El carrer S. Gaietà és un carrer
curt, estret, a les esquenes de l’ajuntament, al que s’accedeix o bé des de la plaça l’església travessant
l’arc de nova construcció o bé des de la plaça del Castell. El carrer presenta
unes característiques pròpies d’urbanisme musulmà: un carreró de xicotetes
dimensions, poca amplària, irregular,on les façanes no estan alineades.
Tradicionalment se l’ha anomenat com carrer Fraga, encara que actualment està
denominació quasi ha desaparegut. Este topònim apareix en altres pobles, com
per exemple en Cocentaina està del barri de Fraga o el Albaida el carrer Fraga.
Una teoria apunta a que en la repoblació va ser ocupat per gent provinent de
Fraga (municipi del la província d’Hosca) mentre que Abel Soler en el seu
llibre “El nom dels pobles valencians” apunta que topònim de Fraga ve de
l’amazic “afrag” que significa clos, recinte tancat o emmurallat. Esta
explicació estaria més acord amb les característiques del nostre carrer. Durant
la república se’l va anomenar com Carrer Servet, en honor a Miguel Servet, home
del renaixement que va destacar en múltiples disciplines:
teologia,jurisprudència,física,geografia...
A banda de totes estes coses jo destacaria la gran bellesa del carrer i
la cura que els veïns tenen d’ell que el converteixen un racó comparable als patis andalusos.
Si em permeteu vos contaré la història d’una família
que va viure en este carrer, concretament en el nº 4 ja fa molt de temps, però
història digna de contar-se i reflex del
modus vivendi tan dur de les persones d’aquells temps. Obviaré els noms per
mantenir l’anonimat i el respecte a estes persones.
El poble sencer passava per uns
temps difícils per falta de feina i dures condicions socials derivades de la
crisis agrària que va suposar la fil·loxera junt a dificultats climatològiques
( sequera,gelades,pedregades...) que obligaren a una reestructuració del
sistema productiu. Però mentre açò és produïa moltes famílies passaren per una
època de moltes dificultats. I per a molts l’única sortida possible fou l’emigració. Este és el cas de la família que davant les dificultats per les que
passava, el pare, veient la informació que venia de gent que ja estava en els Estats
Units d’Amèrica i fart de la misèria en que estaven vivint, va decidir provar
sort emigrant als Estats Units i així ho va fer. Una vegada allí va treballar
en diferent tasques, sempre cercant un millor sou i unes millors condicions
fins que va entrar en una colla de pintors que li va permetre aprendre este
ofici i després dedicar-se per seu comte a ell, la qual cosa li va permetre millorar la seua situació econòmica.
Tota açò passava en Filadèlfia, on ell vivia, en una pensió regentada també per
una família de benillobers que ací s’havien establit. Però mentre tot açò ocorria
en aquelles terres ací al poble havia deixat a la seua família formada per la
dona i una filla. Amb la mala sort que la mare degut a una infermetat sobtada
va morir i la filla, encara de curta edat, va restar vivint amb la seua iaia.
La iaia sofria de lepra i estava marginada a viure en sa casa, pràcticament sense contacte amb la resta de
gent, per tan la xiqueta també va quedar reclosa amb la iaia i encara que el
pare enviava diners des de Estats units, la misèria ja havia fet el seu efecte
en aquell llar. Quan la iaia va faltar
el pare va voler emportar-se a la
filla amb ell però la lepra, encara que en el seu estat inicial ja havia tacat
a la xiqueta. Reclamada per son pare i amb els diners que ell li va enviar va
conseguir anar als Estats Units i per passar la duana de l’Illa d’Ellis així
com en el seu viatge en vaixell la xiqueta anava molt tapada i amb un guants
que li tapaven les nafres de les mans i braços. Afortunadament tot va anar bé i
es van poder ajuntar pare i filla. La xiqueta va quedar reclosa en una
habitació en la pensió on vivia el pare amb l’aquiescència dels regents de la
pensió que eren familiars seus. El pare la va portar a metges per a intentar
curar-la però la infermetat va anar avançant fins al punt que no van veure
altra solució que ingressar-la en un sanatori especial per este tipus de
malaltia i allí va romandre fins al final dels seus dies. El pare va restar per
a sempre als Estats Units on supose que refaria la seua vida dintre de les seus
possibilitats.
“ Crec en les històries
personals, desconfio profundament de la Història Universal” Joan Margarit. 1938-2021
