dissabte, 6 d’octubre de 2018

EDUARD GARRIGÓS SOLER: DE BENILLOBA A MAUTHAUSEN. CAP I

Eduard Garrigós. Foto de Francesc Boix



          Este relat va ser publicat a la revista de festes d’agost del 2018. Però com em sembla interessant donar-li més difusió,vaig a publicar-lo en este blog, per a que es conega la verdadera realitat de tots aquells republicans espanyols que van ser deportats al camp de concentració de Mauthausen, on la gran majoria  dels aproximadament  9000 van morir desprès de estar sotmesos a les més dures penalitats, càstigs, aberracions, fam, treballs inhumans…. Sols uns quans van aconseguir sobreviure, entre ells el nostre paisà Eduard Garrigós. La publicació serà en uns quants capítols, que aniran sortint de setmana en setmana per donar-li un poc més d’ èmfasi al relat i no cansar al lector.


CAPÍTOL I


         A l’escriure la historia sembla que s’oblida de les histories particulars, la dels  protagonistes  dels fets. Si parlem d’una batalla sols ho fem de que  hi ha un bàndol guanyador i un perdedor i no pensem en el nombre de protagonistes, tots ells perdedors, que  hi participem, cadascú amb la seua història particular, la família que deixa, els  somnis, il·lusions i anhels trencats, sofriments i traumes  que arrastrarà... La d’Eduard Garrigós Soler és una d’aquelles històries particulars, dura, difícil, sempre al límit. Li va tocar viure en primera persona importants  fets històrics del S XX:l’emigració, una guerra civil,la retirada a França, estada en un  camp de refugiats, l’ocupació de França pels nazis, estada al camp de presoners, la deportació al camp de concentració de Mauthausen, exili... i dels quals va aconseguir sobreviure.  En este escrit vaig a intentar recompondre, dintre de les meues possibilitats la vida d’este heroi.
                 El 30 de juny de 1892 es casen a Benilloba Vicente Garrigós Monllor (natural de Benilloba) i Teresa Soler Ramón ( d’Alcoi). Els pares d’ell eren Vicente Garrigós Soler que aleshores ja havia mort a Cuba, probablement havia emigrat cercant faena i ací va trobar el seu final  i Juana Monllor Giner, els dos nascuts a Benilloba. Els pares d’ella eren Eugenio Soler d’Alcoleja i Teresa Ramón de Ràfol de Salem. Vicente i Teresa van viure a Benilloba en el nº 22 del carrer S.Jaume. Ell era jornaler, és guanyava la vida en el camp fent diferents tasques segons l’època de l’any. I ella estava ocupada en tenir cura de la casa, dels fills i traure’l s endavant al temps que feia de matrona ajudant a parir a les dones del poble . De fills en tingueren  9:  M.Teresa  ( nascuda l’1 d’agost de 1893), Maria Nieves ( n. l’1 de Març de 1895), José Vicente (n. el 27 de Gener de 1897), Rogelio ( n. el 25 de Gener de 1899), Adolfo Rafael (n. el 24 d’octubre de 1901), Eugenio ( n. el 16 de Febrer de 1904), Salvador (n. el 2 de Gener de 1906), Eduardo ( n. el 10 de Març de 1909) que serà el nostre protagonista  i Juan Miguel (n. el 22 de Juny de1911). Esta família, al poble, se’ls coneixia pel malnom dels Juanos. En esta època i en el nostre poble la vida no era gens fàcil degut al retràs social i econòmic . En temps bons la població sobrevivia  sense més aspiracions que tindre que menjar i un sostre on allotjar-se. Però en la primera dècada del S. XX amb la crisis de la fil·loxera  augmenten les dificultats econòmiques, ja que desapareix la vinya, un dels principals cultius que donava treball i jornals a molta gent del poble. La conseqüència és l’atur i l’emigració de molta la gent que ha perdut les seues possibilitats i perspectives. Emigració cap a Argentina, Alger, però també a llocs no tan llunyans on la indústria tèxtil ofereix alguna possibilitat com són Alcoi i també Catalunya. La situació del camp en Benilloba s’agreuja amb la gelada que és produeix el 9 de Maig de 1910, que per el moment en que es produeix , quan el cicle vegetatiu de tots cultius està avançat, arrasa amb tots ells i fins i tot molts arbres resten afectats, açò suposa menys treball i més fam i misèria. En un primer moment emigren a Catalunya, concretament a Sabadell, cercant feina el pare i els quatre fills majors. Allí tenien a un oncle anomenat Santiago a la casa del qual van anar a viure. Prompte coneixen les penalitats de viure amuntegats en una casa xicoteta i la falta de menjar.  O bé perquè no els anava com esperaven o bé perquè la resta de família està al poble,  retornen a casa. L’any 1912 Benilloba torna a passar per una situació crítica: es afectada per  una forta sequera, tan forta que en ple hivern no circula aigua pel riu, açò suposa  més carències i dificultats. I és en aquest any, el 4 de març, quan mor la mare, Teresa Soler a conseqüència d’una Bronquitis pseudomembranosa i al dia següent, el 5, el dia que és soterrada la mare,  mor als 18 anys la filla major,Teresa, a conseqüència d’una gastroenteritis. Esta xiqueta havia tingut problemes en el moment de nàixer i presentava fortes deficiències, no parlava ni caminava i era molt xicoteta, però era molt estimada per la família que la cuidaven molt i tenia la preferència en la casa. Vicent Garrigós, no ho pensa més, vidu i davant tanta dificultat per sobreviure agarra els seu fills, el xicotet amb un any i marxa definitivament cap a Sabadell, l’acompanya la seua sogra,  Teresa Ramon. Serà un més entre tot un èxode de benillobers que és produeix en esta època ( entre 1900 i 1910 Benilloba perd vora 500 habitants, passa de 1524 a 1087 hab.)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada