Creu d'Albaida |
Este
dia, de matí i després d’oir missa,eixia la gent en processó des de l’ Església.
Poble i autoritats acompanyaven al Sr. Rector que, sota Pal·li, portava a les
mans una creu de fusta. Tots conjuntament pujaven pel carrer major resant la
lletania dels Sants fins arribar al capdamunt del poble. Allí, al lloc hui anomenat “Les escoles”, prèviament,s’havia
plantat una creu que, feta amb dos pals de fusta, havia estat enramada de verd
i ornada amb flors. Amb la cerimònia acostumada, el senyor Rector beneïa aquesta creu a més d’unes creuetes més
xicotetes, també fetes de fusta, que després agafaven els xiquets per
endur-se-les. Acabat l’acte, les autoritats que també hi havien participat:
alcalde,regidors,etc. ho celebraven al voltant de la taula amb un bon àpat. La
creu beneïda era trasllada, per plantar-la, al Tossal d’Espinós (d’ací el nom
de Creueta pel qual el coneixem ), on des del punt més alt presidia tot el
terme. De vesprada, els xiquets eixien al camp per berenar i aprofitaven el
desplaçament per plantar les creuetes en diferents llocs del terme.
Aquesta
celebració religiosa acompanyada d’elements profans, que sembla un simple acte
festiu en un mon rural, té en canvi, unes
connotacions més profundes. Hem de considerar que en els temps que se celebra
aquesta festa la societat esta immersa en una economia agrària, en la qual el
sosteniment de la població depèn quasi directament de la producció del camp. Productivitat i producció solen ser molt
baixes, i a més, amb fortes irregularitats interanuals. L’home, encara que
domina el medi, està sotmès a les seues arbitrarietats. I la seua subsistència
depèn d’uns factors naturals: plagues, pedregades, sequeres,pluges, etc. Que
escapen al seu control. Si amb el mitjans que té a les mans no pot controlar
aquestes adversitats, lògicament ha de recórrer al món sobrenatural per a poder-les
explicar, i després, intentar posar-los remei, o millor, evitar-les.
Tractant-se d’un poble religiós, que té unes creences i un éssers sagrats, la
solució la troben invocant la seua ajuda.
El
moment de demanar protecció serà el dia tres de maig, quan el santoral cristià
celebra la festa de la Santa Creu. Per aquestos dies el camps estan ja
sembrats, les hortes preparades i poden endevinar-se algunes collites. Però
també serà ara quan pot aparèixer l’adversitat en alguna de les formes que
abans hem assenyalat.
En
l’acte religiós, que abans he descrit, hi ha una combinació de rituals: el de
rogació, i el de benedicció. El poble, organitzat en processó, camina resant la
lletania dels sants, és el moment de demanar ajuda, d’invocar la protecció
contra els maleficis. Després, en arribar al termini del recorregut, on es
plantada la Creu, límit entre dos espais diferenciats: l’hàbitat humà concentrat (el
poble) front al camp que assegura el seu sosteniment, es desenvoluparà la
benedicció de la creu, que no és altra cosa que la benedicció del camp. Clavar,
després, la creu en aquell lloc més alt, servirà per estendre la seua protecció
a tot el terme municipal, als seus camps, a les fonts i a les collites. I si no
hi ha prou amb açò, estan les creuetes també beneïdes que els xiquets plantaran
a tot arreu.
Abans
he dit que la creu estava enramada. Bé, aquest ornament tindrà un significat
simbòlic. Al cristianisme, la creu representa el sofriment, les penalitats, la
mort i el final, però també la redempció, el pas a una nova vida i per tant l’ inici
d’alguna cosa. El verd i les flors seran l’ornament del més gran símbol
cristià, també la vegetació significa l’ inici d’un nou cicle vegetatiu,
resurrecció, principi d’una nova vida. La vegetació és la manifestació de la
realitat viva, de la vida que es regenera periòdicament. Per tant, hi haurà un
paral·lelisme entre el significat d’aquestos dos símbols i una plena
identificació creu-vegetació.
Sols
ens resta analitzar la part profana d’aquest acte que és el que li dona un caràcter més festiu, desde
la nostra òptica d’apreciació. Les autoritats locals celebren l’esdeveniment
amb un menjar, ja segurs de la protecció que rebran ells i els seus súbdits. És
una mostra de fe, segurs com són de la protecció divina.
El
berenar dels xiquets, a més d’explicar-lo per la seua utilitat: dispersar les creuetes
per diferent llocs del terme,s’hi hauria d’ interpretar dintre d’un marc més
ampli, es a dir, com part d’un ambient primaveral en el qual, l’eixida per a
berenar és una característica de qualsevol festa significativa d’aquest
temps:Pasqua, S. Vicent,etc.
Desaparegut
tot aquell context econòmic i social que
donava suport a la festa, aquesta va desaparèixer. Les possibles necessitats
dels pocs llauradors que queden, es resolen amb mitjans tècnics i científics,
ja no cal cercar la protecció divina. I si en
cap poble encara es conserva, resta com un acte festiu desproveït de tot el seu antic significat.
Enric
Morrió
Publicat
a la R.F. de 1997
Quique , me ha gustado y ademas he conocido por ti que aqui en Benilloba tambien se conmemoraban las cruces de mayo, yo no lo he vivido o no lo recuerdo, pero en cualquier caso gracias , porque nos enseñas un monton
ResponEliminaaraceli
En Albaida on està el convent hi ha una creu. Fins l'any passat (enguany supose també)es decorava amb flors i és feia acte religiós.
ResponEliminaM'agrada el que ens has contat.
Marian
Jo tampoc ho sabia, ni el de les creuetes per els xiquets. Molt interessant. Gràcies.
ResponElimina