LA EPIDÈMIA DE CÒLERA I EL PATRONAT

 

 

            El 24 de novembre de 1865 es va cantar a l’esglèsia de Benilloba un “Te Deum” en acció de gràcies per haver-se acabat la epidèmia del còlera.  “Te Deum” que traduït vol dir “ A Ti Dios “ són les primeres paraules d’un càntic de l’església catòlica originari del s.IV que es canta en  ocasions de  gran relleu o en celebracions per donar gracies, per exemple en el Vaticà es canta el 31 de desembre al finalitzar l’any, en la catedral de Valencia el 9 d’octubre per commemorar l’arribada de Jaume I. I en Benilloba es va cantar el 24 de novembre de 1865 per a celebrar el final del còlera. El còlera és una infermetat infecto-contagiosa produïda per la bactèria “vibrio Cholerae”  que causa una forta diarrea que pot conduir a la mort de la persona infectada en poques hores degut a una ràpida deshidratació. Es transmet per l’aigua no potable o a través d’aliments  contaminats. D’ací que és habitual que es produeixca en zones amb falta d’infraestructura de sanejament, o amb falta d’aigua potable i en general amb zones on predomina la misèria com  era la Benilloba del s.XIX  sense una xarxa de evacuació d’aigües fecals  ni una xarxa d’aigua potable.

                En Benilloba entre el 15 de setembre de 1865, en que  es produeix la primera mort per còlera, i el 23 d’octubre  hi ha un total de 13 defuncions per eixa causa. En 29 dies es van produir 13 defuncions, quasi una cada dos dies, d’elles 9 van ser dones  i 4 homes. I per edats afecta tant a gent major com a xiquets de mesos i joves de mitjana edat. Considerant que era una infermetat que en poques hores podia causar la mort del pacient i que no hi havia medicació ni remei per la infermetat lògicament es produiria una onada de pànic en la gent, on tothom es preguntaria si ell seria la propera víctima.

Este és  el llistat de morts entre les dues dates ( la data és la del dia del soterrar, la defunció es produeix el dia anterior per l’obligació de mantenir el cadàver 24 hores):

1M.Rita Ripoll Martí	D	16-9	62 anys	Cólera morbo
2M.Francisca Cortes Cortes	D	18-9	54 anys	Cólera morbo
3Concepcion Garcia Vilanova	D	18-9	18 anys	Tifus
4M Asumcion Domenech Sanchis	D	21-9	25 anys	Cólera morbo
5Fco.Tomas Mullor Perez	H	21-9	11 mesos	Calentura infantil
6M.Magdalena Mira Camallonga	D	28-9	26 anys	Cólera morbo
7Fco Jose Ivañez crespo	H	4-10	20 mesos	Cólera morbo
8M.Fca Perz Cervera	D	6-10	62 anys	Cólera morbo
9Joa Ig Gadea Ortiz	H	7-10	5  anys	Cólera morbo
10M.Dolores Ripoll Garrigos	D	9-10	23 anys	Cólera morbo
11Josefa M.Mullor Domenech	D	9-10	16 mesos	Cólera morbo
12M.Dolores Mullor Domenec	D	12-10	32 mesos	Cólera morbo
13Tomás Paya Sempere	D	14-10	18 anys	Cólera morbo
14Emilia Borrell Jorda	D	16-10	32 mesos	catarro
15M.Rita Reig Guillem	D	18-10	69 anys	Cólera morbo
16Juan Bta Borrell Satorre	H	24-10	64 anys	Cólera morbo

 

                El mateix any es produeixen un total de 84 defuncions, quasi una cada tres dies. Les campanades a mort, entre avisos i soterrars, se sentirien tots el dies. Les defuncions serien per infermetats com : la pigota ( 6 casos), pulmonia (5 casos),tifus ( 4 casos), catarros, febres...

                Pocs dies després de la darrera mort per còlera, el 3 de novembre de 1865  Vicenta Maria Garcia i Monerris amb la llicencia del seu marit  Miguel Reig i Mira davant del notari Miguel Ripoll i Picó cedeix la casa de la seua propietat situada en el carrer S.Josep amb el nº 2 a l’Esglèsia Parroquial per a que s’utilitze com Hospital de pobres malalts  i asil de caritat, com alberg  de pobres veïns i transeünts. La casa consta  de dos pisos i  tres trams coberts, valorada en 1000 reals. Esta casa  es la que sempre hem conegut com Llar Parroquial o més popularment com Patronat i que si en algun temps es va utilitzar com a hospital o alberg desprès ha servit per a impartir la catequesis, com a escola, com a lloc d’oci per als joves, seu de Càritas,etc.

De 1865 és també la xilografia de Francisco Laporta "SOTERRAR D'UN LLAURADOR A BENILLOBA"

LA NIT DE REIS

 

Passes,renou,murmuri,

de la gent que va baixant,

emocions contingudes,

nervis i tràfec com altres anys.

 

El sol ja s’ha post,

minva del dia la brillantor,

el moment arribarà

entre dues clarors.

 

De sobte el silenci

se senten els primers sons,

Notes d’una trompeta

acompanyen musicals acords.

 

Contesten des d’ací

sons més forts,

creix la il·lusió,

s’atropellen el bàtecs del cor.

 

Llums per la creu!

Torxes de flames enceses,

la sang s’accelera per les venes.

 

Ja s’acosten al pont,

fileres de llums de foc.

Un nen agafa la mà de la mare

 i ella el mira, somriu, quin moment de goig!

 

Sona la música,

el Reis van saludant,

les campanes comencen a tocar,

els patges desfilen endavant.

 

Majors, xiquets i grans

acompanyen al darrere,

tots a la plaça l’església!

és el bell instant.

 

La morralla no s’aguanta,

Miren,cerquen,escodrinyen…

No s’ho acaben de creure

el que els esta passant.

 

Les escales  al balcó,

el nen que espera,

el regal que puja

d’esglaó en esglaó.

 

Quin goig reviure eixos instants!

d’il·lusió, alegria, entusiasme, esperança…

en els que s’obliden mals, penes,tristors

angoixes i dissorts.

I no tornarà fins passat un any.

BON NADAL

             

        Amb esta vista del poble des de dalt del Morro de la Serrella vos desitge " que mai us falte un somni pel que lluitar, un projecte per realitzar, alguna cosa per aprendre, un lloc on anar i algú a qui estimar"

CARRER SANT JAUME

 

        Endinsar-se per dintre teu és  viatjar al passat .Contemplar-te pura poesia. Estret, angost, íntim, curt, exigu, ondulant, sinuós, modest com la gent que l’habita. Atzucac que mirant al migdia restes solejat, protegit del vent humit de llevant i del gelat de tramuntana! Avui, il·luminat amb el colorit de les façanes i cobert de la nova estora cal posar la mirada en cada casa, balcó, finestra. Vestit amb noves portes, obert a noves gents. On estaran la gent que hi vivia? on els xiquets que escridassaven? on el mots esvaïts? Fonda el Rosari, ca tio Angel, ca tio Ruat...  On esta el forat de la façana per a que feren niu els teuladins? Els nous propietaris l’han llevat, ignorant la seua presencia, desconeixedors dels seus cants, absents de la seua companyia, orfes del seu veïnat.

L' ESMORZAR DEL SOLDAT

      

               

                Això era i no era en un temps ja passat, quan al corral corrien les gallines i la palla es guardava al porxi com de que menjar per al ramat, que va passar el que ara vos vaig a contar. En aquell temps quan els joves complien el vint anys entraven en quintes, això volia dir que entraven en un període militar, que prompte serien cridats a files  i anirien a un  quartell, prop o llunyà de sa casa, on els tocara en sort, a complir amb el servei militar que durava dos anys. I com a tots, un dia li va tocar a Vicent Grau, el nostre protagonista, anar a un lloc que no coneixia, ell  amb prou feines havia sortit del poble, on parlaven d’altra manera que  un poc entenia però escassament sabia parlar, on va arribar després de moltes hores de tren i  un vaixell per travessar el Mar. Melilla es deia el lloc i ell el coneixia de sentir parlar a altres veïns seus que abans que ell també allí havien estat.

                 Un dia, després de la diana i d’haver desdejunat van formar al pati tota la companyia per encomanar-los les diferent tasques. El capità al passar per davant de Vicent es va aturar i mirant-lo es va dirigir a ell.

             -Soldado Grau. Un paso al frente- I Vicent  va pegar un pas endavant- Voy a darle un           parte que usted debe entregar al Coronel a la dirección que yo le daré.

                El capità li va donar un sobre amb l’adreça que Vicent va agafar  i es va guardar a la butxaca de la xaqueta . Amb el fusell al muscle i al pas militar va marxar per la ciutat cap l’adreça que li havien donat. Ja portava caminant una estona quan va començar a notar unes rampellades de maldeventre. Ell va continuar sense fer massa cas però a mesura que avançava  el maldeventre anava a més, però ell continuava com si res no passara. Seguia caminat i l’ assumpte es complicava, no podia més. Necessitava fer de ventre i no veia cap lloc  per alleugerar el seu cos. De sobte va passar per davant d’una casa amb la porta oberta i cap a dins es va ficar. Ja no podia més. Al fons de l’entrada el corredor girava cap a l’esquerra on començava una escala per pujar als diferents pisos. I allí sota l’escala  que estava més fosquet va deixar el fusell arrimat a la paret, es va soltar el cinturó,es va baixar els pantalons  i aponar-se i soltar el cos va anar tot al temps.

                En el mateix moment baixava un veí per l’escala que al veure el fet va reaccionar amb rapidesa i agarrant el fusell va encanonar a Vicent:

-No le da vergüenza! Que ha hecho usted? Ya está  usted limpiándolo... O mejor cómase lo que acaba de dejar i así aprenderá i no lo volverá a hacer! Això li dia mentre l’acaronava amb el fusell.

-Perdone, però es que no me podia aguantar.

- Cállese... i empiece a comer.

 Vicent va vore que aquell home no anava en bromes i va començar a pensar en fer el que ell li deia.

-Venga... que pierdo la paciencia.

                Vicent després de pujar-se els pantalons es va agenollar i baixant el cap, sense pensar ni mirar va començar la tasca que li encomanaven. Amb la llengua fora, el nas tapat i el ulls tancats anava assaborint allò que feia poc, amb tanta gana, havia soltat.

                Ja en portava quasi la meitat quan el veí  ja s’havia relaxat i un poc penedit li va soltar:

-Ya has comido bastante. Supongo que has aprendido la lección. Toma tu fusil i sigue tu camino.

Aleshores Vicent agarrant el fusell i dirigint-se cap a l’home, el va acaronar i li va dir:

-Ahora le toca a usted, empiece a comer lo que queda.

-No se atreverá.

-No? Agáchese i empiece- i  li va arrimar la punta  del fusell al costat- Venga.

                L’home veient que la cosa anava en serio no va vore altra que ajupir-se i continuar la tasca inacabada.

                Vicent quan ja no restava res es va acomiadar i va continuar el seu camí per complir l’ordre que li havien donat.

                L’home  va restar enfadat, pensant en la venjança. I no li se va ocórrer altra cosa que anar al quartell militar a presentar les seues queixes a les autoritats. Així és com es va presentar per la vesprada al quartell i va contar el que li havia passat al capità. Este indignat pel que havia fet un dels seus subordinats li va dir:

-Usted sería capaz de reconocerlo entre todos los soldados.

                Amb la resposta afirmativa del home el capità va ordenar al corneta que tocara a formació. Aleshores tot el soldats del quartell sortiren al pati on van formar. El capità i l’home van desfilar per davant de la formació a pas lent al temps que l’home ofès anava fixant-se un per un en tots els soldats.

                Va arribar un moment en que l’home es va aturar mirant a un.

-Este es el soldado.

-De un paso al frente- va ordenar el capità.

I Vicent va avançar un pas.

-Soldado Grau: usted conoce a este señor?- li va preguntar el capità.

- Como no lo voy a conocer? Si esta mañana hemos almorzado juntos!

                I Així acabava la història quan a mi me la van contar. La resta calia imaginar-se-la a gust de cadascú. Acabarien rient-se tots els presents? El soldat seria arrestat? L’home restaria satisfet o eixiria mes enfadat? No calia saber el final, era una més de les milers d’aventures que  els joves vivien al seu pas per la vida militar.                                           

 

 

 

 

 

 

 

 

DOS PECES ÚNIQUES

 

        Rajol de argila, macis, de forma quadrada i unes dimensions de 41 X 41 X 4cm. Fet d’ argila cuita amb una decoració impresa amb motius vegetals disposats de forma simètrica. Este rajol és un exemplar únic que pertany  a l’ antic  paviment de l’església, segurament dataria del segle XVIII i seria canviat per un de nou en els anys 50 del segle XX.

    Este rajolet també pertany a l’antiga decoració de l’església, probablement formaria part d’un sòcol  que hi hauria en la sagristi.Té unes dimensions de 17 X 10 X 0.75cm. També és d’argila cuita però recobert per la part  exposada d’una capa d’esmalt també cuit amb un fons blau cel al que és sobreposen una decoració geomètrica on alternen els colors marró i verd i uns motius vegetals de blau mes obscur. Probablement la decoració amb estos rajols seria del S XIX.

     Gràcies a la curiositat i l’amor  a les coses antigues d’ Amando Monllor  que se’ls va guardar com a record i després me’ls va regalar disposem d’ estos vestigis antics de la nostra església.

 

LA TARDOR

 

Arrima la porta

que no entre el fred

estem en la tardor

i es gela el xiquet.

Els arbres, poc a poc, es despullen,

pel terrós camí s’escampa

l’estora parda de fulles.

La llum també s’apaga,

el pàmpol sec el vent espera,

El reixiu de la nit, tot ho banya.

La vida també s’acaba.

Així li arribarà a l’amor,

en un moment o altre, la seua tardor,

que li ha de servir d’escorça per,

quan arribe la primavera,

passat l’ hivern,

renàixer amb més força.