DOS PECES ÚNIQUES

 

        Rajol de argila, macis, de forma quadrada i unes dimensions de 41 X 41 X 4cm. Fet d’ argila cuita amb una decoració impresa amb motius vegetals disposats de forma simètrica. Este rajol és un exemplar únic que pertany  a l’ antic  paviment de l’església, segurament dataria del segle XVIII i seria canviat per un de nou en els anys 50 del segle XX.

    Este rajolet també pertany a l’antiga decoració de l’església, probablement formaria part d’un sòcol  que hi hauria en la sagristi.Té unes dimensions de 17 X 10 X 0.75cm. També és d’argila cuita però recobert per la part  exposada d’una capa d’esmalt també cuit amb un fons blau cel al que és sobreposen una decoració geomètrica on alternen els colors marró i verd i uns motius vegetals de blau mes obscur. Probablement la decoració amb estos rajols seria del S XIX.

     Gràcies a la curiositat i l’amor  a les coses antigues d’ Amando Monllor  que se’ls va guardar com a record i després me’ls va regalar disposem d’ estos vestigis antics de la nostra església.

 

LA TARDOR

 

Arrima la porta

que no entre el fred

estem en la tardor

i es gela el xiquet.

Els arbres, poc a poc, es despullen,

pel terrós camí s’escampa

l’estora parda de fulles.

La llum també s’apaga,

el pàmpol sec el vent espera,

El reixiu de la nit, tot ho banya.

La vida també s’acaba.

Així li arribarà a l’amor,

en un moment o altre, la seua tardor,

que li ha de servir d’escorça per,

quan arribe la primavera,

passat l’ hivern,

renàixer amb més força.

LES LLAMPUGUES

 

                Si al diccionari cerqueu la paraula llampuga trobareu que és un peix d’unes dimensions aproximades d’un metre, encara que se n’han pescat de 2 metres de llargària, que viuen en bancs a poca profunditat i en estiu  s’arrimen a les costes. S’alimenta d’altres peixos i zooplàncton. No és comercialitza encara que la gent en menja en les zones dedicades tradicionalment a la pesca. Però per a nosaltres, allunyats de mar, la llampuga era un altra cosa.

                Els xiquets de fa algun temps jugàvem a tirar-se llampugues. Joc violent i que podia tenir greus conseqüències. La llampuga era un artefacte o projectil fabricat amb paper o cartró( amb més greus efectes) que consistia en un quadrat de paper amb unes dimensions de uns 3 cm. que l’enrotllàvem o  doblàvem a plecs xicotets  i després el doblàvem per la meitat donant-li la forma de V. Una vegada el projectil fet agarràvem una goma que subjectàvem entre els dits polze i índex , com veiem en la foto. Amb la llampuga tensionàvem un costat de la goma o els dos i la soltàvem dirigint-la cap on volíem, que solia ser  cap l’anca, l’esquena o la cuixa d’ algú. Un joc violent que  produïa  una forta coentor quan la rebies i fins i tot una blaüra. Moltes són les llampugues disparades en l’escola mentre el mestre no et veia  i les hores passades pel poble cercant a qui poder-li disparar

INAUGURACIÓ DEL CALVARI

 

    El diumenge de Rams de 1962 van inaugurar el calvari. Millor dit van inagurar les noves estacions que havien construït perquè l'existencia del calvari es remonta al segle XVIII,concretament en un document que data de 1757 ja es parla del Calvari. Peró les antigues estacions foren destruides en 1936 i és ara en 1962 qua és fa de nou  seguint els models d'arquitectura religiosa predominant en esta época i és el que perdura en l'actualitat encara que  amb el deteriorament d'agunes imatges esculturals a causa de la ignorància, fanatisme o violència d'algunes persones. Estes fotos són testimoni del moment de la inaguració.

CALCES NEGRES, CALCES BLANQUES

 

Ja s’acosta les festes de Totsants i les ànimes i com en els darrers anys el bombardeig amb el Halloween. Maleïda siga la gracia que en fala festeta. Com si nosaltres no tinguerem les nostres festes i celebracions  i haguérem importar les foranes, les estranyes, les desarrelades. Perquè no celebrem les mateixes que celebràvem els nostres pares, els iaios, els pares dels iaios, les de sempre? Perquè és la cultura del consumisme, la cultura de poder dominant, la del hedonisme (quan més festes millor),la idea de que allò que ve de fora es el millor o tot a la vegada el que ens porta a celebrar esta festa improcedent i inoportuna, a la ximplesa  o bajanada del “truco o trato”. Jo em quede amb el nostre:

CALCES NEGRES,

CALCES BLANQUES,

DOS QUINZETS

QUE NO M’ALCANCES.

Este joc estava molt estès per les nostres terres i encara el recorden en mols pobles, encara que els dos últims versos varien d’un lloc a un altre. Hi havia que tenir un bon panzell, com el tenien els xiquets d’abans per anar de nit i a les fosques a les portes del cementeri i ací, invocar a les animetes amb estes paraules. Aleshores sortien corrent sense mirar cap arrere per si de cas les paraules havien tingut èxit i alguna treia cap o contestava. Es conta que una  vegada  un xiquet es va quedar amb el jersei enganxat en el ferro de la reixa, i atemorit veia als amics fugir. Este mai més va tornar. De vegades els xicons majors assabentats de bestreta s’amagaven per donar-los un esglai i espantar-los. Este joc ha desaparegut, ja quasi ningú el recorda i  es disfressen de Dràcula, de zombi o de mort  per donar por. És necessita ser badoc, bajoca o fava per a fer estes ximpleses.

LES NOSTRES ESPANTACRIATURES

 

    Hui he assistit amb els xiquets de l’escola a un contacontes   i la contadora d’històries ens ha parlat les  nostres espantacriatures. Si, d’aquells essers fantàstics  dels que ens parlaven als valencians quan érem xiquets. I ens ha parlat del Butoni, de l’home dels nassos, la Bubota, la Quarantamaula... I mira per a on a mi el cap me se n’ha anat  al meus temps de xiquet i he començat a recordar als esser fantàstics de la nostra infància. Aquells que utilitzaven les persones majors (pares,iaios, veïns...) per a fer-nos por, atemoritzar-nos amb una finalitat concreta. I he pensat amb el Home del Sac, aquell que m’imaginava com un rodamón, mal vestit, lleig, amb el nas gran, barba d’una setmana i amb un sac al coll que et  podia eixir per qualsevol cantó i que no era el home que comprava ferro vell,que encara que li semblava,  a este coneixíem perquè anava  cridant per a que les dones el sentiren. Vindrà l’Home del Sac... ens deien quan no feies cas als pares. Un altre ésser fantàstic era la Mumerota Coqui. No puc parlar molt  d’ ella perquè no vaig arribar a veure-la mai. Però me la imaginava com un personatge vestit tot de negre, amb caputxa que impedia veure-li la cara, que es desplaçava amb molta facilitat, com si els peus no li tocaren a terra, per les zones fosques o en penombra. I que la teníem sempre present quan anàvem per les diferents cambres de la casa,el seller, el porxi, encenent la llum abans d’entrar a qualsevol d’elles i mirant de reüll darrere de les portes.  I del Paremans que em dieu? Este si que feia por, perquè no sabíem quines eren les seues pretensions. D’ell sols coneixíem que tenia moltes mans, per a que servien ? No ho sabíem. També eixia per la nit, així que no era fàcil de vorer. Recorde una vegada a l’escola, a les escoles velles allí en les moreres, que a l’entrar pel matí vam vorer  en un sòcol de fusta que rodava per tota l’aula les seues petjades, l’empremta dels seus dits en la pols acumulada de dies de no haver netejat. Estava clar, tantes ditades al voltant sols es podia deure a la visita del Paremans. I este va ser el comentari habitual dels xiquets durant molts dies. Xiquets que no teníem ni ordinadors ni mòbil, sols de tant en tant una estoneta de dibuixos animats en blanc i negre, i molt de temps per a jugar i imaginar. Ah! No s’oblidem del Cotxe de la Sang. Este crec que era el que més por feia: deien que agarraven als xiquets els entraven dins i els treien la sang i mai més tornaven a saber d’ells. Era un cotxe negre, tot tancat, no es podia veure dintre d’ell i que  de tant en tant passava per la carretera. No baixeu a la carretera! Que per allí passa el cotxe de la sang!.. ens deien els pares amb la finalitat clara de que no s’acostarem  a jugar a la carretera per evitar el perill d’un possible atropellament en un temps en que el tràfic era mes escàs i tal vegada per eixe motiu fora més perillós. Tal vegada haguera alguna  criatura més d’aquest tipus que jo no vaig arribar a conèixer però estes quatre si que estaven presents en els xiquets de Benilloba, i eren els nostres pròpies espantacriatures, els nostres éssers fantàstics.

ANUNCIS PUBLICITARIS IV

 

        Continuem amb la sèrie d’anuncis publicitaris apareguts en el programa de danses de 1940 (cortesía d’Angelines Carbonell)  i reflex de l’activitat económica, productiva i de serveis, del poble. En aquest cas s’anuncia un  establiment de begudes i licors, fins i tot de gel, una perruqueria de dones i una tenda de diferents tipus de productes .