CORTINES DE BALADRE

 

 Actualment ja no es veuen per el poble estes cortines de baladre però fa unes dècades si que n’hi havia moltes en les portes i finestres de les cases per evitar que passaren les mosques. Estes cortines es feien aprofitant un recurs natural i pròxim: el baladre, que era fàcil de trobar per les vores del riu. El sistema era molt fàcil i qualsevol podia fer-se una cortina de estes característiques. Les branques del baladre després d’haver-les desfullat es tallaven a trossets de 8 o 10 cm. de llargària. Després amb una agulla i amb fil ( prou resistent com era el fil de palomar) es passava per la medul·la del baladre, un canut  darrere d’altre fins a completar la filera. Les fileres anaven enganxades a una barra de fusta transversal que tenia la llargària de la porta o finestra que hi havia que cobrir. S’havia de tenir la precaució de rentar-se les mans després de manipular el baladre per el seu efecte tòxic o bé bullir els trossos de baladre per a que perdera el seu efecte tòxic.  Una forma  artesanal i sostenible de fer cortines

SANTÍSSIM CRIST DE LA FE

 

     Esta estampa es un record de la festa que es va fer  el 30 de març de 1947 (diumenge de Rams) per a beneir la nova imatge del Santíssim Crist de la Fe  que anava a col·locar-se   en el nínxol que hi ha damunt l’altar en el lateral esquerre de l’església.  La imatge va ser sufragada per el matrimoni format per Eduardo Garcia Ivorra i Matilde Reig Cardona.  Com a conseqüència de l’incendi i destrucció del 23 de juliol de 1936, als cinc dies d’iniciar-se la guerra civil, van desaparèixer imatges, ornaments, objectes sagrats i arxius. Posteriorment  l’edifici va ser utilitzat per a altres fins. Acabat el conflicte escomençarà una reconstrucció i reposició progressiva d’imatges.

 

LA CLASSE DE D. ANTONIO

     D.Antonio  (no recorde el seu cognom ) va ser un mestre que hi va haver a Benilloba entre els anys  1968 i 1972 aproximadament. Sols recordé que  va ser mestre meu durant un curs, que tenia fama de ser bon mestre ( dels de la “letra con sangre entra”).També recorde que és el únic que a mi m’ha pegat, encara tinc la imatge de les meus llàgrimes regallant per la pissarra de la galtada per no saber fer bé una divisió que em va posar. Com ens portava a tots mes rectes que un fus i a base de garrot tots anaven aprenent, doncs deien que ensenyava molt. Si volíem aprendre més ens quedàvem una horeta més de vesprada pagant la permanència i estudiant en un llibre diferent. Ací tots ja no arribàvem, clar està, perquè tots els pares no s’ho podien permetre o perquè tenien un concepte diferent de l’ensenyança. El tal D. Antonio era de Castells de Castells i vivia a Benilloba amb la seua família en una caseta de les 3 que anomenen casetes dels mestres situades front a la casa del metge. En la foto està amb tots el seus alumnes d’una de les seues promocions davant les dos aules que també van fer per eixos anys en el pati de les antigues escoles. 24 alumnes de diferents edats, entre el major i el mes xicotet hi havia una diferencia de 6 anys. O siga, agrupats en una classe el que hui serien els sis cursos de primària. Tots abillats amb la sahariana de color beix que per aquells anys ens van fer per assistir a classe. De tots alguns malauradament ja han faltat. Un se’n va anar a viure a Alcoi i ja no he sabut res d’ell. De’ls altres, alguns van seguir estudiant i van acabar una carrera, altres van optar per la formació professional (el poder estudiar començava a ser una opció per a la gent treballadora) i la gran majoria als 14 anys es posarien a treballar. Tota una generació de joves que van jugar, córrer, i créixer pels carrers i camps de Benilloba.

LA FIGUERETA

 

    Era la nostra Figuera. Sota ella tots passavem. Des de baix tots la contemplàvem. Canviava segons l’època de l’any. Nua en l’hivern, amb brots verds en primavera que ens transformàvem en un atapeïd fullam en l’estiu per a caviar a les tonalitats del groc i marró de la tardor. Tot un joc de colors al que ens havíem acostumat els benillobers any rere any, generació rere generació. S’havia convertit en un emblema nostre, en una senya d’identitat. Quan algú no sortia molt del poble li deien que mai perdia de vista la figuera. S. Xoxim sempre estava allí dalt amb una vigilància continua, velant per la salut de tots nosaltres. Els estornells l’acompanyaven amb un revol continu convertint les seues branques en una segura estança. Va ser tallada moltes vegades i intentat assecar-la unes altres. Es conten anècdotes: el meu iaio una vegada es va despenjar de la terrassa del campanar lligat una corda per tallar-la. Però en la primavera ella renaixia i tornava a créixer, i als anys, per setembre deixava caure les seues figues. I tot degué començar amb l’excrement d’algun pardal que fart de figues va alleujar el seu cos en el badall entre dos carreus. Miracles de la natura.Allà per l’any 88 o 89 del segle passat es va restaurar la façana de l’esglèsia i el seu campanar. Acì es va acabar la nostra figuera i la seua història. La veritat era que el seu tronc, cada vegada mes gros, anava separant els carreus i les pedres cantoneres amenaçaven de desprendre’s. Hi va haver la seua polèmica perqué ens vam veure un poc nuets, despullats d'un emblema molt nostre, d'una part del nostre poble, una part de la nostra vida.

PLOURE AMB CONEIXEMENT

      Des del dilluns hem tingut uns dies de boires i pluges. Però estes pluges semblen que ha caigut bé. Ha plogut a intervals, però de forma moderada i encara que s’han arreplegat uns quants litres, no massa, esta pluja ha segut beneficiosa per al camp ja que al ploure de forma moderada l’aigua es filtra pel terreny i no va directament al riu, regant els camps i alimentant aqüífers. Per això podem dir que ha plogut amb coneixement. Ploure amb coneixement és una frase feta que utilitzem per a referir-se a que plou moderadament i de manera continua. També podem dir que ha segut un temporal el que hem tingut estos dies per a diferenciar-lo de les tronades ( que es quan plou de forma torrencial acompanyat de llamps i trons).

OLIVERES MIL·LENARIES

Olivera amb quatre troncs.

          L’olivera com al majoria d’arbres consta de les següents parts: arrels, tronc, branques i fulles. Però a més té una part característica seua que es la panna ( peana en castellà) que es la part que està entre el tronc i les arrels. Està panna unes vegades està colgada a terra, en altres  la part superior sobreïx per damunt terra i unes  altres vegades presenta forma de casquet esfèric oberta per una part i buida en l’interior originant una espècie de cova de diferent grandària. Lògicament està panna augmenta de grandària amb l’edat  i de vegades d’una mateixa panna surten diversos troncs que  ens anuncia la longevitat de l’arbre. Ací vos presente unes quants oliveres, totes  molt velles, pròximes unes d’altres i que no sabria dir l’edat d’elles, perquè no soc un especialista en estos temes, però de segur que poden estar pròximes al  miler d’anys.

Olivera amb una panna oberta per dins.

Olivera amb cinc troncs

SHUBASTADOR

 

                   Esta foto ens mostra a Joaquin Domènech Colomina en 1941 venen la seua mercaderia(generalment mantes) en Fuentesaúco, un poble se Zamora, a més de 600 Km de Benilloba, acompanyat d’un ajudant  (del que desconec el nom) que esta a peu de terra i vestit amb el guardapols. Estan subhastant, una particular forma de venta ambulant en la qual moltes persones de Benilloba s’han guanyat la vida durant quasi tot el S.XX. Amb un camió,carregat fins la baca, dos homes, un conductor i un ajudant, corrien per diferents llocs de Espanya oferint els seus productes. El sistema de venta consistia en arribar a un poble buscar un lloc prou concorregut o freqüentat per instal·lar-se-hi, després  conseguir atraure l’atenció dels vianants, i per açò cada subhastador tenia la seua pròpia tècnica ( amb la paraula, oferint productes llamatius,etc). Una vegada reunit un grup nombrós de gent començava la subhasta: s’oferia una manta a la que posava un preu fixe i després anava afegint altres de diferents característiques fins a completar un lot. Tot per el preu inicial. D’esta manera es donava la imatge de que al preu del primer producte el comprador n’adquiria uns quan més. Eren les ofertes de l’època.

                Bé per la falta de treball, per necessitats econòmiques o per necessitat de donar eixida als productes d’una industria tèxtil artesanal, este tipus de venta va anar creixent la llarg de tot el segle. Van ser molt els Benillobers els que la van practicar i  que també implicava un determinat tipus de vida que els va dur a recórrer tota Espanya fins als llocs més amagats, incloent també les illes.