dissabte, 30 de maig del 2020

RETAULE DE SANT VICENT FERRER





                  Es localitza dintre de l’església, concretament damunt de la porta de la sagristia. No és una imatge de carrer però com es un retaule ceràmic considere convenient incloure’l dintre d'este catàleg de retaules ceràmics. Consta de 35 taulellets (7x5). Està col·locat  dintre d'un marc de fusta i penjat a la paret, no està incrustat en ella com la resta de retaules. Tot el plafó està rodejat per un llistell de ceràmica.
                  Sobre la vida d'este sant i la  devoció que tradicionalment se li ha tingut per totes les terres valencianes no vaig ha tornar a parlar perquè ja ho he fet en l'anterior retaule de S. Vicent del carrer Major.
                S. Vicent està representat amb l'hàbit de dominic, l’aureola al cap i la tonsura de clergue. El dit índex de la mà dreta senyala cap al cel i en la mà esquerra sosté un llibre. A terra estan la mitra i el capell cardenalici símbol de les distincions de bisbe i cardenal a les que va renunciar. A la part de dalt el filacteri que és habitual en totes les seues representacions amb la inscripció: Timete deun et date illi honorem. I a la part de baix amb una bufarada que talla el marc: Sant Vicent Ferrer. Patró del Regne de Valencia.
               A la part baixa del plafó i al costat dret un escut amb les quatre barres roges sobre fons daurat, damunt una corona sobre fons blau i més amunt una rata penada amb les ales esteses. I tot açò sobre un pergamí que s'enrosca pels cantons. Al costat esquerre un filacteri de dimensions molt reduïdes on diu:”Fou encarregat per la família Monllor-Alejos a Miguel Rodrigo en agost de 1998” . El sant està situat dintre d'un paisatge que s'esten per terra, mar i aire, símbol de les seues predicacions arreu del món. La terra esquitxada per unes pobres herbes, darrere el mar solcat per quatre vaixells amb la bandera de València i damunt un cel nítid. Els colors dominants són: el marró,blanc, blau i negre.
                Com resa la inscripció el retaule és fruit de la devoció particular d'una família que encarrega l'obra al mestre ceramista de Manises Miguel Rodrigo. El retaule és recent ja que està datat en 1998.
                

                Acabat l’estudi  de cadascun dels plafons ceràmics existents en Benilloba cal dir que encara que actualment estant presents en  el paisatge urbà ho estan com residu d’una època passada on la religió estava molt present en la societat i en la mentalitat de la gent. I efectivament estes imatges religioses, fruit de devocions privades o de grups, estan situades en els carrers més antics del poble. En els darrers oberts en la segona meitat del s.XX  la gent ja no s’ha preocupat per encomanar-se a cap Sant i  ja no pengen cap plafó  religiós al seu carrer. Dels carrers antics també hi ha algun que no té retaule i així està,per exemple  el carrer Almàssera, el  Salamanca  o la plaça de l’Omet.
                Tots estos retaules delimiten un espai sagrat dintre del qual estan localitzats els habitants del poble al voltant del centre principal que seria l’església, les persones la protecció d’elements externs que poden envair-los i amenaçar al seua supervivència com a col·lectivitat.  Els Sants i sers celestials representats conformen el panteó sagrat del poble on estan representats aquells que la gent considera més propers o que per diversos motius els tenen més afecte o devoció: San Joaquin i Santa Anna com a patrons, San Vicent, al que les terres valencianes li tenen molta devoció,el mateix passa amb San Antoni o San Josep...
                 Tradicionalment i fins l’actualitat s’ha celebrat la festa del carrer en l’onomàstica del Sant, sense que açò haja segut habitual per a tots,ni haja tingut una regularitat sinó més bé com quelcom espontani que es pot repetir, però  sense continuïtat  sempre depenent un poc dels ànims i de les ganes de festa del veïnat. Tinc el testimoni de com es celebrava la festa en la plaça del Castell a la Mare de Deu del Carme allà pel anys 20 del s. XX, on la vespra ( el 15 de juliol) de vesprada el xiquets anaven pels cases dels veïns demanant llenya i amb la que obtenien feien una foguera al carrer a la que li botaven foc a poqueta nit.  A la vora de la foguera es parava  taula on sopaven els veïns, cadascú del que s’havia portat de casa. Després venia  la tertúlia, acudits , cançons i fins i tot algun ball si disposaven de músics. La foguera era molt important, com element aglutinador i també perquè els proporcionava la llum necessària.  Actualment i en alguns carrers encara la gent s’ajunta per sopar, ara ja sense foguera, però ja dic que en algun carrer i sense regularitat,més habitualment en les celebracions que cauen per l’estiu on abelleix més seure a la fresca.  El que si és habitual i continua fent-se en la major part de carrers es l’enramada del plafó, amb flors, el dia de la seua festa al temps que se li encen el fanal que sol tindre i roman , enllumenant el sant, durant uns quant dies. També continua la tradició de penjar-li un bunyol a S. Josep el dia de la seua festa.
                Respecte a la datació d’estos plafons devocionals hem de dir que hi ha dificultats per  dir la data de cadascun. Segon J. Maria Soler les plafons més antics serien el de S. Jaume, el de S.Miquel i l’antic, desaparegut, de S. Tomàs de Villanueva, catalogats com Bens de Rellevància local. Lògicament als actuals els precederien altres  més antics i que deguen desaparèixer en la guerra civil com també ho van fer totes les estacions del calvari que  consistien en uns cassetons  amb taulells ceràmics  que il·lustraven les imatges característiques de la Passió.
                Amb posterioritat  han anat reposant-se els diferent retaules de carrer,  sempre quan els veïns estan disposats  o  el suficientment  motivats per assumir la despesa.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada