Un del jocs dels xiquets d’abans era per la
primavera anar a buscar nius. Anàvem pel riu, pels marges, pels arbres...
buscant nius de pardalets. Quan en trobàvem un intentàvem mirar que tenia: si
estava buit encara, si tenia ous o pardalets. Sempre procurant no tocar-lo, ni
estar molta estona mirant-lo o allí prop perquè sinó diem que la mareta avorria
el niuet i l’abandonava. Una vegada localitzat un niu anàvem de tant en tant
per veure l’evolució del pardalets fins que abandonaven el niu: quan tenia ous,
quan sortien els pollets i encara no tenien plomes diem que eren de “canonet”
després passaven a l’estat “d’emplomats” quan ja tenien plomes i per últim
abandonaven el niu, aleshores el niu restava buit. Alguna vegada i algunes persones que
volien tenir un pardalet a casa el que feien quan trobaven un niu de
caderneres, de verderols o gafarrons el que feien era engabiar-lo. Açò
consistia en posat el niu amb els pollets dintre d’una gàbia al mateix lloc on
estava. La mare continuava portant-los el menjar que els el donava per entre
les reixes ja que no podia arribar a dintre del diu. Quan els pardalets ja
eren grandets i havien d’abandonar el niu aleshores agafaven la gàbia amb el
niu dins i te la portaves a casa i ja tenies pardalets en casa als que tenies
que alimentar i cuidar amb la finalitat que cantaren i així alegrar la nostra
estança. Esta pràctica supose que actualment
estarà prohibida a més molt mal vista des de l’òptica conservacionista però en
aquell temps era normal i no teníem la idea de fer res malament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada