LES NOSTRES ESPANTACRIATURES

 

    Hui he assistit amb els xiquets de l’escola a un contacontes   i la contadora d’històries ens ha parlat les  nostres espantacriatures. Si, d’aquells essers fantàstics  dels que ens parlaven als valencians quan érem xiquets. I ens ha parlat del Butoni, de l’home dels nassos, la Bubota, la Quarantamaula... I mira per a on a mi el cap me se n’ha anat  al meus temps de xiquet i he començat a recordar als esser fantàstics de la nostra infància. Aquells que utilitzaven les persones majors (pares,iaios, veïns...) per a fer-nos por, atemoritzar-nos amb una finalitat concreta. I he pensat amb el Home del Sac, aquell que m’imaginava com un rodamón, mal vestit, lleig, amb el nas gran, barba d’una setmana i amb un sac al coll que et  podia eixir per qualsevol cantó i que no era el home que comprava ferro vell,que encara que li semblava,  a este coneixíem perquè anava  cridant per a que les dones el sentiren. Vindrà l’Home del Sac... ens deien quan no feies cas als pares. Un altre ésser fantàstic era la Mumerota Coqui. No puc parlar molt  d’ ella perquè no vaig arribar a veure-la mai. Però me la imaginava com un personatge vestit tot de negre, amb caputxa que impedia veure-li la cara, que es desplaçava amb molta facilitat, com si els peus no li tocaren a terra, per les zones fosques o en penombra. I que la teníem sempre present quan anàvem per les diferents cambres de la casa,el seller, el porxi, encenent la llum abans d’entrar a qualsevol d’elles i mirant de reüll darrere de les portes.  I del Paremans que em dieu? Este si que feia por, perquè no sabíem quines eren les seues pretensions. D’ell sols coneixíem que tenia moltes mans, per a que servien ? No ho sabíem. També eixia per la nit, així que no era fàcil de vorer. Recorde una vegada a l’escola, a les escoles velles allí en les moreres, que a l’entrar pel matí vam vorer  en un sòcol de fusta que rodava per tota l’aula les seues petjades, l’empremta dels seus dits en la pols acumulada de dies de no haver netejat. Estava clar, tantes ditades al voltant sols es podia deure a la visita del Paremans. I este va ser el comentari habitual dels xiquets durant molts dies. Xiquets que no teníem ni ordinadors ni mòbil, sols de tant en tant una estoneta de dibuixos animats en blanc i negre, i molt de temps per a jugar i imaginar. Ah! No s’oblidem del Cotxe de la Sang. Este crec que era el que més por feia: deien que agarraven als xiquets els entraven dins i els treien la sang i mai més tornaven a saber d’ells. Era un cotxe negre, tot tancat, no es podia veure dintre d’ell i que  de tant en tant passava per la carretera. No baixeu a la carretera! Que per allí passa el cotxe de la sang!.. ens deien els pares amb la finalitat clara de que no s’acostarem  a jugar a la carretera per evitar el perill d’un possible atropellament en un temps en que el tràfic era mes escàs i tal vegada per eixe motiu fora més perillós. Tal vegada haguera alguna  criatura més d’aquest tipus que jo no vaig arribar a conèixer però estes quatre si que estaven presents en els xiquets de Benilloba, i eren els nostres pròpies espantacriatures, els nostres éssers fantàstics.

ANUNCIS PUBLICITARIS IV

 

        Continuem amb la sèrie d’anuncis publicitaris apareguts en el programa de danses de 1940 (cortesía d’Angelines Carbonell)  i reflex de l’activitat económica, productiva i de serveis, del poble. En aquest cas s’anuncia un  establiment de begudes i licors, fins i tot de gel, una perruqueria de dones i una tenda de diferents tipus de productes .

ANUNCIS PUBLICITARIS III

 

        Continuem amb aquesta sèrie d’anuncis del que era la nostra economia comercial i productiva en l’any 1940.I en primer lloc tenim la tenda d’articles de vestir “El Sol de Levante”, encara en la memòria de molts benillobers ja que va estar en actiu fins als anys 80 del segle passat. Després tenim el de la fàbrica de teixits d’Eduardo Boronat, que seria en els seus orígens perquè encara es localitza en sa casa, en el carrer S. Agustí. Per  últim tenim el de la fàbrica de licors també coneguda per la fàbrica de Balaguer quan encara era del fill de la Viuda de Vicente Garcia, el que hem conegut com Ricardo Reig.

ANUNCIS PUBLICITARIS II

 

        

    

        Continuem amb la publicitat que apareix en el programa de les danses de 1940. Un any després de la guerra  estos anuncis son reflex de l’economia local. En estes pàgines es publicita en primer lloc el Casino de Rogeliet ( com es coneixia popularment) situat en la placeta de l’estanc. Quantes històries s’hauran viscut entre les parets d’este casalot. Era casino, es feia ball i fins i tot assajava durant algun temps la nostra Filarmònica. En segon lloc tenim un anunci d’una tenda: Vda. De Daniel Ivorra. Allí es venia de tot: menjar,roba, perfums. Una tenda de les d’abans, antecedent dels actual supermercats, salvant el temps i les diferències. Tenda coneguda popularment com “la botigueta” i que molts de nosaltres encara hem conegut. I en darrer lloc la fàbrica de Joaquin Doménech Herrero, que segur que també se la coneixia per algun nom popular, però que desconec, on teixien mantes, producte que serà la base del posterior desenvolupament econòmic del poble i també alforges, producte molt habitual en la industria tèxtil d’aquell temps  per el seu ús i consum.

ANUNCIS PUBLICITARIS

 

             Actualment en l’economia de mercat un element fonamental és la publicitat. Per a poder col·locar qualsevol producte en el mercat amb perspectives d’èxit és imprescindible la publicitat del producte. S’ha de crear la necessitat per a poder vendre el producte. Ara vejam aquestos dos anuncis que apareixen en un programa de danses de 1940. En un d’ell una empresa de Benilloba (els Cortesos) oferta productes tan variats (diversificació de la producció) com són fils de cotó, sedalines i sodes (producte de moda en aquell temps). En l’altre, el Bar-Casino, el de la plaça de la font, oferta la seua varietat de begudes, així com entrepans i aperitius. Ah! també  un excel·lent cafè amb llet i un immillorable xocolate.

RECORDANT LES DANSES

 

            Servisca esta foto com a record de les nostres danses. En ella la tia Balbina i Pepet l’Esquilador, dues persones molt balladores, de les que gaudien realment de les danses, de les que en sentir unes notes de la xirimita els faltava el temps per posar-se a ballar, de les que s’emborratxaven amb l’ambient de la plaça. Malauradament ja és el segon any consecutiu en el qual, pel motiu que tots sabem s’han deixat de ballar les danses. Al llarg de la nostra historia açò ha ocorregut en contades ocasions  i sempre per motius  molt difícils i desagradables com va ser els anys de la guerra civil i tal vegada en alguna altra ocasió amb motiu d’alguna peste. Esperem que  tot el so açò passe i l’any que ve ens pugam veure altra vegada a la plaça amb el so de la xirimita i el redoble del tambor, pugam comprar les bolletes de la rifa del mantó, o del cuixot, gaudir de la imatge dels mantons i del retrobament de tots els benillobers.

L' ALCOIANA DE DÈNIA

   

                Fa uns dies per Facebook vaig vore esta foto. De sobte vaig pensar “L’Alcoina de Dènia”! Perquè nosaltres dèiem Alcoiana a tot aquell autobús que transportara viatjers. Aleshores La Alcoyana era una empresa de transports que amb els seus autobusos i  des de la seua seu en Alcoi intercomunicava molts pobles de la província. Per Benilloba passaven dos línees: la de Quatretondeta-Alcoi i la de Guadalest-Alcoi. Esta segona per l’estiu es convertia en Benidorm-Alcoi, per allò del turisme. La primera, la de Quatretondeta-Alcoi de matí feia el recorregut de Quatretondeta a Alcoi i passava per Benilloba sobre les 8 del matí. A migdia feia el recorregut al revés i passava per Benilloba sobre les 2.30h.  La de Guadalest-Alcoi de matí feia el recorregut de Guadalest a Alcoi i per Benilloba passava un poc més tard, sobre les 8.30 h. i de vesprada retornava passant per Benilloba a les 16.30h. A més, pertanyent a un altra companyia, estava la línea Dénia-Alcoi, que de matí feia este recorregut i passava per Benilloba sobre les 9 i de vesprada retornava sobre les 16 h. Esta tenia la particularitat que passava per Cocentaina i acabava el seu recorregut a l’hostal del Racó, mentre que les altres dues anaven directes a Alcoi i feien una primera parada en la Plaça d’Espanya  i la segon en el seu garatge de l’Alameda.  Les tres tenien la finalitat d’apropar a tots els habitants dels pobles que recorrien al centre comercial i de servicis que suposava Alcoi. A Alcoi s’anava  a comprar articles d’ús no habitual com podien ser roba, articles de ferreteria, medicines, anar al banc, fer qualsevol gestió administrativa, visitar al metge o al dentista, agafar un altre autobús o tren per anar a Alacant o Valencia. També transportaven la il·lusió que suposava per a les persones visitar una ciutat amb les seues tendes, aparadors, bars i tràfec de gent que no era habitual en els seus llocs d’origen. La de Dènia apropava dos ciutats i comunicava un nombre me elevat de pobles i a la vegada més allunyats com Castell de Castells i ens permetia anar a Cocentaina on també podien fer-se certes gestions. En aquells moments de poc tràfic, el pas de les alcoianes suposava  moments de referència en el temps, el seu soroll característic ens donava, a xiquets, homes del camp, dones en casa o en el llavador, l’hora d’anar a escola o de sortir d’ella, d’esmorzar, de dinar,  berenar o canviar de quefer. Poc a poc va anar augmentant el nombre de vehicles particulars que ens permetia una major mobilitat i en qualsevol moment, al temps que minvava el nombre de passatgers d’estes línees de transport fins anar desapareixent una rere altra.