L' ALCOIANA DE DÈNIA

   

                Fa uns dies per Facebook vaig vore esta foto. De sobte vaig pensar “L’Alcoina de Dènia”! Perquè nosaltres dèiem Alcoiana a tot aquell autobús que transportara viatjers. Aleshores La Alcoyana era una empresa de transports que amb els seus autobusos i  des de la seua seu en Alcoi intercomunicava molts pobles de la província. Per Benilloba passaven dos línees: la de Quatretondeta-Alcoi i la de Guadalest-Alcoi. Esta segona per l’estiu es convertia en Benidorm-Alcoi, per allò del turisme. La primera, la de Quatretondeta-Alcoi de matí feia el recorregut de Quatretondeta a Alcoi i passava per Benilloba sobre les 8 del matí. A migdia feia el recorregut al revés i passava per Benilloba sobre les 2.30h.  La de Guadalest-Alcoi de matí feia el recorregut de Guadalest a Alcoi i per Benilloba passava un poc més tard, sobre les 8.30 h. i de vesprada retornava passant per Benilloba a les 16.30h. A més, pertanyent a un altra companyia, estava la línea Dénia-Alcoi, que de matí feia este recorregut i passava per Benilloba sobre les 9 i de vesprada retornava sobre les 16 h. Esta tenia la particularitat que passava per Cocentaina i acabava el seu recorregut a l’hostal del Racó, mentre que les altres dues anaven directes a Alcoi i feien una primera parada en la Plaça d’Espanya  i la segon en el seu garatge de l’Alameda.  Les tres tenien la finalitat d’apropar a tots els habitants dels pobles que recorrien al centre comercial i de servicis que suposava Alcoi. A Alcoi s’anava  a comprar articles d’ús no habitual com podien ser roba, articles de ferreteria, medicines, anar al banc, fer qualsevol gestió administrativa, visitar al metge o al dentista, agafar un altre autobús o tren per anar a Alacant o Valencia. També transportaven la il·lusió que suposava per a les persones visitar una ciutat amb les seues tendes, aparadors, bars i tràfec de gent que no era habitual en els seus llocs d’origen. La de Dènia apropava dos ciutats i comunicava un nombre me elevat de pobles i a la vegada més allunyats com Castell de Castells i ens permetia anar a Cocentaina on també podien fer-se certes gestions. En aquells moments de poc tràfic, el pas de les alcoianes suposava  moments de referència en el temps, el seu soroll característic ens donava, a xiquets, homes del camp, dones en casa o en el llavador, l’hora d’anar a escola o de sortir d’ella, d’esmorzar, de dinar,  berenar o canviar de quefer. Poc a poc va anar augmentant el nombre de vehicles particulars que ens permetia una major mobilitat i en qualsevol moment, al temps que minvava el nombre de passatgers d’estes línees de transport fins anar desapareixent una rere altra.

 

 

     

 

 

EL CRESOL

 

                El cresol és un utensili utilitzat per a fer o donar llum, consisteix en un recipient de llautó degudament modelat per a contenir un combustible líquid (generalment oli) i  amb els cantons xafats per a que puguen sostenir la metxa o ble. El funcionament era molt senzill: la metxa amb contacte amb l’oli i amerada d’ ell el transportava cap a l’extrem que una vegada encès mantenia constantment la flama. La metxa també es cremava encara que molt lentament i cada cert temps calia extreure-la un poc. El recipient tenia a un costat una prolongació de xapa acabada en ganxo que servia per a sostenir-lo en la mà o penjar-lo a algun lloc. D’ús habitual a les vivendes abans de la utilització de l’energia elèctrica  el seu mot roman en algunes frases fetes com:

-“Bona nit cresol, que la llum s’apaga”. Quan una cosa s’interromp de manera sobtada.

-“Ser com oli en cresol”. Per ressaltar l’oportunitat d’un fet o un acte.

-“No saber on es penja el cresol”. Per a destacar la ignorància.

                El cresols ara resten com a records d’un temps passat o com a peces de museu etnogràfic. Però crec que deurien tindre’ls presents i no oblidar-nos d’ells per si no tardem en tornar a fer-los servir com a conseqüència dels darrers tropells de les companyies elèctriques i l’evolució posterior que s’esbrina.

ONOFRE CLIMENT: UN BENILLOBER MORT A CUBA

 

Document cedit per Lola Herrero

        El que actualment coneixem per “la Guerra de Cuba”  en realitat van ser tres guerres o bé la guerra es va desenvolupar en tres etapes.

-Una primera etapa anomenada Guerra del 68, també Guerra Gran o Guerra dels Deu Anys que va començar en 1868 amb el “Grito de Yara” i va acabar en 1878 amb el Pacte de Zanjón on van capitular les forces independentistes cubanes front a l’exèrcit espanyol.

-Entre 1878 i 1890 algun grups independentistes dispersos no satisfets del resultats del pacte, ja que no  van aconseguir cap dels objectius desitjat, la independencia i l’abolició de l’esclavitud, continuaren la seua lluita en l’anomenada Guerra Xiquita.

- La tercera  va ser la guerra Hispano-estadounidense  en 1898 que va acabar amb la derrota espanyola que li va suposar la liquidació de les restes del seu imperi colonial: Cuba, Puerto Rico i les Filipines.

                Estes guerres van suposar una sangria per a les tropes espanyoles. Tropes formades per joves arrancats a les seus famílies, apartats del seu medi per anar a lluitar a un lloc estrany per a ells, en unes condicions molt difícils per el clima i condicions mediambientals, mal equipats, mal alimentats i pitjor preparats. Sols la guerra del 68 va suposar segons un informe d’Antonio Cánovas del Castillo la xifra de 100000 morts, la tercera part dels soldats enviats a l’illa i un 90% van morir en hospitals i per causes naturals.  Algunes d’estes víctimes van ser benillobers com es el cas  d’Onofre Climent Martínez que  sols dispose la partida de defunció que encara conserven els hereus familiars i la partida de bateig. Onofre  que pertanyia al Regiment d’infanteria de la Habana va morir en un campament militar amb un nom difícil de llegir (Magibueva) de còlera el 3 d’octubre de 1871 al 26 anys. Onofre havia nascut a Benilloba el 7 de gener de 1845 fill de Pascual Climent (llaurador i de Benilloba) i de Francisca Martínez (de Llíria). Els avis paterns eren Joaquín Climent de Benilloba i Teresa Moltó de Cocentaina. Els avis materns eren Onofre Martínez de Xiva  i Pascuala Causin de Llíria. Difícil d’imaginar el drama familiar i personal que suposaria el traure a un jove de sa casa i del seu poble de muntanya per emportar-se’l a l’altra banda de l’oceà a lluitar a un lloc desconegut, sense cap interès per a ell i amb unes condicions infrahumanes.

HOMENATGE ALS DEPORTATS DEL COMTAT AL CAMP DE CONCENTRACIÓ DE MATHAUSEN

 

      

El 25 de Maig de 2021, 76 anys i 20 dies després de l’alliberament del deportats del camp de concentració nazi de Mauthausen la Generalitat Valenciana va retre homenatge, en el Centre Cultural de Muro, a les 8 víctimes de la nostra comarca del comtat que van sofrir i van viure en primera persona els horrors d’aquest camp. Ells van ser:

- Eduardo Garrigós Soler de BENILLOBA

- Blas Benilloba Ruiz de COCENTAINA

- Hermenegildo Vicent Ragués de GAIANES

- Joaquín Calatayud Bas i Vicente Tomás Mogino de MURO DE ALCOI

- Antonio Carbonell Nicolau de MURO DE ALCOI – CELA DE NÚÑEZ

- Miguel Cerveró Bay de PLANES

- Álvaro Vercher Cortell de QUATRETONDETA

A l'acte van assistir representants dels ajuntaments (malauradament no hi va assistir cap representant de l'ajuntament de Benilloba), familiars de les víctimes, membres del Forum per a la memòria històrica de Cocentaina i la Consellera de Participació, Transparència, Cooperació, i Qualitat democràtica, Rosa Pérez Garijo. A l'acte van intevenir l'alcalde de Muro, representants del Fòrum (Joan Jordà) i Francesc Jover) i la Cosellera. Tots ells van recalcar la necessitat de posar en valor i retre homenatge a estes persones que amb el sacrifici de les seues vides van lluitar per valors tan grans com són la llibertat i la democràcia i van contribuir a la derrota del feixisme.

            

BENILLOBA EN BLANC I NEGRE V: LES ESCOLES

 

Foto1 Cortesia Hereus de Josefina Agulló

Foto 2 Les escoles.Cortesia Hereus de Joaquina Agulló.

Foto 3.Grup de xiquetes i mestra

Foto 4 Any 1947. Cortesia Cèlia Ibàñez.www.unaherrerodebenilloba.com

        Amb esta sèrie de fotos tenim una representació gràfica de l’evolució  del carrer que popularment hem conegut com les escoles i que oficialment és el carrer Alacant. En un principi, i estic parlant d’abans de 1912, quan es va fer la carretera que circula per baix del poble, la carretera o camí travessava el poble i per ací eixia cap a Benasau i Gorga. Aleshores esta zona del poble era anomenada com el raval, d’ací ve el nom de la filà de l’arrabal. La paraula raval ve de l’àrab a-rabal, que significa les afores, la zona que quedava fora de la muralla que tancava una ciutat. Al llarg del s XX este espai ha anat canviant progressivament fins a convertir-se en el carrer actual. En el 1931 es van inaugurar les escoles amb els patis i tot tancat per el mur  com podem vorer en la Foto 2, encara que esta foto es un poc posterior, les moreres ja ixen per dalt del mur. Tot el recinte escolar està en mig del camp, apartat del casc urbà. A l’altra banda del camí hi havia un marge de pedra que sostenia un bancal en la part superior, com podem veure en les fotos 1 i 3:la foto 1 podria ser dels anys 30  i la 3 de l'any 52 (aproximadament), les dues, com a fons, tenen els cops dels xiprers. La foto 4 és de l’any 1947 i a més de veure el que seria un dia de festa amb la celebració d’una correguda de jònecs amb els joneguers, manoles, música i barreres podem il·lustrar-nos de com era l’espai del que parlem. Després, ens els anys 50 ja es construiria l’edifici de la societat musical (la música com solem dir-li). Les fotos 5, 6 i 7 ja són de finals dels anys 60. Ací el carrer ja esta perfectament delimitat, amb edificis a les dues bandes, a més en el recinte escolar s’acaben d’estrenar dos noves edificacions de dues plantes, en la situada a l’est es crearan dues noves classes, el poble esta en expansió, tal vegada iniciant  la seua millor època, per acollir l’augment de xiquets resultat  del baby boom. L’edifici a la banda oest es convertirà en dos pisos per a mestres. Els cotxes aparcats pel carrer és ja quelcom habitual i els pinets es convertien en un parc.

Foto5 Cortesia M.Carmen Reig

Foto 6 Cortesia M.Carmen Reig

Foto 7 Cortesia M.Carmen Reig

FAM O GANA?

 

        Hui me s’ha acudit parlar de refranys, expresions, locucions, dites, frases fetes… al voltant de la parula fam que són habituals i populars en la nostra parla. Així, diem passar fam o passar gana quan necessitem suplir una carència no sol d’aliments sinó de altres tipus com per exemple de diners: fam de diners.Pel contrari el qui queda bé en taula i s'ho menja tot, li diem que té bona gana. Quan algú no està amb bona situació econòmica li se diu que passa més fam que un mestre d’escola, frase feta que ve d’un temps en que  els mestres no estaven massa ben pagats,  també tenir més fam que un lladre o  ser un mort de fam. Qui te fam somnia rotllos  se li diu quan hom desitja alguna cosa difícil d’aconseguir. Quan la situació no és gens bona per qualsevol motiu direm que la fam ens dirà cotxinos. Tens fam? Pega un bram: sentència irrevocable. Amb la fam que s’espera matar no és fam, insinuem que no hi ha problema quan s’atisba la solució. Per definir a un egoista diem el qui està fart, no se’n recorda de qui te fam. I per últim, quan en realitat tenim fam diem  que vegem animetes i quan mengem matem la fam.

UN EMBARBUSSAMENT I TRES ENDEVINALLES

 

Entre els records d’infància guarde este embarbussament i les risses que ens produïa a l’intentar repetir-lo  i les tres endevinalles que encara que les teníem apreses des de la primera vegada no ens cansàvem mai de que ens les repetiren.

Un arbret ben estisorejaet,

que no hi ha al món estisorejador

que sàpia estisorejar-lo millor.

 

Llarg com un budell

i redó com un garbell.

Que és?

 

Un bancal ben llaurat,

que la punta de la rella no li ha entrat.

Que és?

 

Una cosa com un plat,

xic xac, ja s’ha amagat.

Que és?