LES XIQUES FADRINES

 

               

Excursió de benillobers/es a Santiago

         Sempre ha hagut un sector de població que si bé no hem arribat a marginar si que les hem assenyalat i considerat com a diferents. Este és el sector que hem anomenat fadrines, també solterones i darrerament singles ( este ja com a un grup a explotar des del punt de vista del consumisme) i de les que despectivament hem dit que “ se’ls ha passat l’arròs” o que “ s’han quedat per a vestir sants”. Clar està, que sempre les hem vist des d’una percepció masclista fruit d’una societat patriarcal que  a menyspreat a la dona i l’ha considerada inferior.

                No és el mateix  “estar fadrina” que es diu d’una xica que ha crescut que “ ser fadrina”  que fa referència a un estat. L’estat que s’ assoleix quan  una dona que ha arribat a una certa edat (30,40... anys) no te parella o millor no s’ha casat. Estar sense parella ha suposat, fins fa pocs anys o encara ara en determinat ambients rurals o tancats, el haver-se’n eixit de la norma general de funcionament de la societat  que suposa que les dones havien de complir en el seu paper de a una determinada edat tenir parella o millor dit nuvi per a després casar-se i tenir fills. El no complir amb la norma era quedar-se “serrera”, altre malnom amb el que eren denominades. Estar serrera significava també ser una dona incompleta, no sencera, les faltava l’home per la seua plenitud. D’ací que també les anomenaren “xiques”, encara que havien assolit certa edat eren considerades com immadures. La finalitat i l’objectiu de qualsevol dona era la procreació. Esta concepció tradicional de la dona va ser adoptada, ressaltada i recalcada durant la etapa de la dictadura franquista en la qual es van portar a la màxima expressió estos valors morals en els que la dona sols tenia dos camins a seguir: la vida del matrimoni i la procreació o la vida religiosa.

                No encaixar en cap d’estes opcions suposava quedar-se fora de l’estructura social i ser marginada o assenyalada com a excepció a la norma.

                Però encara que a totes les fadrines les posaven dintre del mateix sac de les “matxuxes” en un sentit discriminatori i peroratiu la veritat és que caldria analitzar les individualitat i els camins que havien conduit a cada persona a eixa situació de fadrinesa que en pocs casos seria una condició elegida i en la majoria serien víctimes de uns condicionants que les portarien a eixe estat.

                Entre les casuístiques tindríem  aquelles xiques que havien perdut el nuvi durant la guerra i mai més van tornar a tenir-ne: o bé per el dol a que quedaven sotmeses o bé per resignar-se a la situació de vídua prematura. També tindríem a aquella xica que havia festejat mots anys i havia trencat amb la parella o havia sofert un desengany amorós. A partir d’este moment ja era estigmatitzada com no apta per a una relació i ja no era elegida per ningú. Per un altre costat tenim a la xica que malauradament havia perdut a sa mare de xicoteta i havia dedicat tota la seua vida a la cura de germans i pare. Esta no ha tingut temps per a ella i la seua vida ha estat en funció a la cura de la família. I quan els demés han volat a ella ja no li a restat altra opció.

                També ha estat la filla que ha viscut sota la dominació dels pares. Uns pares que li han restringit la llibertat, l’han acaparada i l’han educada  amb la creença de que la seua funció és la cura dels pares  en fer-se majors. No oferint-li cap altra opció en la vida.

                O la d’aquelles xiques que estaven còmodes en la seua situació benestant dintre de la família,i no volen arriscar-se a una boda que les porte a una situació econòmica inferior, o de treball, maldecaps i conflictes. O Aquella xica que  amb una educació tan repressora i restrictiva, amb l’escassa o nul·la  informació sexual veia  un trauma, un pecat, un tabú la vida sexual dintre del matrimoni. O per la por de parir en les condicions sanitàries de que disposaven o d’aïllament  ( per exemple vivint en un mas), o per el trauma de haver vist morir alguna dona pròxima durant el part. O per la condició sexual de la xica en un ambient on qualsevol desviació de la norma estava exclosa i fins i tot podia ser penada. Per tant  calia amagar la seua situació i viure-la amb silenci i repressió. O el cas de germanes que per no abandonar-se l’una a l’altra s’acostumen a una vida en comú.  O en el cas de presentar alguna disfuncionalitat física o defecte fa que una jove es veja incapacitada per a la tasca del matrimoni o simplement no vol convertir-se en una càrrega per a ningú.

                I moltes situacions més que converteixen en cada cas en particular però que condueixen a totes a la mateixa situació de fadrinesa. Estat que encara que mal vist i estigmatitzat  acompleix la seua funció social. Ací estaven les fadrines encarregades de netejar l’església, vestir els sants o cuidar del rector. Eixes fadrines que no havien segut mares però si ties i iaies encarregades i sempre dispostes a la cura dels nens de la família. O les que curen de pares o germans al llarg de tota una vida. O aquelles que s’havien posat en amo i curen d’una família aliena a canvi tan sols de la seua manutenció. Dones sacrificades i sotmeses  que han viscut la seua vida en funció dels demés. Afortunadament, i cada vegada més, es respecta l’estat i la llibertat d’estes persones.

                Per a fer este escrit m’he basat en el llibre:

 “FADRINES” El procés de no casar-se en la societat tradicional valenciana. De Raquel Ferrero i Clara Colomina. Temes d’etnografia valenciana 8.