 |
| Arxiu:M.Carmen Reig. Carrer als anys seixanta |
El carrer de l’Almàssera
rep el seu nom de l’existència d’una almàssera a final del carrer. I tal vegada
siga per tal motiu, que sempre ha conservat el seu nom tradicional, no havent
canviat mai. És un carrer trencat. Trencat perquè a poc metres del seu inici
des de la plaça del Castell fa un gir de 90º, dirigit en el seu primer tram de
nord a sud i d’est a oest en el seu segon tram. I trencat en el seu final,ja
que acaba en un mur abocat a l’avinguda després d’una rampa empinada que en la
seua primera part baixa a l’abadia i en la segona part a l’avinguda. Este final
de carrer en fa pensar que algun moment de la història no tindria eixida, sinó
que acabaria en un mur. En la darrera casa del carrer està l’almàssera, almàssera
que pertany a família dels Mira, una família
de terratinents del poble amb moltes possessions rústiques i urbanes. Almàssera
que va deixar de treballar en la dècada dels anys seixanta quan es va
constituir la cooperativa i va instal·lar la seua pròpia almàssera. Amb
anterioritat va pertànyer al senyor del poble, el comte de Revillagigedo. Era una de les regalies que posseïa i que
obligava a tots els llauradors a moldre les olives en la seua almàssera pagant els seu
respectiu cànon. A més, este carrer té una casa rural destinada a albergar
hostes i un hort. Un hort singular i únic dintre del poble, per ser un hort
independent de qualsevol casa. El carrer no està dedicat a l’advocació de cap
sant, cosa estranya tratant-se d’un carrer dels més antics del poble, per a estes coses com per a les celebracions
sempre ha estat lligat a la plaça del Castell. D’este carrer vull destacar la
bellesa d’un fons de verd i frescor en els mesos de primavera i estiu i la tenor d’unes postes solejades en els
mesos tardorencs i de l’ hivern.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada