El fusteret

El  fusteret

                Fa ja molts anys, ma tia em va dir que el seu avi li havia contat, que son pare havia escoltat, que feia molt de temps, al poble, vivia una família amb el pare la mare i tres fills. Per mantenir-los a tots el pare havia de treballar molt. Unes vegades segant, altres en la verema o arreplegant llenya, i molts dies els passava buscant el que havia de fer. La mare curava dels seus fills, anava al mercat, escurava, llavava, netejava i fins i tot arreglava la roba dels homes de casa. Prou tenia en tot açò com per a tenir que fer alguna feina amb que guanyar diners.

            Els fills, veient l’esforç que feien els pares i així i tot les necessitats passaven, ajudaven en tot allò que podien: eixien al camp a recollir branques i troncs que a costalets  portaven a casa per encendre el foc, anaven a la font amb el botijó per a dur aigua per a beure; fins i tot li feien comandes a la mare. Pere, el major i més espavilat dels germans, era el que més ajudava.

Un dia, en arribar a sa casa, son pare el va cridar i li va dir:

            -Pere, tu ja veus el que fem ta mare i jo per dur-vos endavant: jo treballe sempre que puc i ta mare no  atura mai. Així i tot sempre tenim mancances: el teu germanet necessita un llibre per l’escola, a l’altre caldria comprar-li uns pantalons i tu tens les espardenyes velles. Per tant, havíem pensat, que tu ,com eres el major, ens ajudares un poc. Fa uns dies em van dir que Agustí el fuster busca ajuda.Com que treballa tot sol en la fusteria li vendria bé que algú l’auxiliara en la seua feina, guardara el taller quan ell no s’hi troba i alguna coseta més. Jo he pensat que tu ho podries fer, a canvi, et donarien a dinar i guanyaries uns diners que ens anirien molt bé. A més a més, si tu et fixes i poses interès,com que eres prou llest dependràs l’ofici, cosa molt important per el teu futur.

            Dit açò, i un tres i no res, Pere ja estava de camí cap a la fusteria. El primer dia passaren el matí entre explicacions d’ on estava el martell i els claus per si l’amo li’ls demanava, on es guardava la barrina i el puntacorrent per agafar-los quan els necessitaren. Tot anava molt bé i Pere estava molt satisfet.

            -Pere,la meua dona ens crida,és hora de dinar.

            Al menjador la taula estava ja parada. Van dir a Pere quin era el seu lloc i, tots asseguts,van començar a dinar... Hui eren llentilles

            -Que bones!-pensava Pere.

            Va començar a menjar però de sobte, es va adonar que al seu plat no hi havia cap d' entropessó. Va mirar els des demés i aquells si tenien alguns trossets  de carn. Es va acabar el plat però no n’hi va aparèixer cap.

            Després de dinar va tornar a la tasca, però, Pere va estar tot la vesprada pensant en el que havia passat al dinar,i no ho acabava de comprendre.

            -Si he treballat com toca he de menjar com toca. I m’han de posar al plat el mateix que ells.

            De vesprada, a l’arribar a casa tots s’hi van interessar.

-Molt bé,-va contestar. He fet la meu feina, deprés moltes coses i a més, m’he menjat un plat de llentilles amb trossos de carn, que en tota la vesprada no me l’he pogut llevar del cap de tan bones com estaven.

            Pere va mentir perquè no volia defraudar a son pare. Li havia agradat l’ofici i desitjava continuar i pel que fa al dinar  tot podia ser una casualitat.

            El dia següent el van passar, el fuster i ell, serrant unes fustes:

            -Agafa el llistó d’ací i jo tallaré per allà.

            -Tin cura d’on poses els dits que la serra és molt perillosa.

            I Pere tan treballador,sempre obeint al seu amo.

En ser l’hora de dinar, tots asseguts a la taula, Pere observava com escudellaven.

-Altra vegada!-va pensar.

Hui arròs amb pollastre. El seu plat era tot d’arròs i brou, tan sols un osset ballava per el plat. No va dir res, va dinar, però es va passar la vesprada pensant:

            -Si van decidir donar-me a dinar, ho han de fer com cal. No hi ha dret que allò millor s’ho posen ells. Però, que he de fer? A mon pare no li ho puc dir perquè s’enrabiaria i no em deixaria tornar, tampoc m’atrevisc  a dir-ho a l’amo. He de trobar una solució.

I mentre serrava fustes, tallava llistons i els amuntegava ordenats al seu lloc, continuava pensant en la mateixa qüestió:

-No deuen aprofitar-se’n de mi d’aquesta manera. El dinar és tot: l’arròs, la verdura, la carn...Tot. I les molletes sempre se les mengen ells!

Els dies passaven i Pere clavava claus, agranava les serradures,s’ocupava de la fusteria quan l’amo no hi era i pensava. Sobre tot pensava.

Pocs dies després:

-Pere, ens esperen per dinar, ja es hora.

I com sempre, van escudellar, hui tocava estofat de creïlles. Pere va agafar el seu plat i els coberts i va dir.

-Jo me’n vaig al portal de casa a dinar.Com treballe tot el dia no veig els xiquets i així,assegut a la porta,alhora que dine, mire com juguen.

Tal com va dir, ho va fer. Va dinar al portal i observant com jugaven els xiquets,deia:

-De que us rieu?Si el meu amo hui m’ha posat els ossos,demà em posarà les molles.

En acabar va tornar al seu lloc el plat i els coberts. Per la vesprada va fer la sua feina, com sempre.

Al dia següent era arròs amb conill, i Pere va repetir els fets: amb el seu dinar entre les mans, assegut a la porta de la fusteria, cridava cada vegada més fort:

-Rieu-se, rieu-se,que si el meu amo hui em posa els ossos, demà em posarà les molles.

L’amo que, després de dinar, anava a per Pere per continuar amb la feina, va escoltar com cridava i restant quiet va parar l’orella.

-Que mireu?Si hui m’ha posat els ossos demà em posarà les molles.

Al escoltar-ho, Agustí va restar sorprès.

-Que diu aquest xiquet?-va pensar. Que sols li posen ossos i no carn? I a més ,ho diu fort. Ho farà saber a tota la gent. Que diran de mi?Aniré per boca de tots.

            Va cridar a Pere i van tornar al treball. Però aquesta vesprada era l’amo, Agustí, tot avergonyit el que tria i remena sempre li venia al cap el mateix pensament:

-Ja fa dies que dina al portal de casa i segur estic de que s’haurà escampat i tots ho sabran. Que diran de mi? I tot per la nostra mania d’estalviar.

Per la nit va parlar amb la seua dona i tots dos van acordar que l’endemà i la resta dels dies el plat de Pere  i el d’ells serien igual. La mala fama que obtindrien no valdria allò que deixarien de  guanyar.

La següent jornada, després de tot un matí de treball, alhora de dinar Pere va fer el mateix de tots els dies: va anar a la taula i a l’agafar el seu plat va restar sorprès. L’arròs de hui portava trossos de carn. Molt content va eixir al carrer i assegut al portal,el plat entre cames i al temps que veia jugar als xiquets cridava més fort que mai:

-Escolteu, jo ja vos ho deia: si ahir em van posar els ossos,hui m’han donat les molles.

-Mireu, mireu, com jo ja vos ho deia.

Agustí que estava preocupat per tot el que havia passat, amagat ,ho va escoltar. De seguida es va adonar de la seua honradesa. Havia estat més just que ells, perquè, una vegada aconseguida la seua voluntat i assolit el seu dret, deixava en bon lloc als seus amos. Ja ningú parlaria mal d’ells.

De nit, quan va arribar a casa, Pere es va dirigir a son pare per comunicar-li:

-Aquest ofici m’agrada cada vegada més, doncs permet posar cada cosa al seu lloc i dona a cadascú el que es mereix.

I com el foc està esgotat

I ja és molt de nit,

Per no restar gelats

Cadascú se n’anirà al seu llit.