L' ESMORZAR DEL SOLDAT

      

               

                Això era i no era en un temps ja passat, quan al corral corrien les gallines i la palla es guardava al porxi com de que menjar per al ramat, que va passar el que ara vos vaig a contar. En aquell temps quan els joves complien el vint anys entraven en quintes, això volia dir que entraven en un període militar, que prompte serien cridats a files  i anirien a un  quartell, prop o llunyà de sa casa, on els tocara en sort, a complir amb el servei militar que durava dos anys. I com a tots, un dia li va tocar a Vicent Grau, el nostre protagonista, anar a un lloc que no coneixia, ell  amb prou feines havia sortit del poble, on parlaven d’altra manera que  un poc entenia però escassament sabia parlar, on va arribar després de moltes hores de tren i  un vaixell per travessar el Mar. Melilla es deia el lloc i ell el coneixia de sentir parlar a altres veïns seus que abans que ell també allí havien estat.

                 Un dia, després de la diana i d’haver desdejunat van formar al pati tota la companyia per encomanar-los les diferent tasques. El capità al passar per davant de Vicent es va aturar i mirant-lo es va dirigir a ell.

             -Soldado Grau. Un paso al frente- I Vicent  va pegar un pas endavant- Voy a darle un           parte que usted debe entregar al Coronel a la dirección que yo le daré.

                El capità li va donar un sobre amb l’adreça que Vicent va agafar  i es va guardar a la butxaca de la xaqueta . Amb el fusell al muscle i al pas militar va marxar per la ciutat cap l’adreça que li havien donat. Ja portava caminant una estona quan va començar a notar unes rampellades de maldeventre. Ell va continuar sense fer massa cas però a mesura que avançava  el maldeventre anava a més, però ell continuava com si res no passara. Seguia caminat i l’ assumpte es complicava, no podia més. Necessitava fer de ventre i no veia cap lloc  per alleugerar el seu cos. De sobte va passar per davant d’una casa amb la porta oberta i cap a dins es va ficar. Ja no podia més. Al fons de l’entrada el corredor girava cap a l’esquerra on començava una escala per pujar als diferents pisos. I allí sota l’escala  que estava més fosquet va deixar el fusell arrimat a la paret, es va soltar el cinturó,es va baixar els pantalons  i aponar-se i soltar el cos va anar tot al temps.

                En el mateix moment baixava un veí per l’escala que al veure el fet va reaccionar amb rapidesa i agarrant el fusell va encanonar a Vicent:

-No le da vergüenza! Que ha hecho usted? Ya está  usted limpiándolo... O mejor cómase lo que acaba de dejar i así aprenderá i no lo volverá a hacer! Això li dia mentre l’acaronava amb el fusell.

-Perdone, però es que no me podia aguantar.

- Cállese... i empiece a comer.

 Vicent va vore que aquell home no anava en bromes i va començar a pensar en fer el que ell li deia.

-Venga... que pierdo la paciencia.

                Vicent després de pujar-se els pantalons es va agenollar i baixant el cap, sense pensar ni mirar va començar la tasca que li encomanaven. Amb la llengua fora, el nas tapat i el ulls tancats anava assaborint allò que feia poc, amb tanta gana, havia soltat.

                Ja en portava quasi la meitat quan el veí  ja s’havia relaxat i un poc penedit li va soltar:

-Ya has comido bastante. Supongo que has aprendido la lección. Toma tu fusil i sigue tu camino.

Aleshores Vicent agarrant el fusell i dirigint-se cap a l’home, el va acaronar i li va dir:

-Ahora le toca a usted, empiece a comer lo que queda.

-No se atreverá.

-No? Agáchese i empiece- i  li va arrimar la punta  del fusell al costat- Venga.

                L’home veient que la cosa anava en serio no va vore altra que ajupir-se i continuar la tasca inacabada.

                Vicent quan ja no restava res es va acomiadar i va continuar el seu camí per complir l’ordre que li havien donat.

                L’home  va restar enfadat, pensant en la venjança. I no li se va ocórrer altra cosa que anar al quartell militar a presentar les seues queixes a les autoritats. Així és com es va presentar per la vesprada al quartell i va contar el que li havia passat al capità. Este indignat pel que havia fet un dels seus subordinats li va dir:

-Usted sería capaz de reconocerlo entre todos los soldados.

                Amb la resposta afirmativa del home el capità va ordenar al corneta que tocara a formació. Aleshores tot el soldats del quartell sortiren al pati on van formar. El capità i l’home van desfilar per davant de la formació a pas lent al temps que l’home ofès anava fixant-se un per un en tots els soldats.

                Va arribar un moment en que l’home es va aturar mirant a un.

-Este es el soldado.

-De un paso al frente- va ordenar el capità.

I Vicent va avançar un pas.

-Soldado Grau: usted conoce a este señor?- li va preguntar el capità.

- Como no lo voy a conocer? Si esta mañana hemos almorzado juntos!

                I Així acabava la història quan a mi me la van contar. La resta calia imaginar-se-la a gust de cadascú. Acabarien rient-se tots els presents? El soldat seria arrestat? L’home restaria satisfet o eixiria mes enfadat? No calia saber el final, era una més de les milers d’aventures que  els joves vivien al seu pas per la vida militar.