 |
| Fernado Carbonell i Eduardo Boronat a Hellín |
Benilloba va viure una època daurada, la compresa aproximadament en les dècades dels 60 i 70 del segle XX. Va coincidir en l’època del desarrollisme i expansió econòmica de tota Espanya en general però que ací va tenir les seues característiques pròpies. Va ser un temps de gran esplendor per al poble, on tots els sectors van guanyar diners: treballadors de la industria tèxtil, empresaris, comerciants, serveis. El creixement econòmic va dur a un creixement demogràfic, a una ampliació del poble, a una millora de les condicions de vida: higièniques, de salut, millor condicionament de les cases i fins i tot a canvis socials i en les festes. Esta millora va ser deguda a dos factors fonamentals: un creixement de les empreses dedicades al sector tèxtil i creixement de un sistema de venta particular (la subhasta) del que vam ser els creadors. I d’este sistema de venda es del que parlarem en este article.
Deixaré a banda totes
les anècdotes i situacions personals que
han viscut els subhastadors, que son tantes com el nombre de subhastadors
elevat al nombre de dies que han passat
per tota Espanya oferint els seus productes i que ens donaria un nombre infinit
de vivències (que no deixen de ser interessants, divertides, il·lustratives, exemplars...)en
les quals podríem omplir fulls i fulls, per a passar a estudiar el fenomen en
si, característiques, orígens i evolució.
La subhasta no era res
més que una forma de venda ambulant, un
sistema de venda no sedentari realitzada per comerciants, fora d’un
establiment, amb instal·lacions desmuntables i transportables amb qualsevol
periodicitat. Però la subhasta tenia unes característiques pròpies que la
diferenciaven i estes eren:
-La mobilitat: el subhastador es movia per diferents pobles al voltant d’un lloc que utilitzava com a centre, però
sense periodicitat ni regularitat. Podia repetir en un lloc o no tornar més
segons com li haguera anat. I d’una temporada a altra podia canviar de centre.
-La forma d’atraure a la gent: abans d’iniciar la venta el subhastador
havia de captar a la gent, per la qual cosa cadascú utilitzava la seua
estratègia. Una vegada tenia ja concentrada a un nombre important de gent
iniciava la venda. L’oratòria del subhastador era un factor important.
-El sistema de venda. Es tractava d’oferir un producte a un determinat preu i anar afegint altres productes (solien
ser mantes) sense variar el preu. Una vegada fet el lot el venia a la gent. Ací
influïa molt l’habilitat del subhastador per a vendre més o menys.
Este sistema de venda
és propi nostre, perquè ací va nàixer, ací es va desenvolupar i va tenir vigència durant un centenar d’anys
en els que es poden diferenciar diverses
etapes:
1a. Una primera etapa la constituirien els seus ORÍGENS. Que aniria de
finals dels s.XIX fins al 1925 aproximadament.
2a. Una segona etapa que aniria des de 1925 fins al 1950-55. Que seria
l’època de l’automoció i creixement i que estaria interrompuda per els anys de
la guerra civil.
3a. Etapa:que comprendria de 1955 fins la dècada dels 70 i seria l’època de
màxim esplendor.
4a. Etapa: que seria la de decadència i desaparició.
 |
| Lluís Fuentes exercin la subhasta |
Benilloba sempre ha
segut un poble pobre en recursos agrícoles. El sòl no ha segut especialment
fèrtil i l’aigua escassa, a més d’un règim pluviomètric molt irregular amb
important períodes de sequera. La qual cosa feia que les collites foren
escasses i irregulars. A esta situació estructural hi ha que afegir les crisis
conjunturals com va ser la fil·loxera que allà per el 1910 va arrasar tota la
vinya, cultiu que havia tingut una gran expansió i que amb la seua conversió en
vi per a l’exportació havia segut element important per a l’economia local. A
la fil·loxera la van acompanyar uns anys de forta sequera i alguna gelada
tardana que van accentuar la crisis agrària. Estos factors van influir per a
que es produira una forta emigració dels
jornalers i xicotes productors. Així com també augmentaria el sector de venedors ambulants com una forma
més de subsistència. Per estes dades ja hi ha constància de que recorren una part important d’Espanya: Joaquin Boronat per la
Roda (la Manxa), els seu fills Joaquin i Eduardo en Melilla, els Bonet també
per la Manxa, Els Espinós per Andalusia, de Vicente Guillem es comenta que va eixir a peu de Benilloba amb
el seu fardell de productes i va arribar a Vitigudino (Salamanca),i al seu fill
li van posar el malnom de Castilla perquè quan era xiquet i li preguntaven per
son pare sempre dia que estava en Castilla. Lògicament utilitzaria algun mitjan
de transport com el tren, i per tren li enviarien els productes per a la seua
venda.Eugenio Doménech Camallonga, Francisco Francés, Tomás Guillem també
exercien esta activitat... Estes persones es desplaçaven a peu, amb un animal (
ase o matxo) i amb carro passant llargues temporades fora de casa. Ja solien
tenir el centre en un lloc i d’ací es desplaçaven als pobles dels voltants. Com
que amb el seu mitjà de transport no podien transportar molt de gènere, des de
casa els l’enviaven mitjançant el tren els fardells de productes per a la venta,
passant llargues temporades fora de casa. En esta època ja anirien utilitzant
les seues estratègies de venta, anirien coneixent les particularitats de cada
lloc, els diferents caràcters de la gent així com les seues possibilitats
econòmiques i les seues necessitats i preferències. Naixeria el nou sistema de la subhasta.
2ªEtapa que s’iniciaria al voltant de 1925 i duraria aproximadament fins als 50-55.
Està etapa es caracteritza per l’ inici de la automoció. El comerciants
comencen a adquirir els primers cotxes: els Ford T i el Chevrolet. És la prova
més contundent del boiant negoci de la venda que ara és ja subhasta. L’adquirir
un d’estos vehicles es símptoma de que ja es guanyaven molts diners amb la venda
i a més hi havia bones perspectives de negoci per a invertir comprant un
d’estos automòbils. Lògicament este canvi seria progressiu i durant algun temps
conviuen els dos mitjans de transport: l’automòbil i el carro. Els primers en
adquirir-los seran els anteriors
fabricants i comerciants: els Boronat, els Bonet, els Camallongues, Francisco
Frances amb els fills (Joaquin i Manuel), els Correncincs, Els Hilario (pare i
fill). Al principi d’esta etapa ja queda
instituïda la subhasta com a un nou sistema de venda i als comerciants
se’l comença a conèixer arran de tota
Espanya per els Subhastadors. Esta etapa
es veurà interrompuda per la guerra civil.
En l’ inici de guerra el “ Comitè de control de la Industria tèxtil” de
la UGT de Benilloba requisa tots els vehicles i al temps lliura algunes
autoritzacions per a que continuen en la venda. Lògicament en este període
baixarà l’activitat. Abans de la guerra eren subhastadors entre altres: Joaquín
Sanz Cortés, Eduardo i Salvador Boronat Cortés, Joaquin Domènech Colomina,
Manuel i Joaquin Francés, Salvador i José Espinós Vilanova, Hilario Pérez
Monerris, Vicente Pérez Monllor, Fernando Carbonell Soler, Ramón Carbonell
Mora, Joaquin Mira Espinós, Enrique y Salvador Llorens Espinós, Ramón Carbonell
Garcia, Joaquin i Salvador Domènech Espinós,
Francisco Gisbert Verdú. Santiago
Miró Valls i el Tio Moro van morir en 1930, amb poc dies de diferencia,
exercint la subhasta, el primer en Priego de Córdoba i el segon en Martos.
En els anys posteriors
al conflicte continua l’activitat de la subhasta malgrat les dificultats
econòmiques: baixa producció, l’escassesa de vehicles, així com del combustible.
Però la subhasta continuava sent un mitjà de subsistència i una forma de guanyar-se la
vida. I poc a poc va recuperant-se. En
esta època s’incorporen noves generacions a esta activitat: Joaquin Domènech, Salvador
Monllor, Joaquin Herrero Espinós, Manuel Sanz Fenollar, Eugenio Llopis, Ismael
Reig, Pascual Olcina,Francisco Monllor
Garcia, José Monllor Monllor. Enrique, Manolo i José Mira Navarro,
Salvador Cortés i Julio Mira.
Els subhastadors en la
seua tasca per les diferents terres, en diferents moments, necessiten a gent
que els ajuden i així van incorporant a joves que els seguiran, per un sou,
clar està i que per el temps acabaran convertint-se també en subhastadors i
venint a instalar-se amb la seua família a Benilloba, alguns temporalment i
altres definitivament: Luis Fuentes Gordillo i Rodrigo Segura (Baleares) de Huercal-Overa, Francisco Cera Càceres,
Uribe, Parra, Baleares, Rogelio Hernàndez de Jaén. En esta etapa ja ha augmentat
el nombre de subhastadors, ja no son sols els propis productors de les
mercaderies i els seus fills els que es dediquen a la subhasta sinó que es
molta més gent la que es dedica a esta activitat establint-se les bases que
regularan l’activitat: un sector majoritari són assalariats, treballen per a un
empresari per un sou però que a més tindran uns beneficis que dependran de les
vendes. L’empresari proporcionarà el vehicle i la mercaderia. El subhastador
posarà el seu treball, les despeses necessàries: allotjament i manutenció. Al
retorn de la subhasta, treballador i empresari trauran comptes i el subhastador
es quedarà amb un tant per cent dels beneficis. Encara que els subhastadors i
ajudants estaven lligats a una empresa, existia molta mobilitat, com hi havia
molta demanda solien canviar amb facilitat de treballar per a una empresa a un altra, en funció de les condicions. També
hi ha subhastadors, són els menys, per compte propi, no depenen de ningú. Ells
són propietaris del camió, compren la mercaderia de les fàbriques i tots els
guanys són per a ells. Fins i tot hi ha subhastador que té diversos camions que
treballen per a ell, com és el cas de Francisco Gisbert. En
cada camió solien anar dues persones: el subhastador i un ajudant. En arribar a
un poble paraven el camió en una plaça, un carrer molt transitat, o un creuament de
carrers, en qualsevol lloc que consideraren convenient (aleshores no estava
regulat), l’obrien i estenien una plataforma on pujava el subhastador i amb un
altaveu començava la seua xerrada o discurs per tal d’atraure la gent. Cada
subhastador tenia el seu discurs particular i les seues estratègies. Hilario en
un temps va dur una mona. Tot valia amb la finalitat de fer un rogle de gent i
captar la seua atenció. En eixe moment treien
una sèrie de productes barats: bijuteria, pintes, sedalines de fil, encenedors,
sabó, fulletes d’ afaitar... Productes barats que cridaven l’atenció i la gent
comprava, de vegades fins i tot regalaven algun. Tot valia amb la finalitat de
fer rotgle. Quan consideraven convenient iniciaven la subhasta: feien un lot de
productes (mantes) al que li posaven un preu i després afegien, poc a poc, més
productes. Una vegada el lot complet començava la venda. En este moment influïa
molt l’habilitat per a vendre del subhastador. Este estava assistit, en tot moment, per l’ajudant
que a peu de terra o dintre
del camió preparava el gènere. En esta època els camions solien ser de
xicotetes dimensions aleshores no podien portar molta càrrega. Eixien del poble
carregats de gènere però solien establir un centre on des del poble li enviaven,
per tren o camió, més gènere que emmagatzemaven en una casa, pensió o local i
ells es movien pels pobles del voltant.
 |
| Francisco Monerris |
 |
| Jose Gisbert en Castilblanco.1962 |
Els subhastadors
passaven llargues temporades fora de casa. Celebrades les festes a San Joaquim era l’època de partir, amb els camions carregats
s’encaminaven cadascú cap al seu destí i no tornaven fins a Nadal. Passat Nadal
tornaven a sortir fins a Pasqua o fins i
tot a l’estiu. Tot depenia de com anava la venda, les ganes de veure la
família. Cadascú tenia les seues zones preferides on establia el centre, ací
tenia la seua pensió on allotjar-se i on rebre les mercaderies. I d’ací es
desplaçava als pobles dels voltants. Quan havia esgotat el mercat o considerava
necessari el canvi es desplaçava a un altre centre. No tenien horari ni lloc concret
on parar, igual podien vendre de matí que de vesprada o poqueta nit i no era
precís que fora on habitualment es feia el mercat. Ells sabien buscar el lloc i
el moment adequat, però també sabien aprofitar les fires que es feien en
determinats pobles, moments i llocs on es reunia molta gent. I així no va haver
lloc en tota Espanya, per apartat que estiguera, on no arribara un subhastador a oferir les
seues mantes. Els subhastador disposaven d’una Llicencia Fiscal (de validesa anual) que
els permetia vendre per tota Espanya i després en cada poble pagaven una tassa
a l’ajuntament que variava d’uns pobles a altres.
L’altra cara de la
moneda era la família dels subhastadors: les dones i fills havien de passar
llargues temporades sense ells. La dona havia d’afrontar les necessitat de la
casa i l’educació dels fills tota sol. Els fills no veien als pares més que
determinats dies a l’any. Per a les famílies era una vida dura.
4ªEtapa. A partir de 1980, o fins i tot abans, és l’època de la decadència.
Els motius son diversos:
-Es una època de crisi: forta pujada dels preus dels combustibles i una
forta inflació que originen una crisi econòmica que afectarà a tot l’estat
espanyol.
-Canvis polítics i de la situació
econòmica que portaran una major conflictivitat social, laboral i una major
demanda de augment salarial.
-Canvis en els hàbits de consum: La manta deixa de ser un producte
atractiu, el mercat esta saturat. Apareixen nous productes més atractius i que
els substituiran: els edredons i els nòrdics.
- Falta d’una reestructuració, reconversió i modernització de la industria
local. Els guanys de l’època anterior no s’han invertit en la industria.
L’augment dels salaris i la millora de les condicions dels treballadors
suposen un major cost salarial a les
empreses que junt a la falta d’innovació
farà que els el costes superen als beneficis i abocarà a les empreses al seu
tancament.
-Però el factor que més va influir en la decadència de la subhasta, segons
els propis subhastadors, va ser la regulació de la venda ambulant en els
diferents pobles. És ara quan comença a prohibir-se la venda ambulant en les
pobles. El subhastadors ja no poden
parar en qualsevol lloc i a qualsevol hora, s’han de limitar al lloc i
al dia que marca cada ajuntament. Açò limita la seua mobilitat i la seua
llibertat per a vendre.
1961.jpg) |
| Sivestre Garcia, Juanito Bonet i Paco Ripool.1961 |
Tots estos factors, conjuntament, faran que els subhastadors es replantegen la seua activitat, ja no es guanyen tant diners com abans, els preus del combustible han pujat molt i encareixen molt els desplaçament, els preus d’allotjament i manutenció també han augmentat. Al subhastador ja no li compensa passar tant de temps fora de casa. A molts subhastadors els arriba l’edat de jubilació i ja no hi ha noves incorporacions. Els que van quedant redueixen el seu radi d’acció, incorporen nous productes a la seua oferta i s’adapten a la venta en els mercats i places dels diferent municipis. Poc a poc van quedant-ne menys: Demetrio Barrachina, Miguel Català, Francisco Gisbert,Francisco Morrió,Fernando Carbonell, Joaquín Francés, Daniel Martínez, José i Evaristo Crespo... I estos seran els darrers de tota una saga de homes emprenedors, atrevits, negociants, que van arribar fins els llogarets més amagats de tota Espanya. Que van saber guanyar-se la vida en uns moments de penúria econòmica. Que van aportar una etapa d’esplendor i riquesa al poble. Que van donar a conèixer Benilloba per tot arreu. Que amb els seu camions van recórrer milers de Kilòmetres (Joaquín Francés em va comentar que havia recorregut més de 2 milions de Kms.)Que van transitar per totes les carreteres i camins. Que alguns van trobar la mort en estes carreteres: José Cortés Garcia (Pepico el Manco) en Leon, Joaquin Conejo. Que van acostar els seus productes, especialment les mantes, a uns clients necessitats d’ells. Que ara, al 2023, de tot açò sols queda el record.
Enric
Morrió i Gómez Albaida, Maig
2023
Per fer este treball s’han utilitzat
dades del llibre de Joaquín Domènech Boronat:”Benilloba,su
historia.Vida,costumbres i fiesta”.També és el resultat d’entrevistes fetes a
molts subhastadors, entre ells: Fernando Carbonell, Juan Aracil, José Gisbert,
Joaquín Francés, Miguel Català, Ramón Pérez... També a Angelines Francés,
Enriqueta Julià, Fernando Espinós i Rafael Julià.I a tants altres que m’han
contat les seues vivències.
Aprofite este escrit
per demanar al poble de Benilloba que
reconega el treball de totes estes persones i ho tinga present en la seua
memòria. I no estaria de més el recordar-los alçant un monument que els fera
just honor. Jo me l’imagine com un home de bronze ( d’estos que hi ha ara pels
molts llocs) dalt d’un cadafals cridant a la gent i al seu costat un munt de
mantes.
 |
| Demetrio Barrachina,Joaquín Ripoll i Francisco Morrió. |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada