CASETES NOVES

Arxiu M.Carmen Reig

 

Arxiu Joaquín T. Doménech

    Els anys 60 del segle passat va ser un temps de progrés i desenvolupament econòmic en general per a tota Espanya i en particular per al nostre poble. Benilloba ha deixat de ser un poble agrícola on domina la industria tèxtil que dona treball, cada vegada més, a tota la població de forma directa en les seues factories i indirectament a través de la forma particular de comerç de la producció tèxtil, la subhasta de la manta. Este auge econòmic va suposar també un augment de la població. Benilloba creixia i necessitava  allotjar a la gent. I així naix el carrer Cervantes, popularment anomenat les Casetes Noves. Perquè noves eren les 14 cases que van construir en un mateix projecte a un costat del carrer. A l’altre costat   posteriorment és van construir 3 cases, després individualment alguna mes  i ara encara resta inacabat. Estes 14 noves cases van ser comprades per gent jove, en aquells moments, que anaven casant-se i necessitaven una vivenda. Majoritàriament per gent que treballava en el tèxtil i en la subhasta.

CLASSE DE NA MILAGROS

 

Esta foto de la mestra Na Milagros amb les seues alumnes està feta en el pati de les escoles davant la façana de les aules noves que es van fer per eixa data. La foto estaria feta entre els anys 1968-70 i en ella podem veure a tota una generació de xiques de Benilloba.

FER LA MÀ

    “Fer-se la mà” és una expressió molt vulgar però que solem utilitzar amb molta freqüència en un llenguatge col•loquial. Però també és una mostra de la riquesa de la nostra llengua. Sempre depenent de com   l'usem i amb quin context la posem ens donarà un significat diferent.      Així “Fer-se la mà” significa masturbar-se, estimular-se per produir-se un orgasme. 

    Però si li posem la “a” davant i li diem algú “ a fer la mà” aleshores estem despatxant-lo per des fer-se d’ell. Ex: Joanet, estic cansat de tú, ves a fer la mà. 

     També si volem desfer-se d’alguna cosa que ens molesta o no ens agrada o estem farts d’ella diem “ a fer la mà”. Ex: Estic fart de tant de futbol, a fer la mà el futbol. 

     Per a referir-se a un lloc llunyà o perdut diem que està “ allà a fer la mà”o “a fer la mà”. Ex: Aniríem més vegades a veure’l però viu allà a fer la mà. 

     I si algú esta molestant o emprenyant li diem que esta “fent la mà” Ex: Callat ja, deixa de fer la mà. 

     Ja vegeu com una paraulota com esta i tan grollera es tan utilitzada i de forma tan diversa.

SABIEU QUE...

Programa de festes 1949.
Arxiu Joaquín T.Doménech. 

             En 1949 hi havien dos fondes a Benilloba. Una en el carrer Major i l'altra en el carrer S.Llorens. Una especialtzada en paelles i l'altra en tota classe de menjars. En la primera el nom no convidava massa a anar i  l'altra era d'ideari religiós.

UNA CREU EN LA PORTA

 

    Este relat és d'Esteban Borrell i es va publicar en el Programa de Feste del 2003. Jo m'he permés la llicencia de la seua traducció al valencià.

Una creu en la porta

Sap molta gent perquè hi ha una creu en la portada de la casa del carrer S. Joan nº 3 ( L’ antig  Forn de Baix)? Jo vos ho  puc contar.

                Fa molts anys vivia a Benilloba una família molt rica. Tan rica que tenia un tonell ple de monedes. La dona, molt piadosa, manà que  feren una imatge del Cor de Jesús i que quan estiguera acabada la portaren al Mas dels Tossals ( conegut hui com Mas de les Carrasques).

                Una vesprada va demanar al marit que la portara a passejar fins al mas i quan van arribar la dona li va mostrar la imatge al seu marit. Este va restar tan sorprès i meravellat que  mirant a la dona li va dir:

-Ja que has fet esta imatge jo faré una capella per a que el senyor estiga en ella.

                Este matrimoni no tenia fills i el que sol passar moltes vegades: el marit anava darrere d’una  criada que tenien, molt jove i agraciada. Però la donà se’n adona i la va acomiadar.

                La criada indignada i amargada per no haver aconseguit el seu propòsit va voler venjar-se i per això va contactar amb uns lladres que coneixia de Cocentaina. Amb els quals van idear un pla.

                El cap dels lladres junt a un altre, disfressats de guàrdies civils, a boqueta nit, es  presentaren en la casa del matrimoni (carrer S.Joan nº 3). El matrimoni, al veure que era la Guardia civil, els va obrir la porta. El cap de la guàrdia civil els va contar que s’havien informat de que uns lladres anirien eixa mateixa nit a robar-los, per la qual cosa ells s’havien avançat per a poder atrapar-los però que els havien d’ensenyar on tenien els diners per a poder protegir-los. El marit sense sospitar res els mostrà on tenien el tonell on guardaven les monedes. El cap de la Guàrdia civil els va digué:

-Ja poden anar a gitar-se que nosaltres vigilarem els diners.

                De matinada s’oiren unes cavalcadures pujar pel carrer, que per aquell temps estava empedrat. A l’arribar a la porta el cap els obrí. Davant la sorpresa del matrimoni els lladre agafaren al marit, el posaren damunt d’una taula i el  degollaren com a un porc mentre obligaven a la dona a que remoguera la sang que queia al llibrell. Una vegada mort li llevaren la roba i amb argilagues li  cremaren tot el cos, igual que fan amb els porcs. La dona, no poden resistir-ho, caigué morta. Els lladres, una vegada consumat el crim,  carregaren els diners en les mules i  partiren.

                L’assassinat d’estes persones es el motiu de la creu que hi ha a la llinda de la porta.

                Un llaurador ( el tio Campaneta) se’n anava a regar una horta i al oir els sorolls i crits se’n  tornà a sa  casa del carrer Major i quan arribà la calma  eixí de casa per anar a l’horta i per el camí anava trobant monedes que en la fugida els havien caigut als lladres.(Es comentava que en els diners que trobà es comprà l’Alt de Gadea).

                Este  relat me’l va contar el meu oncle José Garcia Monllor ( Pepico de la Foia) que li ho havia sentit narrar a Ximo l’Estanquer, el pare d’Emilio Monerris, quan ell era un xiquet , diguent-li que no ho oblidara i que ho contara. I jo,igual que m’ho van contar ho conte.

                Segons em relatà la meua iaia, son pare ( el meu besavi Joaquín Gómez) que vivia en la casa del costat, en el carreró de S.Joan, amb els crits es despertà i a l’obrir una finestra per a vore que ocorria li digueren:

-Ximo,tanca la finestra.

                La qual cosa va fer ràpidament i es  tornà a gitar per por a que li pegaren un tir.

                                                                                                              Esteban Borrell

LES XIQUES FADRINES

 

               

Excursió de benillobers/es a Santiago

         Sempre ha hagut un sector de població que si bé no hem arribat a marginar si que les hem assenyalat i considerat com a diferents. Este és el sector que hem anomenat fadrines, també solterones i darrerament singles ( este ja com a un grup a explotar des del punt de vista del consumisme) i de les que despectivament hem dit que “ se’ls ha passat l’arròs” o que “ s’han quedat per a vestir sants”. Clar està, que sempre les hem vist des d’una percepció masclista fruit d’una societat patriarcal que  a menyspreat a la dona i l’ha considerada inferior.

                No és el mateix  “estar fadrina” que es diu d’una xica que ha crescut que “ ser fadrina”  que fa referència a un estat. L’estat que s’ assoleix quan  una dona que ha arribat a una certa edat (30,40... anys) no te parella o millor no s’ha casat. Estar sense parella ha suposat, fins fa pocs anys o encara ara en determinat ambients rurals o tancats, el haver-se’n eixit de la norma general de funcionament de la societat  que suposa que les dones havien de complir en el seu paper de a una determinada edat tenir parella o millor dit nuvi per a després casar-se i tenir fills. El no complir amb la norma era quedar-se “serrera”, altre malnom amb el que eren denominades. Estar serrera significava també ser una dona incompleta, no sencera, les faltava l’home per la seua plenitud. D’ací que també les anomenaren “xiques”, encara que havien assolit certa edat eren considerades com immadures. La finalitat i l’objectiu de qualsevol dona era la procreació. Esta concepció tradicional de la dona va ser adoptada, ressaltada i recalcada durant la etapa de la dictadura franquista en la qual es van portar a la màxima expressió estos valors morals en els que la dona sols tenia dos camins a seguir: la vida del matrimoni i la procreació o la vida religiosa.

                No encaixar en cap d’estes opcions suposava quedar-se fora de l’estructura social i ser marginada o assenyalada com a excepció a la norma.

                Però encara que a totes les fadrines les posaven dintre del mateix sac de les “matxuxes” en un sentit discriminatori i peroratiu la veritat és que caldria analitzar les individualitat i els camins que havien conduit a cada persona a eixa situació de fadrinesa que en pocs casos seria una condició elegida i en la majoria serien víctimes de uns condicionants que les portarien a eixe estat.

                Entre les casuístiques tindríem  aquelles xiques que havien perdut el nuvi durant la guerra i mai més van tornar a tenir-ne: o bé per el dol a que quedaven sotmeses o bé per resignar-se a la situació de vídua prematura. També tindríem a aquella xica que havia festejat mots anys i havia trencat amb la parella o havia sofert un desengany amorós. A partir d’este moment ja era estigmatitzada com no apta per a una relació i ja no era elegida per ningú. Per un altre costat tenim a la xica que malauradament havia perdut a sa mare de xicoteta i havia dedicat tota la seua vida a la cura de germans i pare. Esta no ha tingut temps per a ella i la seua vida ha estat en funció a la cura de la família. I quan els demés han volat a ella ja no li a restat altra opció.

                També ha estat la filla que ha viscut sota la dominació dels pares. Uns pares que li han restringit la llibertat, l’han acaparada i l’han educada  amb la creença de que la seua funció és la cura dels pares  en fer-se majors. No oferint-li cap altra opció en la vida.

                O la d’aquelles xiques que estaven còmodes en la seua situació benestant dintre de la família,i no volen arriscar-se a una boda que les porte a una situació econòmica inferior, o de treball, maldecaps i conflictes. O Aquella xica que  amb una educació tan repressora i restrictiva, amb l’escassa o nul·la  informació sexual veia  un trauma, un pecat, un tabú la vida sexual dintre del matrimoni. O per la por de parir en les condicions sanitàries de que disposaven o d’aïllament  ( per exemple vivint en un mas), o per el trauma de haver vist morir alguna dona pròxima durant el part. O per la condició sexual de la xica en un ambient on qualsevol desviació de la norma estava exclosa i fins i tot podia ser penada. Per tant  calia amagar la seua situació i viure-la amb silenci i repressió. O el cas de germanes que per no abandonar-se l’una a l’altra s’acostumen a una vida en comú.  O en el cas de presentar alguna disfuncionalitat física o defecte fa que una jove es veja incapacitada per a la tasca del matrimoni o simplement no vol convertir-se en una càrrega per a ningú.

                I moltes situacions més que converteixen en cada cas en particular però que condueixen a totes a la mateixa situació de fadrinesa. Estat que encara que mal vist i estigmatitzat  acompleix la seua funció social. Ací estaven les fadrines encarregades de netejar l’església, vestir els sants o cuidar del rector. Eixes fadrines que no havien segut mares però si ties i iaies encarregades i sempre dispostes a la cura dels nens de la família. O les que curen de pares o germans al llarg de tota una vida. O aquelles que s’havien posat en amo i curen d’una família aliena a canvi tan sols de la seua manutenció. Dones sacrificades i sotmeses  que han viscut la seua vida en funció dels demés. Afortunadament, i cada vegada més, es respecta l’estat i la llibertat d’estes persones.

                Per a fer este escrit m’he basat en el llibre:

 “FADRINES” El procés de no casar-se en la societat tradicional valenciana. De Raquel Ferrero i Clara Colomina. Temes d’etnografia valenciana 8.

 

 

 

DOMUND 1961

     Per a celebrar el DOMUND en 1961 van disfressar als xiquets per a fer una cercavila, recaptar i poder enviar alguns diners a les missions. Podeu identificar a algú? Tots són xiquets de Benilloba.