EL BALADRE

     Com és una planta prou habitual en el nostre riu, hui vull parlar-vos del baladre, les seues característiques i propietats,Però com jo no sóc un expert en Botànica ulilitzaré la información que Daniel Climent, un savi en estos temes, dona en la revista “Metode” de la Universitat de València:
     Els antics romans anomenaven veratrum una planta dels barrancs pirinencs, tòxica i de flors cridaneres (Veratrum album). Com que, més al sud, en creixia una altra de característiques similars a la vora de les rambles, se li va aplicar un nom també similar, baladre (<veratre <veratrum; Coromines dixit), sobretot al País Valencià. Aquest nom es va estendre per Múrcia, la zona castellanoparlant valenciana, Andalusia oriental, Aragó i Navarra, la qual cosa indueix a pensar que, per raons farmacològiques, veterinàries, ornamentals o d’altres, el País Valencià degué cons­tituir un focus de propagació dels usos d’aquesta planta.
     El baladrar, el tret botànic més genuí de les nostres rambles, hi ha triomfat gràcies al seu brancatge lax i flexible, que li permet sobreviure a les violentes avingudes que, espo­rà­dicament, s’abaten amb fúria irrefrenable sobre la conca mediterrània.
     El Nerium oleander (baladre) té, en efecte, les fulles similars a les de l’olivera: lanceolades, verds lluents pel dret, densament piloses pel revés quan són velles, i solcades per una vena blanca longitudinal que arriba fins l’àpex. En el capítol de les diferències, podem asse­nyalar que les del baladre són molt més llargues i s’agrupen de tres en tres. En certa mesura, aquestes fulles s’assemblen no sols a les de l’olivera, sinó també a les del llorer (en grec, daphne); això explica que els àrabs conquistadors de les terres mediterrànies es confongueren, i anomenaren el baladre ad defla (“el llorer”), origen del castellà adelfa.
     Les flors són rosades, també abunden les d’altres colors, com ara el groc, blanc i roig.I són sempre grans i lluminoses: un calze de tres sèpals glandulosos acull cinc pètals soldats en la meitat inferior.A l’arribada de l’inclement estiu mediterrani, el baladre inicia la seua espectacular eclosió floral.
     Els fruits del baladre estan formats per una beina que s’obre per una doble sutura ventral, per on ixen les llavors, fàcilment dispersades pel vent (anemocòria) gràcies al pilós plomall de què estan dotades en la punta.
     Un tret destacable del baladre és la gran toxicitat: escorça, fulles i flors són metzinoses, mortals per als mamífers, a causa de l’oleandrigenina, un glucòsid que no s’altera per ebullició, dessecació o maceració, com sí que els passa a unes altres toxines (com la dels tramussos, Lupinus albus, hidrolitzada i destruïda en posar-los a remulla).
     Per això, el baladre ha estat emprat com a matarrates, bullint les fulles amb blat o empolvorant l’escorça damunt la farina que se’ls posa com a reclam. Altrament, els glucòsids tòxics que posseeix s’han usat per combatre la sarna, aplicant fulles picades o bullides sobre la zona parasitada.
     Un efecte tòxic tan marcat ha desdibuixat la frontera entre la realitat i la ficció. I així, la memòria oral ha transmès que, durant la guerra del Francès (1808-1814), tota una companyia de mercenaris napoleònics va morir en menjar carn brasejada amb rames de baladre, que els havien preparat els veïns de Mutxamel (comarca de l’Alacantí), farts d’uns mercenaris que els havien requisat els aliments i ocupat els habitatges (Iborra, 1994).
     Altrament, a les comarques on antany abundaven les cavallerisses, es tenia per costum fer cortines, de cambra i de corral, amb rametes de baladre tallades a trossos; pel novembre (quan la planta està “dormida”) es tallaven les rametes, es bullien per separar l’escorça de la medul·la, s’enllaçaven els trossos mitjançant fils, i es penjaven a la porta. Aquestes cortines servien per a barrar el pas a les mosques, però no a les refrescants brises que pogueren arribar-hi.
     També ha estat usat el baladre com a planta màgica, amb la creença que les berrugues es guarien fent sobre elles tres creus amb fulles de baladre, que després s’enter­raven en un clot. Si l’interessat resistia la temptació d’anar a veure-les, les berrugues desapareixien al mateix temps que les fulles s’assecaven.
     Amb tot, l’ús més freqüent i pel qual és més conegut, és l’ornamental. Podat fins adoptar aparença d’arbre, o sense podar, és una de les plantes més usades en les mitjanes de les autopistes, i en els parcs i jardins, amb varietats florals de diversos colors, gammes i tonalitats.

Daniel Climent i Giner. Professor de Ciències Naturals a l’IES Badia del Baver (Alacant).© Mètode 46, Universitat de València. Estiu 2005.