Això era un poble, no molt allunyat
d’aquest on feia calor en estiu i fred en hivern, les figues es collien per
setembre i les faves quan era l’hora, i on vivia, feia missa i predicava un
rector que havia estudiat molt i durant molt de temps en el seminari, estudis que
li servien per a ser un entés en temes teològics i cristològics però no tant en
temes mundans o al menys en tots els temes mundans com més endavant veurem.
El rector tenia un gosset,
boniquet i espavilaet, que li feia companyia i a que estimava molt. El rector també tenia un sagristà que l’ajudava
amb totes les coses i treballs referents a l’església: Obria i tancava
l’edifici a les hores, tocava les senyal de missa, revoltejava, encenia llums,
ciris, en fi, procurava que tot estaguera en ordre. Però també era un vividor,
li agradava menjar, beure i gaudir dels plaers de la vida. Veien l’estima que
el rector tenia pel seu gos va pensar com podia aprofitar-se d’aquella situació
i un dia parlant amb ell:
-Senyor rector
eixe gos que vostè té sembla molt llest: per la forma que el mira i com respon
a les seues ordres sembla que ho entén tot.
-Si, si que es
llest i està sempre pendent de mi i m’acompanya a tots els llocs.-
-Sols li falta
una cosa
-Quina cosa?
-saber parlar.
-Home, això en un
gos...
-No crega, que
l’altre dia vaig sentir a uns forasters que comentaven que en Valencia hi ha
una un lloc on ensenyen a parlar als gossos.
-Això es
possible?
-Doncs no ho sé,
però res costaria intentar-ho, mirant l’estima que vostè té pel seu gosset
pagaria la pena.
El
senyor rector ho va pensar bé i va decidir intentar-ho. Li va donar diners al sagristà per al viatge, estança i els estudis del gos
i el va enviar cap a València. El sagristà va agarrar al gosset i els
diners i cap a Valencia. Va pujar al
tren i en el viatge quan va veure que passaven per damunt d’un pont va agarrar
al gosset en un grapat i per la finestra que el va llançar.
Ja en València es va pegar una
setmana de collons de rei, com sol dir-se, menjant, bevent i gaudint dels
plaers de la ciutat. Quan els diners es van acabar va retornar al poble. Ja en
el poble va anar a veure al rector.
-Com ha anat? Conta’m, conta’m. Estic desitjant saber com li
va al meu gosset.
-Molt bé, m’han
donat moltes esperances de que el gos puga parlar, però això portaarà un temps,
lògicament no es pot ensenyar-li a u a parlar en uns dies i he quedat amb ells
que cada cert tems aniré a veure com evoluciona i pagar els honoraris.
-Perfecte, el que
fa faça falta tu m’ho dius. Tu saps si puguera parlar amb el meu gos amb el que
jo l’estime!
Al cap d’un temps ell sagristà
cap a Valéncia amb la butxaca plena. I a viure uns dies a tota gana.
Al seu retorn les mateixes explicacions:
-Va mot bé, ja
comencen a veure’s els progressos, estan molt contens dels resultats, jo ho
vaig vorer amb els meus ulls.
-Però parla?
- Ja comença a
dir alguna coseta, a més posa molt d’interès.
I així anava
passant el temps i el sagristà anava fent viatges a València. Però el rector va
començar a malpensar veient que allò s’allargava molt i li costava molt diners.
Així que un dia li va dir al Sagristà:
-Ves a Valencià i
porta’m al gos que vull veure jo els resultats.
El sagristà va partir cap a
Valencia amb la butxaca plena a gaudir dels plaers de la ciutat per darrera
vegada. Al cap d’uns quants dies, com sempre quant els diners s’havien esgotat,
va tornar al poble i es va dirigir cap la casa Badia on vivia el rector. Quan
el rector el va veure que tornava tot sol es va dirigir cap a d’ell:
-Però no vaig
quedar amb tu que em portaries al meu gos.
- Calle senyor
Rector que vull contar-li.
-Que ha passat?
- Vaig arribar i
després d’assegurar-me el mestre de gossos que ja era capaç de parlar i dir
frases senceres me’l van traure i el gos
només veure’m sap que em va dir?:
- Que et va dir?
- No se si
dir-li-ho!
-Digues, digues,
que estic impacient!
-Doncs en va
demanar: el meu amo, el senyor rector, encara es gita tots els dies amb l’ama?
-I que vas fer?
- Doncs, no em
vaig poder resistir que parlara així de vostè, i d’una barrada el vaig matar.
- Molt bé que vas
fer!
Així esdevé que
de la ignorància
dels babaus
els pillets se
n’aprofiten.
I els secrets
amagats,
arribat el
moment,
en el seu
benefici utilitzen.
Així em va ser contat per l'amic Joan Soler.
Albaida
2020
