Endinsar-se per dintre teu és viatjar al passat .Contemplar-te pura poesia.
Estret, angost, íntim, curt, exigu, ondulant, sinuós, modest com la gent que l’habita.
Atzucac que mirant al migdia restes solejat, protegit del vent humit de llevant
i del gelat de tramuntana! Avui, il·luminat amb el colorit de les façanes i cobert
de la nova estora cal posar la mirada en cada casa, balcó, finestra. Vestit amb
noves portes, obert a noves gents. On estaran la gent que hi vivia? on els
xiquets que escridassaven? on el mots esvaïts? Fonda el Rosari, ca tio Angel, ca
tio Ruat... On esta el forat de la
façana per a que feren niu els teuladins? Els nous propietaris l’han llevat,
ignorant la seua presencia, desconeixedors dels seus cants, absents de la seua
companyia, orfes del seu veïnat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada