ANTIGA SEU DELS MOROS DEL CASTELL ( EN EL SEU 75é ANIVERSARI)

     En esta foto vegem l'antiga seu de la fila dels Moros del Castell. Era un localet de xicotetes dimensions que a més es va fer servir com a  taberna des de la seua fundació. En ella van estar com a conserges: Pepico Reig( Cabrerot), José Gòmez (l'Esquilador), José Gonzalvez (Pep d'Espenta), Enrique Llinares( El Florido), entre altres. En hivern els diumenges de migdia que feia bon oratge es treien les taules fora a la plaça i en estiu per les nits a la fresca ( les actuals  terrases que tan de moda estan ara).Quan l'oratge no ho permitia restaven dins:amb molta feina tres o quatre tauletes i unes quantes persones al mostrador.  El colpet de café licor "el lobo", la cervesseta " l'Àguila" acompanyaven al plat de tramussos i cacaus, les faves bollides o el platet de fetge i magre. Després si hi havia temps  es jugava el coto: que si mates, que si la deixes passar, que si les vint o les quaranta,que si les deu de la darrera,si triunfe totes meues. Així passaven les hores, així matavem el temps.Esta era la filaeta dels Moros del Castell. La foto la va  fer. Mario Guillamon el 13 d'abril de 1979

ESQUADRA DE DONES 1947

    En 75 aniversari del Moros del Castell vull mostrar la foto d’esta esquadra de dones de 1947 i per tant també fa 75 anys. Ja en la primera celebració de Moros i Cristians i per la filà del Castell va desfilar esta esquadra de dones. Com la filà es va fundar en la plaça del Castell i els seus membres pertanyien a esta plaça o als carrers dels voltants també les components de l’esquadra serien xiques d’esta zona del poble. D’elles conec a unes quantes, totes ja desaparegudes, començant per l’esquerra: la segona Carmen Mira, la tercera Elia Ripoll, la quinta Julia Gómez i la cap d’esquadra Inés Gómez. Darrere el primer castell que vam tenir que era de cartró, ornat amb l'estel de Sant Joaqim, i que sols es va fer servir uns quanta anys.

VOCABULARI EN DESÚS

 

              Amb el pas del temps, els canvis de costums  i la introducció de noves modes  hem assistit a un canvi en nomenclatura de les parts o elements d’una casa. I així un vocabulari que era habitual per als nostres pares ara quasi ha desaparegut i és per això que vull recordar-ho. A les bigues, que solien ser de fusta, les anomenàvem voltons i estos voltons es recolzaven sobre una paret o sobre una jàssena, que era una biga de fusta transversal de majors dimensions i resistència. Els trams compresos entre dues parets maestres on entre una paret i una jàssena o entre dues jàssenes se l’anomenava nevada. Així una casa constava de 4,5,6... nevades.L'espai (que solia ser amb forma cóncava) comprés entre dos voltons era una mol·lada, una cambra tenia 6,7... mol·lades. Les bigues de fusta podien estar al descobert o cobertes per un cel-ras. Al sostre de la cambra li diem trespol.La casa podia tenir diferents cambres, que eren habitacions o peces d’una casa,unes utilitzades per les persones i altres com a magatzem de grans, oli... El pis superior de la casa nosaltres l’anomenem porxi,en altres llocs terrat, i estava cobert per la teulada però les parets laterals estaven obertes per a la circulació de l’aire i era utilitzat com a sequer, es a dir per a secar diferents productes del camp, o pells  d’animals o la roba. Les diferents parets primes que separaven les estances se’ls anomenava sitales. El darrer tram d'una escala estava cobert parcialment per el tinell. El tinell era una superficie plana que cobria un tram de l'escala  i que s'utilitzava com una ampla prestatgeria. L’escurador era el lloc on s’escurava quan no hi havia aigua corrent, per a la qual cosa s’utilitzava un o dos llibrells. I per damunt estava l’escudeller on es guardaven les escudelles o plats. On es feia el foc per calfar-se o fer el menjar era la llar però també la fornal. La part soterrada de la casa era el seller  i l’excusat on hom anava a fer les seues necessitats.  I havia una part de la casa,normalment en la part posterior, que era el ras, un espai descobert, com un pati. No se si he oblidat algun, però seria d’allò més fàcil degut  al pas del temps i al seu desús però al menys que servisca per recordar tots estos mots.

FOTO DE BENILLOBA II

    Una altra panoràmica de Benilloba el 26 de febrer de 1972. En ella destacaria la escassesa d'arbres en els camps. La foto és de Mario Guillamón depositada en al biblioteca digital valenciana.

FOTO DE BENILLOBA

 

        Esta foto pertany al a Biblioteca Valenciana Digital d'on l'he treta. Es una foto de Benilloba feta des de la carretera de Cocentaina amb una data aproximada de 1970. Ja esta el cementeri nou dalt del calvari i encara no s'ha escomensat la nova escola. En ella podem veure encara com era la partida de les Forques abans de ser urbanitzada amb els pins on estava l'abocador, el camí que anava vora el terrer  i totes les retauletes de bancals que davallaven cap al riu.

TENIR UN NIU ENGABIAT

 

         Un del jocs dels xiquets d’abans era per la primavera anar a buscar nius. Anàvem pel riu, pels marges, pels arbres... buscant nius de pardalets. Quan en trobàvem un intentàvem mirar que tenia: si estava buit encara, si tenia ous o pardalets. Sempre procurant no tocar-lo, ni estar molta estona mirant-lo o allí prop perquè sinó diem que la mareta avorria el niuet i l’abandonava. Una vegada localitzat un niu anàvem de tant en tant per veure l’evolució del pardalets fins que abandonaven el niu: quan tenia ous, quan sortien els pollets i encara no tenien plomes diem que eren de “canonet” després passaven a l’estat “d’emplomats” quan ja tenien plomes i per últim abandonaven el niu, aleshores el niu restava  buit. Alguna vegada i algunes persones que volien tenir un pardalet a casa el que feien quan trobaven un niu de caderneres, de verderols o gafarrons el que feien era engabiar-lo. Açò consistia en posat el niu amb els pollets dintre d’una gàbia al mateix lloc on estava. La mare continuava portant-los el menjar que els el donava per entre les reixes  ja que no podia arribar a dintre del diu. Quan els pardalets ja eren grandets i havien d’abandonar el niu aleshores agafaven la gàbia amb el niu dins i te la portaves a casa i ja tenies pardalets en casa als que tenies que alimentar i cuidar amb la finalitat que cantaren i així alegrar la nostra estança. Esta  pràctica supose que actualment estarà prohibida a més molt mal vista des de l’òptica conservacionista però en aquell temps era normal i no teníem la idea de fer res malament.

LES CAMPANES

Exposició de les tres campanes en la plaça per a exposar-les i beneïr-les abans de ser pujades en 1954: Maria del Consuelo,Joaquina i Santísmo Cristo de la Fe.

 

     Hui toca parlar de les campanes. El  Campanar de Benilloba disposa de quatre campanes,  una per cada costat del cos  superior, allotjades cadascuna en un va cobert per un arc de mig punt.

  Mirant cap al sud, es a dir, cap a la Font del Retor tenim la campana mes xicoteta, anomenada com la del “Santíssim Crist de la Fe”. Té un diàmetre de 45 cm.una altura de 37 cm i pesa 53Kg. Va ser fosa en 1954 en la fonedora Roses d’Adzaneta. A expenses d’Eduardo Garcia i Maria Pascual, dos veïns del poble. La truja és de ferro i la campana de coure.

    Mirant cap al nord, es a dir, cap a la plaça de l’església, està la campana “Maria del Consuelo”. És la mes grossa, medix 95cm de diàmetre i 80 cm. d’altura. La truja és de ferro i ella de bronze. Pesa  496 Kg. I va ser refosa en la fonedora Roses d’Adzaneta en 1954 a expenses de D.Pedro Puchol i Consuelo Barrachina. L’anterior va ser fosa en 1884 a expenses de D. Casto Barrachina, un avantpassat dels anteriors.

    Cap a l’oest, mirant a la plaça del Castell està la “Joaquina”. Amb un diàmetre de 80cm. una altura de 72 cm. i un pes  de 296 kg. La truja es de ferro i la campana de bronze. Va ser fosa en 1954 en la fonedora de Roses d’Adzaneta a expenses de tot el poble.

    I per finalitzar tenim  mirant cap a l’est la “Sta. Bàrbera”. Esta té un diàmetre de 72 cm una altura de  64 cm.  i un pes de 216 kg. Esta campana és la més antiga. Va ser refosa en 1819, quan l’anterior va caure a la plaça el 10 de juliol  del mateix any fent-se malbé, en Benissoda probablement per Domingo Roses. Esta campana va tenir la truja de fusta fins la dècada dels anys 80 del segle passat que les campanes van ser electrificades, aleshores la truja va ser substituïda per una de ferro. 

    

    Estes campanes van ser tocades manualment fins que foren connectades a un motor elèctric en els anys 80.

    La informació i les fotos està treta de la web campaners.com.