LA FIGUERETA

 

    Era la nostra Figuera. Sota ella tots passavem. Des de baix tots la contemplàvem. Canviava segons l’època de l’any. Nua en l’hivern, amb brots verds en primavera que ens transformàvem en un atapeïd fullam en l’estiu per a caviar a les tonalitats del groc i marró de la tardor. Tot un joc de colors al que ens havíem acostumat els benillobers any rere any, generació rere generació. S’havia convertit en un emblema nostre, en una senya d’identitat. Quan algú no sortia molt del poble li deien que mai perdia de vista la figuera. S. Xoxim sempre estava allí dalt amb una vigilància continua, velant per la salut de tots nosaltres. Els estornells l’acompanyaven amb un revol continu convertint les seues branques en una segura estança. Va ser tallada moltes vegades i intentat assecar-la unes altres. Es conten anècdotes: el meu iaio una vegada es va despenjar de la terrassa del campanar lligat una corda per tallar-la. Però en la primavera ella renaixia i tornava a créixer, i als anys, per setembre deixava caure les seues figues. I tot degué començar amb l’excrement d’algun pardal que fart de figues va alleujar el seu cos en el badall entre dos carreus. Miracles de la natura.Allà per l’any 88 o 89 del segle passat es va restaurar la façana de l’esglèsia i el seu campanar. Acì es va acabar la nostra figuera i la seua història. La veritat era que el seu tronc, cada vegada mes gros, anava separant els carreus i les pedres cantoneres amenaçaven de desprendre’s. Hi va haver la seua polèmica perqué ens vam veure un poc nuets, despullats d'un emblema molt nostre, d'una part del nostre poble, una part de la nostra vida.