dissabte, 16 d’octubre de 2021

LES NOSTRES ESPANTACRIATURES

 

    Hui he assistit amb els xiquets de l’escola a un contacontes   i la contadora d’històries ens ha parlat les  nostres espantacriatures. Si, d’aquells essers fantàstics  dels que ens parlaven als valencians quan érem xiquets. I ens ha parlat del Butoni, de l’home dels nassos, la Bubota, la Quarantamaula... I mira per a on a mi el cap me se n’ha anat  al meus temps de xiquet i he començat a recordar als esser fantàstics de la nostra infància. Aquells que utilitzaven les persones majors (pares,iaios, veïns...) per a fer-nos por, atemoritzar-nos amb una finalitat concreta. I he pensat amb el Home del Sac, aquell que m’imaginava com un rodamón, mal vestit, lleig, amb el nas gran, barba d’una setmana i amb un sac al coll que et  podia eixir per qualsevol cantó i que no era el home que comprava ferro vell,que encara que li semblava,  a este coneixíem perquè anava  cridant per a que les dones el sentiren. Vindrà l’Home del Sac... ens deien quan no feies cas als pares. Un altre ésser fantàstic era la Mumerota Coqui. No puc parlar molt  d’ ella perquè no vaig arribar a veure-la mai. Però me la imaginava com un personatge vestit tot de negre, amb caputxa que impedia veure-li la cara, que es desplaçava amb molta facilitat, com si els peus no li tocaren a terra, per les zones fosques o en penombra. I que la teníem sempre present quan anàvem per les diferents cambres de la casa,el seller, el porxi, encenent la llum abans d’entrar a qualsevol d’elles i mirant de reüll darrere de les portes.  I del Paremans que em dieu? Este si que feia por, perquè no sabíem quines eren les seues pretensions. D’ell sols coneixíem que tenia moltes mans, per a que servien ? No ho sabíem. També eixia per la nit, així que no era fàcil de vorer. Recorde una vegada a l’escola, a les escoles velles allí en les moreres, que a l’entrar pel matí vam vorer  en un sòcol de fusta que rodava per tota l’aula les seues petjades, l’empremta dels seus dits en la pols acumulada de dies de no haver netejat. Estava clar, tantes ditades al voltant sols es podia deure a la visita del Paremans. I este va ser el comentari habitual dels xiquets durant molts dies. Xiquets que no teníem ni ordinadors ni mòbil, sols de tant en tant una estoneta de dibuixos animats en blanc i negre, i molt de temps per a jugar i imaginar. Ah! No s’oblidem del Cotxe de la Sang. Este crec que era el que més por feia: deien que agarraven als xiquets els entraven dins i els treien la sang i mai més tornaven a saber d’ells. Era un cotxe negre, tot tancat, no es podia veure dintre d’ell i que  de tant en tant passava per la carretera. No baixeu a la carretera! Que per allí passa el cotxe de la sang!.. ens deien els pares amb la finalitat clara de que no s’acostarem  a jugar a la carretera per evitar el perill d’un possible atropellament en un temps en que el tràfic era mes escàs i tal vegada per eixe motiu fora més perillós. Tal vegada haguera alguna  criatura més d’aquest tipus que jo no vaig arribar a conèixer però estes quatre si que estaven presents en els xiquets de Benilloba, i eren els nostres pròpies espantacriatures, els nostres éssers fantàstics.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada