dissabte, 17 d’abril de 2021

14 Abril 1931.Carrer San Josep. Benilloba.

 

Foto: Arxiu família Joaquin Herrero i Joaquineta Domenech.www.unaherrerodebenilloba.com

             La foto (que pertany a l’arxiu de la família de Joaquin Herrero i Joaquineta Domènech i treta de la web www.unaherrerodebenilloba.com) és un autèntic document  de gran rellevància per a la historia del nostre poble. Amb la proclamació de la II república en Espanya el 14 d’abril un grup de gent del poble ix al carrer per a celebrar-ho. Alguns vesteixen jaqueta i corbata, bona senyal de que anaven de celebració. Porten una gran bandera de la que no s’aprecia ni dibuix ni color, al costat un home porta un estendard amb les fotos dels capitans Fermín Galan i Àngel Garcia autors del pronunciament militar el 12 de desembre de 1930 en Jaca contra la monarquia d’Alfonso XIII i a favor de la república. Amb el fracàs de l’alçament  foren jutjats, condemnats a mort i afusellats el 14 de desembre per la qual cosa es van convertir en màrtirs i símbols de la república.

                La proclamació de la II república espanyola el 14 d’abril de 1931, de la que estos dies s’ha complit el 90 aniversari, va ser la conseqüència d’unes eleccions municipals celebrades el 12 d’abril, diumenge, en les quals el partits republicans van obtenir majoria en 41 de les capitals de província espanyoles. Una altra era la situació en les zones rurals i les poblacions mes xicotetes. Tornant a la foto  hem de dir que no és una manifestació molt multitudinària: un grup d’unes 50 persones acompanyen els estendards i una pancarta de la que tan sols es llig: Viva. La resta de gent està mirant  a les portes, balcons, i altres pendents del fotògraf. Els resultats de la votació en Benilloba no arribarien a conèixer-se perquè segons he sentit contar un jove del poble va entrar sobtadament al col·legi electoral i agafant l’urna la va tirar a terra, trencant-la i escampant tots els vots. Per la qual cosa es va invalidar la votació.

                Altes coses que caldria ressenyar de la foto seria que es tracta del carrer S. Josep també anomenat carrer les Eres i que en la república va passar a anomenar-se com carrer de Francisco Bataller. El carrer està tot empedrat amb un eix central format de pedres allargades i planes que estaria més enfonsat que els laterals per canalitzar l’aigua de la pluja.

                La primera casa a ma esquerra de façana emblanquinada era un hostal. També a este costat hi ha dues cases en les quals la finestra del porxi te forma de mig arc. Doncs la primera pertanyia a la família Aracil-Crespo: ací vivien José Aracil (Gabiel el Fuster) que va pertànyer a la quinta del biberó (joves de 17 anys reclutats i que van participar en la batalla de l’Ebre) i F. Javier Aracil també reclutat per anar al front i que amb posterioritat seria oncle meu. La segona casa amb l’arc pertanyia a la família Morrió-Grau,els meus iaios, i amb moltes possibilitats de que els que estan abocats en el balcó o en la porta foren o mon pare o algun oncle. També el fill major (Antonio Morrió va pertànyer a la quinta del biberó).

                En primer pla podem veure un fanal que pertany al primer enllumenat del poble i que fins fa poc encara en restava algun pel poble.

                En resum una foto amb valor històric pel moment que representa i il·lustrativa sobre l’aspecte que presentaven els carrers del poble en aquella època.


diumenge, 4 d’abril de 2021

MENJAR-SE LA MONA

 

Jovens un dia de camp.Foto:Josefina Agulló

En Benilloba tradicionalment, com en molts altres llocs, hem anat a menjar-se la mona els dies de Pasqua. El final dels dies de desdejuni i abstinència de la Quaresma solia celebrar-se d’esta manera. La mona es comprava al forn o bé podia ser regalada per algun tio o tia, padrí o madrina i aleshores el dia de Pasqua el xiquet anava a sa casa a demanar-la amb una cistelleta. Sembla que el mot mona té el seu origen en la paraula àrab “munna” que significa regal. La mona està feta de panou, rematada en el centre amb un ou bullit i ornada per damunt amb sucre i clara d’ou muntada. De vegades es menjava acompanyada de llonganissa (que s’anomena de Pasqua) o sobrassada. Els xiquets solien acompanyar-la també amb el xocolate. Era típic menjar-se-la per a berenar els tres dies de Pasqua i també el dia de S. Vicent. Per a l’ocasió podíem estrenar unes espardenyes pasqueres o alguna peça de roba. En Benilloba soliem anar a menjar-se-la a diferents llocs: la font de la Teuleria, el Salt,La Casablanca, el Mas de Quintín,el Tossal del Moro,la font de Petrosa, el pins de D.Pedro, castell de Penella...Segons la moda de l’ època. L’ou es deixava  per a l’últim moment i  també era tradició trencar-li’l al front de qui se’ns posava per davant dient el verset següent:

Ací em pica,

ací em cou,

ací em menge la mona

i ací et trenque l'ou".

Hi ha que tenir cura de no pegar per la punta de l’ou perquè podia fer mal  i provocar-li un bon gínjol al front.

Bona Pasqua tingueu!

 


divendres, 26 de març de 2021

EL BASQUET

 



           El basquet era una cistella o caixa de forma oblonga, més llarga que ampla amb els extrems semicirculars. La base era un poc mes xicoteta que la part superior de manera que els llistons que la tancaven pels costats estaven lleugerament inclinats cap a  dins.Els llistons estaven fets de fusta, segurament de pi i les vares que els envoltaven abraçant-los eren branques de vímet partides per la mitat i clavades amb claus. El vímet permet doblegar-lo amb facilitat. Aquests cistells s’utilitzaven per a la càrrega i el transport de fruites i verdures: pomes, peres, tomaques etc. Per la seua forma i capacitat pense que serien prou difícils de manejar per una sola persona. Van deixar d'utilitzar-se en els anys  seixanta del segle passat.


dissabte, 13 de març de 2021

BENILLOBA EN BLANC I NEGRE IV



          Estes dues fotos es van fer el 5 de setembre de 1956. En una vegem a una parella de balladors de vesprada, el xic es José Luis Fuentes. L’altra són la totalitat del cap de dansa del mateix dia però per la nit. En esta podem fixar-nos en la indumentària d’elles: mantó obscur i falda llarga i ells tots amb camisa blanca, els pantalons algú els porta curts i els altres llargs. El calçat també és prou variat. Conec a algun però sense la suficient seguretat per posar-li nom.



dissabte, 6 de març de 2021

BENILLOBA EN BLANC I NEGRE III

 


    Esta foto bé pot tindre 70 anys. I en el trancurs de tot aquest temps la imatge d’aquest lloc ha canviat molt. Podrieu ajudar-me a localitzar la foto.I si em diguereu qui és la persona que apareix ja seria per a nota d’excel·lent.


dissabte, 27 de febrer de 2021

ANTONIO CALATAYUD " EL TIO PUTXERO"

  

Antonio Calatayud i Ximo Casanova

           En el llibre que vaig publicar sobre les danses de Benilloba titolat “ Peguem una dansaeta?” vaig dedicar un capítol als dolçainers, en ell parle de tots els dolçainers, o als menys dels que tinc referències, que durant els S XX van venir a amenitzar-nos les nostres dances. Uns van ser dolçainers habituals durant anys, altres van venir ocasionalment. Entre estos últims es trobava un que per un testimoni sabia que que li dien “el tio Putxero” i que era de Bocairent. El tio Putxero va venir un any en que els Boronat de Callosa no ho van fer( es comentava que els Boronat optaven per tocar en un Benidorm en ple apogeu turístic on guanyaven mes diners). No sabia res més d’este home fins que les casualitats de la vida van fer que Vicent Ripoll coneguera en València a un descendent seu. I Vicent va ser qui en va proporcionar esta fotografia on apareix en Benilloba tocant les danses acompanyat per el tabaleter Ximo Casanova. La fotografia està datada el 11 de setembre de 1969 i apareixen dolçainer i tabaleter damunt del cadafal, acabadet d’estrenar perqué encara no esta pintat, en la plaça del Omet i amb dues cadires de boga que les portaven prestades del casino. El Tio Putxero havia nascut a Bocairent 17 de Gener de 1911 i es va iniciar en la música des de molt xicotet. Als onze anys va escomençar a estudiar solfeig. En 1923va ingressar en la Banda Primitiva de Bocairent tocant el clarinet.Amb posterioritat esta banda es va fusionar amb la Nova per formar La Unió Musical de la que va ser director en dues vegades: en 1939 i a partir de 1948.També va dirigir l’ orquestra del teatre local on interpretaven sarsueles i en la capella de la parròquia acompanyant misses. Tenia coneiximents d’armonia i guitarra. A partir e 1945 va composar alguns pas-dobles així com alguna marxa mora.També va ser dolçainer durant 22 anys, entre 1955 i 1977, en el quals amenitzava els danses i cercaviles de les festes de S.Agustí del seu poble. I ell mateix va ser el transcriptor de la musica d’estes cercaviles i danses per a que no es pergueren. En esta etapa de dolçainer va ser quan va venir al nostre poble. Va morir un 2 de febrer, vespra de S. Blai, de 1992.


dissabte, 13 de febrer de 2021

SILVESTRE GARCIA. EL TAXISTA DE BENILLOBA

 

Sivestre Garcia als EEUU



        Del matrimoni entre Vicente Garcia i Josefa Monllor va nàixer el 11 de juliol de 1900 Silvestre Garcia Monllor. Silvestre als 19 anys va emigrar com molts altres benillobers als Estats Units d’Amèrica. Amb el transatlàntic Buenos Aires que va sortir de València va arribar un 16 de setembre a l’illa de Ellis on va ser registrat com a immigrant. Va estar un temps cercant feina, però degut a les seues dificultats físiques no en trobava. Fins que un empresari el va contractar i després de traure’s els carnet de conduir el va convertir en el seu xofer particular. Acì va estar mols anys treballant amb una bona feina i sou però com tots els seus amics i coneguts anaven tornant-s’en a casa ell no va voler continuar  i també va retornar a Benilloba. El 29 d’octubre de 1927 es va casar en Benassau amb Irene Grau Colomina. Durant molts anys va ser taxista de Benilloba. Amb el seu cotxe tots els dies anava a Alcoi transportant a tots els benillobers que s’havien de desplaçar fins allí per algun motiu: compres, consultes mèdiques, gestions burocràtiques,etc. Prèviament la gent passava per sa casa per resguardar “l’asiento” i així s’assegurava el viatge. Solia eixir a les huit del matí i la tornada era sobre les dues. Este servei era essencial en un temps en el que els cotxes particulars eres escassos. També feia altres serveis quan era contractat per algun particular. Esta línea regular va durar fins als anys 70 del segle passat quant l’home es va jubilar.

Irene Grau,Sivestre Garcia i Batiste el Barber
Cortesia:Fina Carbonell