Fins un passat no massa llunyà es practicava una mena de comerç amb unes característiques particulars: era la venta a ratlla. Bàsicament consistia en que el venedor li proporcionava un producte al comprador i este anava pagant-lo a poc a poc, amb una quantitat i una periodicitat fixada amb un acord per les dues parts. Això permetia al comprador usar el producte d’immediat mentre l’abonava en pagaments successius fins a liquidar-lo totalment. La transacció partia d’ una relació de confiança entre les dues parts.
A Benilloba va venir durant
molts anys, possiblement mes de trenta, una persona: “Miguel el de la ratlla”
que venia tot tipus de roba amb esta modalitat de venda. Ell venia al
poble una o dues vegades a la setmana,
segons les comandes que tenia, i portava la roba, de la tenda que tenia a Alcoi
,“Tejidos Rosana”, a les persones que prèviament li l’ havien encomanada. Ell calculava la talla i portava diversos models
per a que la persona se’ls provara i decidirà. La clienta, perquè eren les
dones les que tractaven amb ell, se’ls quedava a casa per a provar-se’ls i la
setmana següent el senyor Miguel tornava per vorer que havien decidit. Si el
client no estava d’acord s’emportava el gènere i el canviava la setmana següent.
Si el client decidia quedar-se’l, aleshores
ja acordaven la forma de pagament: estipulaven una quantitat fixa que el
client havia de pagar setmanalment al senyor Miguel o al seu cobrador. Aquest passava,
una vegada a la setmana, per les casses per cobrar, fins la liquidació.
Esta modalitat de venta permetia
a la gent del poble comprar articles de vestir sense tenir que desplaçar-se a
Alcoi i amb la facilitat de
pagar-los a termini i gaudir-los al
moment.
En ma casa era habitual comprar d’aquesta
manera: roba interior, calcetins, pantalons camises, vestits, etc. Quan
necessitàvem alguna cosa li la demanaven i ells ens la portava. No havia límit
de quantitat, sols que si compraves moltes coses la quota era major, a fi de
que no s’allargara el pagament.
Jo vaig ser el cobrador del
senyor Miguel durant quatre o cinc anys.
Un dia va venir a ma casa el senyor Miguel i ens va comunicar que el seu
cobrador ho havia deixat i havia pensat en mi per a la tasca. Aleshores tenia
jo uns catorze anys, recorde que estava fent el quart de batxiller a l’institut
d’Alcoi. De seguida vaig acceptar, sense saber quin seria el meu salari. Era la
meua primera feina. Em van explicar com ho havia de fer, encara que jo ja tenia
un poc d’idea perquè ho havia vist, de sempre en casa, fins i tot alguna vegada
li havia pagat jo. Tenia en casa una fulla amb el nom de ma mare, la quantitat
que pagava (recorde que eren 100 pts) i un requadre dividit en 50 quadrats,
cadascú equivalia a 100 pts, si pagava 100 pts aleshores ratllava un quadrat (posava
el número de dia del mes), si donava 200
pts, dos quadrats( d’ací ve el nom de vendre a ratlla, per la senyal amb que
marcaven els quadrats).
Em vam donar una llista de totes
les persones a les que havia de anar a cobrar. Esta llista la feia setmanalment
i a cada clienta apuntava el que em pagava, al temps que ratllava el quadrat al
seu paper. I així vaig començar a eixir
a cobrar totes les setmanes. Com estava estudiant ho feia el cap de setmana: dissabte i si en restava alguna casa tornava
el diumenge. Recorde que en aquell moments la llista constava de unes seixanta persones
i la tenia organitzada per carrers, començant per ma casa anava passant
successivament per tots el carrers, a un costat i a l’altre del carrer major
fins les escoles, després continuava pel carrer del metge, casetes noves i
baixava pel carrer S. Josep.
Encara que totes les dones eren
molt amables amb mi, degut a la meua timidesa, passava dificultats alhora
d’entrar a les cases. El fet de tenir que encarar-me a dones majors em suposava
un gran respecte. En canvi, en allò
referent a cobrar, tornar diners, apuntar el que cada persona pagava no en
suposava cap problema. Sempre em van quadrar els contes que jo treia quan
arribava a casa. Però el fet de guanyar uns diners, feia que seguirà endavant,
afrontant la timidesa i continuant amb
el treball.
La meua més gran sorpresa va ser
quan el primer dia que va venir el senyor Miguel, va contar la recaptació
i va deixar dintre la cartera que jo
utilitzava per al cobrament, el meu sou: 300 pts. Jo no ho vaig vorer fins la
vesprada quan vaig venir de l’institut:
que alegria, no m’ho podia imaginar. Els meus pares creien que s’havia enganyat
i no vam tocar els diners fins la setmana següent quan va tornar i els va
confirmar que era eixe el meu sou, el 5% de la recaptació. Això, per a mi, era
una fortuna. Allà per l’any 1972
suposava un bon sou per a les dues hores aproximadament que en costava recórrer totes les cases.
Per aquells temps corrien les
monedes de 100 pts. de plata. I el senyor Miguel em pagava amb aquella moneda.
Esta tasca la vaig fer durant
totes les setmanes fins que me’n vaig anar, als divuit anys, a estudiar a
Valencia, aleshores la va continuar el
meu germà. Encara, si em pare a pensar, recorde, carrer per carrer, a totes les cases que entrava, el nom de les
dones a les quals cobrava i fins tot, la
quantitat que em pagaven.
