DESCIMALAR

 

Vella olivera

    Descimalar. Un altra bonica paraula que va deixant de sentir-se. Ara els treballadors del camp diuen podar  al fet de tallar les branques  que sobren a l’arbre. Descimalar  porta el significat de desfer-se ,llevar, tallar els cimals de l’arbre. El  cimal  es cada una de les branques principals d’un arbre. I el descimalador era la persona qualificada que arribat el moment s’encarregava de netejar l’arbre d’aquelles branques que considerava supèrflues per al bon creixement de l’arbre i per a que donara el màxim de fruits .I siguent més específics en la utilització del llenguatge podem dir que hom diferenciava entre descimalar quan es referia a arbres més grans com l’olivera o l’ametler mentre que podar  s’utilitzava més  per a arbres fruitals o la vinya. A esta tasca d’arreglar els arbres també se l’anomenava  esporgar, però avui en dia ja sols s’utilitza podar o netejar.

OLIVES EN AIGUA-SAL

 

Foto d'internet

                Hui vaig a parlar de com fèiem les olives amb aigua-sal a ma casa. Adobàvem tants tipus d’olives com classes  teníem als nostres bancals,fèiem quatre tipus d’olives i en diferents dates per a tenir-ne durant tot l’any: mançanelles, blanquetes, alfafarenques i del cuquello.

OLIVES MANÇANELLES

                Estes olives les collíem quan estaven verdes encara, més o menys pel mes d’octubre. Però havien d’estar en el seu punt perquè si estaven massa verdes paraven surenques, sense sabor. Les collíem, les netejàvem ( llevàvem les fulles) i en casa les xafàvem: d’una en una les posàvem damunt d’un banc, de fusta o de pedra i amb una pedra o taco de fustal en la mà li pegàvem un colp. Amb una mà agafàvem un grapadet i les posaven d’una en una damunt del banc i amb la pedra que sosteníem amb l’altra mà la xafàvem. L’oliva tenia que quedar oberta però no destrossada. I després les posàvem en una garrafa de vidre de les de16 litres i amb boca ampla. Quan estava plena li afegíem aigua. Aquesta aigua la canviàvem tots els dies per a que les olives anaren perden  l’amargor. Quan consideràvem que estàvem bones, a nosaltres ens agradaven  un poquet amargues, que no estigueren dolces del tot, aleshores les adobàvem.

                Dintre la garrafa, entre les olives posàvem  quatre o cinc manolls de pebrella (tot i depenent de la grandària del manoll). La pebrella és un arbust que creix a la serra amb molt bona olor i que li transmet el seu sabor a les olives. Nn Benilloba no se’n feia i la compraven d’algun mercader que en portava  a la plaça. Amb aigua sense cloro, això suposava que l’havíem de portar d’alguna font d’aigua natural (de Petrosa, de la font del Retor o del Xoquet) a la que afegíem sal ( crec que eren 750gr per a la garrafa de 16 l) i un gotet de vinagre fèiem la salmorra. Ho mesclàvem, desfèiem la sal i la salmorra, l’abocàvem a la garrafa i li afegíem aigua fins que quedara plena. Quan consideraven que ja estàvem bones, que era quan les olives ja havien pres el gust de la sal i la pebrella, començàvem a menjar-ne. A l’hora de dinar en trèiem un platet per a degustar-les mentre dinàvem. Estes olives no aguantaven molt de temps, prompte hi havia que menjar-se-les ( un parell de mesos) perquè o bé es feien blanetes  i ja no estaven igual de bones o bé es saiaven i prenien un gust que no agradava.

OLIVES BLANQUETES

                Estes olives es fèiem quan estaven encara verdes però tenien ja un color blanquinós o colorat. Açò era sobre desembre. Estes olives, com són xicotetes, les deixàvem senceres. Les posàvem en aigua per endolcir-les, llevar-los l’amargor. Si volíem que aguantaren  més temps, els canviaven menys vegades l’aigua per a que tardaren més en perdre l’amargor. Quan consideràvem oportú fèiem la mateixa salmorra, li posàvem pebrella i quan ja estaven adobades començaven a menjar-ne. Estes olives aguantaven un poc més en bones condicions, així que les preparàvem per menjar-les  a la primavera.

OLIVES ALFAFARENQUES

                Aquestes olives les solíem fer per Nadal o principis de gener, quan estaven amoratades però no madures del tot. I les fèiem tallades. A cadascuna li fèiem dos talls amb el ganivet o navalla. I després les posàvem amb aigua per llevar-los l’amargor. El sistema era el mateix: canviar l’aigua fins a que consideràvem que tenien el punt adequat per adobar. La salmorra que li fèiem tenia les mateixes característiques  i també li posàvem pebrella dintre de la garrafa. Estes olives al ser més grosses tenien més molla.

OLIVES DEL CUQUELLO

                D’estes olives soles teníem una olivera i estava dedicada tan sols a adobar-les per menjar. Estes olives eren  més xicotetes que les mançanelles. Les feiem quan estaven madures, quan ja tenien un color negre. Les posàvem senceres, sense tallar ni esclafar. Omplíem la garrafa, cada cert temps canviàvem l’aigua, però poques vegades, tan sol tres o quatre,  i no les adobàvem fins al més de maig. Arribat el moment fèiem la mateixa salmorra (sempre amb aigua sense clor) però a la garrafa li posàvem  4 o 5 manolls de timó. Aquestes se les menjàvem en els mesos d’estiu.

                La idea era fer diferents tipus d’olives i amb diferents dates per a menjar-ne al llarg de tot l’any. Jo he parlat de garrafes però es podien posar en altres recipients com eren els gerrons. Tots els recipients tenien que estar tapats per evitar que caigueren dintre qualsevol bitxo. S’entén per manoll de pebrella o de timó la quantitat que podies agafar amb una mà entre el dits polze i índex. Aquests manolls els lligàvem en un cordell per a posar-los dintre de la garrafa a fi de que les diferent branquetes no s’escamparen, ja que açò dificultava el traure les olives.

                En temps d’escassesa o de fam les olives eren un aliment més, una font d’energies.

BENILLOBA 1950

 

                En este article vaig a parlar de la Benilloba de 1950. La Benilloba de fa exactament 75 anys. Per a la qual cosa vaig a utilitzar les il·lustracions gràfiques, els anuncis, del programa de festes d’aquell any.

                L’any 1947 va ser un revulsiu per a la festa, la celebració del lll centenari del nomenament de S. Joaquim com a patró de Benilloba va suposar  importants canvis en les festes: ornaments de carrers, aparició de dues filades i celebració de moros  i cristians... I també la publicació, per primera vegada, d’ un programa de festes,  que  a partir d’ara continuarà editant-se amb regularitat anual. En estos programes de festes es publiquen diversos articles referents a la història, festes i altres aspectes del poble, però també una part important de programa esta dedicada als anuncis de les  diverses activitats econòmiques del poble. Les aportacions per esta publicitat serviran per a costejar les despeses de l’edició del programa. Las revisió actual d’ esta publicitat ens aporta una  informació important sobre l’economia del poble.

                El programa de 1950 constava de un quants articles, no molts, redactats per personalitats del poble, la programació per als dies de festa i després, tot una sèrie d’anuncis  que són il·lustratius de l’economia del poble en aquell moment. Així, mirant els diferents anuncis que apareixen en el programa de festes, i que reproduisc més avall, vorem que en eixe moment havien fàbriques de teixits,  de gèneres de punt i de fil que, encara que eren petites factories, ocupaven a una part important de la població activa i subministraven els productes als subhastadors, que eren els encarregats de la seua comercialització per tota Espanya, i que ací apareixen amb el suggestiu nom de “Textiles en Ambulancia”. També hi ha tres almàsseres per a la transformació de la producció d’olives i  per a la seua comercialització. Hi ha dos empreses de transports necessàries  per al tràfic  de mercaderies que complementarien als mitjans de transport privats de cada fàbrica i un servei de transport de persones  que complementa les línees regulars de viatgers (La Alcoyana i la línea de Dènia a Alcoi). Una fàbrica de licors i tres pensions  que constaten una certa circulació de persones relacionades amb l’activitat econòmica. A més, existeixen tota una sèrie de serveis que complementen l’activitat econòmica i subministrament de la població: fusteries, construcció, ferrer, forns, carnisseries, tendes de comestibles, granges ( una forma d’anomenar als ramats), modistes, tenda de teixits, barberia, bars i cine, agents de segurs i banca,metge. A tota esta xarxa industrial i de serveis hi ha que afegir  una  producció agrícola important basada en productes de secà com el forment, l’ametla i l’oliva i una producció d’horta que aniria enfocada cap al autoconsum.

                 Tot aquest llistat d’activitats productives i de serveis ens manifesta que Benilloba disposa un teixit d’activitat econòmica en bones condicions respecte a la feblesa i el marasme econòmic de tota la nació i resta amb bones condicions per adherir-se al desenvolupament, modernització i creixement dels anys seixanta.

                1.Fàbriques de teixits. Serien unes factories de xicotetes dimensions, podríem dir que tallers amb uns quant telers manuals, pocs operaris i amb una producció reduïda que serà comercialitzada la major part per els subhastadors del poble. Serien:

-Eduardo Boronat. C. Major 65

-Oscar Pérez. C. Salamanca 3

-Manuel Pérez. C. Major 61

-Hilario Pérez. C. S. Pedro

-Joaquín Domenech Herrero. C. S. Pedro 1

-Fernando Carbonell. Santissima Trinitat 10

-Viuda de Eugenio Doménech. C. Major 41

-José maria Espinós. C. Calvo Sotelo 6,8.

2. Fàbriques de Géneros de Punt:

-Joaquín Herrero Garcia. C.  Major 20

-Viuda de Tomàs Guillem. C. S.Joaquín 5

-Confecció Inés Gómez Biosca. C. Calvo Sotelo 13

3. Fàbriques de fil:

-José Cortés Vilanova.”El Lobo”. C. S .Antonio 10

-Joaquín Cortés.”La Gitana. Pl. Generalíssimo 15.

4.Textils en ambulància. Es referia a subhastadors:

-Enrique Olcina. C. Major 30

-Joaquín Francés Bonet. C. S. Agustí 10

-Salvador Boronat. C. Major  9

5.Almasseres:

-Pedro Puchol

-Català i Monllor. C. General Mola 11

-José Maria Mira. C. Almazara 4

6. Transports:

-Bautista Sanz “Pisa”

-Rafael Ripoll.”El Noy”. C. Sto. Tomás 6.

7. Licors:

-Ricardo Reig.

8.Fusteries:

-Joaquín Llopis. C S. Antonio 2

-José Aracil Crespo

9.Forns:

-Viuda d’Antonio Cremades. C. S. Pedro 2

-Vicente Pérez Semper. C. S. Juan 3

10. Tendes de comestibles i paqueteria:

-Viuda de Daniel Ivorra. C. Major 15

-Ultramarinos Francisco Monllor. C. S. Miguel 1

11. Carnisseries:

-Joaquín Vilanova. C. Major 26

-Joaquina Domenech Ferrandiz. C.Major 17

12. Granges:

-Juan Vilanova

-Granja Holandesa: Joaquin Ripoll (El Tendre).C. Major 10.

13. Modistes:

-Matilde Ripoll. C. Major 30

-Joaquina Colomina. C. Sta . Trinidad

-Josefina Agulló.C. Major 38

14. Tenda de teixits.

-Joaquin Doménech “El Sol de Levante”. C. Major 14

15. Bars

-Alejandro Doménech.c. Major 23

-Facundo Picó. Pl Jose Antonio 2.

-Rogelio Herrero. C. Major 6

16.Cine

-Ideal. C. S. Llorens 26

17. Ferrer

-Julio Ortiz. C. Calvo Sotelo 17

18. Pensions:

- Mercedes Cortés. “El Mosquit”. C. S. Llorens 11

-Joaquina Ripoll. “El Rosari”. C. Major 7.

-Vicente Catalá. “L’Hostalet”. C. S. José 5

19 Cotxe d’ alquiler.

-Silvestre Garcia.

20.Construcció

-Joaquin Jorcas Borrell. C.Major 55.

21.Barberia

-Bautista Casanova. C. Major 4.

22.Representant de Radios i refrigeració

-Evaristo Catalá. C. S.Jose 20

23.Metge

-Pedro Puchol. C. Major 2

24.Comerç  i Banca.

-Joaquin Boronat Cortés. C. Major 11

25. Agent de Segurs

-Mutualidad de Levante. C. S. Agustín 9

 

 

 

RECORDS D'INFÀNCIA: LA CAFETERA

 

Els matins d’hivern que ma mare em despertava:

-Enriquito,les set i mitja.

Calentet com estava al llit, costava pensar en alçar-se. Pels badalls de la finestra es podien veure les primeres clarors del dia. Amb la llum del corredor que ma mare havia deixat encesa em vestia. Ella m’esperava baix per a vigilar la cafetera que havia posat al foc, mentre ella anava a per el pa. Després de llavar-me la cara  m’arrimava al foc, que ella ja havia encès, al temps que vigilava la cafetera esperant que bullira. Jo sabia que quan alçarà el bull l’havia de parar per a que no sobreixira i esviscara el foguer. No se perquè li dèiem cafetera perquè el que en realitat fèiem era malta.

                Al poc, ella arribava amb el pa del dia i amb alguna bamba o triangle, calentets encara, acabats de fer. A mi m’agradaven més les bambes del forn de dalt que les del forn de baix. Però clar  ella ho alternava i cada dia portava el pa d’un forn.  Si era per nadal  el tassó de llet amb la malta, passada pel colador de tela, l’acompanyaven d’una magdalena d’eixes d’ametla que ella havia fet. Amb açò havíem calfat el cos i agafat les suficients energies fins al migdia. Després ma mare em pentinava, amb la ralla ben recta al costat i amb unes gotetes de llima per a que aguantara el pentinat. Poc abans de les nou agafava la cartera i com, tots els dies, eixia cap a escola.

HOMENATGE A EDUARD GARRIGÓS SOLER (20-9-25)

 

    

    El 20 de setembre de 2025 se li va fer un homenatge a Eduard Garrigós Soler . En el 85 aniversari de l’alliberació de camp de concentració de Mauthausen se li va posar una rajola commemorativa a esta víctima de l’horror nazi en la façana de la seua casa natal a Benilloba. En l’organització i execució de l’acte van participar L’Ajuntament de Benilloba, el Fòrum per a la memòria Històrica de l’Alcoià i el Comtat, familiars vinguts de Sabadell i veïns del poble. Van ser uns moments carregats de emotivitat, on es van llegir diferents escrits referents a la seua vida així  com de la memòria que els seus descendents tenien d’ell: un lluitador per la llibertat i els drets humans. Per acabar l'Ajuntament ens va oferir un vi d'honor.

PARAULES EN EXTINCIÓ: A GATAMEU

 

    Expressió que pràcticament ja no s’utilitza i que significava anar a quatre potes com els gats. Caminar descansant el pes del cos sobre les mans i genolls. Es dia quan els xiquets que no caminaven  s’arrossegaven per terra  o quan el xiquets juguen arrossegant-se per terra. Una altra expressió similar era gatejant.

El mot gatameu està format pel nom comú gat i per l’onomatopeia meu.

Exemple: Caminant a gatameu t’has esgarrat els pantalons.

POSAR-SE EN AMO

 

Afortunadament aquesta expressió quasi ha desaparegut, són pocs els que la coneixen. Tan sols aquelles persones de mes edat són les que encara ens poden dir alguna cosa. I si ja no s’utilitza és perquè ha desaparegut aquesta forma de relació laboral. “Posar-se en amo” suposava acceptar unes condicions de treball amb la major servitud possible Esta relació laboral afectava sobre tot a les dones. Una dona es “posava en amo” quan entrava a servir a una casa  a canvi de la manutenció, es a dir, a menjar i a l’allotjament. Podia fer qualsevol tasca que li manara el senyoret  sense sou, sense horari i durant tots els dies de la setmana. De vegades podien lliurar els diumenges de vesprada, per eixir a passejar.  Les seues tasques comprenien aquelles necessàries en una casa com: netejar, llavar, fer el menjar, escurar, comprar, etc. Solien ser les xiques fadrines les que ocupaven aquests llocs i que abandonaven quan es casaven, encara que hi havia qui ho feia durant tota la seua vida. De vegades eren considerades unes privilegiades per ocupar aquest lloc en un casa de possibles. També afectava a xiquets, que en 7, 8 o 9 anys es posaven en amo, i  en compte de anar a l’escola escomençaven a ajudar en un taller, en una casa de llauradors, en un hostal, fent tasques més o menys dificultoses segons la benevolència de l’amo a canvi d’un plat en la taula, fins tenir una edat en que escomençaven a treballar. Tot açò, afortunadament, hui és inconcebible, les lleis emparen als menors i protegeixen a les persones. Però tot açò existia fins fa poc, fins als anys 50 o 60 del segle passat. No fa tant per haver-ho oblidat ni tampoc com per a dir que ja no torne a passar.

LA PRIMERA COMUNIÓ

 

Enguany el dijous 19 de juny es celebrava el dia de Corpus Cristi. Un dia gran per als practicants de la religió Catòlica. Però ja des de fa uns anys la festa s’ha traslladat al diumenge següent. Així que en Benilloba es celebrarà aquest diumenge 22 de juny. Per a recordar-ho en el blog puge la foto dels comuniants de l’any 1963 (13 de juny).En aquells temps, per als xiquets, el dia de la primera comunió, era un dia molt important.  Després de molt dies de catequesis, durant uns quant anys, en que ens ensenyaven a resar, a aprendre de memòria moltes oracions, els manaments  i moltes coses mes de la religió catòlica, era el moment culminant: prendre la comunió. Era un conjunt d’emocions: prèviament havíem anat a Alcoi al fotògraf, amb el trage, a per la foto d’estudi que posaríem en un marc i presidiria, durant anys, algun lloc de la casa, estrenar el trage especial per eixe dia, les sabates de xarol, a més de tots els regals que ens feien el familiars i coneguts: l’adreç, el rellotge, el missal, el rosari, l’estoig amb la tassa, el plat i la cullera amb el gravat  “mi primera comunión”, el llibre de firmes on signaven tots els convidats, llibres, mocadors, calcetins i amb un poc de sort algun joguet. Era un dia gran. Ens sentíem els protagonistes: amb tots els companys desfilant davant la banda de música pel carrer major, en la missa davant de tots érem el centre d’atenció de tot el poble. I si no n’hi havia prou amb tot açò, un convit on es reunia tota la família al voltant teu. De vesprada la processó, on també desfilàvem en el lloc preferencial, davant del santíssim sota el pal·lis. I en acabar feien un altre convit per a persones menys pròximes: amics de la família, familiars llunyans, veïns...

                Era un dia inoblidable,  que durant molt de temps el recordàvem amb molta estima, ple d’emocions i vivències úniques que ens anaven formant com a persones.

LA FUERA DE PASQUA

 

Als cinquanta dies de la Pasqua de Resurrecció  es celebra la festa de Pentecosta o cinquagesma. La paraula  pentacosta  que prové del grec i cinquagesma del llatí  tenen el mateix significat: cinquanta dies ( de la resurrecció).També anomenada com la Pasqua Granà. En la qual l’esglèsia catòlica commemora l’arribada del Esperit Sant sobre els Apòstols.

Temps arrere era una festa destacada que, fins i tot, es celebrava diumenge i dilluns i en el nostre poble  anava acompanyada, des de que es va instituir la festa de moros i cristianes,  d’una celebració profana: La Fuera de Pasqua. En este dia cada filà, pel seu compte, organitza un dia de festa que consistia en eixir al camp, a algun mas o caseta, a passar el dia menjant i bevent acompanyats de la música pròpia de la festa.

LA PISCINA DE BAENA

 

Com ja vaig contar darrerament,  l’única alternativa per a refrescar-se en els mesos d’estiu era banyar-se en algun toll del riu, en els anys que baixava la suficient aigua per ell i ho feia possible, o el alguna bassa del terme. Però açò va canviar radicalment allà per l’any 69 o 70 del segle passat quan es va construir la primera piscina a Benilloba. Perdò no va ser la primera, perquè esta va ser la que  va construir Oscar Pérez en la Rambla Monerris. Però si que va ser la primera a la que vam tenir accés tota la morralla i també la gent major del poble.    

Efectivament, va ser Joaquinito Llorens, conegut popularment per Masero, el que va fer una piscina, no massa gran, per al seu esplai, però que amb la seua bonhomia va permetre l’accés al bany a tot el poble de Benilloba. En una horta de la seua propietat, al costat del riu, en la partida de la Palanca, es va alçar una caseta, va foradar un pou en el que va trobar la suficient aigua per abastir-se i va construir la seua piscina. Recorde perfectament les primeres vegades que ací em vaig banyar, com ho recordaran, segur estic, tots els que per primera vegada vam gaudir d’una piscina. Era un goig molt gran endinsar-se en un aigua tan clara, encara que molt fresca, gelada diria, quan estava recent bombejada del pou, el poder tirar-se de la vorera de cap, de peus, de qualsevol manera. Des del trampolí.

Ací ens vam ensenyar a nadar algunes generacions de joves. Vam passar hores i hores delectant-se amb els jocs en l’aigua: bussejàvem, ens arruixàvem, nadàvem. No ens cansàvem mai. Tan sols quan tornaves cap a cassa després de tot un matí o vesprada d’aigua te’n adonaves de la minva de forces, del cansament que t’entrava de repent. I en aquell racó que Joaquinito el va nomenar “Racoquet” vam passar moltes hores en aquells estius interminables de la nostra infantessa. Ja en els anys 80 es va bastir la piscina municipal en el calvari, tancant una etapa i inaugurant-ne una altra. Però aquells primers banys en una piscina, aquells primers cabussons, aquelles primeres braçades per damunt l’aigua  van ser unes experiències que resten en la retina, em el fons de la nostra memòria. Per cert, el nom de piscina de Baena per el que la gent l’anomenava venia del cognom de la seua dona Rosalia.

EL CARRETÓ

 

    Hui vos vull presentar aquest carretó. Poc conegut a hores d’ara, era molt habitual el seu ús en temps no massa passats. Era una giny de molta utilitat en les fabriques tèxtils i per tant molt utilitzat en Benilloba, així com en altres tipus de factories i també en comerços. Era un carro de petites dimensions fet servir per una sola persona. Tenia dos braços paral·lels per agafar-lo en les dues mans, i una plataforma acabada en una planxa de ferro amb certa curvatura per arrimar-lo a terra, introduir-lo sota l’objecte a transportar i fàcilment,  amb una mà acompanyant la càrrega i amb l’altra baixant un poc el carro, la càrrega quedava al  damunt. El carretó anava sobre dues rodes xicotetes cobertes  de goma  que li permetien circular amb facilitat i amb poc soroll. Amb el carretó es podien transportar fàcilment per dintre de la fàbrica, sacs de  bovines de fil, pans de fil i altres objectes. I per altres indrets: sacs de blat o farina, cigrons,  sucre, etc.

BENILLOBA1910

 

Esta foto ens mostra una imatge de Benilloba prou diferent a l’actual.  Esta feta des de la carretera, un poc més amunt del Xorrador. La foto es de 1910 i en ella podem veure la carretera amb el pont, tot  recentment  construït. Esta nova carretera que va d’Alcoi a Callosa d’Ensarrià per a creuar el riu Frainos ha estat elevada sobre un gran mur de pedra i sobre un pont de ferro. Per a construir aquest tram de carretera es va anul·lar l’antic camí que baixava fins al riu i el creuava per un pont de pedra, de dos arcs, de finals del s XVIII i que va desaparèixer.

En creuar el pont, a costat esquerre hi havia un molí, per on passava l’antic camí d’accés a Benilloba. Un camí en rampa ascendent que tenia dues voltes de 180º abans d’arribar a l’avinguda. I sobre este camí veiem l’antic Palau o casa senyorial. En el cantó  del qual i tapant l’accés a la plaça del Castell  hi havia la base base circular d’una antiga torre, també desapareguda. Poden diferenciar el buit deixat per la torre  en la forma de l’edifici.

 A la vora de la nova carretera  podem apreciar el que era en un principi la fabrica de licor  i  més endavant el buit on amb posterioritat s’alçaria  el que coneixerem com la casa del tio Nazarillo. També veiem bé el que era l’almàssera dels Mira. I una altra curiositat: Dalt del campanar hi havia un cobert per el que s’accedia a la Terrassa.

Per suposat, les hortes estaven totes treballades i amb els cultius en creixement, per tant podríem situar la foto al final de la primavera o principis de l’estiu.

BANYAR-SE AL RIU

 

Com un servidor ja té complits uns quants anys  pot parlar del que era banyar-se al riu, activitat  prou habitual en el mesos d’estiu d’altres temps i que  actualment esta casi desapareguda i que a més, en molts lloc esta prohibida o és poc recomanable.

Encara que no són molts els records de gestes d’aquest tipus, s’havien de donar unes quantes condicions per a que puguerem banyar-se en el riu en el mesos d’estiu com eren que baixara  un cabdal suficient d’aigua per a que estaguera neta i no hi hagueren llimacs per els tolls, que es formaren tolls amb la suficient grandària per poder banyar-se, que alguns voluntaris alçaren un assut que retinguera l’aigua, o que l’estiu fora tan calorós que llamara banyer-se en les aigües fresques del riu, si que en resten en la memòria les imatges puntuals d’aquell estiu que vam anar amb els pares, clar està, al toll del Rull a passar el mati d’un diumenge. El toll estava sota la costera de Penàguila, en el lloc on el riu havia soscavat un clot sobre un mur de pedra que sostenia un horta. El toll no era massa profund, metre o metre i mig de fondària on més, mentre que per l’altra banda la ribera davallava  amb una pendent suau de ripios de diferent grandària que ens obligava a portar sandàlies, d’aquelles de goma, per poder caminar sense maça dificultat. El cabdal era abundant, el que feia que l’aigua fora transparent, neta. Això si, sempre abans que la morralla s’endinsara en el riu, perquè aleshores, ja canviava de color,  cap un mes crema o terrós. L’arribar, llevar-se la roba, deixar-la sobre l’herba, i córrer cap a l’aigua era un llamp, sempre i quan havien passat les dues hores de digestió després de l’última menjada. Després venien els jocs, escabuçons, arruixons,les rialles amb els amics i un matí que transcorria tan ràpid que no te’n adonaves del pas del temps. I quan millor ho estaves passant, els pares, que aguaitaven des de l’ombra de la xopada, et cridaven. S’havia fet l’hora de dinar. La tornada a casa ja no era tan divertida: sota el sol de migdia, la picor de la pell seca i la sensació de no haver tingut prou.

                També recorde banyar-se una altre estiu en un toll que va fer algú construint un assut de pedres i terra en un lloc, un poc més avall, a l’altura del llavador de dalt. Este era menys profund, no arribaria als 50 cm. però suficient per a banyar-se i jugar uns xiquets que gaudien de la novetat de l’estiu. I l’any que es vam banyar en l’assut que els llauradors feien en la font del retor per a derivar l’aigua cap al llavador i el reg del bassó, també de poca fondària però la suficient per a uns nens amb ganes d’aigua i de jocs.. Poc després ja vendria els temps de la piscina, però açò serà ja per  un altre dia.

AURORA 2025

 

Encara és nit fosca,

ulls entaranyinats,

café i mistela,

la veu anem afinant.

Sonen les primeres notes,

marquen el primer compàs

alegría de tornar a cantar.

A traure al Senyor Rector.

I ens torna a convidar.

Ara café i galetes,

la misteleta no pot faltar,

ja em sent animat,

i tota la gent a cantar

i a l’aurora acompanyar.

A colp de bombo

Pom… pom, pom

a ca l’alcalde ens acostem,

ens tornen a convidar,

ja no tenim fred

i sense vergonya cantem.

Continua el passeig

Per S.Miquel i S.Joan,

S.Francés i S.Vicent

quina alegria més gran

un any més cantant.

S.Llorens, S.Pau i S.Pere

i torne a recordar el plaer

del pa acabat de fer.

Els cantem als Antonis,

a S.Agustí i S.Caietà

Ens venç la claror del dia

les cares ens veiem ja.

Som quasi els mateixos,

exceptuant algú que ja ha faltat.

Baixem al Castell i

a la Mare de Deu del Carme li cantem

Pom …pom,pom

cal recordar al darrer Sabater:

“zapatero que estas remendando

i al oir este santo rosario

apagas las luces i vas a dormir…”

Amb quina facilitat canviem el parlar

i per apropar-nos al cel parlem en castellà.

Acabem a l’esglèsia

Satisfets i pagats,

hem complit amb la memòria i tradició.

A l’any que ve Déu dirà

I ara tots a esmorzar.

HUIT JOVES

 

Foto cortesia de Gema Monerris

Un dia festiu del desembre de 1954 huit joves de Benilloba surten a passejar pel poble i  ensopeguen amb el  fotògraf Torero (José Doménech).  Aquest, veient l’estampa digna d’un bon retrat  no dubta en captar-los amb el seu objectiu. Ells miren al fotògraf, i encara que parats, tenen una cama avançada per a mostrar  més naturalitat. Tots ells lluïssin  la seua millor roba, dos amb el trage de pantaló i jaqueta, els sis restants amb la gavardina ( peça de roba d’abric, de moda per aquell temps, que consisteix en un tavart llarg, sota genolls, d’una tela hidròfuga, i amb les dues possibles versions, una amb doble botonadura  i l’altra amb tan sols una línia de botons coberta a la vista) amb el coll pujat i corbata. Podem dir que van de gala. Seria el dia de la Puríssima, on la tradició senyalava que era dia d’estrenar, o seria el dia de Nadal?

                Els joves baixen pel carrer Mare de Déu dels Dolors, encara en construcció com podem veure. Al fons un bancal d’ametlers, el carrer del metge encara no existeix. A l’esquerra, la boca del carrer S. Llorens, amb la casa xamfranera també en construcció, i l’antic cine Ideal. A la dreta els inicis de la posterior “Casita de Papel” amb un xiquets que observen, curiosos, l’escena. Per darrere dels protagonistes despunta un personatge aliè a la qüestió.

                Qui són aquests joves? Sols en conec a quatre: començant per l’esquerre el tercer Alcaraz de cognom(cacahuet). El cinquè Miguel Català (l’Auela), Miguel Picó (Verdugo) i Paco Monerris (Carretilla). Açò és segons el meu parèixer. Vosaltres que opineu?

D. ANTONIO D'ELX

 

            Els meus primers records d’escola es remunten al curs 1964-65.I sé que son d’aquests anys per el testimoni material que tinc i que mes avall revelaré. Son uns testimonis, desdibuixats, emboirats, tot just unes quantes pinzellades als fons de la memòria, fets puntuals com notes penjades al tauler.

Aquell curs, que vaig començar amb sis anys, anàvem a escola al patronat, al pis superior de l’edifici antic  que cau al carrer S.Josep. Hi entraven per una porta que estava en un bancal entre el patronat i la Fàbrica d’Herrero, on posteriorment alçarien l’edifici nou del patronat. No recorde qui eren els meus companys però si qui era el mestre, al menys el seu nom: Don Antonio el d’Elx. Perquè per aquest nom el coneixíem. Aleshores un xic jove que sempre l’he recordat com una bona persona. Supose que ell va ser el que em va ensenyar a llegir, a escriure les primeres paraules i a fer les primeres operacions. Però açò es una suposició, no recorde res del que va passar dintre d’aquella classe, ni el que hi havia penjat per les parets, ni el llibre que gastava. En canvi, si que resten als fons de la memòria petits detalls com són el que eixíem a jugar al pati que hi ha en el patronat o que un dia de molt d’aire va venir ma mare a arreplegar-me a la porta de l’escola o que uns dies que D.Antonio  va faltar va venir a substituir-lo un jove del poble, Vicent Julià, que per aquells temps supose que era estudiant.  I el que mai se m’oblidara es el dia de final de curs en el que D.Antonio d’Elx es va acomiadar de nosaltres. Em va donar molta pena el tenir que acomiadar-me d’aquell bonhome, com a presagi de que ja mai més es tornaríem a veure. Aquell dia ens va portar un detall per a cada alumne de l’escola i per als que va considerar els quatre millors en va regalar un llibre. A mi em va tocar “Aventuras de Tom Sawyer” amb una dedicatòria que deia:

“A Enrique Morrió Gomis en premio a su buen comportamiento y aplicación en el curso 1964-65” Benilloba 14 de Julio de 1965.

 Signat:Antonio Vicente Quiles. Maestro Nacional.

                Llibre que encara conserve amb molta estima.

DOS ACÒLITS

 

Foto cortesia d'Ana Company

La foto d’uns xiquets de Benilloba vestits d’acòlits es digna de pertànyer a una exposició antològica d’una època ja passada. El xiquets, anònims, perquè no sé el nom i ja ningú els recordarà, són els protagonistes d’aquesta foto. Van vestits amb la indumentària pròpia  dels escolanets (acòlits) d’una època que podria comprendre entre 1850  i 1940.  Es tracta d’una fotografia feta en un estudi d’Alcoi, Foto Palacio, amb una decoració de fons  simulant  unes estructures  arquitectòniques pròpies d’una església o altre edifici religiós. Podem  pensar que es tracta de l’estudi del  fotògraf Carlos Palacio Bolufer que treballa en Alcoi en la primera mitat del segle XX.  Jo m’arriscaria a situar la foto entre 1900 i 1920.

                Els escolans eren xiquets,  que vestits  amb la roba adient, ajudaven i acompanyaven al rector en els actes religiosos: preparaven el altar per a la missa, portaven la creu, el pa, el vi i l’aigua, encenien i apagaven els ciris, portaven l’encenser, tocaven la campana, ajudaven al rector a llavar-se les mans, a donar la comunió, l’acompanyaven en les processons...

En la foto van abillats amb una sotana negra que els arriba als peus i damunt porten el roquet blanc obert per davant i lligat amb una llaçada. Els  roquets estan brodats amb randa en la mitat inferior així com les mànigues. Les sabates negres. Ben pentinats,  l’un porta un encenser i l’altre el que sembla un llibre. El dos miren la càmera, el xicotet amb el cap un poc inclinat cap al costat i cap avant, amb un poc de vergonya. Seria la il·lusió d’uns pares de veure’s els fills engalanats  d’acòlits amb la indumentària que ells mateix els haurien preparat. Una pena no poder identificar-los amb el seu noma. Un testimoni més  d’una època ja passada.

 

EL TORN DE FILAR

 

El torn de filar o filosa era una màquina, com bé diu el seu nom, per a filar. Esta màquina s’ha utilitzat des del s.XIII fins, pràcticament, a mitjans del segle XX, amb molts pocs canvis. En un principi s’utilitzava per a filar la llana, es a dir, convertir la llana, després d’esquilada i llavada, en un fil i enrotllar-lo amb el fus del torn.

El model de la foto s’utilitzava en Benilloba per enrotllar el fil des d’una madeixa al canó que després passava a la llançadora del teler. Aquest torn  el vaig poder recuperar d’un porxi d’una casa del poble.

El seu funcionament seria els següent: un operari estaria assegut en un taburet d’esquenes a nosaltres i amb la mà dreta mouria la maneta de ferro per fer girar la roda. La roda gran de fusta amb una corretja transmissora  fa girar a gran velocitat la debanadora (una rodeta de fusta) travessada per un eix de ferro sostingut per dos corretgetes de pell, que li permeten rodar al temps que l’afermen a dos pals verticals clavats al banc. A l’eix se li ficava el canó al qual l’operari, amb la seua mà esquerra,  guiava el fil per a enrotllar-lo. Si es fixeu ( encara que en la foto no s’aprecia molt bé) en la part esquerra del banc es pot veure un buit en la fusta del banc conseqüència del  desgast  produït per la fricció de la cama de l’operari en el banc com a resultat del seu ús al llarg de molts anys.

RECORDS D'INFÀNCIA: EL BRASER

 

Imatge d'internet

 Les brases del foc que hi havia a la llar s’arreplegaven amb una paleta i es posaven en la copa, després es cobria amb cendra i es deixava  reposar una estona fins que deixara de soltar fum. Si no hi havia moltes brases o es volia que el calor durara més temps es podia afegir una paladeta de “Carbonilla”  fent circumferència la voltant de les brases o també “0rujo”. La diferència entre “carbonilla” i “orujo” és que la primera era d’origen mineral, restes xicotets del carbó i “ l’Orujo” era carbó vegetal, fet per l’home.

Aleshores ja es posava en el rodat de fusta que estava sota la taula. Aquest mantenia la copa un poc elevada de terra i permetia posar els peus damunt d’ell. La copa es cobria amb un enreixat de fil ferro que evitava que caigués res dintre les brases i es botara foc.

Les vesprades-nits al voltant del braser és una de les imatges de la meua infància.  En hivern quan el sol ja no escalfava o, quan ja post, les ombres ens envaïen, ens arreplegàvem al voltant del braser. Aquest, sota la taula coberta amb unes  faldes que retenien el calor després per les brases. Nosaltres, arrimats a taula amb els peus afermats al braser i les faldes cobrint les cames. Cadascú complia amb la seua tasca: la mare repassava, el meu germà i jo berenàvem, veiem  la tele, però  tan sols una estoneta, perquè veure-la molt no era bo per a la vista i tampoc s’havia de gastar molta llum, llegíem, fèiem el deures o xarràvem. I així tots recollits,  la mare, o el pare si s’hi  trobava, de tant en tant atiaven les brases, esperàvem l’hora de sopar. Nostàlgia d’aquells temps passats, quan estàvem tots junts, ben acollits al resguard de les inclemències  exteriors.