Eduard conta que
quan van arribar a Sabadell son pare es va dedicar a fer sorra per a la
construcció en la ribera del riu Ripoll ajudat pel seu germà gran. Este germà
major, mes tard, va entrar com aprenent d’electricista a Casa Boix, i com que
era el més llest de la família va anar aprenent i pujant fins arribar a ser
contramestre d’unes grans empreses. Eduard com era xicotet encara va anar a escola.
Primer als escolapis, i, segons ell, destacava sobre tot en història, però
tenia un temperament just i davant una mala passada que li fa un capellà,
professor seu, ell es va sentir molt ofès i no va voler tornar als escolapis.
Després el van fer anar a cal Senyor Roure on va fer tots els estudis. Quan va
tenir l’edat es va posar a treballar (aleshores ben jovenets els
treien de l’escola) i ho va fer d’aprenent
a Cal Traveria i per les vesprades va continuar els seu estudis al
Centre de Dependents de la Indústria i Comerç. Més endavant va entrar a
treballar a l’empresa Jenny-Turull, una de les més importants filatures d’estam
de Sabadell. Allí va estar fins a la mili i ja va destacar com a sindicalista.
Este fet va fer que quan va tornar de la mili el propietari de l’empresa li va negar, en un principi, el treball però finalment va aconseguir tornar a ser admès i va arribar a ser nuaor (el que nua els fils
en un teler o bastidor). Es va casar amb Maria Balagué Alós de Sabadell i van
tindre un fill, Hilari, nascut el 26 de gener de 1934.
Esclata la guerra i no dubta en
anar ben prompte com a voluntari. Ser un home de clares conviccions i sempre
just el duen a defendre la república. És
destinat a la 43a divisió amb seu en Jaca. Segons ell, allí ja van voler
donar-li un càrrec però ell s’hi va negar. Este cos est dissolt i entra a
formar par de l’exèrcit popular. Aleshores és destinat a Torredongimeno. El
Tinent Coronel Ruggieri vol fer-lo
inspector general d’intendència i enviar-lo a València, perquè per allí no va molt bé la cosa i necessita
gent de confiança. Però Eduard s’hi nega i va a Torredongimeno. En arribar allí i demanar gent que sabera
llegir i escriure,i ell ho sabia fer, el van enviar a una brigada de
transmissions. Poc després el van
nomenar Comissari de transmissions de la 139a Brigada Mixta. Pensava que el
motiu era perquè portava recomanacions de Sitges, secretari del Partit
Socialista Unificat de Catalunya. Eduard, a pesar del seu càrrec, es va negar a
viure amb els oficials i ho feia amb els soldats, amb tota una colla de Sabadell.
Va entrar en combat en Porcuna, Andújar i altres llocs de la província de Jaen,
cap al costat de Còrdova. Va participar, amb la seua brigada, en la batalla de Terol.
D’ací va anar a Mora d’Ebre on van estar un temps de descans. Estant per ací
troba a la seua cunyada que l’informa de que el seu germà Salvador ha segut
mobilitzat, i a petició d’ella i amb l’ajuda del seu comandat se’l porta amb
ell però el troba malalt de tuberculosi i es hospitalitzat.
Quan està a punt de començar la
batalla del Ebre Salvador el donen per inútil i l’envien a casa però Eduard va
participar en ella en primera línea, i va estar entre els primers que va saltar
l’Ebre i va anar fins Gandesa. Segons ell eren pocs i disposaven de poc
material. També va estar en els tossals de Gaeta, Pàndols i Cavalls.
En acabar allò del Ebre el
van fer anar a Olesa de Montserrat i els van preparar per atacar Lleida. Ací
van estar amb Líster i El Campesino. En una reunió amb ells, Líster va
felicitar personalment al Comissari de Transmisions ( Eduard) però també li va
dir que haguera pogut fer més encara. Estes paraules no li van caure bé perquè
ell deia que havia fet el que li havien manat. Van atacar Lleida, però Eduard
pensa que no podien fer més, no tenien material. D’ací comença la retirada: van
anar a Camprodon, anaven a peu, dormien de dia i caminaven de nit, assetjats
pel nacionals. Perd a un amic seu fugint,
el tinent Santiago Montero Carasol, i ja no va saber mai més d’ell, encara que
va retornar per cercar-lo. En un determinat moment va quedar tot sol amagat a
una ginestera rodejat per tanquetes nacionals que no el van descobrir. Ací va
començar a estar malalt de l’estómac. Va ser el final de la 139a Brigada.
Va arribar a Olot i d’ací amb una companyia el vanenviar cap a Figueres. S’acomiada de la seua companyia i els dona llibertat per fer el que volgueren.Uns es varen quedar. Ell amb uns quants més van anar a França formant part de les columnes de refugiats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada