Benilloba: CAMÍ DE SANTIAGO.2019

El 15 d’agost del 2019 vam arribar al final del camí: la tomba de l’apòstol en la catedral de Santiago de Compostela. Un camí de vora 800 Kms ( 790 resa la senyal) que vam iniciar un 7 d’agost de 2016 en Roncesvalles ( en el Pirineu Navarrés) i que ens ha fet camejar Espanya de part a part. Un camí que hem anat fent pas a pas, cop a cop, amb una motxilla on hem procurat carregar estrictament allò que necessitàvem per a viure ( unes peces de roba, sac de dormir, càmera de fotos, documentació, cartera i els pals necessaris per a recolzar-se en els moments més complicats). Un camí on, més que els kilòmetres, importen les vivències. Hem caminat de nit, amb boira o les dues coses al temps, sota la pluja o sota un sol feridor del migdia en un mes d’agost i per l’altiplà castellana on és difícil trobar un ombra. També hem sentit el fred ( si, fred al mes d’agost), el dolor de peus, de genoll i d’esquena, les bambolles i les llagues. Però sempre endavant, atrets per la força de Santiago, amb la determinació segura de fer el camí. Travessat rius, ponts, creuat camps infinits, pobles i ciutats, polígons i llogarets abandonats. Hem pujat muntanyes que després hem davallat i gaudit de les fites importants del camí ( l’Arc de S.Antón, la Cruz de Ferro, La Creu de S.Toribio, Sto.Domingo de la Calzada, S.Juan de Ortega...), llocs on l’emoció d’assolir-los ens fa viure moments especials: la foto en S.Antón, soltar la pedra que he arrossegat des de la meua terra per a que forme part del turó de pedres d’arreu del món que sostenen la Creu de Ferro, la hospitalitat mil·lenària que es viu a l’alberge de Sto.Domingo. I en tot moment la seguretat que dona el sentir-te acompanyat, a tota hora tens algun peregrí que el desitja el bon dia o el bon camí, que esta disposat a conversar una estona, a compartir les seus vivències o algun bon home que et guia,t’aconsella o t’ajuda malgrat que per a d’ells el pas de peregrins és una rutina diària. També hem viscut moments especials , com la pujada des de Las Herrerias fins a La Fava en El Cebreiro on després de 20Km i ja avançat el camí enfiles una forta pujada per un camí irregular de pedres envoltats per una exuberant verdor on tot olia a natura i humitat, xopats de suor per l’esforç i per la suau pluja que empomàvem, o aquell moment en Navarrete que asseguts en la terrassa d’un bar apartat, en un carrer sense eixida, disposats a esmorzar et trobes a uns coneguts d’Albaida que venen a seure a la taula del costat, o aquell moment que perduts entre un jeroglífic de carreteres a l’entrada de Lleó sense saber per on pegar va parar un tot terreny conduit per una xica que ens va convidar a pujar i a entrar-nos a Lleó i ens va explicar que estaven d’obres en les carreteres lo que produïa la confusió i desorientació dels peregrins, o l’estança en l’alberge Atrio en Triacastela, una casa de somni, un habitacle tradicional restaurat amb molt de gust, comoditat i acollits per uns encantadors hospitalers. O aquell moment de visita a l’ ermita de Maria Magdalena en Ventas del Narón on un Cec ens esperava per segellar-nos la credencial, la seua tasca diària, ell subjectava el segell i tu li conduïes la mà fins la posició correcta i a més el contava les bondats del lloc i els indrets que visitar. O aquell moment que esmorzant en un bar Sunsi va posar a carregar el mòvil en la taula del costat on hi havia un coreà assegut, la resta de taules també estava ocupada per peregrins, quan vam acabar i ens disposàvem a marxar Sunsi va anar a pel mòbil i va veure que el coreà ja havia partit i en la cadira del costat hi havia una funda de plàstic on estava la documentació, targeta de crèdit i diners, de seguida va reconèixer que era del coreà, ho va comentar amb uns valencians asseguts també allí i va quedar amb ells per si veien al coreà que nosaltres teníem la cartera i que el nostre destí era Triacastela per veure si podíem tornar-li allò tan necessari i que li pertanyia. A l’eixir, i encara no havíem avançat 200 m. el vam vore que venia corrent amb la cara d’esglai, Sunsi va traure la cartera i la va alçar mostrant-li-la, de sobte li van canviar les faccions de la cara. La seua alegria va ser immensa, no calien les paraules per a entendre’ns. Abraços, fotos i la satisfacció de resoldre el que haguera segut un greu problema per al xic. Ja no ens vam creuar mai més amb ell. Coses del camí. I tantes més.

Enguany pensàvem fer el tram de Lleó a Sarrià però l’haver-nos sentit forts i amb ànims o perquè Santiago ens cridava desitjós de veure’ns o perquè ja sentíem la il·lusió d’arribar van decidir arribar fins el final. Una decisió molt encertada. I una vegada més s’hem endinsat en el camí, hem gaudit del paisatge, hem sentit el vent a la cara i la pluja a la pell, hem vist els arbres saludar-nos, hem menjat amb fam i begut amb set. I sobre tot hem dialogat amb gent de tots els llocs: valencians,madrilenys,catalans, per també amb filipins, coreans, alemanys, sud-africans,francesos, nord-americans, colombians i sobre tot molts, molts, italians...tots diferents però units amb els mateix fi.

Però res de tot açò es comparable a l’emoció que sentim quan desprès de travessar l’arc, al so de la gaita, entrem a la plaça de l’Obradoiro i s’enfrontem a la façana de la catedral. És un moment màgic, espiritual, on el goig t’envaeix i la satisfacció t’ompli i vessa. Quiet, mirant cap a dalt, agraint el somni fet possible, les experiències viscudes, conscient del moment. L’orgull d’haver arribat i la pena del que ha acabat. Després vendrien les fotos, les salutacions als peregrins coneguts que ja havien arribat i als que anaven aplegant, abraçades, risses, llàgrimes. L’abraçada al Sant, la visita a la tomba i recollir la Compostela que acredita la nostra peregrinació. El retorn a casa, a la vida diària on anirem recordant cada lloc, cada moment, persona, emoció, la sensació d’haver viscut una petita vida amb tot el seu bagatge.