TENIR UN NIU ENGABIAT

 

         Un del jocs dels xiquets d’abans era per la primavera anar a buscar nius. Anàvem pel riu, pels marges, pels arbres... buscant nius de pardalets. Quan en trobàvem un intentàvem mirar que tenia: si estava buit encara, si tenia ous o pardalets. Sempre procurant no tocar-lo, ni estar molta estona mirant-lo o allí prop perquè sinó diem que la mareta avorria el niuet i l’abandonava. Una vegada localitzat un niu anàvem de tant en tant per veure l’evolució del pardalets fins que abandonaven el niu: quan tenia ous, quan sortien els pollets i encara no tenien plomes diem que eren de “canonet” després passaven a l’estat “d’emplomats” quan ja tenien plomes i per últim abandonaven el niu, aleshores el niu restava  buit. Alguna vegada i algunes persones que volien tenir un pardalet a casa el que feien quan trobaven un niu de caderneres, de verderols o gafarrons el que feien era engabiar-lo. Açò consistia en posat el niu amb els pollets dintre d’una gàbia al mateix lloc on estava. La mare continuava portant-los el menjar que els el donava per entre les reixes  ja que no podia arribar a dintre del diu. Quan els pardalets ja eren grandets i havien d’abandonar el niu aleshores agafaven la gàbia amb el niu dins i te la portaves a casa i ja tenies pardalets en casa als que tenies que alimentar i cuidar amb la finalitat que cantaren i així alegrar la nostra estança. Esta  pràctica supose que actualment estarà prohibida a més molt mal vista des de l’òptica conservacionista però en aquell temps era normal i no teníem la idea de fer res malament.