No he estat mai
partidari d’aquestes celebracions que ens espenten a la despesa i al consum:
dia del pare, de la mare, dels enamorats, etc.Com si tots els sentiments i emocions que duen implícits anaren concentrats en un
regal u obsequi que es fa per que s’ha de fer, perquè tot el mon ho fa, i al
instant resta oblidat com un objecte inútil més per algun racó de casa. I és
pels racons de casa, si es posem a escoltar o percebre,d’on ens poden venir
aquells records i vivències que, això
si, és el millor regal que podem fer a les persones que són l’objecte de la
celebració. I hui dia del Pare, si m’ature un moment, tot un allau d’imatges i
records, com si un You Tube fora, passen pel meu davant: acompanyant a mon pare
a l’horta per uns camins estrets i llargs, eterns des de la meua percepció infantil, i allí, mentre ell regava o entrecavava jo
jugava en el riu amb un molinet de joncs
que ell m’havia fet. O ajudant-lo ( com
seria l’ajuda!) a llevar els escarabats de les mates de les creïlleres i anar guardant-los dintre d’una botella de
coll ample, d’aquelles que compraven amb llet condensada, i que al finalitzar tapàvem
i amollàvem riu avall.
I creixia al costat d’ell,
contant-me les seues històries de la mili, o el seus viatges a Palma de Mallorca
on va fer dos temporades venent gelat o aquell conte de les rabosetes que mil
vegades ens va contar i que ara no aconseguisc recordar. I a poc a poc ens transmetia
els seus coneixements. I de la seua mà anava a passejar els diumenges, a pegar
una volteta, com solíem dir, o a la processó d’un dia de festa. No recorde com
el veia en aquells moments però si mire
alguna foto d’aquell temps si que veig
la cara que posava quan agafava la seua mà.
I em transmetia la cultura
d’un home, que no se amb seguretat si havia llegit cap llibre, però que
amb la seua intel·ligència i curiositat havia anat conreant amb llesques d’ací i
de més allà. I el recorde quan, en hivern, a la posta de sol, pujava la gavella
de llenya per encendre un foc que ens
recesava d’aquelles nits de fred. I quan
ens comboiava al meu germà i a mi,
vespres de reis, amb tota la il·lusió del món, a preparar-li un regal a la mare.
I també el moment, lloc, paraules i el Sol que feia quan em va anunciar la malaltia fatídica de la
seua dona.
I així sempre. Amb la seguretat
de tenir-lo al meu costat. Amb la seua presència, tota la resta sobrava. I mai
oblidaré aquell matí de diumenge, després d’una nit de festa amb els amics, que
em va despertar per a que l’ajudara a
portar una càrrega de llenya del bancal. Matí de morros i males cares. Però amb
el temps vaig descobrir la importància d’assumir
les responsabilitats per damunt de tot. I la tristor d’aquella vesprada que va
tornar abans d’hora de la feina perquè s’havien incendiat els telers amb els
que els treballava. I recorde quan anava a portar-li l’esmorzar a la fàbrica,
aquell infern de soroll en el que passava huit hores de cada dia de l’any. I l’orgullós
que estava de la seua feina: - Hui he fet tantes mantes en cada teler (ens deia).
Feina que va tenir que deixar molt prompte encara perquè, de sobte, una malaltia el va lligar a una
màquina per la resta de la seua vida. I a pesar de l’esclavitud a la que es va
vore sotmès mai va desesperar, ho va assumir com un fet més de la seua vida. I
aleshores el recorde ajudant sempre a la seua dona. I també recorde les vesprades passades per les
xopades buscant bolets, els dies de
cacera veient eixir el sol i empomant la rosada. Esperant les crescudes del riu
des de la terrassa de casa. Les nits de tronada, sense llum, al voltant d’un
ciri. I en el seu darrer moment, en aquell que va veure arribar el seu fi, que
entre els meus braços i davant la
pregunta:
- -Pare,
que vol que faja ?
- - Res –respongué
ell
I mai més res va ser igual. Ni l’anar a fer les olives, ni els viatges a València,
ni les xerrades a l’hora del café, ni el retorn a casa. Res igual.
MOLTES
FELICITATS PARE allà on estigues.
