La lluita de Benilloba i els seus pobladors per l’aigua ha estat una
constant al llarg de la seua història. Les característiques climàtiques no afavoreixen
un subministrament regular de pluja, podem passar d’una forta sequera que dura
mesos a una pluja torrencial amb fortes avingudes en qüestió d’hores. Les
característiques físiques i edàfiques tampoc garantitzen unes condicions
favorables per a que hagen brolladors
abundants per a garantir un subministres
suficient i regular. Si que és veritat que hi ha un riu que passa pels peus del
poble i que ha proporcionat aigua per al reg de les hortes, però el desnivell
existent i la falta de recursos tècnics han fet que no es pogueren aprofitar
les seues aigües per al ús domèstic fins a mitjans del S.XX, encara que s’han
utilitzat per a determinades tasques humanes com és regar, llavar la roba...
Tots estos condicionants han fet que la població de Benilloba, al llarg de
la seua història, haja tingut que dur l’aigua per al consum humà de les fonts
mes properes : La Font del Retor, la de Petrosa i de forma menys habitual la
del Xoquet. Açò suposava una inversió en temps, treball i energia important. Les
persones estaven obligades a desplaçar-se periòdicament amb canters, botijons o
altres mitjans tot sols o amb l’ajuda d’animals fins a les fonts per assegurar-se una aigua amb certes garanties per beure i guisar. Este
dèficit de tan apreciat element tal vegada siga l’explicació del fet de que en
quasi totes les cases hi ha hagut un pou. Aprofitant el manantial, no massa cabalós,
però si segur que circula per la capa freàtica situada al voltant dels 15 m. de
fondària, hom va fer pous per a subministrar-se un aigua que encara que no és
apta per al consum humà pel seu sabor i condicions sanitàries si que podia utilitzar-se
per altres activitats humanes com la neteja de la casa, arruixar el carrer,etc.
I amb estes condicions, el poble de Benilloba
va arribar a les darreries del S. XIX,
ja que va ser en la darrera dècada de este segle quan per primera vegada va
haver un subministrament d’aigua , en condicions per al consum humà, al centre
del poble.
En este escrit vaig a intentar
narrar com es va produir este fet, aclarint alguns dubtes, desmentint algunes asseveracions,
al temps que creant nous interrogants. Però esta és la realitat del
historiador.
Antecedents.
El fet de que en Juny de 1892 hi
haguera una font al centre del poble, aproximadament a l’entrada del carrer
S.Antoni des del C.Major, on xorrava l’aigua portada des d’una distancia d’un
Km. on podia anar a poar tota la gent del poble sense pagar no va ser un fet
espontani, ni un projecte fàcil, exempt de dificultats ni aplaudit per tothom. Més
be tot el contrari, va ser el resultat de diversos intents, dos d’ells
frustrats, una lluita d’interessos, expectatives truncades i una separació de
cent anys, que es diuen prompte, entre el primer i el tercer projecte que va ser el definitiu.
El primer projecte de portar l’aigua al poble data de l’última década del
s.XVIII, com molt bé relata i estudia J. Cortés (1). En ell, l’ajuntament
intenta millorar les condicions de vida dels benillobers mitjançant un projecte que tracta de portar
l’aigua de la font de Petrosa al poble. Però el projecte xoca amb els interessos
d’unes quantes persones, que, en realitat, són els propietaris de les hortes
que es regaven amb l’aigua de esta font. Estes persones, amb els seus advocats
i procuradors, van obstaculitzant el projecte fins aconseguir aturar-lo. L’ús
particular de l’aigua d’uns quants
preval sobre el bé comú de tota una comunitat.
Al voltant d’uns 50 anys després, i estic parlant de la dècada
dels anys 40 del S.XIX hi hagué un altre intent de portar l’aigua al poble. Com s’aprecia en un altre article
de J.Cortés de la revista de festes de 1996 (2) en el qual parla d’un article de F.P.Monblanc “ El pueblo i el agua.Benilloba hace 130
años” Es tracta d’un nou intent de portar l’aigua, que també es va frustrar, però que es basaria en dos
idees fonamentals que es desenvoluparien en el darrer projecte de 1891:
1ª Portar l’aigua
de la Font Nova de Petrosa, i no de la Font de Petrosa.
2na.La font es col·locaria en el centre del poble,en
concret en l’hort que la família Barrachina tenia en la creu del C. Major amb
el C. S. Antoni.
El Projecte
Definitiu: Narració dels fets.
El tercer projecte, i que serà
el definitiu s’inicia l’1 de gener de
1890. En esta data es forma un nou Ajuntament on serà elegit alcalde per
unanimitat En José Vicente Doménech Monerris, home conegut i encara recordat
amb el malnon del “Tio Zurdo”. El primer Teniente alcalde serà Jose Ivorra Mira(3).
Este nou alcalde té molt clar, i com objectiu principal, el portar l’aigua al
poble. I ja en l’acta del seu primer ple
a l’ajuntament el 19 de Gener de 1980 (4) es reflectix el seu Programa “ el
alcalde expuso a la corporación: la necesidad del vecindario desde hace tiempo
de la traida d’una fuente d’agua potable a esta población en punto céntrico. Ya
que solo hay pozos de agua de mala calidad o antihigiénicos, aplicables solo
para el lavadero y otros usos, con exclusión de beberla personas i animales y
en la condimentación de alimentos. Los habitantes estan obligados de surtirse
de aguas potables de las fuentes del común: Nueva, Petrosa i del Retor, distantes
1 Km, dificultandose en tiempos de lluvias y nieve de la de Petrosa y Nueva
porque los caminos se ponen intransitables. Y de respecto a la del Retor por el
mismo motivo y porque se inutiliza el conducto que la hace fluir a la parte
derecha del rio y ser imposible pasar el rio durante la avenida para tomar agua
de la fuente donde nace en la parte izquierda. Por su posición solo Petrosa y
Nueva estan a Mayor altura que la población y solo en ellos puede pensarse para
acercarlos a la población. La Nueva es la del nacimiento más alto, mayor caudal
y la que tiene mejores condiciones para aproximarlo a la población.”
José V. Domenech (Tio Zurdo)
Es debatix la proposta de
l’alcalde i s’acorden una serie de punts. Entre ells, el més interessants
serien:
“1.Que es urgente abastecer de agua a la población y colocar en sitio
céntrico una fuente pública.
2.Que la fuente que ha de
conducirse sea la del común denominada Nueva.
3.Que se haga el proyecto para la
conducción y emplazamiento en lugar idóneo.
4.Que el alcalde busque la persona
facultada para hacer el proyecto.
...
6.Atendidas las circunstancias
económicas de esta población se establece que otro de los recursos para la
ejecución de la obra proyectada ha de ser la prestación personal dentro de los
límites que la ley municipal permite. (4)
Acta 19 gener 1890.”
El delineant Pablo Portes és l’elegit per a fer el
projecte que presentarà a l’Ajuntamet.I en el ple del 13 D’Abril de 1890 s’aprova el projecte per el qual es pagaran
250 pts. al delineant i decideixen
comissionar a l’Alcalde per a que vaja a
presentar el projecte al Gobernador a la fi d’informar públicament i executar les possibles
expropiacions(5).
Efectivament per a realitzar
el projecte s’han de fer
obligatòriament expropiacions. I açò
suposava una important dificultat per a la seua realització ja que estes expropiacions afectaven a una
família d’un rellevant pes dins la
societat de Benilloba:Els Barrachina.
En José, En Pedro i Na Dolores Barrachina presenten un recurs d’alçada contra la declaració d’utilitat pública del
projecte de conducció d’aigües potables.
Açò apareix reflectit en l’acta del ple de l’Ajuntament del 24 d’Agost de 1890(6).
Este recurs paralitza el projecte durant un any. I en l’acta del ple del 27 de
juny de 1891 es llig l’ofici del governador per el qual es declara d’utilitat pública el projecte de conducció
d’aigües per a l’abastiment del poble i
autoritza les expropiacions necessàries.
Aleshores, per a realitzar el projecte
s’han d’ocupar els terrenys de En
Francisco José Reig Garcia per la perforació d’un pou i construcció d’un
depòsit i l’hort del Barrachina per a fer la plaça on aniria la
font(7).
A banda, hi havia una sèrie de
propietaris: Ricardo Ivorra Garcia, Rafael Domenech Seguí, Joaquín Vilanova
Company, Vicente Mira Satorre, Salvador Bonet Ripoll, Joaquín Monllor Garcia,
Antonio Garcia Monllor i Tomàs Guillem que donen permís per a fer obres en els
seus terrenys, i que van des del pou de l’aigua fins a la plaça, i com diu
l’acta “con patriotismo que les enaltece” (4).
En el mateix ple s’acorda obrir el període per les expropiacions
forçoses, encarregant per a tal tasca a D. Pablo Fortes i fer una subhasta pública de les obres amb un
preu de partida de 8880.11 pts. També s’acorda que en l’obra s’ha
d’incloure la conducció necessària per a
que l’aigua sobrant de la font arribe al pati dels Barrachina (7).
Tres dies després , l’ 1 de
Juliol de 1891, és constitueix un nou ajuntament, en el qual deixa de ser
Alcalde José Vicente Domènech Monerris i
passa a ser Alcalde Joaquín Ignacio Ivorra Mira. El demés regidors són els mateixos amb l’excepció d’un regidor
nou que entra com interventor: Miguel Domènech Monerris (germà de J.Vte.
Domenech)(8). La pregunta obligada és: com és que ara que el projecte ja està encarat J. Vte. Domènech abandona l’alcaldia? Sembla ser una jugada política,
en que l’alcalde abandona el càrrec per
poder presentar-se a la subhasta de l’obra i deixa al seu germà com a
interventor. I efectivament en l’acta del ple de l’Ajuntament de l’1 d’agost de
1891, en el qual es fa la subhasta
pública per a la execució de l’obra
apareix l’anterior alcalde com a
postor junt a altres dos ofertes i al final es adjudicada l’obra a J.Vte Domènech Monerris per la quantitat de
7850 pts. Encara que un primer moment la
seua oferta és la més elevada acaba sent
la més satisfactòria i per tant l’elegida(9).
El dia 1 de gener de 1892 es fa una prova per a vore com va la conducció de l’aigua. Esta
prova es fa en mig de C. Major lindant amb el pati de Senyors Barrachina i el
resultat és satisfactori. Com encara no s’ha fet l’expropiació acorden elegir
un lloc per instal·lar la font provisionalment(10).Per fi, i per primera vegada
en la historia de Benilloba, xorra una aigua en condicions al centre del poble.
En el ple del 28 de febrer de
1892 els concejals Justo Domènech i Luis Orta ( sembla que no són partidaris
del projecte o be defenen els interessos dels Barrachina) manifesten que no
estan conformes en les obres i que s’han de completar segons el projecte
aprovat. Els demés regidors acorden sol·licitar al governador que envie un enginyer provincial per a que
inspeccione les obres i que dictamine si
el resultat s’ajusta al projecte i que faja constar les objeccions. Per esta
data sembla que la font ja esta xorrant contínuament perquè el alcalde manifesta que el desaigüe d’una pila esta embossat la
qual cosa fa que l’aigua caiga a terra i enfangue el carrer(11).
El dia 10 de Maig de 1892 ve a Benilloba N’ Antoni Puigcerver, director d’obres
provincial, per a reconèixer les obres
juntament amb el contractista i alçar un acta per informar al governador(12).
Però la font continua xorrant, ja no hi ha qui la pare i en l’acta del ple del
26 de juny de 1892 tornen a manifestar-se el problemes : “ por falta de
respiradero en el piso donde està establecida la fuente pública que recoja el agua que emana, se hace la
calle intransitable”. Per la qual cosa
es proposa col·locar una reixa que comunique amb el desaigüe per arreplegar l’aigua així com solucionar
alguna deficiència més(13).
El 27 de març de 1893 ocupa
l’alcaldia, per dimisió de l’alcalde José Doménech Marin, que ho era sols des de gener, Justo
Domènech i Tomás(14). I el 25
de Juliol de 1893 presenta un escrit J.Vte Domènech Monerris demanant que se li paguen les quantitats
que li deuen per l’obra. Per esta data i
segons el contracte ja devia estar tota l’obra de conducció d’aigües
liquidada. El ple de l’ajuntament encara
acorda que pagaran les quantitats reclamades conforme ho permeten els fons del
municipi. I el mateix dia J.Vte Domènech presenta un escrit demanant la baixa del padró de veïns ja que
està donat d’alta en la ciutat de Barcelona(15).
Este fet resulta molt sospitós:
com una persona que ha segut alcalde, que s’ha implicat tant en el tema de portar l’aigua al poble,
i quan el projecte esta finalitzat, deixa el poble i se’n va a viure a Barcelona?
Difícil d’entendre.
Però
el procés avança, de forma imparable, encara que en aquells moment els semblaria
lent. I en el ple del 17 de Juny de 1894
l’alcalde Fco.José Ivorra Garcia, nou alcalde que havia segut nomenat el 3 de
desembre de 1893, comunica als regidors: “... que la fuente pública, denominada Nueva, situada en medio
de la entrada de la C. S.Antonio, además de impedir el transito de caballeria
cargadas, tenia el gravíssimo defecto de que sus dos pilas de hierro para
recibir el agua de los caños son de poca capacidad, como tambien los agujeros
para el desagüe, en tales términos, el agua sobresale por los bordes de las
pilas y se derrama por las calles
convirtiendo a esta en un continuo lodazal i un foco perenne de insalubridad”.
I en este ple s’ acorda:
“1.Que se retire, de su actual sitio, la titulada Fuente Nueva y se emplace
en la pared del huerto de la casa que en la calle S.Antonio posee Dña. Dolores
barrachina Vila.
2. Que se retiren las dos pilas de hierro y se remplacen por una de piedra
que reuna las condiciones de capacidad
necesaria para evitar derrames de agua.
3. Que el Presidente i el teniente
Alcalde Fco. J.Monllor Monerris procuren avistarse con Dña Dolores Barrachina
Vila para en representación de l’Ayuntamiento
recabar de dicha Señora el permiso o concesión para el nuevo
emplazamiento de la fuente(16).
D’estos
acords es despren que no sols no va endavant el projecte d’expropiació o va
molt lentament si no que ni tan sols havia permés posar la font arrimada a la
paret del pati.
Però l’Alcalde Fco. J.Ivorra I el Tnte. Alcalde
Fco.José monllor s’entrevisten amb Na
Barrachina, i contra tot pronòstic, arriben a un acord molt profitós per a les
dos parts que exposen a la resta de l’ajuntament (acta del 24 de juny de 1894):
“ teniendo en consideración por una parte la imperiosa necesidad de emplazar la
Fuente Nueva en el punto que se tiene acordado y la ninguna utilidad que puede
sacarse de las aguas sobrantes de las fuentes públicas y las carencias de
recursos para indemnizar en el otro caso de expropiación forzosa” s’arriba al següent acord:
1.Na Barrachina dona permís per posar la font en la paret que limita a
l’hort, però, a més, cedeix a l’Ajuntament una part del pati que està entre el
Carrer S. Antoni i el Carrer Major, amb
una extensió de 12 m. de llargària per
7.5m d’amplària, per a que l’ajuntament puga fer una plaça i posar la font en
el lloc que més l’ interesse. Però el terreny no el cedirà fins que no faja les
obres que te projectades en la casa que té en estos dos carrers.
2.L’Ajuntament concedeix a Na
Dolores Barrachina i als seus successors
una “pluma” d’aigua, que l’interessada podria agarrar de qualsevol punt
de la canonada per on discorren les
aigües sobrants de la font fins
l’abeurador públic. Al temps que el ple autoritza a l’Alcalde a que, sense
perdre temps, execute el nou emplaçament
de la font així com que substituïsca les piles de ferro per una font de pedra
amb unes condicions adequades per evitar derrames d’aigua.
L’acord està signat per: Fco.
José Monllor, Antonio Vicente Climent, Tomàs Guillem, Daniel Ivorra i Dolores
Barrachina(17).
Esta és l’última referència
a la conducció de l’aigua i la Font en les actes de l’Ajuntament. Que la
Font de pedra es va fer i que va quedar instal·lada en el centre de la plaça no
resta cap dubte, perquè és la que encara tenim emplaçada al mateix lloc amb el
nom de “Fuente del Progreso” amb la data
de 1896 gravada , que seria la de la seua inauguració. Suposadament encara
tardaria dos anys, des de l’acord, a ser emplaçada, que seria, segurament, el
temps que la senyoreta tardaria en fer les obres en la seua casa. El perquè de
“Fuent del Progreso” no el sabem. Es cert que va ser un gran progrés per al
poble el poder tenir uns font d’aigua en condicions per al consum i prop de
casa però també pense que posar-li este nom era també una forma de desmarcar-se
del nom anterior Font Nova i tot el que havia suposat i suposava encara
d’enfrontament entre dues faccions de la població.
Els protagonistes.
Tots estos fets tingueren unes persones que els protagonitzaren i que
encapçalaren dues faccions enfrontades: Jose Vicente Domènech Monerris al front dels partidaris d’este projecte tan
necessari i el sector més immobilista o dependent, que recolzava els drets de la
facció més poderosa del poble, la família Barrachina representada per Na
Dolores Barrachina.
J.Vte Domènech Monerris
conegut popularment com el “Tio Zurdo” va nàixer a Benilloba el 21 de Juliol de
1855, home simpàtic,afable, alegre i amb
molta iniciativa que junt al seu germà
Miguel Domènech, que també el recolza en la seua tasca política( no va deixar
de ser regidor en tots estos anys i en determinades temporades ho fa com
interventor) van fer negocis amb la producció i comercialització de vi sobre
tot a França(va ser els anys en que la fil·loxera havia acabat amb la vinya
francesa).També tenien terres dedicades a la vinya a més d’una tenda, on venien tot tipus de productes, en el nº 20
A del Carrer Major (casa que te façana al carrer Major i al Carrer S. Joan). J.Vte
Doménech va ser nomenat alcalde el 1 de gener de 1890, pertanyia al partit
lliberal i amb la seua activitat política va fer amistat amb Jose Canalejas,
polític que va estar al front de diversos ministeris fins i tot de la Presidència del Consell de
Ministres. I al qual va portar a Benilloba per fer un míting el 22 de Novembre
de 1890 (19). J.Vte. Domènech, des del primer moment que ocupa l’alcaldia, tenia un objectiu
definit: portar l’aigua al centre del poble i posar la font en l’hort que tenia
la família Barrachina. Ocupa l’alcaldia des del 1 de Gener de 1890 fins al 1 de Juliol de 1901, data en que
sobtadament la deixa per presentar,uns
dies desprès, una oferta en la subhasta del projecte de conducció de l’aigua al
centre del poble. La seu oferta guanya la subhasta i per tant és ell l’encarregat
d’executar les obres. Una vegada acabades les obres té problemes per a
cobrar-les. Les despeses de l’obra s’havien
de pagar en diferent terminis però en el pressupostos de l’ajuntament de 1893
devia de liquidar-se l’últim . No va ser així, perquè en Agost de 1893 J.V.Domènech
presenta una reclamació per a que se li
abonen les quantitats que encara li deuen. Al mateix temps demana la baixa en el padró de Benilloba perquè ja està donat d’alta en Barcelona. Com
és possible que una persona que poc
abans havia segut alcalde i havia fet una obra tan gran i de tanta importància
per al poble ara emigra a Barcelona? No hi ha cap document que ho explique però
si que es pot intuir alguna cosa a més
d’algun testimoni, com el de Joaquin Doménech Boronat (19) i el de Camèlia
Domenech ( neta del seu germà Miquel Doménech), i de Rafael Domènech, pare de Camèlia, que va ser criat pel mateix J. Vicent en Barcelona(20). Sembla que la vida a Benilloba li se va
fer difícil i fins i tot va arribar a témer per la seua vida. Els dos partits
estaven fortament enfrontats i hi havia un ambient molt conflictiu al poble. El
seu projecte no havia agradat a tots, un sector de certa rellevància no hi
estava d’acord. J. Vicente, disgustat de tanta lluïta, i després de casar-se amb Amparo Mira Ivorra, xica d’un poble veí, se’n van anar a Barcelona on ell havia fet el servei militar. Allí va iniciar nous negocis com va ser la taberna que va tenir al Poble Sec i fins i tot va ser
regidor en este poble. Va venir algunes vegades a Benilloba abans a la seua
mort el 28 de Juliol de 1914. No va tenir descendència.
Els
altres protagonistes serien la família Barrachina: En Pedro,En José i Na
Dolores Barrachina. Esta família era propietària d’una important extensió de
terreny agrícola així com de finques urbanes.
Una de les importants del poble per les seues possessions i molt activa
políticament, representant al sector més
conservador. Com s’ha observat no eren partidaris del projecte de conducció de
l’aigua al centre de poble, per la seua oposició a que es fera tant perquè suposava l’expropiació de l’hort
de la casa que tenien entre el carrer
Major i el C. Sant Antoni, com perquè era un projecte que partia del sector
oposats a ells políticament: els lliberals,(no vull pensar que s’oposaren a ell
perquè suposara una avanç en la qualitat de vida de la gent del poble). O També
podria ser que s’oposaren per a beneficiar-se
del projecte, com realment va ocórrer. Efectivament van posar un recurs
contra el projecte que va fer que es ralentitzara, però finalment van arribar a
un acord amb l’ajuntament en Juny de
1894: cedir l’hort de la seua propietat
per transformar-lo en una plaça a
canvi del dret d’una ploma d’aigua ( que
són 4 m3 d’aigua al dia segons l’acta
del 2 de gener de 1952)(21)El benefici era clar: tenir l’aigua directa dintre de casa. La casa
seria la del C. Major nº2. Amb la qual
cosa es convertia en l’única casa que tindrà aigua corrent i a més en quantitat suficient per l’ús humà i per a la cura de tot un hort.
Na Dolores Barrachina Vila és la persona d’esta família , com hereva de la casa, la que
du les negociacions. Esta persona va morir el 28 de Gener de 1911 al 86 anys.
El darrer protagonista és tot
un poble que des de feia cent anys li havien creat les expectatives de tenir
una font dintre del poble on poder poar una aigua en bones condicions però que
continuaven fent com havien fet sempre: anar a per aigua a Petrosa o a la Font
del Retor amb cànters o amb l’ajuda d’un animal independentment de si ploguera i els camins estagueren enfangats, o ploguera
molt i l’aigua no sortira amb condicions, nevara o fera molta calor i les fonts
minvaren. El tenir l’aigua xorrant a la
plaça va ser un gran avanç per aquella gent i una gran millora en les seues
condicions de vida.
Amb
este escrit he intentat reconstruir tot el procés de portar l’aigua al poble de
Benilloba seguint les anotacions , que sobre
aquest tema, hi ha en les actes dels plens de l’ajuntament d’estos anys.
Ve a ser un relat no massa detallat però al darrere resten tots els interessos,
enfrontaments, enemistats, sentiments que va originar la realització d’este
projecte i que ja no estem en condicions de reconstruir en la seua totalitat ni
crec que valga la pena el fer-ho. És van
sacrificar uns interessos a canvi d’un bé general, certes persones es
van vore perjudicades tenint que canviar el rumb de les seues vides i altres,
els de sempre, els poderosos, es van beneficiar. I com sempre passa, encara
resta algun floc per aclarir. En estos moments soc incapaç de fer-ho, com per
exemple perquè canvia de nom de “Fuente Nueva” a “Fuente del Progreso” o també perquè s’anomena “ Fuente Nueva” el brollador d’on es porta l’aigua, realment
hi havia una Font allí i va desaparèixer al excavar els pous ?...
Enric Morrió Gómez
Revista de Festes 2016
Documentació:
1.Crónica d’un procés.El primer
intent de portar l’aigua de Petrosa a benilloba (1794-1799) J.Cortés.RF 2015
2.Interrogants sobre una font
centenària, un polític liberal i una documentació insuficient.J. Cortés.RF 1996
3.Acta del Ple de l’Ajuntament. 1
de Gener de 1890.Carpeta 3/3 AMB
4.A.P.A.19 de Gener de1890.Carpeta
3/3 AMB
5. A.P.A. 13 d’Abril de 18990.
Carpeta 3/3 AMB
6. A.P.A.24 d’Agost de 1890.
Carpeta 3/3 AMB
7.
A.P.A.27 de Juny de 1891.Carpeta 3/5 AMB
8. A.P.A.1 de Juliol de 1891. Carpeta 3/5 AMB
9. A.P.A.1 d’Agost de 1891.
Carpeta 3/5 AMB
10. A.P.A.3 d’Enero de 1892.
Carpeta 3/7 AMB
11. A.P.A.28 de Febrer de
1892. Carpeta 3/7 AMB
12. A.P.A.15 de mayo de 1892.
Carpeta 3/7 AMB
13. A.P.A.26 de Juny de 1892. Carpeta
3/7 AMB
14. A.P.A.27 de Març 1893. Carpeta
3/9 AMB
15. A.P.A. 25 de Julio de
1893. Carpeta 3/9 AMB
16. A.P.A.17 de Juny de 1894.
Carpeta 3/10 AMB
17. A.P.A.24 de Juny de 1894.
Carpeta 3/10 AMB
18.Canalejas
en Benilloba.J.Doménech Boronat.RF1990
19.
Canalejas en Benilloba.J.Doménech Boronat.RF1990
20.Testimoni
de Camèlia Doménech.
21. A.P.A.2
de Gener de 1952. Reproduïda en
“commemoracion del primer centenario de la
bendición de la Fuente del Progreso.1896-1996.Eliseo Mollà Carchano. RF1996
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada