PAISATGE

Benilloba és un poble prou xicotet però al mateix temps molt bonic i que em dona molta felicitat.  Situat en la comarca del Comtat està rodejat d’oliveres. Des d’ell es veu la Serra de Mariola amb el Moncabrer i l’Aitana. També es veuen els castells de Penàguila, de Cocentaina i el de Penelles. En la llunyania es veu el port d’Albaida. També té un Paratge Natural anomenat el Salt on hi ha una enorme cascada d’aigua.

Descripció d’un paisatge de MARC MORRIÓ

SOTERRAR D'UN LLAURADOR A BENILLOBA

                La revista LA ILUSTRACIÓN ESPAÑOLA Y AMERICANA  creada en 1869 per Abelardo de Carlos es una de les publicacions mes importants de la segona mitat del s. XIX. Dons bé, en 1877 apareix en ella esta xilografia amb el títol: COSTUMBRES DE LA PROVINCIA DE ALICANTE. ENTIERRO DE UN LABRADOR EN BENILLOBA. L’autor es Francisco Laporta Valor (1850-1914), pintor i gravador nascut en Alcoi i que va estudiar en La Acadèmia de S. Fernando de Madrid amb Casado del Alisal.

                La xilografia és una tècnica amb la qual es talla sobre una  fusta l’imatge que es vol reproduir per imprimir-la després sobre paper. La imatge representa , sobre un fons  d’arquitectura popular, un grup de persones que acompanyen un fèretre vestits  a l’estil de la època i coberts amb una capa i un barret al cap. Es poden diferenciar  tres grup de persones segons van abillats : un primer grup de 5 persones, quatre d’ells porten el fèretre, amb el cap cobert de forma diferent, un barret  que s’acobla al cap. El segon grup d’acompanyants que porten un barret d’alta copa. I, d’espatlles, dos espectadors,l’ un amb un barret d’ala ampla i amb espardenyes i l’altre amb el cap cobert com si fora una dona. El fèretre sembla xicotet per a contenir una persona adulta. Per què l’autor li posa este títol? Possiblement s’inspiraria en algun soterrar que voria a Benilloba i que l’impressionaria,encara que no ho se en seguretat ja que no s’aprecia cap detall que ens diga que l’escena transcorre en Benilloba

PRESENTACIÓ D'UNA NOVEL·LA A BENILLOBA

En el patí de la Casa Taino,un lloc entranyable on et sents d’immediat acollit, rebuts per una música que ens transportava a un món medieval. A poqueta nit , amb una claror que s’esmunyia i poc a poc era substituïda per la llum tènue insinuada per uns focus escassos però a la vegada precisos, vàrem poder gaudir de la presentació del llibre Al-Azraq, El Blau de Just I.Sellés. L’autor ens va explicar tot el procés de creació. Amb una investigació a fons del personatge, recorrent i vivint en els llocs on va transcorre la seua vida, introduint-se en les sensacions que ell percebria, ha escrit una novel•la que pretén ser molt més: una aproximació a la realitat del personatge més humana i llunyana del mites que l’han envoltat. De moment va aconseguir despertar el nostre interès per el personatge i obrir els nostres ulls a un perspectiva diferent a la història d’ Al-Azraq així com dels seus coetanis.

POSTAL DE DANSES

Ja fa uns dies que hem viscut les danses, però com encara estem dintre de la huità en ve de bo parlar d’esta festa popular de Benilloba. I per açò vaig a utilitzar esta foto de l’any 1961 en la qual apareixen 6 parelles vestides de Cap de Dansa que serien les protagonistes d’eixe dia de danses. En el revers de la foto apareixia la següent anotació: Dia dels Casats. Del que es dedueix que estes parelles són matrimonis i que a més hi havia un dia de danses dedicat a les persones casades que volien eixir a ballar. Efectivament en aquell temps es feien 8 dies de danses: de diumenge a diumenge. I cada dia corresponia a un grup de gent que eren els MAJORALS DE DIA. Estos grups es feien per amistat,per edat… Un dia estava dedicat als MAJORALS DE SETMANA que eren els que organitzaven la festa.

                Les xiques van amb  el tradicional Mantó  de Manila, tots llargs fins a terra i de colors obscurs uns , altres de colors més clars. La qual cosa ens diu que era de vesprada perquè en la dansada de la nit els mantons solien ser negres. Els homens van de trage, tots obscurs menys un que es clar, amb camisa blanca i corbata. Es a dir que per a ballar lluïen la millor roba que tenien a l’ armari.

        En la part dreta superior de la foto es pot vore el cadafa (nosaltres diem la tarima) on pujaven els dolçainers per tocar. Estos s’han de situar en un lloc elevat perquè el so  de la musica arribe a tota una plaça plena de gent. A més, el cadafal o entarimat està enramat  amb branques de xop o d’olm per a que la plaça i ell mateix restara més ornada.

                Per donar-li  a la plaça (de l’Omet per suposat) un ambient més festiu s’enramava amb banderetes de paper. Estes banderetes anaven pegades a uns cordells que creuaven d’una façana a la que enfrontava i que en línees paral·leles i pròximes unes a altres constituïen el trespol de la plaça. Al ser de paper, el vent de setembre les onejava amb un soroll característic que l’ambientava. Vent i pluja es combinaven per a donar a les banderes una vida efímera.

                Dels protagonistes de la foto, com es lògic desprès de 53 anys, uns encara estan entre nosaltres  i altres, la majoria, desgraciadament han desaparegut. Un record per a estes persones que a més de divertir-se van col·laborar en perpetuar la tradició.