L'OFICI D'ESQUILADOR

                                Encara que està en un segon pla,és l'unica foto de que dispose de Pepet l'Esquilador en la seua tasca 

En les darrere quatre dècades l’economia estatal, també la local, ha assolit una important transformació. De forma relativament ràpida, adoneu-se’n de la importància dels canvis, s’ha passat d’una economia tradicional, amb predomini del sector agrari acompanyat per unes activitats artesanals, fonamentals per la subsistència, a una economia industrial, fins i tot de serveis. Tot açò ha suposat canvis importants en l’activitat de la població, un transvasament de la població activa del sector primari cap al sector secundari (industrial) i terciari ( de serveis). Amb tot aquest procés de transformació són molts els artesans que veuen com els seus productes no poden fer front a l’oferta industrial, molts els oficis que entren en  vies de desaparició, i altres que és perden de l’àmbit professional i a punt estan de fer-ho de la memòria col·lectiva. D’un d’aquests oficis parlaré en el present article.

Més de 50 anys fa que va desaparèixer l’última persona que es va dedicar al llarg de la seua vida a esquilar animals i amb ell ho va fer l’ofici d’esquilador. Amb les poques dades que em resten a la memòria i les obtingudes mitjançant fonts indirectes de informació intentaré desenvolupar tots els aspectes d’aquest ofici.

L‘esquilador s’ocupava, fonamentalment d’aquells animals que podem classificar en dos grups diferents:

·         El grup format per animals, treball o també de pèl que inclou matxos, mules i ases preferentment. Tots els qual participen dintre de l’estructura econòmica com mitjans de producció gràcies a la seua aportació com força de treball i al subproducte que generen: el fem, utilitzat com adob per als camps.

·         El sego grup estaria format pels animals de pastura, fonamentalment per ovelles que com a conseqüència del creixement de la seua llana han de ser esquilades cada cert temps. Aquestes ovelles, porten a l’economia productes necessaris com són: el fem per als camps, carn, llet, llana, que es consumiran directament o mitjançant la seua venda s’obtindran uns ingressos.

Açò fa que a més dels ramats, relativament grans, que hi ha al poble i als masos, moltes famílies tinguen algun animal per a satisfer les necessitats familiars. El paper destacat dels animals dintre de l'activitat econòmica tradicional i la seua importància numèrica expliquen i recolzen la necessitat de l'ofici d'esquilador.

A Benilloba n'hi havia un d'esquilador, que a més dels animals del poble, lloc on exercia la major part del temps el seu ofici, també rapava els dels masos dels voltants, fins i tot s'allargava, de vegades, als pobles veïns, com a Benifallim, Penàguila, etc. Quan sortia del poble, el desplaçament era diari, doncs tornava a dormir a casa, Eixia de Bon Matí, al rompre el dia, per arribar aviat al lloc de treball i aprofitar al màxim la llum del sol, tornava a poqueta nit. El menjar se'l portava ell, encara que, de vegades, a algun mas li donaven de dinar. Així les coses, podem dir que l'esquilador no tenia un lloc fix de treball, més bé era un ofici ambulant en gran mesura, encara que, a cada poble hi havia un lloc concret per esquilar els animals de pèl. A Benilloba ho feia en la Abadia, darrere de l’església, on tan sols tenia una anella en la paret per lligar l'animal, i també en les eres situades en el lloc que ocupa l'actual camp de futbol. Les ovelles les esquilava a casa de l'amo, normalment a l'entrada.

La feina del esquilador presentava una certa concentració estacional. Els animals de pèl els esquilaven tot l'any, encara que era normalment en primavera i estiu quan es feia, a fi d'evitar-los una calor innecessària. L'esquilada de les ovelles si que es feia en primavera, concretament al mesos d'abril i maig. La conseqüència d'aquesta concentració estacional era l'existència d'unes temporades de molta activitat front a altres de menys feina i fins i tot d'atur. Per tant hi havia de cercar altres activitats secundàries, que en el cas que ens ocupa eren certes feines en l'agricultura i en la construcció, per obtenir uns ingressos complementaris per l'economia familiar.

Per a la pràctica d'aquest ofici no es necessitaven massa eines, tan sols unes quantes com eren:

-el sarró, era de cuir amb una corretja per penjar-se'l al muscle i servia per dur les eines.

-les tisores, que tenien els ulls folrats de llana o de drap perqué l'esquilador no s'espatlas els dits. Hi havia de diferents tamany segons el tipus d'animal. Per la forma s'hi classifiquen en : tisores de fulla plana. Tisores amb una fulla girada formant una concavitat que s'utilitzaven especialment pels animals de pèl.

-La maquineta d'esquilar, era manual i va substituir en gran part la tisora.

-La pedra d'esmolar. L'esquilador sempre en portava una xicoteta per esmolar les pintes de la maquineta, però a casa en tenia una més gran que feia servir perles tisores.

-L'almassa, que era com una pinta per llevar la bruticia de l'animal abans d'esquilar.

-El torcedor, que es lligava al musell de l'animal i el mantenia quasi immobilitzat durant l'operació.

L'esquilador treballava tot sol, no necessitava d'ajudants, encara que algunes vegades ho feia amb companyia d'altres que venien de fora. Així, en colla, es treballava quan es tractava de ramats grans, com eren els que hi havia a alguns masos, però el procés era el mateix ja que tots feien de tot i no existia divisió del treball.

El procés d'esquilada era diferent segons l'animal del que es tractàs. A l'ovella li lligaven les quatre potes i escomençava a esquilar-la per l'espatlla fins arribar a la cua, després espassava cap a la panxa mirant d'aconseguir traure tota la llana d'una peça. Una vegada acabada la tasca, s’enrotllava la peça de llana i es lligava formant un velló, que era la unitat de comercialització de la llana. Aquesta es venia a Alcoi per la industria tèxtil, però també, de vegades s'aprofitava per fer matalàs. Hi ha que puntualitzat que la llana blanca era més apreciada que la negra. El treball d'esquilar ovelles era molt pesat perquè obligava a estar contínuament doblegat, amb la cintura flexionada. En canvi en les mules es treballava de peu, així la postura era més còmoda. Se'ls rapava tota l'espatla, de les orelles fins la cua. La qual cosa era necessària per posar arreus a l'animal, la resta també es feia encara que era menys important. Es retallaven les crins de l'animal i fins i tot, amb les tisores, es feien uns ornaments amb figures geomètriques en la cua de l'animal. El pèl tallat no s'aprofitava.

A Benilloba, Josep Gómez i Blanes, més conegut com “Pepet l'esquilador” va ser el darrer. L'últim en exercir un ofici que havia passat de pares a fills, i durant quatre generacions l'havien practicat en aquest poble.

Els seus Besavis Pedro Gómez originari de Pancrudo (Teruel) i la seua dona Manuela Andrés de Bañon (Teruel) van emigrar cap a Benilloba on van vorer, tal vegada, perquè difícil es saber-ho amb seguretat, la possibilitat d’instal·lar-se com esquiladors. L'ofici va passar de pares a fills i Pepet l'Esquilador (nascut en 1887) va ser testimoni del procés de canvi de l'economia, de la desaparició progressiva dels animals, de la modificació progressiva de la seua funcionalitat i de com els seus serveis eren cada vegada menys sol·licitats. Amb ell es va trencar la continuïtat.

Però el temps passa, la societat evoluciona, les necessitat canvien i sorgeixen oficis nous: perruquer d'animals de companyia. El subjecte s'ha modificat, ja no són animals com força de treball o per cobrir necessitats bàsiques, sinó que abasten les demandes d'afecte, oci o seguretat. Ja no són esquiladors que treballen amb unes jornades de sola sol, a expenses de la climatologia i amb unes condicions molt dures per obtenir uns quinzets que els assegura el manteniment, sinó uns perruquers que llaven l'animal, el pentinen i li fan tirabuixons mentre el propietari mata el temps, s'impacienta a la sala o practica les relacions socials.

Enric Morrió I Gómez.