CALCES NEGRES, CALCES BLANQUES

 

Ja s’acosta les festes de Totsants i les ànimes i com en els darrers anys el bombardeig amb el Halloween. Maleïda siga la gracia que en fala festeta. Com si nosaltres no tinguerem les nostres festes i celebracions  i haguérem importar les foranes, les estranyes, les desarrelades. Perquè no celebrem les mateixes que celebràvem els nostres pares, els iaios, els pares dels iaios, les de sempre? Perquè és la cultura del consumisme, la cultura de poder dominant, la del hedonisme (quan més festes millor),la idea de que allò que ve de fora es el millor o tot a la vegada el que ens porta a celebrar esta festa improcedent i inoportuna, a la ximplesa  o bajanada del “truco o trato”. Jo em quede amb el nostre:

CALCES NEGRES,

CALCES BLANQUES,

DOS QUINZETS

QUE NO M’ALCANCES.

Este joc estava molt estès per les nostres terres i encara el recorden en mols pobles, encara que els dos últims versos varien d’un lloc a un altre. Hi havia que tenir un bon panzell, com el tenien els xiquets d’abans per anar de nit i a les fosques a les portes del cementeri i ací, invocar a les animetes amb estes paraules. Aleshores sortien corrent sense mirar cap arrere per si de cas les paraules havien tingut èxit i alguna treia cap o contestava. Es conta que una  vegada  un xiquet es va quedar amb el jersei enganxat en el ferro de la reixa, i atemorit veia als amics fugir. Este mai més va tornar. De vegades els xicons majors assabentats de bestreta s’amagaven per donar-los un esglai i espantar-los. Este joc ha desaparegut, ja quasi ningú el recorda i  es disfressen de Dràcula, de zombi o de mort  per donar por. És necessita ser badoc, bajoca o fava per a fer estes ximpleses.

LES NOSTRES ESPANTACRIATURES

 

    Hui he assistit amb els xiquets de l’escola a un contacontes   i la contadora d’històries ens ha parlat les  nostres espantacriatures. Si, d’aquells essers fantàstics  dels que ens parlaven als valencians quan érem xiquets. I ens ha parlat del Butoni, de l’home dels nassos, la Bubota, la Quarantamaula... I mira per a on a mi el cap me se n’ha anat  al meus temps de xiquet i he començat a recordar als esser fantàstics de la nostra infància. Aquells que utilitzaven les persones majors (pares,iaios, veïns...) per a fer-nos por, atemoritzar-nos amb una finalitat concreta. I he pensat amb el Home del Sac, aquell que m’imaginava com un rodamón, mal vestit, lleig, amb el nas gran, barba d’una setmana i amb un sac al coll que et  podia eixir per qualsevol cantó i que no era el home que comprava ferro vell,que encara que li semblava,  a este coneixíem perquè anava  cridant per a que les dones el sentiren. Vindrà l’Home del Sac... ens deien quan no feies cas als pares. Un altre ésser fantàstic era la Mumerota Coqui. No puc parlar molt  d’ ella perquè no vaig arribar a veure-la mai. Però me la imaginava com un personatge vestit tot de negre, amb caputxa que impedia veure-li la cara, que es desplaçava amb molta facilitat, com si els peus no li tocaren a terra, per les zones fosques o en penombra. I que la teníem sempre present quan anàvem per les diferents cambres de la casa,el seller, el porxi, encenent la llum abans d’entrar a qualsevol d’elles i mirant de reüll darrere de les portes.  I del Paremans que em dieu? Este si que feia por, perquè no sabíem quines eren les seues pretensions. D’ell sols coneixíem que tenia moltes mans, per a que servien ? No ho sabíem. També eixia per la nit, així que no era fàcil de vorer. Recorde una vegada a l’escola, a les escoles velles allí en les moreres, que a l’entrar pel matí vam vorer  en un sòcol de fusta que rodava per tota l’aula les seues petjades, l’empremta dels seus dits en la pols acumulada de dies de no haver netejat. Estava clar, tantes ditades al voltant sols es podia deure a la visita del Paremans. I este va ser el comentari habitual dels xiquets durant molts dies. Xiquets que no teníem ni ordinadors ni mòbil, sols de tant en tant una estoneta de dibuixos animats en blanc i negre, i molt de temps per a jugar i imaginar. Ah! No s’oblidem del Cotxe de la Sang. Este crec que era el que més por feia: deien que agarraven als xiquets els entraven dins i els treien la sang i mai més tornaven a saber d’ells. Era un cotxe negre, tot tancat, no es podia veure dintre d’ell i que  de tant en tant passava per la carretera. No baixeu a la carretera! Que per allí passa el cotxe de la sang!.. ens deien els pares amb la finalitat clara de que no s’acostarem  a jugar a la carretera per evitar el perill d’un possible atropellament en un temps en que el tràfic era mes escàs i tal vegada per eixe motiu fora més perillós. Tal vegada haguera alguna  criatura més d’aquest tipus que jo no vaig arribar a conèixer però estes quatre si que estaven presents en els xiquets de Benilloba, i eren els nostres pròpies espantacriatures, els nostres éssers fantàstics.

ANUNCIS PUBLICITARIS IV

 

        Continuem amb la sèrie d’anuncis publicitaris apareguts en el programa de danses de 1940 (cortesía d’Angelines Carbonell)  i reflex de l’activitat económica, productiva i de serveis, del poble. En aquest cas s’anuncia un  establiment de begudes i licors, fins i tot de gel, una perruqueria de dones i una tenda de diferents tipus de productes .