dissabte, 27 de setembre del 2025

RECORDS D'INFÀNCIA: LA CAFETERA

 



Els matins d’hivern que ma mare em despertava:

-Enriquito,les set i mitja.

Calentet com estava al llit, costava pensar en alçar-se. Pels badalls de la finestra es podien veure les primeres clarors del dia. Amb la llum del corredor que ma mare havia deixat encesa em vestia. Ella m’esperava baix per a vigilar la cafetera que havia posat al foc, mentre ella anava a per el pa. Després de llavar-me la cara  m’arrimava al foc, que ella ja havia encès, al temps que vigilava la cafetera esperant que bullira. Jo sabia que quan alçarà el bull l’havia de parar per a que no sobreixira i esviscara el foguer. No se perquè li dèiem cafetera perquè el que en realitat fèiem era malta.

                Al poc, ella arribava amb el pa del dia i amb alguna bamba o triangle, calentets encara, acabats de fer. A mi m’agradaven més les bambes del forn de dalt que les del forn de baix. Però clar  ella ho alternava i cada dia portava el pa d’un forn.  Si era per nadal  el tassó de llet amb la malta, passada pel colador de tela, l’acompanyaven d’una magdalena d’eixes d’ametla que ella havia fet. Amb açò havíem calfat el cos i agafat les suficients energies fins al migdia. Després ma mare em pentinava, amb la ralla ben recta al costat i amb unes gotetes de llima per a que aguantara el pentinat. Poc abans de les nou agafava la cartera i com, tots els dies, eixia cap a escola.


dilluns, 22 de setembre del 2025

HOMENATGE A EDUARD GARRIGÓS SOLER (20-9-25)

 

    


    El 20 de setembre de 2025 se li va fer un homenatge a Eduard Garrigós Soler . En el 85 aniversari de l’alliberació de camp de concentració de Mauthausen se li va posar una rajola commemorativa a esta víctima de l’horror nazi en la façana de la seua casa natal a Benilloba. En l’organització i execució de l’acte van participar L’Ajuntament de Benilloba, el Fòrum per a la memòria Històrica de l’Alcoià i el Comtat, familiars vinguts de Sabadell i veïns del poble. Van ser uns moments carregats de emotivitat, on es van llegir diferents escrits referents a la seua vida així  com de la memòria que els seus descendents tenien d’ell: un lluitador per la llibertat i els drets humans. Per acabar l'Ajuntament ens va oferir un vi d'honor.









dissabte, 13 de setembre del 2025

PARAULES EN EXTINCIÓ: A GATAMEU

 

    Expressió que pràcticament ja no s’utilitza i que significava anar a quatre potes com els gats. Caminar descansant el pes del cos sobre les mans i genolls. Es dia quan els xiquets que no caminaven  s’arrossegaven per terra  o quan el xiquets juguen arrossegant-se per terra. Una altra expressió similar era gatejant.

El mot gatameu està format pel nom comú gat i per l’onomatopeia meu.

Exemple: Caminant a gatameu t’has esgarrat els pantalons.

dissabte, 6 de setembre del 2025

POSAR-SE EN AMO

 

Afortunadament aquesta expressió quasi ha desaparegut, són pocs els que la coneixen. Tan sols aquelles persones de mes edat són les que encara ens poden dir alguna cosa. I si ja no s’utilitza és perquè ha desaparegut aquesta forma de relació laboral. “Posar-se en amo” suposava acceptar unes condicions de treball amb la major servitud possible Esta relació laboral afectava sobre tot a les dones. Una dona es “posava en amo” quan entrava a servir a una casa  a canvi de la manutenció, es a dir, a menjar i a l’allotjament. Podia fer qualsevol tasca que li manara el senyoret  sense sou, sense horari i durant tots els dies de la setmana. De vegades podien lliurar els diumenges de vesprada, per eixir a passejar.  Les seues tasques comprenien aquelles necessàries en una casa com: netejar, llavar, fer el menjar, escurar, comprar, etc. Solien ser les xiques fadrines les que ocupaven aquests llocs i que abandonaven quan es casaven, encara que hi havia qui ho feia durant tota la seua vida. De vegades eren considerades unes privilegiades per ocupar aquest lloc en un casa de possibles. També afectava a xiquets, que en 7, 8 o 9 anys es posaven en amo, i  en compte de anar a l’escola escomençaven a ajudar en un taller, en una casa de llauradors, en un hostal, fent tasques més o menys dificultoses segons la benevolència de l’amo a canvi d’un plat en la taula, fins tenir una edat en que escomençaven a treballar. Tot açò, afortunadament, hui és inconcebible, les lleis emparen als menors i protegeixen a les persones. Però tot açò existia fins fa poc, fins als anys 50 o 60 del segle passat. No fa tant per haver-ho oblidat ni tampoc com per a dir que ja no torne a passar.