Afortunadament aquesta expressió quasi ha desaparegut, són pocs els que la
coneixen. Tan sols aquelles persones de mes edat són les que encara ens poden
dir alguna cosa. I si ja no s’utilitza és perquè ha desaparegut aquesta forma
de relació laboral. “Posar-se en amo” suposava acceptar unes condicions de
treball amb la major servitud possible Esta relació laboral afectava sobre tot
a les dones. Una dona es “posava en amo” quan entrava a servir a una casa a canvi de la manutenció, es a dir, a menjar
i a l’allotjament. Podia fer qualsevol tasca que li manara el senyoret sense sou, sense horari i durant tots els
dies de la setmana. De vegades podien lliurar els diumenges de vesprada, per
eixir a passejar. Les seues tasques
comprenien aquelles necessàries en una casa com: netejar, llavar, fer el
menjar, escurar, comprar, etc. Solien ser les xiques fadrines les que ocupaven
aquests llocs i que abandonaven quan es casaven, encara que hi havia qui ho
feia durant tota la seua vida. De vegades eren considerades unes privilegiades
per ocupar aquest lloc en un casa de possibles. També afectava a xiquets, que
en 7, 8 o 9 anys es posaven en amo, i en
compte de anar a l’escola escomençaven a ajudar en un taller, en una casa de
llauradors, en un hostal, fent tasques més o menys dificultoses segons la
benevolència de l’amo a canvi d’un plat en la taula, fins tenir una edat en que
escomençaven a treballar. Tot açò, afortunadament, hui és inconcebible, les
lleis emparen als menors i protegeixen a les persones. Però tot açò existia
fins fa poc, fins als anys 50 o 60 del segle passat. No fa tant per haver-ho
oblidat ni tampoc com per a dir que ja no torne a passar.
