Ja fa alguns anys, quan el que escriu i els que, com ell. eren xiquets i des d’aleshores cap arrere sempre s’havia fet.Quan en cara no teníem tele, ni jugavem a la Nintendo ni a a la Play S. quan els pocs joquets que teníem els guardavem per a que no es trencaren i les diversions consistien en jugar als patacots o a les telles,a acaçar-se,a la trompa... Segons l’època de l’any. I l’ estiu el passaven pel riu agarran granotes i secant-les, travessades per un jonc, al sol o caçant serps, que representaven l’encarnació del dimoni . En aquell temps no existia encara el maltractament als animals i tots ajudàvem a la mare a matar el conill o el pollastre el diumenge de matí. Dons bé, en aquell temps també teníem la possibilitat, una vegada havíem pres la primera comunió, de convertir-se en acòlits (escolanet, monaguillo solia dir-se també ). Suposava ocupar un lloc en la societat, ser útils dintre de l’entramat social. També una responsabilitat: matinar més per anar ajudar a missa abans d’acudir a l’escola, deixar el joc per les vesprades per complir amb l’obligació, igual que en les misses dels dissabtes i diumenges. Estos dies i en les festes més assenyalades solíem dur l’uniforme , crec que es dia roquet, però no ho recorde amb seguretat. Entre les funcions dels acòlits estaven: ajudar en l’altar al Senyor Rector, portar la creu, els ciris o l’ incensiari en les processons, tocar les campanes quan s’alçava a Deu, passar la safata per arreplegar els donatius, arreplegar les ofrenes en l’ofertori… Però també suposava la possibilitat d’ampliar la nostra àrea de joc a tot el recinte de l’església, lloc al que no s’havia pogut accedir fins a este moment i que oferia moltíssimes possibilitats: el pati de l’església amb els seus túnels, el campanar, els corredors secrets de les bòvedes eren llocs amb un encant misteriós,desconegut i amb una forta atracció. I allím a recés del mon, jugàvem a amagar-se, a indis i vaquers, a vore les òbiles. També allí ens contàvem els nostres grans secrets.
