CARRER S. JOAN

        El carrer Sant Joan és un carrer llarg que arranca del carrer Major  i desemboca front l’eixida de l’Abadia, en el lloc on trobem l’abeurador. En un principi té una direcció de nord a sud però  després va descrivint una curvatura cap a l’oest i acabarà amb una direcció est-oest. El carrer mostra un primer descens suau fins al carreró S.Joan, descens que anirà en augment fins al creuament amb la via que du al Solar, desprès, al temps que gira cap a l’est, es més pla i en el creuament amb el carrer S.Miquel inicia un fort descens fins a l’abeurador. Esdevé com si en tota la seua llargària baixara tres nivells que corresponen a tres terrasses de descens cap al nivell del riu. El carrer consta, per la banda esquerra, de nou cases amb  i per la banda dreta de set cases amb l’entrada principal per este carrer. A banda hi ha altres cases l’entrada principal, de les quals, és per un altre carrer, així que encara que tenen una façana que dona  al carrer S. Joan no comptabilitzen coma cases d’este carrer. Des  del primer tram de carrer surt, cap a llevant,  un carrer més estret que té identitat per a ser independent i tenir el seu nom,  però que sempre s’ha denominat com Carreró de S. Joan. Este carrer consta de sis cases en la seua banda dreta i una casa en l’esquerra, ja que la casa amb el número tres, que era un forn de pa, degut a les seues grans dimensions, ocupa bona part de carreró. El carreró acaba amb una costereta en ziga-zaga per a sortir al Solar. Este carreró era la sortida del poble cap a Penàguila. El forn que hi havia en la casa amb el numero tres del carrer S. Joan, i que   era conegut com el forn de Baix ( ja que hi havia un forn de Dalt en el carrer S.Pere) va estar coent pa, amb despatx al públic,  fins als anys setanta del segle XX.

                Al final del carrer, i adossat al mur, estan les restes d’un antic abeurador. Actualment en dessús era el lloc on bevien les cavalleries abans o després del seu treball. L’abeurador és un bassi de forma rectangular incrustat en el mur i cobert amb un arc de rajol.

                El carrer s’ha conegut sempre amb el nom de carrer de S. Joan encara que també s’anomenat com a carrer del forn de Baix i en l’època de la segona República va rebre el nom de Pablo Iglesias en homenatge  al fundador del PSOE i la UGT.

 

CARRER S. ANTONI

 

        La xarxa urbana del Benilloba es caracteritza fonamentalment per tenir una artèria principal: el carrer Major, que va de oest a est; D’este carrer principal naixen uns carrers secundaris a esquerra i dreta amb l’orientació nord-sud.  Un d’estos carrers secundaris seria el carrer S.Antoni que naix del carrer Major i acaba en la prolongació de la plaça de l’Omet . Un carrer curt amb una costera que permet pujar a una  terrassa superior, amb quatre cases en la banda esquerra, dues d’ells amb una portalada de carreus, tres cases en la banda dreta, una d’ells amb portada de carreus i dues cases al front. Una de les cases de la banda dreta, que allotjava una fusteria i que devia ser una casa senyorial per el blasó que lluïa en la façana, va ser derruïda en els anys huitanta del segle passat per a construir l’actual mercat. Este mercat, inaugurat en 1986, obri els dimecres, divendres i dissabtes per allotjar les parades de carn,peix i verdures. El blasó actualment està penjat en l’interior de l’ajuntament. El carrer sempre ha portat el nom de carrer S. Antoni a excepció de la època republicana que va ser anomenat com carrer de Ramón y Cajal, metge i científic que va rebre el premi Nobel en 1906.

PLAÇA LA FONT

 

Homes asseguts a la porta del Casino

                La plaça la Font està situada en el centre del poble, entre el carrer S.Antoni a l’oest, el carrer Major al sud, la façana del Casino a l’est i al nord la façana de la casa que va albergar durant molts anys la Caixa d’Estalvis. És una plaça de reduïdes dimensions, que va ser oberta en els anys noranta del segle dinou amb el motiu d’instal·lar-hi una font pública que abastira d’aigua potable al poble. Es van necessitar 100 anys i tres projectes per a que es fera realitat la idea de portar l’aigua al centre del poble. I gràcies a l’obstinació d’un home: J.Vicente Domenech Monerris, més conegut per el tio Surdo, es va materialitzar el projecte que a més portava inclòs l’obertura d’una nova plaça i la instal·lació de la font en el seu centre. Açò suposava el tenir que expropiar el terreny que ocupava el jardí de la casa que pertanyia a la família Barrachina. Com podem suposar va esclatar un conflicte entre l’ajuntament i  la casa Barrachina que va durar uns quants anys i que és va resoldre amb un acord que suposava el cedir l’hort  per a la plaça a canvi  d’una certa quantitat d’aigua que aniria directa a la casa que la senyoreta tenia en el número 2 del carrer Major. Definitivament seria inaugurada plaça i font el 1896 com consta en la inscripció que hi ha en la font.

                Al llarg del segle XX la plaça ha estat el centre social del poble. La instal·lació d’un casino en la planta baixa de la casa de la senyoreta, anomenat popularment com casino de Dalt que feia funcions de bar i de teatre on es representaven obres i es feien concerts va fer que la plaça es convertira en el centre de reunió dels homes en els seus moments d’oci,centre d’activitats artístiques, al temps que era el lloc on anaven totes les dones del poble a poar aigua amb els seus vaixells,botijons i cànters. A determinades hores del dia era el lloc més concorregut del poble. També s’instal·laria ací la Caixa d’estalvis i monte de Pietat d’Alcoi, que amb el temps passaria a Caixa d’estalvis d’Alacant i Murcia, després a Caixa del Mediterrani i darrerament Banc de Sabadell fins desaparèixer fa uns quants anys. Este fet la va convertir també en el centre econòmic del poble.

                        La plaça sempre coneguda per la gent del poble amb el nom de Plaça la Font oficialment ha tingut dos altres noms: durant la segona República va rebre el nom de Plaça d’Arturo Herrero Company, nascut a Benilloba, militar amb la graduació de Tinent Coronel que al mantenir-se fidel a la República va ser afusellat per l’exèrcit de Franco en setembre de 1936. Al finalitzar la guerra la plaça va canviar de nom a Plaça de José Antonio, denominació que és va mantenir fins als anys huitanta.

                Hui amb un Casino renovat, un sol enllosat, una font obsoleta i abandonada, la plaça resta com un espai amb cert encant i la tranquil·litat suficient  on poder gaudir d’un cafè.

Inauguració de la Font i la Plaça.1896

PLAÇA DE LES PALMERES

 

                Esta plaça és anomenada popularment com “Plaça de les Palmeres”, encara que no sé si este és el nom oficial perquè no hi ha cap ròtol que ho indique. La plaça està situada en el creuament del carrer Major amb els carrers S. Cristòfol i S. Miquel.

                És una plaça de nova creació, inaugurada l’agost de 1994 com indica la placa, així que enguany va complir els 30 anys. Al ser recent, és una plaça dissenyada en el despatx d’un arquitecte i destinada a guarnir l’espai que ocupava la casa amb el número 10 del carrer Major. Casa que en la seua planta baixa va allotjar, durant molt de temps, una tenda de comestibles.

                El sòl de la Plaça està un poc més elevat que el dels carrers circumdants. En la façana oriental, sobre un fons de blocs blancs separats en fileres de tres per una franja de rajols grisos, hi ha un enreixat de barres en diagonal que dibuixen rombes de certa grandària i que sostenen els “jasminers” i rosers que creixen en el jardí que resta entre la paret i el banc de ciment. La façana meridional, amb la mateixa decoració de blocs blancs separat per les franges grises, sosté dues plaques de marbre: una fa referència a la seua inauguració i l’altra ret homenatge a Federico Borrell “Taino”en el 70 aniversari de la seua mort. Taino va nàixer en la casa que actualment ocupa la plaça però prompte va migrar amb la seua família a Alcoi. En 1936, a l’ inici de la guerra civil, es va unir a una columna de milicians que va eixir d’Alcoi per anar a combatre a Còrdova, on el sorprengué la mort un 5 de setembre del mateix any. En un principi, es cregué que Taino era el milicià que Robert Capa va captar en el seu objectiu en el moment que rep un tret però, amb posterioritat, es va dubtar de la veracitat del personatge. Esta foto és coneguda per tot arreu i s’ha erigit com a símbol de la barbàrie de la guerra civil i, amb tal motiu, es va col·locar l’escultura, perfilada amb ferro, del milicià amb el seu fusell en el moment en que és abatut.

                 La plaça resta oberta cap el carrer Major i el carrer S.Miquel i en este darrer costat s’alcen tres palmeres alineades que ja sobrepassen l’alçada de les cases veïnes.

PLAÇA L'OMET

 

                La plaça de l’Omet és la plaça més gran del poble, és el lloc on es desenvolupen els principals esdeveniments: ací es ballen les danses que actualment duren quatre dies, però que en temps passats duraven tota una setmana, de diumenge a diumenge, este és el lloc de les revetlles en les festes patronals d’agost, dels mercats de dimecres i divendres, a més d’altres actes que es fan sense tanta regularitat com concerts de La Filàrmonica Benillobense, obres de teatre, actes religiosos,etc. Tot açò la converteix en el centre de les activitats festives i socials.

                En la plaça és localitza la casa badia i també la casona que va ser residència de la família Mira, família amb importants propietats territorials i un llinatge destacat dintre de la societat local. La casa és de grans dimensions i amb un pati posterior. La façana ens mostra les tres altures: una planta baixa amb una portalada en el centre de grans carreus de pedra i dues finestres, una a cada costat, tancades per reixes de ferro; en el primer pis tres grans balconades amb reixats; i en el pis superior, el terrat o porxi, tres finestres quadrades de dimensions mes reduïdes. La portalada de carreus que arriba fins al tercer pis li dona una major distinció i prestància. Esta façana, amb la seua simetria i regularitat, presenta unes característiques neoclàssiques. Supose que la casa, per les seues característiques, és del final del S.XVIIl. En el segle XX passaria a mans d’empresaris que li donarien una activitat fabril.

                La resta de cases de la plaça presenten unes característiques similars: cases grans, amb façanes amplies, balconades i reixats, portalades de carreus, amb una entrada també gran, seller, amb capacitat per allotjar els arreus dels camp: animals, aparells, carros. Tot a imitació de la casa gran però amb unes dimensions més reduïdes. Serien les cases de llauradors propietaris, que aprofitant una situació de millora econòmica, construeixen les seus cases a imitació de terratinent i les construeixen fora del clos antic, en l’espai d’entrada al poble: no obliden que l’entrada era des de l’actual avinguda d’Alcoi.

                La plaça conserva el seu nom popular de l’Omet, encara que la gent la nomena com Olmet, nom que fa referència a l’existència d’un arbre d’estes característiques. L’om ha estat present en les places de molts pobles de la nostra contrada, així que no seria tan estrany que ací hi haguera algun Om. Durant la segona república se li va posar el nom de Plaça de Canalejas i amb el canvi polític passaria a Plaça del Generalísimo.

CARRER S. CRISTÒFOL

              Este carrer va del carrer Major fins la plaça l’Omet. Amb una direcció en un primer tram de Sud a Nord. Després  el carrer es desvia uns 45º i pren una direcció de  Sud-oest a Nord-Est. En este tram a la part esquerra forma com una replaça de forma triangular delimitada per la façana de la casa amb el nº 7 i la façana posterior de la casa nº 1 de la plaça l’Omet El carrer, per la seua banda dreta, té dues cases en les quals la porta principal dona a este carrer i per la banda esquerra quatre cases. Amb el nº 5 tenim una casa amb una portalada emmarcada per dos brancals de carreus  i una porta de fusta ben conservada que podria ser del s. XIX. La façana presenta dues finestres amb la particularitat de que estan enreixades. En la façana hi ha incrustada una pedra de màrbre amb la següent inscripció:

“Al EXCMO. SR.

DON PASCUAL DOMENECH Y TOMAS

MAGISTRADO DEL TRIBUNAL SUPREMO DE JUSTICIA DE LA NACION

COMO SINCERA PRUEBA DE APRECIO CON QUE LE DISTINGUE

Y DE ENTUSIASMO QUE SIENTEN POR SU ELECCION

AL CARGO MENCIONADO POR R.D. DEL 18 DE ENERO DE 1904

ESTE VECINDARIO Y EL AYUNTAMIENTO

HOY 7 DE FEBRERO DE 1904 DEDICANLE ESTE RECUERDO

              Pascual Domenech y Tomás va nàixer en Benilloba un 14 de gener de 1842 fill de Pasqual Doménech Mullor natural de Benilloba i de Mariana Tomás Doménech de Penàguila. Devia ser una família  acomodada que  va permetre al seu fill cursar estudis de dret. Va exercir l’advocacia a Madrid fins que va ser elegit diputat pel partit conservador de Francisco Silvela pel districte de Segorb en 1903. En 1904 va ser nomenat magistrat del Tribunal Suprem d’Espanya. Abans, en 1899 va ser director general de presons.

                Este carrer seria el d’entrada al poble abans de que s’obrira la pujada a la plaça del Castell. Ja que  el camí d’entrada aniria des de l’Avinguda d’Alcoi, per la plaça l’omet i per el carrer S. Cristòfol al c. Major. Este carrer actualment nomenat com S. Cristòfol, també va ser nomenat com Carrer de Pascual Doménech i Tomàs. Popularment i per cert temps la gent el coneixia pel carrer de la Mol·lera  per el malnom de la família que vivia en el nº 3 i que regentava una tenda de fruites i verdures.

 

CARRER S.MIQUEL

 

Pujant el carrer Major de la segona boca, a mà dreta,naix el carrer S. Miquel. Orientat de nord a sud comença amb un lleu desnivell que s’accentua  a mesura que avancem per ell fins arribar al carrer S. Joan on desemboca. Al temps que descriu una lleugera corba cap a la dreta. Este carrer té dotze cases al costat esquerre i onze al costat dret i. En el segle XVll era denominat com carrer del portalet i també del Pòstic de Penàguila. Per la qual cosa cal pensar que aleshores hi havia un portal per on s’eixia  en direcció a Penàguila. Es difícil en l’actualitat saber amb exactitud on estava este portalet, encara que pel seu nom podem endevinar que era de reduïdes dimensions. Actualment té molt assolit el nom de carrer S. Miquel perquè no se li’n coneix cap altre. En la segona república va passar a la denominació de  carrer de Fermín Galán, en honor a este militar que el 12 de desembre de 1930 es va insurreccionar amb altres militars en Jaca en contra de la monarquia i per la implantació d’una república. Van ser derrotats i el 14 de desembre després d’un judici sumaríssim va ser condemnat i executat. Amb l’adveniment posterior de la república va ser considerat com a heroi i màrtir.

Les fotos actuals les acompanye amb dues dels anys seixanta del segle passat i una de l’agost de 1947 quan es va celebrar el lll centenari de la proclamació de S. Joaquin, on podem veure l’extraordinària enramà que li van fer.