dissabte, 23 de gener del 2021

EL GOSSET DEL RECTOR

 

                Això era un poble, no molt allunyat d’aquest on feia calor en estiu i fred en hivern, les figues es collien per setembre i les faves quan era l’hora, i on vivia, feia missa i predicava un rector que havia estudiat molt i durant molt de temps en el seminari, estudis que li servien per a ser un entés en temes teològics i cristològics però no tant en temes mundans o al menys en tots els temes mundans com més endavant veurem.

                El rector tenia un gosset, boniquet i espavilaet, que li feia companyia i a que estimava molt. El  rector també tenia un sagristà que l’ajudava amb totes les coses i treballs referents a l’església: Obria i tancava l’edifici a les hores, tocava les senyal de missa, revoltejava, encenia llums, ciris, en fi, procurava que tot estaguera en ordre. Però també era un vividor, li agradava menjar, beure i gaudir dels plaers de la vida. Veien l’estima que el rector tenia pel seu gos va pensar com podia aprofitar-se d’aquella situació i un dia parlant amb ell:

-Senyor rector eixe gos que vostè té sembla molt llest: per la forma que el mira i com respon a les seues ordres sembla que ho entén tot.

-Si, si que es llest i està sempre pendent de mi i m’acompanya a tots els llocs.-

-Sols li falta una cosa

-Quina cosa?

-saber parlar.

-Home, això en un gos...

-No crega, que l’altre dia vaig sentir a uns forasters que comentaven que en Valencia hi ha una un lloc on ensenyen a parlar als gossos.

-Això es possible?

-Doncs no ho sé, però res costaria intentar-ho, mirant l’estima que vostè té pel seu gosset pagaria la pena.

                El senyor rector ho va pensar bé i va decidir intentar-ho. Li va donar diners al sagristà  per al viatge, estança i els estudis del gos i el va enviar cap a València. El sagristà va agarrar al gosset i els diners  i cap a Valencia. Va pujar al tren i en el viatge quan va veure que passaven per damunt d’un pont va agarrar al gosset en un grapat i per la finestra que el va llançar.

                Ja en València es va pegar una setmana de collons de rei, com sol dir-se, menjant, bevent i gaudint dels plaers de la ciutat. Quan els diners es van acabar va retornar al poble. Ja en el poble va anar a veure al rector.

-Com ha anat?  Conta’m, conta’m. Estic desitjant saber com li va al meu gosset.

-Molt bé, m’han donat moltes esperances de que el gos puga parlar, però això portaarà un temps, lògicament no es pot ensenyar-li a u a parlar en uns dies i he quedat amb ells que cada cert tems aniré a veure com evoluciona i pagar els honoraris.

-Perfecte, el que fa faça falta tu m’ho dius. Tu saps si puguera parlar amb el meu gos amb el que jo l’estime!

                Al cap d’un temps ell sagristà cap a Valéncia amb la butxaca plena. I a viure uns dies a tota gana.

                Al seu retorn les mateixes explicacions:

-Va mot bé, ja comencen a veure’s els progressos, estan molt contens dels resultats, jo ho vaig vorer amb els meus ulls.

-Però parla?

- Ja comença a dir alguna coseta, a més posa molt d’interès.

I així anava passant el temps i el sagristà anava fent viatges a València. Però el rector va començar a malpensar veient que allò s’allargava molt i li costava molt diners. Així que un dia li va dir al Sagristà:

-Ves a Valencià i porta’m al gos que vull veure jo els resultats.

                El sagristà va partir cap a Valencia amb la butxaca plena a gaudir dels plaers de la ciutat per darrera vegada. Al cap d’uns quants dies, com sempre quant els diners s’havien esgotat, va tornar al poble i es va dirigir cap la casa Badia on vivia el rector. Quan el rector el va veure que tornava tot sol es va dirigir cap a d’ell:

-Però no vaig quedar amb tu que em portaries al meu gos.

- Calle senyor Rector que vull contar-li.

-Que ha passat?

- Vaig arribar i després d’assegurar-me el mestre de gossos que ja era capaç de parlar i dir frases senceres me’l van traure  i el gos només veure’m sap que em va dir?:

- Que et va dir?

- No se si dir-li-ho!

-Digues, digues, que estic impacient!

-Doncs en va demanar: el meu amo, el senyor rector, encara es gita tots els dies amb l’ama?

-I que vas fer?

- Doncs, no em vaig poder resistir que parlara així de vostè, i d’una barrada el vaig matar.

- Molt bé que vas fer!

 

Així esdevé que

de la ignorància dels babaus

els pillets se n’aprofiten.

I els secrets amagats,

arribat el moment,

en el seu benefici  utilitzen.

  Així em va ser contat per l'amic Joan Soler.

Albaida 2020

 

 

 

 

 

2 comentaris: