Hui he assistit
amb els xiquets de l’escola a un contacontes i la contadora d’històries ens ha parlat les nostres espantacriatures. Si, d’aquells essers
fantàstics dels que ens parlaven als
valencians quan érem xiquets. I ens ha parlat del Butoni, de l’home dels
nassos, la Bubota, la Quarantamaula... I mira per a on a mi el cap me se n’ha anat al meus temps de xiquet i he començat a
recordar als esser fantàstics de la nostra infància. Aquells que utilitzaven
les persones majors (pares,iaios, veïns...) per a fer-nos por, atemoritzar-nos
amb una finalitat concreta. I he pensat amb el Home del Sac, aquell que
m’imaginava com un rodamón, mal vestit, lleig, amb el nas gran, barba d’una
setmana i amb un sac al coll que et
podia eixir per qualsevol cantó i que no era el home que comprava ferro
vell,que encara que li semblava, a este
coneixíem perquè anava cridant per a que
les dones el sentiren. Vindrà l’Home del Sac... ens deien quan no feies cas als
pares. Un altre ésser fantàstic era la Mumerota Coqui. No puc parlar molt d’ ella perquè no vaig arribar a veure-la mai.
Però me la imaginava com un personatge vestit tot de negre, amb caputxa que impedia
veure-li la cara, que es desplaçava amb molta facilitat, com si els peus no li
tocaren a terra, per les zones fosques o en penombra. I que la teníem sempre
present quan anàvem per les diferents cambres de la casa,el seller, el porxi,
encenent la llum abans d’entrar a qualsevol d’elles i mirant de reüll darrere
de les portes. I del Paremans que em
dieu? Este si que feia por, perquè no sabíem quines eren les seues pretensions.
D’ell sols coneixíem que tenia moltes mans, per a que servien ? No ho sabíem. També
eixia per la nit, així que no era fàcil de vorer. Recorde una vegada a l’escola,
a les escoles velles allí en les moreres, que a l’entrar pel matí vam
vorer en un sòcol de fusta que rodava
per tota l’aula les seues petjades, l’empremta dels seus dits en la pols
acumulada de dies de no haver netejat. Estava clar, tantes ditades al voltant
sols es podia deure a la visita del Paremans. I este va ser el comentari
habitual dels xiquets durant molts dies. Xiquets que no teníem ni ordinadors ni
mòbil, sols de tant en tant una estoneta de dibuixos animats en blanc i negre,
i molt de temps per a jugar i imaginar. Ah! No s’oblidem del Cotxe de la Sang. Este
crec que era el que més por feia: deien que agarraven als xiquets els entraven
dins i els treien la sang i mai més tornaven a saber d’ells. Era un cotxe
negre, tot tancat, no es podia veure dintre d’ell i que de tant en tant passava per la carretera. No
baixeu a la carretera! Que per allí passa el cotxe de la sang!.. ens deien els
pares amb la finalitat clara de que no s’acostarem a jugar a la carretera per evitar el perill d’un
possible atropellament en un temps en que el tràfic era mes escàs i tal vegada
per eixe motiu fora més perillós. Tal vegada haguera alguna criatura més d’aquest tipus que jo no vaig
arribar a conèixer però estes quatre si que estaven presents en els xiquets de
Benilloba, i eren els nostres pròpies espantacriatures, els nostres éssers fantàstics.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada