivet que es plega ficant-se en una ranura que forma el mànec. Hi ha de moltes classes i grandàries i el que hui és una ferramenta en desús i fins i tot no és molt ben vist,  en altres moments passats era habitual que tot hom en portara. Tots els homes tenien la seua navaixa: si anaven al camp a treballar o a les fàbriques, per a menjar tots treien la seua navaixa que servia tant per a tallar el pa, companatge o pelar la fruita com per a punxar el bocins i portar-los a la boca. També els xiquets portaven la seua navaixeta per a entrenar-se en el seu ús i fins i tot per al joc. Amb la navaixa  tallavem  una forqueta per a fer-se un tirador, amb la navaixa pelavem les canyes o es feiem un xiulet, o agafàvem una vara i ens l’ornàvem fent-li mosses o figures. També teniem un joc:”la Tallaeta” que consistia en fer un quadrat en la terra i dividir-lo en dos parts i acì s’enfrontaven dos rivals. Tirava el primer a clavar la navaixa en el costat del contrari, una vegada clavada a terra i seguint l’adreça que marcava la navaixa es marcava una linea recta i el espai mes proper al seu passava a ser de la seua propietat. A continuació tirava l’altre contrincant i es feia el mateix. Així fins que un dels dos guanyara tot el terreny. Si la navaixa no es clavava a terra o no encertava en el camp contrari es perdia el torn i tirava el contrari. Joc de xiquets que ara seria impensable. O tempora o mores!