PETROSA

Des de dintre del meu ser destil·le  l’essència de la vida. Des d’un temps que s’enfonsa en l’oblit he donat tot el que tenia. Al llarg d’hores, de la nit i del dia, sols interromput per curts temps de sequera que m’han esmunyit fins l’última gota de la meua vida. He vist rentar-se aspres, seques i brutes mans. He donat frescor a aquell que me l’ha sol·licitada i apagat la set de goles abrasides. He segut testimoni de promeses d’amor etern i també de baralles.   Sofert  les bromes de la morralla i  tragat la brutícia dels més canalles.

                Ací estic, perenne, immòbil, neta i clara, ja casi oblidada. Quant desitje la vostra visita, la companyia  de tota la gent que de mi se’n aprofitava. Trobe a faltar la vostra tertúlia al meu davant. La vostra mirada. Que em prenguéreu amb les vostres mans. Que em cuidareu i m’estimareu. No vull   fotògrafs,ni pintors estranys. Vull la vostra presencia, el soroll conegut i  l’olor de la  família. I el que més... un bes dels teus llavis.