divendres, 21 de juny del 2024

CARRER SANTÍSSIMA TRINITAT

 


Com a Santissima Trinitat coneixem al carrer que va des de el carrer Major fins on desemboca l’Abadia, pujant des de l’església el primer a mà dreta. Amb una direcció de Nord a Sud  que després amb un gir de 90º canvia d’est a oest. Este últim tram sembla fet per a donar-li una eixida al carrer reduint al màxim el desnivell. En un primer moment el carrer arribaria fins l’eixida del carrer Sto.Tomás. És ací, on el carrer es fa més estret, on hi hauria una porta, per on s’eixiria cap a les hortes. Açò seria en un temps històric, en que el poble formaria un clos tancat, rodejat d’una muralla o més bé seria la paret posterior de les cases la que tancaria el conjunt urbà. Este carrer fins fa uns anys popularment se’l anomenava com el carrer del “Cartero”perquè durant molt anys en la casa amb el nº 3 va estar correus. Anteriorment, i també popularment, se’l va anomenar com el carrer del Pou. He sentit contar que hi havia un pou en mig del carrer on la gent anava a poar aigua. També he sentit contar  que mes avall on el carrer fa un esglaó, en anys plovedors, eixia una font, que probablement canalitzarien cap a l’abeurador d’animals que hi ha mes avall. Jo pense si eixe seria el motiu per a que els que vivien en la casa mes propera els dien de malnom “els del Xorret”. També i per poc temps va rebre durant la segona república el nom “Dos de Maig” en al·lusió a  la data de l’alçament del poble madrileny contra la invasió francesa.








dissabte, 15 de juny del 2024

CARRER SAN AGUSTÍ

 



El carrer San Agustí es també  un atzucac com el carrer S. Jaume, que arranca d’una placeta  i acaba amb unes cases que li tanquen l’eixida. Orientat de sud a nord és més curt que el S.Jaume  i sembla un poc més ample. La placeta de la que mou el carrer no té nom, se la considera part del carrer Major però tradicionalment se l’ha coneguda com la placeta l’estanc. Nom que rebia per estar ací  l’estanc, concretament en el nº 6 del carrer Major. Anteriorment, en documents apareix amb el nom de plaça de la Vila. Aleshores hi hauria tres places a Benilloba: la del Castell, la de l’església i la de la Vila. Esta placeta sols té dues cases numerades seguint l’ordre del carrer Major. EL carrer S. Agustí té tres cases a la banda esquerra,5 a la banda dreta i 3 al fons, una d’elles amb eixida a l’avinguda. Este carrer sempre se la conegut pel mateix nom, sols durant la segona República se li va canviar pel de Mariana Pineda ( que fou executada en el regnat de Fenando Vll i considerada com a màrtir i símbol de la causa liberal).


Estes dues fotos són d'agost de1947. Cel·lebració del lll Centenari de S.Joaquim



dissabte, 8 de juny del 2024

CARRER S. JAUME

 

Publicitat de la fonda en els anys 50 del s.xx





        Hui parlarem del carrer San Jaume. Este carrer es el primer que hi a la part esquerra segons puges el carrer Major. Orientat de sud a Nord és un carrer estret i sense eixida, el que vulgarment es diu carrer de cul de sac o també atzucat. Atzucat és una paraula que ve de l’àrab i servia per a denominar els carrers amb estes característiques en les ciutats musulmanes i que encara perduren en la trama  viària de les ciutats i pobles amb este origen. Encara que és un carrer curt, té 5 cases a un costat, 7 cases i un pati a l’altre i 4 cases al fons.  D’estes darreres dos tenen la particularitat de que comuniquen per la part posterior amb la Avinguda. Hi ha que destacar que és un carrer prou cuidat ja que les façanes de moltes cases estan arreglades i el sol amb les llambordes colorades li donen un aspecte almenys curiós. El que tinga accés per un sol costat fa que siga un carrer poc transitat, d’ús quasi exclusiu per a veïns.   El carrer està dedicat a l’advocació de S.Jaume d’ací el seu nom, no li se’n coneix altre, i el retaule dedicat al mateix sant, que és dels més antics del poble. En el temps de la segona república li se va canviar el nom per el de Carrer de Garcia Hernández. Garcia Hernández de nom Àngel va ser un capità de l’exèrcit que junt a Fermín Galán van sublevar la guarnició de Jaca el 12 de desembre de 1930 contra la monarquia d’Alfonso XIII, proclamant la República. Però prompte van ser derrotats, condemnats i afusellats dos dies després. La primera casa, fent xamfrà amb el carrer Major va ser durant molt de temps en el segle XX fonda o pensió per a forasters i vianant amb el nom de fonda del Rosari.


dissabte, 1 de juny del 2024

CARRER STO. TOMÀS




 

El carrer Sto. Tomás està orientat pràcticament d’est a Oest encara que no es totalment recte sinó que descriu una lleu curvatura cap al nord. Es un carrer estret que no segueix una planificació prèvia i els seus orígens els trobaríem en el naixement de l’alqueria musulmana, per tant presenta característiques pròpies de d’urbanisme musulmà. En el costat nord sols hi ha actualment l’accés a una casa (la que va ser restaurada per a ser entregada com a premi en el concurs de Canal 9 “Un lloc al món”) que es la cantonera amb l’estret de l’Abadia. A continuació esta la façana de dos patis, un d’ells de grans dimensions que correspon a la casa nº 2 de carrer Major: la casa de la família Barrachina. En el costat sud hi ha fins a sis cases destacant per les seues dimensions i característiques la que popularment coneixem com la casa de la Palmera. Esta és una casa que presenta un trets modernistes:una façana de línees simples i rectes, les reixes i un patí. L’interior el desconec. Possiblement la seu construcció estaria a principis del S.XX, ja que en l’àtic de retaule ceràmic apareix inscrit 1918.La part posterior de les cases d’este costat donen a l’abadia,on tenen eixida  en un nivell més  inferior. En una d’estes cases podem tindre l’única torre que quedaria de la muralla que envoltaria l’antiga alqueria. He arribat a esta conclusió,que estaria per confirmar, per les seues característiques: una construcció quadrangular,de certa altura,ben definida respecte a les edificacions que l’envolten i amb poques obertures. No se li coneix altre nom al carrer que el de St. Tomás, en referència a Sto. Tomàs de Villanueva. Sols en temps de la República li se va canviar el nom pel de l’escriptori polític republicà “Blasco Ibañez”.




dissabte, 27 d’abril del 2024

CARRER S. GAIETÀ




                El carrer S. Gaietà és un carrer curt, estret, a les esquenes de l’ajuntament, al que s’accedeix  o bé des de la plaça l’església travessant l’arc de nova construcció o bé des de la plaça del Castell. El carrer presenta unes característiques pròpies d’urbanisme musulmà: un carreró de xicotetes dimensions, poca amplària, irregular,on les façanes no estan alineades. Tradicionalment se l’ha anomenat com carrer Fraga, encara que actualment està denominació quasi ha desaparegut. Este topònim apareix en altres pobles, com per exemple en Cocentaina està del barri de Fraga o el Albaida el carrer Fraga. Una teoria apunta a que en la repoblació va ser ocupat per gent provinent de Fraga (municipi del la província d’Hosca) mentre que Abel Soler en el seu llibre “El nom dels pobles valencians” apunta que topònim de Fraga ve de l’amazic “afrag” que significa clos, recinte tancat o emmurallat. Esta explicació estaria més acord amb les característiques del nostre carrer. Durant la república se’l va anomenar com Carrer Servet, en honor a Miguel Servet, home del renaixement que va destacar en múltiples disciplines: teologia,jurisprudència,física,geografia...  A banda de totes estes coses jo destacaria la gran bellesa del carrer i la cura que els veïns tenen d’ell que el converteixen  un racó comparable als patis andalusos.

                 Si em permeteu vos contaré la història d’una família que va viure en este carrer, concretament en el nº 4 ja fa molt de temps, però història digna de contar-se i reflex  del modus vivendi tan dur de les persones d’aquells temps. Obviaré els noms per mantenir l’anonimat i el respecte a estes persones.

                El poble sencer passava per uns temps difícils per falta de feina i dures condicions socials derivades de la crisis agrària que va suposar la fil·loxera junt a dificultats climatològiques ( sequera,gelades,pedregades...) que obligaren a una reestructuració del sistema productiu. Però mentre açò és produïa moltes famílies passaren per una època de moltes dificultats. I per a molts l’única sortida possible fou l’emigració.  Este és el cas de la família  que davant les dificultats per les que passava, el pare, veient la informació que venia de gent que ja estava en els Estats Units d’Amèrica i fart de la misèria en que estaven vivint, va decidir provar sort emigrant als Estats Units i així ho va fer. Una vegada allí va treballar en diferent tasques, sempre cercant un millor sou i unes millors condicions fins que va entrar en una colla de pintors que li va permetre aprendre este ofici i després dedicar-se per seu comte a ell, la qual cosa li  va permetre millorar la seua situació econòmica. Tota açò passava en Filadèlfia, on ell vivia, en una pensió regentada també per una família de benillobers que ací s’havien establit. Però mentre tot açò ocorria en aquelles terres ací al poble havia deixat a la seua família formada per la dona i una filla. Amb la mala sort que la mare degut a una infermetat sobtada va morir i la filla, encara de curta edat, va restar vivint amb la seua iaia. La iaia sofria de lepra i estava marginada a viure en sa casa,  pràcticament sense contacte amb la resta de gent, per tan la xiqueta també va quedar reclosa amb la iaia i encara que el pare enviava diners des de Estats units, la misèria ja havia fet el seu efecte en aquell llar. Quan la iaia va faltar  el pare va voler emportar-se  a la filla amb ell però la lepra, encara que en el seu estat inicial ja havia tacat a la xiqueta. Reclamada per son pare i amb els diners que ell li va enviar va conseguir anar als Estats Units i per passar la duana de l’Illa d’Ellis així com en el seu viatge en vaixell la xiqueta anava molt tapada i amb un guants que li tapaven les nafres de les mans i braços. Afortunadament tot va anar bé i es van poder ajuntar pare i filla. La xiqueta va quedar reclosa en una habitació en la pensió on vivia el pare amb l’aquiescència dels regents de la pensió que eren familiars seus. El pare la va portar a metges per a intentar curar-la però la infermetat va anar avançant fins al punt que no van veure altra solució que ingressar-la en un sanatori especial per este tipus de malaltia i allí va romandre fins al final dels seus dies. El pare va restar per a sempre als Estats Units on supose que refaria la seua vida dintre de les seus possibilitats.

                               “ Crec en les històries personals, desconfio profundament de la Història Universal”   Joan Margarit. 1938-2021

 

dissabte, 20 d’abril del 2024

L'AVINGUDA ALCOI




        L’actual  Avinguda d’Alcoi arranca de la carretera i acaba en la plaça de l’Omet. Popularment coneguda com la “Avenida”,  en castellà, ha tingut diverses denominacions oficials al llarg de la història. Primerament se la denominava com la carretera. Perquè verdaderament era la carretera que donava accés al poble. El seu traçat des de que es va fer la carretera d’Alcoi a Callosa començava a l’esquerra de l’eixida del pont ( encara és pot apreciat un tram) i anava fins un poc abans de la Colaeta, allí girava 180º a la dreta per pujar en rampa fins la paret de la casa de les Xiques de la Fàbrica, ací tornava a girar 180º a l’esquerra i per el traçat actual anava fins la plaça l’Omet. L’entrada a la plaça del Castell no existia. Este vell camí, ja en desús, va quedar tallat a l’abocar els enderrocs de l’enfonsament del palau en 1958 i pràcticament ha desaparegut. Però si observem amb deteniment podem entreveure alguns trams i  el munt d’enderrocs que els separa. En els anys de 1931 i 1932 es va obrir el nou tram d’avinguda ( ja que abans no existia)  comprés entre la carretera i la casa  de la fàbrica de licors i es va millorar el traçat fins a la plaça de l’Omet. Este nou traçat es va fer amb subvencions de la Diputació i va suposar  un accés al poble  més fàcil així com la seua ampliació amb la construcció de murs de pedra en certs trams, voreres i la col·locació d’una barana de ferros per garantir la seguretat dels vianants. Este nou tram de carrer obert va facilitar  l’accés al poble per als nou tipus de vehicles que ja eren freqüents per el poble i l’antic camí  va quedar abandonat. Amb la seua inauguració li se va posar el nom de Avinguda de Franklin Albricias ( més endavant explicaré el perquè d’este nom). Amb el canvi de règim polític tornaria a canviar de nom, un nom més d’acord amb els nous temps: Avenida del General Mola. Posteriorment en els anys 80 del segle passat canviaria a Avinguda d’Alcoi. Franklin Albricias Goets, polític alacantí i destacat militant d’Esquerra Republicana, va ser tinent alcalde d’Alacant i president de La Diputació d’Alacant entre 1931 i 1934. En el temps de la seua presidència i aprofitant els contactes amb ell es van obtenir les subvencions necessàries per a bastir esta nova avinguda. Per a honrar-lo li se va posar el seu nom a l’avinguda.


Ací arribava l'antic camí.



Si es fixem en la foto podem veure l'antic accés al poble

Foto en l'avinguda estrenada feia poc temps




 

dissabte, 13 d’abril del 2024

LA PLAÇA L'ESGLÉSIA

 




        A la plaça de l’església situada  en la part baixa del poble li ve el nom, lògicament, de tenir allí localitzada l’església del poble. Però no sempre ha estat així perquè abans de l’església ací estava la mesquita, lloc sagrat dels musulmans que habitaven el poble i així va ser fins al 1529 en que el franciscà Fra Bartolomé de los Ángeles la va consagrar  per al culte  cristià. Poc després, en 1535, es va construir una primera església. Una nova església, que és l’actual, s’edificaria en la segona meitat del S.XVIII amb característiques neoclàssiques i una façana austera i amb elements herrerians. Annex a l’església es troba el campanar, una edificació d’aspecte robust que consta d’un basament sobre el que s’eleva una torre de  4 cossos clarament diferenciats, d’aspecte massís, pesat i robust,pràcticament sense vans, amb unes poques espitlleres. En el tercer cos es troba el rellotge, l’encarregat de marcar el temps als benillobers. En el últim cos estan les finestres o cavitats, una per cada costat, cobertes amb un arc de mig punt que alberguen les quatre campanes. El campanar acaba en una coberta plana, rodejada per una reixa signada en 1891, que li dona un aspecte d’ inacabat. El campanar, històricament, va estar ornat amb una figuera que va nàixer i créixer entre els carreus de la cornisa i que periòdicament era tallada però que tornava a renàixer una i altra vegada fins que en la última reforma del campanar, allà per 1992, va desaparèixer donat el perill que suposava, ja que desplaçava els carreus i obria uns, cada vegada més, amples clavills. Al costat del campanar està la capella de la Comunió, acabada en 1819, i amb  accés des de la plaça. Front  l’església es troba l’ajuntament. L’antic ajuntament va ser reformat en 1978, una reforma total que li va donar la imatge actual amb els dos arcs i el pòrtic. En l’anterior edifici els arcs estaven incorporats a la façana i allotjaven uns finestrals amb forma de mig cercle. Posteriorment l’ajuntament va ser ampliat, incorporant un edifici de nova construcció sobre una antiga casa situada entre el carrer major i el carrer S. Gaietà. Els dos edificis estan adjuntats per un pas elevat sobre un falç arc de mig punt cobrint l’entrada del carrer S. Gaietà. Este nou edifici té també dos arcs manieristes i un pòrtic imitant ‘estructura del primer bloc. L’ajuntament alberga el centre polític del poble al ser el lloc de reunió de les autoritats: alcalde, regidors i jutge. També centre administratiu: secretari i gent amb funció administrativa. I en  temps passats centre econòmic: amb funció de mercat. Encara en el S.XX hi havia una peixateria en les seues dependències.

La plaça de dimensions reduïdes i amb forma de polígon irregular, que ha estat el centre de tots els esdeveniments significatius per al poble, ha conservat sempre el mateix nom a excepció de l’època republicana en la que se la va conèixer al menys de forma oficial com a plaça de la Constitució.