Expressió que pràcticament
ja no s’utilitza i que significava anar a quatre potes com els gats. Caminar
descansant el pes del cos sobre les mans i genolls. Es dia quan els xiquets que
no caminaven s’arrossegaven per
terra o quan el xiquets juguen arrossegant-se
per terra. Una altra expressió similar era gatejant.
El mot gatameu està
format pel nom comú gat i per l’onomatopeia meu.
Exemple: Caminant
a gatameu t’has esgarrat els pantalons.
Afortunadament aquesta expressió quasi ha desaparegut, són pocs els que la
coneixen. Tan sols aquelles persones de mes edat són les que encara ens poden
dir alguna cosa. I si ja no s’utilitza és perquè ha desaparegut aquesta forma
de relació laboral. “Posar-se en amo” suposava acceptar unes condicions de
treball amb la major servitud possible Esta relació laboral afectava sobre tot
a les dones. Una dona es “posava en amo” quan entrava a servir a una casa a canvi de la manutenció, es a dir, a menjar
i a l’allotjament. Podia fer qualsevol tasca que li manara el senyoret sense sou, sense horari i durant tots els
dies de la setmana. De vegades podien lliurar els diumenges de vesprada, per
eixir a passejar. Les seues tasques
comprenien aquelles necessàries en una casa com: netejar, llavar, fer el
menjar, escurar, comprar, etc. Solien ser les xiques fadrines les que ocupaven
aquests llocs i que abandonaven quan es casaven, encara que hi havia qui ho
feia durant tota la seua vida. De vegades eren considerades unes privilegiades
per ocupar aquest lloc en un casa de possibles. També afectava a xiquets, que
en 7, 8 o 9 anys es posaven en amo, i en
compte de anar a l’escola escomençaven a ajudar en un taller, en una casa de
llauradors, en un hostal, fent tasques més o menys dificultoses segons la
benevolència de l’amo a canvi d’un plat en la taula, fins tenir una edat en que
escomençaven a treballar. Tot açò, afortunadament, hui és inconcebible, les
lleis emparen als menors i protegeixen a les persones. Però tot açò existia
fins fa poc, fins als anys 50 o 60 del segle passat. No fa tant per haver-ho
oblidat ni tampoc com per a dir que ja no torne a passar.
Enguany el dijous 19 de juny es celebrava el dia de Corpus Cristi.
Un dia gran per als practicants de la religió Catòlica. Però ja des de fa uns
anys la festa s’ha traslladat al diumenge següent. Així que en Benilloba es
celebrarà aquest diumenge 22 de juny. Per a recordar-ho en el blog puge la foto
dels comuniants de l’any 1963 (13 de juny).En aquells temps, per als xiquets,
el dia de la primera comunió, era un dia molt important. Després de molt dies de catequesis, durant uns
quant anys, en que ens ensenyaven a resar, a aprendre de memòria moltes
oracions, els manaments i moltes coses
mes de la religió catòlica, era el moment culminant: prendre la comunió. Era un
conjunt d’emocions: prèviament havíem anat a Alcoi al fotògraf, amb el trage, a
per la foto d’estudi que posaríem en un marc i presidiria, durant anys, algun
lloc de la casa, estrenar el trage especial per eixe dia, les sabates de xarol,
a més de tots els regals que ens feien el familiars i coneguts: l’adreç, el
rellotge, el missal, el rosari, l’estoig amb la tassa, el plat i la cullera amb
el gravat “mi primera comunión”, el
llibre de firmes on signaven tots els convidats, llibres, mocadors, calcetins i
amb un poc de sort algun joguet. Era un dia gran. Ens sentíem els protagonistes:
amb tots els companys desfilant davant la banda de música pel carrer major, en
la missa davant de tots érem el centre d’atenció de tot el poble. I si no n’hi
havia prou amb tot açò, un convit on es reunia tota la família al voltant teu.
De vesprada la processó, on també desfilàvem en el lloc preferencial, davant
del santíssim sota el pal·lis. I en acabar feien un altre convit per a persones
menys pròximes: amics de la família, familiars llunyans, veïns...
Era un dia inoblidable, que durant molt de temps el recordàvem amb
molta estima, ple d’emocions i vivències úniques que ens anaven formant com a
persones.
Als cinquanta dies de la Pasqua de Resurrecció es celebra la festa de Pentecosta o cinquagesma. La paraula pentacosta que prové del grec i cinquagesma del llatí tenen el mateix significat: cinquanta dies ( de la resurrecció).També anomenada com la Pasqua Granà. En la qual l’esglèsia catòlica commemora l’arribada del Esperit Sant sobre els Apòstols.
Temps arrere era una festa destacada que, fins i tot, es celebrava diumenge i dilluns i en el nostre poble anava acompanyada, des de que es va instituir la festa de moros i cristianes, d’una celebració profana: La Fuera de Pasqua. En este dia cada filà, pel seu compte, organitza un dia de festa que consistia en eixir al camp, a algun mas o caseta, a passar el dia menjant i bevent acompanyats de la música pròpia de la festa.
Com ja vaig contar darrerament, l’única alternativa per a refrescar-se en els
mesos d’estiu era banyar-se en algun toll del riu, en els anys que baixava la
suficient aigua per ell i ho feia possible, o el alguna bassa del terme. Però
açò va canviar radicalment allà per l’any 69 o 70 del segle passat quan es va
construir la primera piscina a Benilloba. Perdò no va ser la primera, perquè
esta va ser la que va construir Oscar
Pérez en la Rambla Monerris. Però si que va ser la primera a la que vam tenir
accés tota la morralla i també la gent major del poble.
Efectivament, va ser Joaquinito Llorens,
conegut popularment per Masero, el que va fer una piscina, no massa gran, per
al seu esplai, però que amb la seua bonhomia va permetre l’accés al bany a tot
el poble de Benilloba. En una horta de la seua propietat, al costat del riu, en
la partida de la Palanca, es va alçar una caseta, va foradar un pou en el que
va trobar la suficient aigua per abastir-se i va construir la seua piscina.
Recorde perfectament les primeres vegades que ací em vaig banyar, com ho
recordaran, segur estic, tots els que per primera vegada vam gaudir d’una
piscina. Era un goig molt gran endinsar-se en un aigua tan clara, encara que
molt fresca, gelada diria, quan estava recent bombejada del pou, el poder
tirar-se de la vorera de cap, de peus, de qualsevol manera. Des del trampolí.
Ací ens vam ensenyar a nadar algunes
generacions de joves. Vam passar hores i hores delectant-se amb els jocs en
l’aigua: bussejàvem, ens arruixàvem, nadàvem. No ens cansàvem mai. Tan sols
quan tornaves cap a cassa després de tot un matí o vesprada d’aigua te’n
adonaves de la minva de forces, del cansament que t’entrava de repent. I en
aquell racó que Joaquinito el va nomenar “Racoquet” vam passar moltes hores en
aquells estius interminables de la nostra infantessa. Ja en els anys 80 es va
bastir la piscina municipal en el calvari, tancant una etapa i inaugurant-ne
una altra. Però aquells primers banys en una piscina, aquells primers
cabussons, aquelles primeres braçades per damunt l’aigua van ser unes experiències que resten en la
retina, em el fons de la nostra memòria. Per cert, el nom de piscina de Baena
per el que la gent l’anomenava venia del cognom de la seua dona Rosalia.
Esta foto ens mostra una imatge de Benilloba prou diferent a l’actual. Esta feta des de la carretera, un poc més amunt
del Xorrador. La foto es de 1910 i en ella podem veure la carretera amb el
pont, tot recentment construït. Esta nova carretera que va d’Alcoi
a Callosa d’Ensarrià per a creuar el riu Frainos ha estat elevada sobre un gran
mur de pedra i sobre un pont de ferro. Per a construir aquest tram de carretera
es va anul·lar l’antic camí que baixava fins al riu i el creuava per un pont de
pedra, de dos arcs, de finals del s XVIII i que va desaparèixer.
En creuar el pont, a costat esquerre hi havia un molí, per on passava
l’antic camí d’accés a Benilloba. Un camí en rampa ascendent que tenia dues
voltes de 180º abans d’arribar a l’avinguda. I sobre este camí veiem l’antic
Palau o casa senyorial. En el cantó del
qual i tapant l’accés a la plaça del Castell
hi havia la base base circular d’una antiga torre, també desapareguda. Poden
diferenciar el buit deixat per la torre en la forma de l’edifici.
A la vora de la nova carretera podem apreciar el que era en un principi la
fabrica de licor i més endavant el buit on amb posterioritat s’alçaria el que coneixerem com la casa del tio
Nazarillo. També veiem bé el que era l’almàssera dels Mira. I una altra
curiositat: Dalt del campanar hi havia un cobert per el que s’accedia a la
Terrassa.
Per suposat, les hortes estaven totes treballades i amb els cultius en
creixement, per tant podríem situar la foto al final de la primavera o
principis de l’estiu.
Com un servidor ja té complits uns quants anys pot parlar del que era banyar-se al riu,
activitat prou habitual en el mesos
d’estiu d’altres temps i que actualment
esta casi desapareguda i que a més, en molts lloc esta prohibida o és poc
recomanable.
Encara que no són molts els records de gestes d’aquest tipus, s’havien de
donar unes quantes condicions per a que puguerem banyar-se en el riu en el
mesos d’estiu com eren que baixara un
cabdal suficient d’aigua per a que estaguera neta i no hi hagueren llimacs per
els tolls, que es formaren tolls amb la suficient grandària per poder
banyar-se, que alguns voluntaris alçaren un assut que retinguera l’aigua, o que
l’estiu fora tan calorós que llamara banyer-se en les aigües fresques del riu,
si que en resten en la memòria les imatges puntuals d’aquell estiu que vam anar
amb els pares, clar està, al toll del Rull a passar el mati d’un diumenge. El
toll estava sota la costera de Penàguila, en el lloc on el riu havia soscavat
un clot sobre un mur de pedra que sostenia un horta. El toll no era massa
profund, metre o metre i mig de fondària on més, mentre que per l’altra banda
la ribera davallava amb una pendent suau
de ripios de diferent grandària que ens obligava a portar sandàlies, d’aquelles
de goma, per poder caminar sense maça dificultat. El cabdal era abundant, el
que feia que l’aigua fora transparent, neta. Això si, sempre abans que la
morralla s’endinsara en el riu, perquè aleshores, ja canviava de color, cap un mes crema o terrós. L’arribar,
llevar-se la roba, deixar-la sobre l’herba, i córrer cap a l’aigua era un llamp,
sempre i quan havien passat les dues hores de digestió després de l’última
menjada. Després venien els jocs, escabuçons, arruixons,les rialles amb els
amics i un matí que transcorria tan ràpid que no te’n adonaves del pas del
temps. I quan millor ho estaves passant, els pares, que aguaitaven des de
l’ombra de la xopada, et cridaven. S’havia fet l’hora de dinar. La tornada a
casa ja no era tan divertida: sota el sol de migdia, la picor de la pell seca i
la sensació de no haver tingut prou.
També recorde banyar-se una
altre estiu en un toll que va fer algú construint un assut de pedres i terra en
un lloc, un poc més avall, a l’altura del llavador de dalt. Este era menys
profund, no arribaria als 50 cm. però suficient per a banyar-se i jugar uns
xiquets que gaudien de la novetat de l’estiu. I l’any que es vam banyar en
l’assut que els llauradors feien en la font del retor per a derivar l’aigua cap
al llavador i el reg del bassó, també de poca fondària però la suficient per a
uns nens amb ganes d’aigua i de jocs.. Poc després ja vendria els temps de la
piscina, però açò serà ja per un altre
dia.
 |
| Foto cortesia de Gema Monerris |
Un dia festiu del desembre de 1954 huit joves de Benilloba surten a
passejar pel poble i ensopeguen amb
el fotògraf Torero (José Doménech). Aquest, veient l’estampa digna d’un bon
retrat no dubta en captar-los amb el seu
objectiu. Ells miren al fotògraf, i encara que parats, tenen una cama avançada
per a mostrar més naturalitat. Tots ells
lluïssin la seua millor roba, dos amb el
trage de pantaló i jaqueta, els sis restants amb la gavardina ( peça de roba
d’abric, de moda per aquell temps, que consisteix en un tavart llarg, sota
genolls, d’una tela hidròfuga, i amb les dues possibles versions, una amb doble
botonadura i l’altra amb tan sols una línia
de botons coberta a la vista) amb el coll pujat i corbata. Podem dir que van de
gala. Seria el dia de la Puríssima, on la tradició senyalava que era dia
d’estrenar, o seria el dia de Nadal?
Els joves baixen pel carrer Mare
de Déu dels Dolors, encara en construcció com podem veure. Al fons un bancal d’ametlers,
el carrer del metge encara no existeix. A l’esquerra, la boca del carrer S. Llorens,
amb la casa xamfranera també en construcció, i l’antic cine Ideal. A la dreta
els inicis de la posterior “Casita de Papel” amb un xiquets que observen,
curiosos, l’escena. Per darrere dels protagonistes despunta un personatge aliè
a la qüestió.
Qui són aquests joves? Sols en
conec a quatre: començant per l’esquerre el tercer Alcaraz de cognom(cacahuet).
El cinquè Miguel Català (l’Auela), Miguel Picó (Verdugo) i Paco Monerris
(Carretilla). Açò és segons el meu parèixer. Vosaltres que opineu?
Els meus primers
records d’escola es remunten al curs 1964-65.I sé que son d’aquests anys per el
testimoni material que tinc i que mes avall revelaré. Son uns testimonis, desdibuixats,
emboirats, tot just unes quantes pinzellades als fons de la memòria, fets
puntuals com notes penjades al tauler.
Aquell curs, que vaig començar amb sis anys, anàvem a escola al patronat,
al pis superior de l’edifici antic que
cau al carrer S.Josep. Hi entraven per una porta que estava en un bancal entre
el patronat i la Fàbrica d’Herrero, on posteriorment alçarien l’edifici nou del
patronat. No recorde qui eren els meus companys però si qui era el mestre, al
menys el seu nom: Don Antonio el d’Elx. Perquè per aquest nom el coneixíem.
Aleshores un xic jove que sempre l’he recordat com una bona persona. Supose que
ell va ser el que em va ensenyar a llegir, a escriure les primeres paraules i a
fer les primeres operacions. Però açò es una suposició, no recorde res del que
va passar dintre d’aquella classe, ni el que hi havia penjat per les parets, ni
el llibre que gastava. En canvi, si que resten als fons de la memòria petits
detalls com són el que eixíem a jugar al pati que hi ha en el patronat o que un
dia de molt d’aire va venir ma mare a arreplegar-me a la porta de l’escola o
que uns dies que D.Antonio va faltar va
venir a substituir-lo un jove del poble, Vicent Julià, que per aquells temps
supose que era estudiant. I el que mai
se m’oblidara es el dia de final de curs en el que D.Antonio d’Elx es va
acomiadar de nosaltres. Em va donar molta pena el tenir que acomiadar-me
d’aquell bonhome, com a presagi de que ja mai més es tornaríem a veure. Aquell
dia ens va portar un detall per a cada alumne de l’escola i per als que va
considerar els quatre millors en va regalar un llibre. A mi em va tocar
“Aventuras de Tom Sawyer” amb una dedicatòria que deia:
“A Enrique Morrió Gomis en premio a su buen comportamiento y aplicación en
el curso 1964-65” Benilloba 14 de Julio de 1965.
Signat:Antonio Vicente Quiles. Maestro
Nacional.
Llibre que encara conserve amb
molta estima.
 |
| Foto cortesia d'Ana Company |
La foto d’uns xiquets de Benilloba vestits d’acòlits es digna de pertànyer
a una exposició antològica d’una època ja passada. El xiquets, anònims, perquè no
sé el nom i ja ningú els recordarà, són els protagonistes d’aquesta foto. Van
vestits amb la indumentària pròpia dels
escolanets (acòlits) d’una època que podria comprendre entre 1850 i 1940. Es tracta d’una fotografia feta en un estudi
d’Alcoi, Foto Palacio, amb una decoració de fons simulant unes estructures arquitectòniques pròpies d’una església o
altre edifici religiós. Podem pensar que
es tracta de l’estudi del fotògraf
Carlos Palacio Bolufer que treballa en Alcoi en la primera mitat del segle XX. Jo m’arriscaria a situar la foto entre 1900 i
1920.
Els escolans eren xiquets, que vestits
amb la roba adient, ajudaven i acompanyaven al rector en els actes
religiosos: preparaven el altar per a la missa, portaven la creu, el pa, el vi
i l’aigua, encenien i apagaven els ciris, portaven l’encenser, tocaven la
campana, ajudaven al rector a llavar-se les mans, a donar la comunió,
l’acompanyaven en les processons...
En la foto van abillats amb una sotana negra que els arriba als peus i
damunt porten el roquet blanc obert per davant i lligat amb una llaçada.
Els roquets estan brodats amb randa en
la mitat inferior així com les mànigues. Les sabates negres. Ben pentinats, l’un porta un encenser i l’altre el que sembla
un llibre. El dos miren la càmera, el xicotet amb el cap un poc inclinat cap al
costat i cap avant, amb un poc de vergonya. Seria la il·lusió d’uns pares de
veure’s els fills engalanats d’acòlits
amb la indumentària que ells mateix els haurien preparat. Una pena no poder
identificar-los amb el seu noma. Un testimoni més d’una època ja passada.
El torn de filar o filosa era una màquina, com bé diu el seu nom, per a
filar. Esta màquina s’ha utilitzat des del s.XIII fins, pràcticament, a mitjans
del segle XX, amb molts pocs canvis. En un principi s’utilitzava per a filar la
llana, es a dir, convertir la llana, després d’esquilada i llavada, en un fil i
enrotllar-lo amb el fus del torn.
El model de la foto s’utilitzava en Benilloba per enrotllar el fil des
d’una madeixa al canó que després passava a la llançadora del teler. Aquest
torn el vaig poder recuperar d’un porxi
d’una casa del poble.
El seu funcionament seria els següent: un operari estaria assegut en un
taburet d’esquenes a nosaltres i amb la mà dreta mouria la maneta de ferro per
fer girar la roda. La roda gran de fusta amb una corretja transmissora fa girar a gran velocitat la debanadora (una
rodeta de fusta) travessada per un eix de ferro sostingut per dos corretgetes
de pell, que li permeten rodar al temps que l’afermen a dos pals verticals
clavats al banc. A l’eix se li ficava el canó al qual l’operari, amb la seua mà
esquerra, guiava el fil per a enrotllar-lo.
Si es fixeu ( encara que en la foto no s’aprecia molt bé) en la part esquerra
del banc es pot veure un buit en la fusta del banc conseqüència del desgast
produït per la fricció de la cama de l’operari en el banc com a resultat
del seu ús al llarg de molts anys.
 |
| Imatge d'internet |
Les brases del foc que hi havia a la
llar s’arreplegaven amb una paleta i es posaven en la copa, després es cobria
amb cendra i es deixava reposar una
estona fins que deixara de soltar fum. Si no hi havia moltes brases o es volia
que el calor durara més temps es podia afegir una paladeta de “Carbonilla” fent circumferència la voltant de les brases
o també “0rujo”. La diferència entre “carbonilla” i “orujo” és que la primera
era d’origen mineral, restes xicotets del carbó i “ l’Orujo” era carbó vegetal, fet per l’home.
Aleshores ja es posava en el rodat de fusta que estava sota la taula.
Aquest mantenia la copa un poc elevada de terra i permetia posar els peus
damunt d’ell. La copa es cobria amb un enreixat de fil ferro que evitava que
caigués res dintre les brases i es botara foc.
Les vesprades-nits al voltant del braser és una de les imatges de la meua
infància. En hivern quan el sol ja no
escalfava o, quan ja post, les ombres ens envaïen, ens arreplegàvem al voltant
del braser. Aquest, sota la taula coberta amb unes faldes que retenien el calor després per les
brases. Nosaltres, arrimats a taula amb els peus afermats al braser i les
faldes cobrint les cames. Cadascú complia amb la seua tasca: la mare repassava,
el meu germà i jo berenàvem, veiem la
tele, però tan sols una estoneta, perquè
veure-la molt no era bo per a la vista i tampoc s’havia de gastar molta llum, llegíem,
fèiem el deures o xarràvem. I així tots recollits, la mare, o el pare si s’hi trobava, de tant en tant atiaven les brases,
esperàvem l’hora de sopar. Nostàlgia d’aquells temps passats, quan estàvem tots
junts, ben acollits al resguard de les inclemències exteriors.
Incrustades en el
mur que dona a l’avinguda d’Alcoi de
l’antiga almàssera dels Mira hi ha dues pedres de grans dimensions. Estes
pedres sempre m’han cridat l’atenció per
la seu forma i característiques: dues úniques pedres similars en tota la paret, dels quals
sols s’aprecia una xicoteta part, de forma circular, planes en la part superior
i inferior i amb una ranura en el lateral. Açò és el que es veu a simple
vista de la part que sobreïx del mur.
S’estima que la part coberta serà similar. Estes dues pedres se les suposa un ús anterior amb una funcionalitat i
després, quan han perdut la seua funció, han estat reutilitzades en la
construcció del mur: col·locades damunt
dels fonaments , com a base i inici de les cantonades del susdit mur.
Sempre havia pensat que aquestes
pedres havien tingut una funcionalitat anterior però fins ara no m’havia
atrevit a donar-li una explicació. Sembla que ara puc llançar la hipòtesis de
que es tracta de dos contrapesos de sendes antigues premses de biga. Les premses de biga eren
utilitzades per a extraure l’oli de la
pasta obtinguda després de la molta de les olives. També s’utilitzaven per a
premsar el most del raïm. Estes pedres col·locades en un extrem de la biga
exercien la pressió necessària per a extraure l’oli. En el gràfic i en la foto
podeu vorer com eren estes premses. Amb la rosca de fusta i mitjançant la força
manual de dos operaris que feien girar el pal, podien elevar la pedra. Una
vegada elevada, feia pressió sobre la pasta d’oliva que estava dins dels
esportins per a que anara soltant l’oli. Este era bàsicament el seu
funcionament. Estes antigues premses van ser utilitzades des
de l’ època romana fins el s. XIX o posterior que ja van ser substituïdes per
les premses hidràuliques.
 |
| Gràfic baixat d'Internet |
 |
| Foto obtinguda d'internet. |
 |
| Antonio Colomina Doménech.1921 Arxiu:Joaquin T. Doménech. |
Els pobles és componen de persones. Persones que al llarg de la seua vida treballen, estimen, odien, ploren, riuen, resen, canten, ballen... es relacionen entre ells, donant-li un caràcter singular i propi al poble. Però les persones passen, són substituïdes per unes altres que arrepleguen el relleu de les anteriors i entre tots va construint-se la història del poble, i és just i digne recordar-les, fer memòria de les petites o grans aportacions que han fet per a la construcció del llegat cultural comú que ens caracteritza. Per això hui, fent memòria pose esta foto d ’Antonio Colomina Domènech, conegut pel malnom de “Toni Palomo” i no és per cap motiu especial, sinó simplement pel fet de ser un fill del poble, conegut i recordat pel seu caràcter amb la fama d’exagerat. Va nàixer en el s.XIX, concretament el 3 de febrer de 1897 i va se batejat amb el nom de Blas Antonio. Era Fill de Bautista Colomina Borrell i de Trinidad Domènech Tecles. Els iaios paterns eren: Antonio Colomina Picó de Penàguila Rosa Carbonell Canto. Els iaios materns: Francisco Domènech Vilanova i Consuelo Tecles Domènech.
En 1917 quan
tenia 20 anys va emigrar als EUA, on va estar uns quants anys. Però ja en 1921
estava ací de retorn, perquè d’esta data es la fotografia que es va fer en
estudis Palacio D’Alcoi, concretament en el Viaducte, com es veu en el segell
de la foto. Per la indumentària: vestit, corbata, camisa, xupetí i sabates, amb puro i periòdic, sembla que
es faria la foto al arribar dels EUA.
Poc després el 8 de gener de
1925 es va casar amb Josefina Espinós Vilanova.
A falta de més dades sobre ell,
crec que és suficient per a recordar a Toni Palomo que va ser una persona més
del segle XX del nostre poble.
Refrany: Pel febrer, Carnestoltes ve.
No ens dona més informació sobre
el delicte ni de les circumstàncies en que es produeix. Tampoc sabem res sobre
si es recuperen els objectes sagrats ni si agafen als culpables. El que si
sembla es que no serien gent del poble ja que si no roben tots els objectes de
valor no seria per respecte sinó per desconeixement de tot el que l’església atresorava.
PD: Per S.
Valentí el fred ja arriba a la fi.
Actualment quan parlem de l’oratge estem molt influenciats pels mitjans de
comunicació i, per tant, del seu vocabulari, que poc a poc anem fen-lo nostre.
La qual cosa no està mal sempre que no perdam els mots que anteriorment
utilitzàvem.
De segur que són molt més dels que jo recorde i vosaltres en coneixereu
algun més. Així distingim el que és una tronà
(Tronada): quan de repent apareixen un núvols grans, el temps es fa negre (
s’obscurix) i pega un rellamp seguit
del seu tro i escomença a ploure. Pot allargar-se i ploure molt o al contrari, acabar de
seguida. Si s’allarga es convertix en turmenta. Una altra manera de
ploure és de temporal: quan el temps
s’agarra, els núvols estan baixos, gairebé no veus paisatge i pot estar
plovent uns quant dies. En quant a la quantitat de pluja distingim entre el mull-mull
o boira pixadora, quant la pluja gairebé
s’aprecia però si no et tapes acabaves banyat. Xispejar o fer
gotetes, quan plou molt poc, i ploure
de bambolleta, quan les gotes grosses que cauen, a l’arribar a terra, amb la força alcen una ona al seu voltant. Quan
plou molt fort diem que la tiren a
cànters.
A la descarrega elèctrica que produïx un rall de llum li diem rellamp i al que sentim després es el tro. El
conjunt de rellamps, trons i pluja forta li diem tronada. El cel pot
estar cobert de núvols, aleshores està ennuvolat, si els núvols son
lleugers i deixen passar el sol de forma tènue el cel esta enteranyinat i si el núvols estan apilotats com el
cotó-en-pèl el cel esta emborregat.
Així la dita és: cel emborregat als tres dies eixut o banyat ( i no s’equivoquem
mai).
En estiu quan el sol esta en lo més alt fa un sol que bada les pedres.
En l’hivern diem que el sol no calfa.
Quan hi ha tronada pot caure granissol, quan les boletes de gel són
xicotetes. Si son grans és una pedregà (pedregada), que hi ha hagut de
grans que ho han arrasat tot el camp, fent malbé les collites( com la que va
ocórrer a Benilloba el 4 de juliol de 1913 que ho va arrasar tot: collites, arbres, sembrats...) Quan fa molt de fred poden caure bolves, i quan son grans prompte tinyen de blanc
carrers i teulades. Si les bolves són molt xicotetes diem que fa bruixonet.
Quan neva poc diem que pega una nevarçà. Quan ha nevat molt i s’ha acumulat un
bon talló de neu li diem Neva Grossa com
la que va ocórrer en el desembre de 1926.
Quan hi ha molta humitat, a l’eixida del sol,
tota la vegetació esta banyada, cada fulleta té la seua goteta d’aigua,
aleshores diem que hi ha reixiu. Quan fa fred, eixe reixiu es gela i la
vegetació apareix tota blanquinosa i a d’açò li diem rosà (rosada). Si
estem sota zero hi haurà gelà (gelada) i si la vegetació no presenta
eixa capa blanca és una gelada negra. Una gelada molt perjudicial va ser
la que va ocórrer el 9 de maig de 1910
ja que al produir-se en una data avançada va afectar als arbres i collites amb
dimensions catastròfiques.
En quant als vents distingim
molt bé el ponent ( sec i calent) del llevant que porta
pluja, la tramuntana ( fresc) del
llebeig. I segur que vosaltres coneixeu més mots relacionats amb
l’oratge.
“PEL FEBRER UN
DIA AL SOL I L’ALTRE AL BRASER”
Durant la meua infància, amb certa freqüència, emmalaltia d’angines. Un
matí en despertava amb mal de gola i amb unes dècimes de calentura. Calentura
que pujava al llarg del dia arribant al 39º o més per la vesprada. Açò em
suposava el tenir que passar alguns dies al llit, sense menjar per el mal de
gola i amb unes agonies que em feien
traure tot allò que tenia a l’estómac.
La mare de seguida cridava el metge, que
el mateix matí venia a visitar-me, visita
a la que teníem dret al pagar la iguala
mensual. D.Pedro li deien. No més entrar a casa amb la veu el reconeixia,
pujava a la habitació, demanava una cullera que em clavava a la boca per
subjectar la llengua al temps que encarava la llanterna:
- -El
Chico tiene anginas. Las tiene muy inflamadas y con manchas de pus.
De seguida agafava el talonari per fer la recepta: set injeccions de
penicil·lina. I ací començava lo millor.
En la manera d’entrar ja el coneixia, era Visantín, el practicant com tots
li dèiem, este si que feia por. Encara si ho pense sent les seues patades, ràpides i amb
fermesa, pujant l’escala. Després de la salutació, treia una caixeta de llautó
on guardava les xeringues i les agulles, la posava damunt la cómoda. Banyava un
cotó-en-pèl amb alcohol, muntava la xeringa, trencava la punta d’una botelleta
de cristall, aspirava el líquid transparent de dins, després punxava una
ampolleta plena d’una pols blanquinosa i
injectava el líquid. Aleshores sacsava l’ampolleta per a dissoldre el contingut,
tornava a punxar i aspirava el líquid d’un
color blanc lletós. Havia arribat el moment. Es dirigia a mi amb la xeringa amb
una mà i el cotó-en pél en l’altra. Jo estava preparat amb els pantalons del
pijama un poc baixats i l’anca a l’aire. I sense cap mirament: xac l’agulla
clavada. Estoicament aguantava la forta coentor que sentia mentre entrava
el fluid medicinal. L’anca restava dolorida. Amb una coentor que duraria més
d’una setmana amb l’acumulació d’injeccions. El dolor s’estenia a l’altra
anca per allò de l’alternar i que no fora
castigada sempre la mateixa.
Una setmana passava al llit amb les visites
del practicant i les vesprades de calentura. A
mesura que les injeccions anaven fent efecte la calentura, poc a poc,
anava minvat i recuperava les ganes de
menjar. Però el que recorde amb nostàlgia eren les estones que passava amb ma
mare repassant els àlbums de fotos.
Fotos velles en blanc i negre dels iaios, tios, pares, amics... quan eren joves,
als que jo no reconeixia i ella en detallava.
Tradicionalment han
hagut terres en les quals no ha coincidit
en la mateixa persona el propietari i el que la treballa, aleshores es feia un contracte
pel qual el propietari cedia les terres i el llaurador les treballava establint-se
unes condicions per a les dos parts. Ací,
en Benilloba, com també en tota la comarca, el tipus de contracte predominat
era el de parceria. Contracte de parceria que ací rebia el nom de “ a mitges” en
el qual el propietari cedia la terra per un temps determinat al mitger i la collita
o collites eren repartides a parts
iguals entre el mitger i el propietari. També havien altres contractes com eren
al terç o al quart, en que el llaurador sols rebia la tercera o quarta part de
la producció. Aquests per ací eren menys freqüents.
Anem a estudiar un contracte
d’aquest tipus per veure les característiques , deures i obligacions de
cadascuna de les parts i amb aquesta finalitat he pujat he pujat les fotos d’un
contracte de mitgeria que a continuació analitzarem:
1.
En primer lloc s’ especifica el
nom de les dos parts i les seues característiques: la propietària en aquest cas es D.F, P. viuda i veïna de
Benilloba i el mitger que es J. A. Ll. solter, llaurador i veí del mateix
poble.
2.
La data del contracte: el 7
d’abril de 1933. I la duració: 5 anys, fins a 1938.
3.
Descripció de la finca o finques
que inclou el contracte: extensió, localització i tipus de cultiu. En aquest
cas inclou dos trossos de terreny: el primer de setze fanecades, en la partida
del maset d’Ivorra, conegut com la Parà, de terra de secà, amb olivar i terra
de sembradura. El segon de cinc fanecades, situat en la partida de la Venta, de
secà, dedicat a la vinya i sembradura.
4.
Les condicions:
-El mitger portarà les terres
en el règim de “a mitges”. Els treballs per a mantenir el camp en producció i
amb bones condicions va a càrrec del mitger.
- La producció es repartirà
en dos parts iguals, una per a cadascú.
- El mitger estarà obligat a
pegar-li tres relles a l’any als bancals amb arbres i dos relles a la vinya.
-Quan hi ha que cavar un
bancal s’han de posar d’acord les dues parts i serà a mitges.
-L’adob tant de fem com de guano
anirà a mitges així com també la llavor per a sembrar.
-La contribució territorial
anirà a càrrec de la propietària.
5.
El contracte es signa davant de
dos testimonis que són D. I. G. i J. Ll. P.
Encara
que el substrat del contracte era la repartició de la collita a parts iguals, les
altres condicions establertes entre les dos parts podien variar un poc o
introduir-ne altres com per exemple la repartició de la llenya feta al netejar
els arbres o si es plantaven arbres com es repartia la despesa, etc. Aquestes
condicions depenien un poc de la major o
menor fertilitat de la terra o del nivell d’exigència del propietari.
Aquest
tipus de contracte pràcticament han desaparegut per diversos motius: l’abandonament
de l‘agricultura, cada vegada hi ha menys llauradors i més terres abandonades i
l’escassa rendibilitat que fa impensable tenir que distribuir els beneficis.
Aquest
escrit ha estat possible gràcies a Cecil Gisbert que m’ha facilitat el
document.
Inaugurem un altre any en este blog dedicat al poble de Benilloba i a la
seua gent. Amb ell vull fer arribar a la gent interessada documents i articles referents a la nostra història,
aspectes etnogràfics com son costums, festes , tradicions... informacions geogràfiques,
fotos antigues de paisatges o gent que ja no esta entre nosaltres, contes,
cançons, etc. Totes les dades fan referència al nostre poble i les vaig
arreplegant gràcies a la meua curiositat
però sobre tot a la gent que m’informa. Algunes son més interessants i altres,
al menys, són curioses. Ja són quasi 14 anys els que va funcionant el blog i 440 les entrades o post de que consta. També vos he de dir que a vegades la idea
surt fàcilment però en altres em costa,
en que en blanc i no se que posar per això tot aquell que tinga algo que
contar, foto o qualsevol altra cosa me la pot fer arribar i ací la vorem
reflexada i jo com amant de totes les noticies i curiositats del nostre poble
quedaré molt content i agraït.
Hui penge este comunicat amb que
el alcalde de Benilloba en 1973, Ricardo
Reig, convida al alcalde d’Alcoi, Jorge Silvestre, a algun dels dos actes que
considera més rellevants de les festes del poble: l’entrada i la processó, al
temps qui li envia un programa de les festes.
