L'ASQUEIAO

                Finalitzant el mes de maig com estem, m’ha vingut al cap  que este més ha segut tradicionalment un mes de bodes, són moltes les parelles que és casen arribat este temps: no sabem bé si es per el canvis que produeix la primavera,o perquè fa millor temps per a estos esdeveniments, allunyats de el calor de l’estiu o el fred de l’hivern... Però no es de les bodes habituals del que vaig a parlar i entenc habitual per les parelles de nuvis que es casen per primera vagada. Sinó d’aquelles bodes que hui en dia no són tan freqüents  o millor dit, quasi excepcionals,  perquè els avanços  en l’alimentació i, millor encara, en la medicina han  permès un descens dràstic de la mortalitat: la boda d’un vidu. Fins fa unes dècades la figura de la persona vídua o vidu era molt habitual, i sobretot vidus perquè eren moltes les dones que morien durant el part o com a conseqüència d’aquest per algun tipus d’infecció. En una societat tradicional on la tasca assignada a cada membre de la parella estava mot definida          
 ( Hem de deixar al marge les idees o corrents ideològics que predominen ara i evitar qualsevol judici): l’home era l’encarregat de portar un sou a casa, uns ingressos econòmics o els aliments necessaris per sobreviure mentre que les dones eren les encarregades de les tasques de la casa a més de l’atenció als fills. En esta situació el que faltara un membre de la casa, home o dona, suposava un agreujament de la situació familiar, posant en perill la pròpia subsistència i la dels fills. El pare o la mare, tot sol,tenia molt complicat el poder seguir endavant: si era el pare, no podia treballar de sol a sol, com aleshores es feia i a més preparar el menjar, o llavar la roba, o tenir cura dels fills. Si era la mare, mal tenia la subsistència  sense un mínim d’ingressos.

                Per estos motius més, que per sentiments, era que les persones vídues es tornaven a casar i en la majoria de els cassos es tractava de matrimonis arreglats directament o a través d’intermediaris. I a més, moltes vegades sense deixar passar el temps habitual del dol, sense festeig i de vegades de forma  amagada,  en la matinada quan tot el mon descansava i no hi havia ningú pel carrer. A fi de que quan la gent s’assabentara ja estava el fet consumat. De tot açò va nàixer un costum ja desaparegut i del que vull parlar : L’ASQUEIAO, com diguem nosaltres o l’esquellotada  com diu el vocabulari mes culte. En que consistia? Quan es sospitava o s’enteraven de que es casava un vidu, les nits anteriors a la boda, els amics o coneguts, sempre homes, anaven en colla armats amb instruments de fer soroll: llaunes,esquelles, picots,etc. per la nit, a la casa on vivia el vidu i allí restaven fent soroll fins que el afectat es decidia a obrir-los la porta i convidar-los. El soroll era fort i esfereïdor a fi de molestar el mes possible als habitants de la casa així com per a alertar als veïns del poble. S’havia de deixar ben patent davant la societat que un vidu es casava. La duració de l’esquellotada era variable, podia durar una nit perquè a l’afectat li molestava o volia acabar prompte amb la difícil situació o uns quant dies si no volia beneficiar amb la convidada als esquellotadors.

                En esta tradició, ara ja desapareguda en el poble, podem distingir dos interessos ben diferenciats en el que crec que devem buscar la seua explicació: el primer seria les ganes de festa de la gent, que en un poble amb tota la seua monotonia i amb la falta de esdeveniments per a celebracions, este era un motiu  per fer festa i trencar amb la rutina. I el segon, que estaria, a més, encobert i  relacionat amb les creences i supersticions, molt habituals en estes societats endarrerides. Es tractava d’allunyar l’esperit del consort difunt. Feia poc temps que havia faltat la dona i el seu esperit o al menys el seu record encara estava present. Amb este esvalot de gent i soroll es pretenia allunyar-lo  o avisar-lo de que la societat recolzava este nou matrimoni.