En febrer de 1939
mes de mig milió d’espanyols van creuar la frontera de França. Uns buscaven
poder tornar per mar a València per a
seguir lluitant,altres, la gran majoria, fugien de la repressió. La situació en
el país veí era dramàtica amb este allau
de gent. Les autoritats franceses van
optar per confinar a tots el
refugiats en uns llocs concrets que van
delimitar, rodejats de filats de pues i
custodiats per l’exèrcit ( en alguns casos per la guàrdia colonial
senegalesa)Entre altres estaven els camps D’Argelés, Saynt Cyprien, Barcarés,
Agde...En estos camps les infraestructures eren inexistents,el menjar que els
donaven era escàs, no tenien aigua, ni on fer les seues necessitats, ni llavar la roba, ni refugiar-se , per la nit el fred i la humitat
del mar no els deixava dormir. I el que
és pitjor, no deixaven passar la ajuda de les organitzacions d’esquerra
franceses. Amb estes condicions prompte
van aparèixer les rates amb el quals convivien, el paràsits ( puces i polls) i les infermetats ( la
disenteria). A més van ser sotmesos a càstigs
i vexacions per part dels militars francesos que custodiaven els camps.
Més que camps de refugiats es van convertir en autèntics camps de concentració.
Amb estes dures condicions són molts els que van morir però , a més, el que
pretenia el govern francès era que retornaren al seu país. Quan el 1 de
setembre 1939 esclata la segona guerra mundial quedaven al voltant de 220.000
espanyols en territori francès. En aquest moment, quan el joves francesos són
allistats, i amb la amenaça alemanya,
França esta necessitada de gent
com a ma d’obra i com a militars , aleshores
el govern francès ofereix tres possibilitats als refugiats espanyols:
retornar a Espanya ( esta possibilitat
suposa ser represaliat quan arribe a la seua terra), entrar en la legió
estrangera de l’exèrcit francès ( molts els van allistar pensant que era una
forma de continuar lluitant contra el fascisme i o van fer uns 10.000) o entrar a formar part de les Companyies de
Treballadors Espanyols. D’indesitjables van passar a ser desitjables. Esta
darrera opció es a la que més refugiats es van acollir perquè suposava poder
menjar com els militars francesos, cobrar mig franc diari, un paquet de tabac
al dia i poder escriure a la famílies. Algunes companyies van estar destinades
a treballs en el camp o granges, en
industries d’armament, mines, per a suplantar als treballadors francesos (uns
30.000). Però la gran majoria de companyies (uns 60.000) van ser destinades a reforçar les línees defensives i sobre tot
a treballs per reforçar la Línea Maginot.
Eduard Garrigós, com un refugiat
més, va passar per fins a quatre camps de “refugiats”: Argelés, Sant Cebrià del
Rosselló, El Bacarés i Adge . Com ja hem dit, en estos camps les condicions
eren molt dures, sense aigua ni menjar, rodejats de filats de pues i custodiats
pel militars. Eduard va sortir del camp
allistant-se com a voluntari en una Companyia de treball de l’exèrcit
francès a l’esclatar la segona Guerra
Mundial, ací les condicions van millorar: cobraven un sou, els donaven tabac,
eren tractats com a persones i podien enviar cartes a la família. Amb la ràpida victòria de l’exèrcit alemany i la desfeta del
francès en maig i juny de 1940 tots els militars van anar a parar a camps de
presoners i el mateix va passar amb tots els republicans espanyols. Eduard, el nostre protagonista,va ser reclòs en el stalag
XI B en Fallingbostel (Baixa Sajonia, Alemanya). Ací eren tractats com
presoners de guerra i amb les mateixes condicions que els militars francesos. Però
tot canvia a partir d’agost i setembre
de 1940 quan el govern de Franco no reconeix a estos presoners com a espanyols
ni el govern francès els reconeix com a militars seus. Aleshores la Gestapo es
fa càrrec d’ells i escomencen a
traure’ls dels camps de presoners i enviar-los al camp de concentració de
Mauthausen per a utilitzar-los com a força
de treball fins al seu l’extermini. Eduard, des de
el stalag XI B va ser enviat al
camp concentracionari de Mauthausenen. Un viatge que va durar tres dies, van eixir
el 24 de gener de 1941 amb un tren de
ramat,en uns vagons on posava “ 8 cavalls, 40 homes”, on estaven agarberats, de
peu , no podien seure, si es gitaven ja no podien alçar-se, sense aigua ni
menjar,on feien les seus necessitats en un bidó que deixava anar un olor
insuportable i convivien amb els morts. Així amb molt de fred van passar tres
dies recorrent els 858 KM que hi havia
fins l’estació de Mauthausen on van
arribar el 27 de Gener de 1941, en el que
va ser el major comboi de presoners espanyols ( 1506) cap a Mauthausen. Abans
ja havien arribat altres combois encara que no tan nombrosos. En el mateix tren
anava Jose Egea Pujalte que conta que van arribar de nit i amb mig metre de
neu. Allí els esperaven els membres de la SS
i al obrir els vagons van eixir a colps de culata, patades, garrots, ...
Van formar en files de 5 i després d’una hora
es van posar en marxa amb els lladrucs dels gossos per el bosc i sobre la neu. A l’alba van arribar
als murs de Mauthausen. Quan van creuar la porta uns essers demacrats amb un vestit a ratlles,
encollits i rapats que parlaven espanyol els demanaven per qualsevol cosa de
menjar, amb la intenció de guardar-ho
mentre els SS els despullaven dels efectes personals. A l’entrar eren
concentrats en l’Appelplatz, la gran plaça central. Allí els SS els entregaven
als Kapos, que eren presoners, delinqüents comuns, austríacs, alemanys,
polacs, que a base de violència i
brutalitats eren els encarregats de
mantenir la disciplina. Allí el capità
Georg Bachmayer, número dos del camp els donava la benvinguda: un
discurs amenaçador on els dia “ vosaltres que heu entrat per eixa porta, sols
podreu eixir del camp per aquella”
aleshores senyalava la xemeneia dels
crematoris. A continuació els despullaven de la roba que duien, els objectes
personals i qualsevol cosa que portaren, desprès serien sotmesos a una dutxa en que s’alternava de manera brusca
l’aigua bullint i la gelada. En acabar, amb la pell escaldada eren rasurats,
amb unes navalles que arrancaven mes que tallaven tot el pel del cos. Amb la
pell escaldada els pintaven d’un líquid desinfectant que els cremava el cos. Després ja els donaven el
vestit a ratlles i un nombre. Eduard li van assignar el 6793.
Este nombre amb la S de spanien dintre d’un triangle blau ( el blau significava
que era apàtrida) serien els únics distintius
dintre del camp. Allí eren despullats del nom, dequalssevol tret
personal, i totament deshumanitzats passaven a ser tan sols un número. També en este comboi anava Alvar Vercher Cortell de Quatretondeta, al
que li van posar el nº 5787. Alvar, que també venia del camp de presoners de
Fallingbostel va ser enviat a Gusen el
8 d’abril de 1941 i va morir un any després el 15 de gener de 1942, assassinat, gasejat o de
fam i esgotament. Veí del poble de naixement d’Eduard, però que no sabem
si arribarien a conèixer-se. Manuel Mullor
Català, de Penàguila també presoner en Fallingbostel va anar amb el
mateix comboi a Mauthausen, on li van donar el nº 5645, i el mateix dia que
Alvar va ser enviat a Gusen on també el van assassinar el dia 27 de gener del
42, amb pocs dies de diferència d’Alvar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada