Diuen els vells del poble que açò va passar
fa ja molt de temps. Allà baix, al riu, hi havia una font que li diuen la font
De Retor.. Abans la font estava a esta
part del riu encara que el naixement estava a l’altre costat dintre d’un
alcavó. Però hom havia construït una canonada
que soterrada travessava el riu per a sortir pels dos xorros de la font que s’havia fet a este costat del
riu. Fins ací baixava la gent del poble
a carregar aigua sense tenir que creuar el riu. Al bacinet on queia l’aigua solien beure els animals a
l’anar o al tornar de la seua tasca als bancals.
Els xiquets del poble, quan feia bon temps, solien
baixar a jugar al riu: entraven al riu, feien bassetes, agarraven cullerots o
granotes, peixos i també solien agarrar
teixidors, estos es desplaçaven amb rapidesa per damunt l’aigua sense
enfonsar-se i al agarrar-los amb una mà i tapar-los amb l’altra cantaven:
teixi, teixi...dor n’entra un i n’ixen dos. I efectivament a l’obrir les mans
n’apareixien dos. I allí passaven les vesprades fins les postetes de sol.
Un
dia anava per allí Marieta, tota sol, esperant veure alguna amigueta quan un
carro que venia de Benifallim va creuar el riu i l’animal que l’arrastrava que
devia vindre eixeregat i el carreter no l’havia deixat parar per beure dintre
del riu és va dirigir cap a la font per beure en el bacinet on queia l’aigua.
Marieta amb la curiositat que li va
despertar el carro i l’animal es va dirigir cap a ell per a veure’l. Allà va
que sense saber com, o bé perquè l’animal estava cansat o bé perquè el terreny feia un poc de
costera o per les dues coses a la vegada que el carro se’n va anar cap arrere i
Marieta no se’n adona a temps per apartar-se, la roda dreta la va tirar a
terra al temps que li va xafar una cama,
restant atrapada baix la roda.
El carreter quan ho va vore es
va tirar a ajudar-la però veien com estava atrapada es va dirigir cap a
l’animal i agafant el ramal i estirant el va fer moure. Al menejar el
carro va quedar lliure la cama destrossada
de Marieta. La sang brollava amb força i la Marieta plorava amb gana. El carreter va
agafar una manta de dintre del carro i la va enrotllar a la ferida apretant-la
per detenir l’hemorràgia. En un grapat la va tirar dalt del carro i ràpidament
va pujat i va animar a l’animal per a que marxara. Van pujar a la carretera i
és va dirigir cap Alcoi. En Alcoi va cercar un metge que coneixia per a que
intentara curar a Marieta.
En el poble al fer-se tard i veure
que la xiqueta no tornava a casa, els pares van eixir a buscar-la. Van recórrer
tots els carrers preguntant a la gent si l’havien vista, baixaren al riu, van
pujar a les eres, però res, ningú sabia res de la Marieta.
En Alcoi el metge va intentar
curar-li la cama, detenir la hemorràgia
i arreglar els desperfectes. Però allò semblava complicat i tenia els
risc d’una infecció.
Al poble, els pares desesperats
no sabien que fer. La xiqueta no apareixia per cap lloc. Tothom havia eixit a
buscar-la, però res.
Passats uns dies, el metge va
veure que la ferida no millorava i va aconsellar al carreter a que anara a València
a buscar algun metge que la poguera ajudar. El carreter, que no s’havia separat
en cap moment de la xiqueta la va agafar i cap a València que se’n va anar. Ací
els metges tampoc pogueren fer gran cosa i la xiqueta va empitjorar, li va
pujar la febre, els dolors eren insuportables fins que un dia Marieta va
faltar.
Els pares, al poble, després de
tant de dia sense saber-ne res de Marieta, estaven abatuts, no feien altra cosa
que plorar havent perdut l’esperança de tornar-la a veure.
El carreter, trist com estava,
amb molta pena i dolor pel que a la xiqueta li havia passat no sabia que fer
amb el seu cos fins que li se va ocórrer el portar-la al seu poble per a
soterrar-la. Una nit fosca va dur el cos de la Marieta al poble i en una horta
prop d’on havia passat el succés la va soterrar.
Eixa mateixa nit els pares es
van despertar al sentir el plor d’una xiqueta.
-Maria has
oït plorar una xiqueta?
- Si, estava
dormint i un plor m’ha despertat. Semblava el de Marieta.
Ràpidament es van alçar
i van córrer tota casa buscant algun indici de Marieta. Van mirar les
habitacions, els armaris, van pujar al porxi i esquadrinyar tots els racons,van
baixar al seller, al corral, però res van vore.
Els plors nocturns, a partir
d’eixe dia, no faltaren cap de nit. Unes vegades més forts, altres com en la
llunyania. I els pares, sense perdre l’esperança, seguien buscant per tota casa
però res no veien.
El carreter, a conseqüència de
l’accident i l’esglai de la desgràcia va caure malalt. No s’ho podia llevar del
cap, pensava contínuament en la xiqueta, no suportava la pena i poc a poc anava
consumint-se, perdent les ganes de viure. Veient ja un final proper va pensar
en confessar-se i descarregar tota la seua pena. Al confessor li va contar tot
el que li havia passat, la desgràcia de l’accident, el seu esforç per curar-la
i el trist final de la xiqueta i també on estava soterrada Marieta. Va rebre el perdó i amb la
seua ànima alleugerada, pocs dies després, va faltar.
Els pares estaven desesperats de sentir els plors totes les nits, sense
poder trobar a Marieta ni una solució que els donara la pau. Aquella amargura
no es podia aguantar.
Un dia va aparèixer per el poble
un rector que preguntava als veïns per
uns pares que hagueren perdut una filla. I de seguida l’encaminaren cap a
la casa dels pares de Marieta. Quan va arribar a la casa es va presentar i els va comunicar que venia a
donar-los una trist noticia. Els va contar tota la història tal com li l’havia
contat el carreter, revelant-los, a més, el lloc on estava soterrada. Els pares
acompanyats per familiars i amics van
anar a l’horta que els va indicar el rector i després de cavar un poc on el
rector havia senyalat van trobar el cos de la Marieta.
La dugueren a casa i li van fer
un vetlla com calia i al dia següent la missa i la soterraren al cementeri com
Déu mana. I mai més van tornar a oir aquell plor de la xiqueta que els trencava
el cor. La maria va descansar al lloc on
calia, els pares van viure amb molta pena però amb el descans de saber que
havia passat i el tenir un lloc on anar a plorar-li.
Esta història me la va contar
Matilde Ripoll (La Llorossa).
