EL REC NOU

 

         Les hortes d’aquest rec  estaven regades per una sèquia que en realitat era un braçal de la sèquia de l’Ombria. Construïda en 1794 o un poc abans, per ampliar la zona regada, serà motiu de conflictes entre els nous i antics regants. Però després d’un període de denuncies i acords que durarà fins al 1806 s’establiran les bases per al funcionament d’aquest rec. En un principi la sèquia naixia d’un partidor que hi havia en la partida del Tossal d’Espinós, però com a conseqüència d’una sèrie de sulsides i la construcció de l’alcavó de la Guarda en 1877 el partidor es va situar de manera definitiva a l’eixida d’aquest alcavó. La sèquia continuava fins l’horta  la Sènia  en  la partida de la Teuleria, i amb una extensió de 2 Kms regava unes 125 Fanecades.

 La sèquia regava les terres situades per davall d’ ella i fins la sèquia mare en les següents partides:

-Partida del Xoquet

-Partida de L’Escaleta

-Partida dels Quarts.

-Serreta dels Quarts o Sènia.

         Este rec disposava de l’aigua de la sèquia de l’Ombria una vegada que els regants de l’Ombria havien acabat i fins que s’ iniciara una altra tanda. Per repartir l’aigua per totes les hortes disposava de 26 filloles, ja que, en realitat era un braçal que es subdividia en filloles.

EL REG DE LA SOLANA

 

Restes de la canaleta del reg de la Solana

            El Reg de Solana el formaven les hortes que regava la sèquia de Solana. Esta escomençava en l’assut que es construïa un poc més avall d’on desaiguava el Molí Raimundo, continuava per la part dreta del riu, o part de Solana,de forma descoberta, a excepció d’algun tram soterrada per un alcavó. Subministrava d’aigua el llavador del poble, després al Molí del Noguer i acabava regant les hortes de darrere l’almàssera i Rambla de Monerris. Hi Havia una altra sèquia de Solana, anomenada com sèquia de Solana de Baix, construïda íntegrament per el propietari del Molí del Noguer, segons l’escriptura del 19 de Gener de 1844, que agafava les aigües d’un assut que es construïa un poc més avall del Barranc de Cuixot. Esta sèquia immediatament s’endinsava en un alcavó que anava fins la partida de la Canaleta on s’ajuntava a la sèquia principal de Solana. El Molí anomenat del Noguer, abans d’Herrero, tenia el dret, des de la seua construcció el 27 de Setembre de 1818, de la utilització de l’aigua de la sèquia de Solana sempre que hi hagueren excedents. Quan hi havia escassesa o sequera o bé no es feia l’assut de baix o es deixava anar l’aigua al riu per un braçal que hi havia pel costat del camí de Benifallim i així no perjudicar l’assut del Bassó.

         La sèquia se Solana podia agafar dues files d’aigua de l’assut del Molí Raimundo (40 l/s.) a més d’una tercera part de la que lliurava el Molí, que eren dues files més. En total podia portar 4 files d’aigua o siga 80 l/s. I de la sèquia de Baix podia abastir-se de 2 files més. Esta sèquia de Solana tenia un braçal que eixia de la partida de la Canaleta, travessava el barranquet de Petrosa per esta canal (que era un aqüeducte de dimensions reduïdes i del que encara se’n conserva un tram) i regava les hortes de esta partida, les del Solar, els horts d’Ivorra i Satorre i les hortes de darrere l’Abadia i darrere l’Almàssera (seguint l’actual carretera).En total la sèquia de Solana  regava unes 66 fanecades.

Llavador de Dalt

EL REG DE L'OMBRIA

 

   Pedra que feia de partidor

        El reg  de l’Ombria estava format  per la sèquia del mateix nom, també anomenada  com sèquia Mare, i per totes les hortes regades per esta sèquia

        La sèquia   arrancava  de la caseta-partidor que hi havia en el molí Raimundo, anomenat també de Gironés o Molí Carbonell( noms més antics que ja s’han perdut) i anava per la ribera esquerra del riu Penàguila, seguint el seu traçat fins les penyes del Salt. D’una longitud d’uns 4 Kms. aquesta sèquia estava excavada en la terra, a excepció d’alguns trams construïts amb maçoneria, passava per un aqüeducte de carreus, per travessar el barranc de Benifallim, de Cuixot o de la Canal, de uns sis metres d’altura i 20 de longitud, que va  ser construït l’any 1794 pels regants d’aquest reg, amb Blas Herrero Pérez com a mestre d’obres. L’aigua circulava  soterrada en alguns trams, com seria en el seu pas per l’alcavó de la partida de la Guarda, que va ser excavat en l’any 1877, i que va  substituir la sèquia que circulava externament, per la riba, però que repetides sulsides la inutilitzaren per al pas de l’aigua.

         Esta sèquia, que també proveïa d’aigua el Molí del Conte, anomenat també com molí Vell o del Pont, s’alimentava de tres files d’aigua (60 litres per segon) que venien de l’assut que hi havia uns dos cents metres més amunt del Molí Raimundo i de 6  files d’aigua (120 l/s)   que eixien del Molí, i que venien per una altra sèquia d’un assut que hi havia aigües amunt. Tota esta aigua en el partidor es dividia en tres parts: dos alimentaven a la sèquia d’Ombria i una part tornava al riu per a ser derivava en un assut per al rec de Solana. Ací en Benilloba es considerava que la fila d’aigua era una quantitat d’aigua equivalent a 20 l/s. Altres unitats de mesura d’aigua serien la cama, que equivaldria a mitja fila i el braç que seria 1/4 de fila. La sèquia de l’Ombria regava unes 324 fanecades i des del partidor que hi havia en el Xorrador  rebia el nom de sèquia del Mig.

Façana Est del Molí del Conte

 

RECORDS D'INFÀNCIA: LA CUBA

 

                 Arribat el dissabte de vesprada tocava llavar-se tot el cos. És el que hui diem dutxar-se però que aleshores consistia en llavar-se de dalt a baix dintre de la cuba. La cuba  era una safa circular de llautó,  amb dues anses,  d’uns 40 cm de fondària i un diàmetre d’uns 50cm en la corona i un poc menys en la seua base. I allí dintre em clavaven de xicotet. Quan era menudet cabia assegut, amb les cames plegades. Quan vaig  créixer, ja havia d’estar plantat.

                Prèviament la mare havia calfat aigua en un perol. L’aigua ben calenta  la abocava a la cuba, després li n’afegia de freda per a temperar-la. Em llevava la roba i a dins que anava. Amb un casso la mare em tirava l’aigua per damunt. Si cremava la temperava amb un poc més d’aigua freda. Una vegada remullat agafava la pastilla de sabó ( la Toja, Lux, Heno de Pravia eren els sabons d’aleshores) i me la passava per  tot el cos o bé ensabonava l’esponja amb la qual, després, m’ ensabonava tot el cos.

                El que hem pegava més tort era ensabonar-me el cap: el sabó t’entrava als  ulls i la coentor que provocava hem feia plorar. Una vegada ensabonat i fregat, amb el casso em rentava. Si tanque els ulls, encara sent l’aigua tíbia relliscar per el cos i caure a la cubà. Una vegada rentat sortia de la cuba i amb una tovallola em secaven i em posaven una mudà neta. Ja estava preparat per afrontar el diumenge com tocava:  net i amb la roba de  mudar. La tasca era setmanal. La resta de dies amb el llavat de mans, la rentada de la cara i la pentinada de cabells quedàvem endreçats.

                La cuba tenia un altra finalitat més lúdica, que era la de fer-la servir per refredar-se en l’estiu. D’infants, quan encara no coneixíem la piscina, omplien una cubà d’aigua i la posaven al sol. Al cap d’unes hores, quan l’aigua ja s’havia calfat un poc ens clavàvem dins i jugàvem amb ella. Passava el temps sense adonar-se’n. Fins que la mare ja veia l’aigua de un color tèrbol. Ací s’acabava, fins al s’endemà o ves tu a saber quan, perquè l’aigua no es podia malgastar i perquè valia diners. Per que als xiquets els agrada tant l’aigua?

MARCA DE PA

 

                Este objecte de petites dimensions (5X4X1.5 cms. aproximadament ) era una Marca de Pa també anomenat com Ferro per a Marcar Pa (encara que estava feta de llautó)  o Marca de Forn i servia per a marcar les inicials de la persona o de la família en el pa quan es portava a coure al forn. D’esta manera, quan ja estava cuit el forner podia identificar el pa de cada persona i així evitar qualsevol confusió.

                Esta peça de la foto ( amb les lletres en relleu i un pontet per agafar-la) va pertànyer a la meua iaia i va estar en ús fins als anys seixanta del S. XX. Este objecte era d’ús habitual per les zones rurals valencianes.

TOTSANTS

 

    Arriba el dia de Tots Sants! Un any més compliré  amb la tradició: pujar al cementeri a fer la visita als nostres morts. No es una visita que exclusivament faig en aquesta data,  solc anar alguna vegada més durant l’any. Tal vegada siga un ritual per a mi o una costum pujar al cementeri, visitar als meus i pegar una volteta per el lloc, que no se perquè sempre transcorre igual: comence per l’esquerra, després entre a la part de dins i acabe eixint per la part dreta.  Aleatòriament vaig mirant fotos, llegint noms i cognoms, dates, i vaig recordant a les persones conegudes per a mi, i a les que no he conegut intente relaciona-les amb les famílies actuals. Repase la memòria del meu poble. Mantinc en vida l’esperit d’aquestes persones. Em pare davant dels meus: pares, iaios, tios i altres familiars  i els recorde amb algun aspecte que en mi es va quedar gravat.

                 Però aquests dies al voltant de Tots Sants per a mi són especials. Des de ben xicotet sempre he acompanyat als meus pares quan anaven a  visitar als seus, a netejar les làpides, a posar-los flors. Els ajudava a portar l’escala i mentre l’aguantava ells pujaven per arreglar la làpida, la torcaven, posaven les flors, les arreglaven, encenien una llumeta en un moment en que es sentien connectats als seus sers estimats. Dedicant-los els seus temps els mostraven la seua estima. També pegàvem la volta per tot el recinte mirant la resta de tombes, saludant als  veïns i recordant als seus:

-Ah! Els teus pares estan ací! Com els recorde...

O:

- La teua germana! Érem molt amigues! Me’n recorde molt d’ella.

O:

- Que Bona persona era!  No se n’haguera tingut que anar ten prompte.

I aixina, entre uns i altres, acabàvem el recorregut.

Després el dia  de tots sants era el moment de la visita obligada, el d’assistir a missa i contemplar el cementeri en el seu dia. Cap dia lluïs tant com aquell, ple de flors, de gent, salutacions, persones que veus d’any en any...

                I tots aquest ritus que hem seguit des de ben xicotes ens han anat formant, són part de la nostra vida, han arrelat dintre nostre i fa que nosaltres hui en dia continuem amb la tradició: el dedicar una part del nostre temps per a recordar a tots aquells que d’una forma més o menys propera han passat per la nostra vida,  deixant la petjada que ens ha fet com som.

                I en guany una vegada més, amant de les tradicions com soc, pujaré al cementeri, torcaré la làpida, posaré les flors, resaré i recordaré. Acompliré amb el ritual que ens van ensenyar  i que ara amb molta complaença continue.

DESCIMALAR

 

Vella olivera

    Descimalar. Un altra bonica paraula que va deixant de sentir-se. Ara els treballadors del camp diuen podar  al fet de tallar les branques  que sobren a l’arbre. Descimalar  porta el significat de desfer-se ,llevar, tallar els cimals de l’arbre. El  cimal  es cada una de les branques principals d’un arbre. I el descimalador era la persona qualificada que arribat el moment s’encarregava de netejar l’arbre d’aquelles branques que considerava supèrflues per al bon creixement de l’arbre i per a que donara el màxim de fruits .I siguent més específics en la utilització del llenguatge podem dir que hom diferenciava entre descimalar quan es referia a arbres més grans com l’olivera o l’ametler mentre que podar  s’utilitzava més  per a arbres fruitals o la vinya. A esta tasca d’arreglar els arbres també se l’anomenava  esporgar, però avui en dia ja sols s’utilitza podar o netejar.

OLIVES EN AIGUA-SAL

 

Foto d'internet

                Hui vaig a parlar de com fèiem les olives amb aigua-sal a ma casa. Adobàvem tants tipus d’olives com classes  teníem als nostres bancals,fèiem quatre tipus d’olives i en diferents dates per a tenir-ne durant tot l’any: mançanelles, blanquetes, alfafarenques i del cuquello.

OLIVES MANÇANELLES

                Estes olives les collíem quan estaven verdes encara, més o menys pel mes d’octubre. Però havien d’estar en el seu punt perquè si estaven massa verdes paraven surenques, sense sabor. Les collíem, les netejàvem ( llevàvem les fulles) i en casa les xafàvem: d’una en una les posàvem damunt d’un banc, de fusta o de pedra i amb una pedra o taco de fustal en la mà li pegàvem un colp. Amb una mà agafàvem un grapadet i les posaven d’una en una damunt del banc i amb la pedra que sosteníem amb l’altra mà la xafàvem. L’oliva tenia que quedar oberta però no destrossada. I després les posàvem en una garrafa de vidre de les de16 litres i amb boca ampla. Quan estava plena li afegíem aigua. Aquesta aigua la canviàvem tots els dies per a que les olives anaren perden  l’amargor. Quan consideràvem que estàvem bones, a nosaltres ens agradaven  un poquet amargues, que no estigueren dolces del tot, aleshores les adobàvem.

                Dintre la garrafa, entre les olives posàvem  quatre o cinc manolls de pebrella (tot i depenent de la grandària del manoll). La pebrella és un arbust que creix a la serra amb molt bona olor i que li transmet el seu sabor a les olives. Nn Benilloba no se’n feia i la compraven d’algun mercader que en portava  a la plaça. Amb aigua sense cloro, això suposava que l’havíem de portar d’alguna font d’aigua natural (de Petrosa, de la font del Retor o del Xoquet) a la que afegíem sal ( crec que eren 750gr per a la garrafa de 16 l) i un gotet de vinagre fèiem la salmorra. Ho mesclàvem, desfèiem la sal i la salmorra, l’abocàvem a la garrafa i li afegíem aigua fins que quedara plena. Quan consideraven que ja estàvem bones, que era quan les olives ja havien pres el gust de la sal i la pebrella, començàvem a menjar-ne. A l’hora de dinar en trèiem un platet per a degustar-les mentre dinàvem. Estes olives no aguantaven molt de temps, prompte hi havia que menjar-se-les ( un parell de mesos) perquè o bé es feien blanetes  i ja no estaven igual de bones o bé es saiaven i prenien un gust que no agradava.

OLIVES BLANQUETES

                Estes olives es fèiem quan estaven encara verdes però tenien ja un color blanquinós o colorat. Açò era sobre desembre. Estes olives, com són xicotetes, les deixàvem senceres. Les posàvem en aigua per endolcir-les, llevar-los l’amargor. Si volíem que aguantaren  més temps, els canviaven menys vegades l’aigua per a que tardaren més en perdre l’amargor. Quan consideràvem oportú fèiem la mateixa salmorra, li posàvem pebrella i quan ja estaven adobades començaven a menjar-ne. Estes olives aguantaven un poc més en bones condicions, així que les preparàvem per menjar-les  a la primavera.

OLIVES ALFAFARENQUES

                Aquestes olives les solíem fer per Nadal o principis de gener, quan estaven amoratades però no madures del tot. I les fèiem tallades. A cadascuna li fèiem dos talls amb el ganivet o navalla. I després les posàvem amb aigua per llevar-los l’amargor. El sistema era el mateix: canviar l’aigua fins a que consideràvem que tenien el punt adequat per adobar. La salmorra que li fèiem tenia les mateixes característiques  i també li posàvem pebrella dintre de la garrafa. Estes olives al ser més grosses tenien més molla.

OLIVES DEL CUQUELLO

                D’estes olives soles teníem una olivera i estava dedicada tan sols a adobar-les per menjar. Estes olives eren  més xicotetes que les mançanelles. Les feiem quan estaven madures, quan ja tenien un color negre. Les posàvem senceres, sense tallar ni esclafar. Omplíem la garrafa, cada cert temps canviàvem l’aigua, però poques vegades, tan sol tres o quatre,  i no les adobàvem fins al més de maig. Arribat el moment fèiem la mateixa salmorra (sempre amb aigua sense clor) però a la garrafa li posàvem  4 o 5 manolls de timó. Aquestes se les menjàvem en els mesos d’estiu.

                La idea era fer diferents tipus d’olives i amb diferents dates per a menjar-ne al llarg de tot l’any. Jo he parlat de garrafes però es podien posar en altres recipients com eren els gerrons. Tots els recipients tenien que estar tapats per evitar que caigueren dintre qualsevol bitxo. S’entén per manoll de pebrella o de timó la quantitat que podies agafar amb una mà entre el dits polze i índex. Aquests manolls els lligàvem en un cordell per a posar-los dintre de la garrafa a fi de que les diferent branquetes no s’escamparen, ja que açò dificultava el traure les olives.

                En temps d’escassesa o de fam les olives eren un aliment més, una font d’energies.

BENILLOBA 1950

 

                En este article vaig a parlar de la Benilloba de 1950. La Benilloba de fa exactament 75 anys. Per a la qual cosa vaig a utilitzar les il·lustracions gràfiques, els anuncis, del programa de festes d’aquell any.

                L’any 1947 va ser un revulsiu per a la festa, la celebració del lll centenari del nomenament de S. Joaquim com a patró de Benilloba va suposar  importants canvis en les festes: ornaments de carrers, aparició de dues filades i celebració de moros  i cristians... I també la publicació, per primera vegada, d’ un programa de festes,  que  a partir d’ara continuarà editant-se amb regularitat anual. En estos programes de festes es publiquen diversos articles referents a la història, festes i altres aspectes del poble, però també una part important de programa esta dedicada als anuncis de les  diverses activitats econòmiques del poble. Les aportacions per esta publicitat serviran per a costejar les despeses de l’edició del programa. Las revisió actual d’ esta publicitat ens aporta una  informació important sobre l’economia del poble.

                El programa de 1950 constava de un quants articles, no molts, redactats per personalitats del poble, la programació per als dies de festa i després, tot una sèrie d’anuncis  que són il·lustratius de l’economia del poble en aquell moment. Així, mirant els diferents anuncis que apareixen en el programa de festes, i que reproduisc més avall, vorem que en eixe moment havien fàbriques de teixits,  de gèneres de punt i de fil que, encara que eren petites factories, ocupaven a una part important de la població activa i subministraven els productes als subhastadors, que eren els encarregats de la seua comercialització per tota Espanya, i que ací apareixen amb el suggestiu nom de “Textiles en Ambulancia”. També hi ha tres almàsseres per a la transformació de la producció d’olives i  per a la seua comercialització. Hi ha dos empreses de transports necessàries  per al tràfic  de mercaderies que complementarien als mitjans de transport privats de cada fàbrica i un servei de transport de persones  que complementa les línees regulars de viatgers (La Alcoyana i la línea de Dènia a Alcoi). Una fàbrica de licors i tres pensions  que constaten una certa circulació de persones relacionades amb l’activitat econòmica. A més, existeixen tota una sèrie de serveis que complementen l’activitat econòmica i subministrament de la població: fusteries, construcció, ferrer, forns, carnisseries, tendes de comestibles, granges ( una forma d’anomenar als ramats), modistes, tenda de teixits, barberia, bars i cine, agents de segurs i banca,metge. A tota esta xarxa industrial i de serveis hi ha que afegir  una  producció agrícola important basada en productes de secà com el forment, l’ametla i l’oliva i una producció d’horta que aniria enfocada cap al autoconsum.

                 Tot aquest llistat d’activitats productives i de serveis ens manifesta que Benilloba disposa un teixit d’activitat econòmica en bones condicions respecte a la feblesa i el marasme econòmic de tota la nació i resta amb bones condicions per adherir-se al desenvolupament, modernització i creixement dels anys seixanta.

                1.Fàbriques de teixits. Serien unes factories de xicotetes dimensions, podríem dir que tallers amb uns quant telers manuals, pocs operaris i amb una producció reduïda que serà comercialitzada la major part per els subhastadors del poble. Serien:

-Eduardo Boronat. C. Major 65

-Oscar Pérez. C. Salamanca 3

-Manuel Pérez. C. Major 61

-Hilario Pérez. C. S. Pedro

-Joaquín Domenech Herrero. C. S. Pedro 1

-Fernando Carbonell. Santissima Trinitat 10

-Viuda de Eugenio Doménech. C. Major 41

-José maria Espinós. C. Calvo Sotelo 6,8.

2. Fàbriques de Géneros de Punt:

-Joaquín Herrero Garcia. C.  Major 20

-Viuda de Tomàs Guillem. C. S.Joaquín 5

-Confecció Inés Gómez Biosca. C. Calvo Sotelo 13

3. Fàbriques de fil:

-José Cortés Vilanova.”El Lobo”. C. S .Antonio 10

-Joaquín Cortés.”La Gitana. Pl. Generalíssimo 15.

4.Textils en ambulància. Es referia a subhastadors:

-Enrique Olcina. C. Major 30

-Joaquín Francés Bonet. C. S. Agustí 10

-Salvador Boronat. C. Major  9

5.Almasseres:

-Pedro Puchol

-Català i Monllor. C. General Mola 11

-José Maria Mira. C. Almazara 4

6. Transports:

-Bautista Sanz “Pisa”

-Rafael Ripoll.”El Noy”. C. Sto. Tomás 6.

7. Licors:

-Ricardo Reig.

8.Fusteries:

-Joaquín Llopis. C S. Antonio 2

-José Aracil Crespo

9.Forns:

-Viuda d’Antonio Cremades. C. S. Pedro 2

-Vicente Pérez Semper. C. S. Juan 3

10. Tendes de comestibles i paqueteria:

-Viuda de Daniel Ivorra. C. Major 15

-Ultramarinos Francisco Monllor. C. S. Miguel 1

11. Carnisseries:

-Joaquín Vilanova. C. Major 26

-Joaquina Domenech Ferrandiz. C.Major 17

12. Granges:

-Juan Vilanova

-Granja Holandesa: Joaquin Ripoll (El Tendre).C. Major 10.

13. Modistes:

-Matilde Ripoll. C. Major 30

-Joaquina Colomina. C. Sta . Trinidad

-Josefina Agulló.C. Major 38

14. Tenda de teixits.

-Joaquin Doménech “El Sol de Levante”. C. Major 14

15. Bars

-Alejandro Doménech.c. Major 23

-Facundo Picó. Pl Jose Antonio 2.

-Rogelio Herrero. C. Major 6

16.Cine

-Ideal. C. S. Llorens 26

17. Ferrer

-Julio Ortiz. C. Calvo Sotelo 17

18. Pensions:

- Mercedes Cortés. “El Mosquit”. C. S. Llorens 11

-Joaquina Ripoll. “El Rosari”. C. Major 7.

-Vicente Catalá. “L’Hostalet”. C. S. José 5

19 Cotxe d’ alquiler.

-Silvestre Garcia.

20.Construcció

-Joaquin Jorcas Borrell. C.Major 55.

21.Barberia

-Bautista Casanova. C. Major 4.

22.Representant de Radios i refrigeració

-Evaristo Catalá. C. S.Jose 20

23.Metge

-Pedro Puchol. C. Major 2

24.Comerç  i Banca.

-Joaquin Boronat Cortés. C. Major 11

25. Agent de Segurs

-Mutualidad de Levante. C. S. Agustín 9

 

 

 

RECORDS D'INFÀNCIA: LA CAFETERA

 

Els matins d’hivern que ma mare em despertava:

-Enriquito,les set i mitja.

Calentet com estava al llit, costava pensar en alçar-se. Pels badalls de la finestra es podien veure les primeres clarors del dia. Amb la llum del corredor que ma mare havia deixat encesa em vestia. Ella m’esperava baix per a vigilar la cafetera que havia posat al foc, mentre ella anava a per el pa. Després de llavar-me la cara  m’arrimava al foc, que ella ja havia encès, al temps que vigilava la cafetera esperant que bullira. Jo sabia que quan alçarà el bull l’havia de parar per a que no sobreixira i esviscara el foguer. No se perquè li dèiem cafetera perquè el que en realitat fèiem era malta.

                Al poc, ella arribava amb el pa del dia i amb alguna bamba o triangle, calentets encara, acabats de fer. A mi m’agradaven més les bambes del forn de dalt que les del forn de baix. Però clar  ella ho alternava i cada dia portava el pa d’un forn.  Si era per nadal  el tassó de llet amb la malta, passada pel colador de tela, l’acompanyaven d’una magdalena d’eixes d’ametla que ella havia fet. Amb açò havíem calfat el cos i agafat les suficients energies fins al migdia. Després ma mare em pentinava, amb la ralla ben recta al costat i amb unes gotetes de llima per a que aguantara el pentinat. Poc abans de les nou agafava la cartera i com, tots els dies, eixia cap a escola.

HOMENATGE A EDUARD GARRIGÓS SOLER (20-9-25)

 

    

    El 20 de setembre de 2025 se li va fer un homenatge a Eduard Garrigós Soler . En el 85 aniversari de l’alliberació de camp de concentració de Mauthausen se li va posar una rajola commemorativa a esta víctima de l’horror nazi en la façana de la seua casa natal a Benilloba. En l’organització i execució de l’acte van participar L’Ajuntament de Benilloba, el Fòrum per a la memòria Històrica de l’Alcoià i el Comtat, familiars vinguts de Sabadell i veïns del poble. Van ser uns moments carregats de emotivitat, on es van llegir diferents escrits referents a la seua vida així  com de la memòria que els seus descendents tenien d’ell: un lluitador per la llibertat i els drets humans. Per acabar l'Ajuntament ens va oferir un vi d'honor.

PARAULES EN EXTINCIÓ: A GATAMEU

 

    Expressió que pràcticament ja no s’utilitza i que significava anar a quatre potes com els gats. Caminar descansant el pes del cos sobre les mans i genolls. Es dia quan els xiquets que no caminaven  s’arrossegaven per terra  o quan el xiquets juguen arrossegant-se per terra. Una altra expressió similar era gatejant.

El mot gatameu està format pel nom comú gat i per l’onomatopeia meu.

Exemple: Caminant a gatameu t’has esgarrat els pantalons.

POSAR-SE EN AMO

 

Afortunadament aquesta expressió quasi ha desaparegut, són pocs els que la coneixen. Tan sols aquelles persones de mes edat són les que encara ens poden dir alguna cosa. I si ja no s’utilitza és perquè ha desaparegut aquesta forma de relació laboral. “Posar-se en amo” suposava acceptar unes condicions de treball amb la major servitud possible Esta relació laboral afectava sobre tot a les dones. Una dona es “posava en amo” quan entrava a servir a una casa  a canvi de la manutenció, es a dir, a menjar i a l’allotjament. Podia fer qualsevol tasca que li manara el senyoret  sense sou, sense horari i durant tots els dies de la setmana. De vegades podien lliurar els diumenges de vesprada, per eixir a passejar.  Les seues tasques comprenien aquelles necessàries en una casa com: netejar, llavar, fer el menjar, escurar, comprar, etc. Solien ser les xiques fadrines les que ocupaven aquests llocs i que abandonaven quan es casaven, encara que hi havia qui ho feia durant tota la seua vida. De vegades eren considerades unes privilegiades per ocupar aquest lloc en un casa de possibles. També afectava a xiquets, que en 7, 8 o 9 anys es posaven en amo, i  en compte de anar a l’escola escomençaven a ajudar en un taller, en una casa de llauradors, en un hostal, fent tasques més o menys dificultoses segons la benevolència de l’amo a canvi d’un plat en la taula, fins tenir una edat en que escomençaven a treballar. Tot açò, afortunadament, hui és inconcebible, les lleis emparen als menors i protegeixen a les persones. Però tot açò existia fins fa poc, fins als anys 50 o 60 del segle passat. No fa tant per haver-ho oblidat ni tampoc com per a dir que ja no torne a passar.

LA PRIMERA COMUNIÓ

 

Enguany el dijous 19 de juny es celebrava el dia de Corpus Cristi. Un dia gran per als practicants de la religió Catòlica. Però ja des de fa uns anys la festa s’ha traslladat al diumenge següent. Així que en Benilloba es celebrarà aquest diumenge 22 de juny. Per a recordar-ho en el blog puge la foto dels comuniants de l’any 1963 (13 de juny).En aquells temps, per als xiquets, el dia de la primera comunió, era un dia molt important.  Després de molt dies de catequesis, durant uns quant anys, en que ens ensenyaven a resar, a aprendre de memòria moltes oracions, els manaments  i moltes coses mes de la religió catòlica, era el moment culminant: prendre la comunió. Era un conjunt d’emocions: prèviament havíem anat a Alcoi al fotògraf, amb el trage, a per la foto d’estudi que posaríem en un marc i presidiria, durant anys, algun lloc de la casa, estrenar el trage especial per eixe dia, les sabates de xarol, a més de tots els regals que ens feien el familiars i coneguts: l’adreç, el rellotge, el missal, el rosari, l’estoig amb la tassa, el plat i la cullera amb el gravat  “mi primera comunión”, el llibre de firmes on signaven tots els convidats, llibres, mocadors, calcetins i amb un poc de sort algun joguet. Era un dia gran. Ens sentíem els protagonistes: amb tots els companys desfilant davant la banda de música pel carrer major, en la missa davant de tots érem el centre d’atenció de tot el poble. I si no n’hi havia prou amb tot açò, un convit on es reunia tota la família al voltant teu. De vesprada la processó, on també desfilàvem en el lloc preferencial, davant del santíssim sota el pal·lis. I en acabar feien un altre convit per a persones menys pròximes: amics de la família, familiars llunyans, veïns...

                Era un dia inoblidable,  que durant molt de temps el recordàvem amb molta estima, ple d’emocions i vivències úniques que ens anaven formant com a persones.

LA FUERA DE PASQUA

 

Als cinquanta dies de la Pasqua de Resurrecció  es celebra la festa de Pentecosta o cinquagesma. La paraula  pentacosta  que prové del grec i cinquagesma del llatí  tenen el mateix significat: cinquanta dies ( de la resurrecció).També anomenada com la Pasqua Granà. En la qual l’esglèsia catòlica commemora l’arribada del Esperit Sant sobre els Apòstols.

Temps arrere era una festa destacada que, fins i tot, es celebrava diumenge i dilluns i en el nostre poble  anava acompanyada, des de que es va instituir la festa de moros i cristianes,  d’una celebració profana: La Fuera de Pasqua. En este dia cada filà, pel seu compte, organitza un dia de festa que consistia en eixir al camp, a algun mas o caseta, a passar el dia menjant i bevent acompanyats de la música pròpia de la festa.

LA PISCINA DE BAENA

 

Com ja vaig contar darrerament,  l’única alternativa per a refrescar-se en els mesos d’estiu era banyar-se en algun toll del riu, en els anys que baixava la suficient aigua per ell i ho feia possible, o el alguna bassa del terme. Però açò va canviar radicalment allà per l’any 69 o 70 del segle passat quan es va construir la primera piscina a Benilloba. Perdò no va ser la primera, perquè esta va ser la que  va construir Oscar Pérez en la Rambla Monerris. Però si que va ser la primera a la que vam tenir accés tota la morralla i també la gent major del poble.    

Efectivament, va ser Joaquinito Llorens, conegut popularment per Masero, el que va fer una piscina, no massa gran, per al seu esplai, però que amb la seua bonhomia va permetre l’accés al bany a tot el poble de Benilloba. En una horta de la seua propietat, al costat del riu, en la partida de la Palanca, es va alçar una caseta, va foradar un pou en el que va trobar la suficient aigua per abastir-se i va construir la seua piscina. Recorde perfectament les primeres vegades que ací em vaig banyar, com ho recordaran, segur estic, tots els que per primera vegada vam gaudir d’una piscina. Era un goig molt gran endinsar-se en un aigua tan clara, encara que molt fresca, gelada diria, quan estava recent bombejada del pou, el poder tirar-se de la vorera de cap, de peus, de qualsevol manera. Des del trampolí.

Ací ens vam ensenyar a nadar algunes generacions de joves. Vam passar hores i hores delectant-se amb els jocs en l’aigua: bussejàvem, ens arruixàvem, nadàvem. No ens cansàvem mai. Tan sols quan tornaves cap a cassa després de tot un matí o vesprada d’aigua te’n adonaves de la minva de forces, del cansament que t’entrava de repent. I en aquell racó que Joaquinito el va nomenar “Racoquet” vam passar moltes hores en aquells estius interminables de la nostra infantessa. Ja en els anys 80 es va bastir la piscina municipal en el calvari, tancant una etapa i inaugurant-ne una altra. Però aquells primers banys en una piscina, aquells primers cabussons, aquelles primeres braçades per damunt l’aigua  van ser unes experiències que resten en la retina, em el fons de la nostra memòria. Per cert, el nom de piscina de Baena per el que la gent l’anomenava venia del cognom de la seua dona Rosalia.

EL CARRETÓ

 

    Hui vos vull presentar aquest carretó. Poc conegut a hores d’ara, era molt habitual el seu ús en temps no massa passats. Era una giny de molta utilitat en les fabriques tèxtils i per tant molt utilitzat en Benilloba, així com en altres tipus de factories i també en comerços. Era un carro de petites dimensions fet servir per una sola persona. Tenia dos braços paral·lels per agafar-lo en les dues mans, i una plataforma acabada en una planxa de ferro amb certa curvatura per arrimar-lo a terra, introduir-lo sota l’objecte a transportar i fàcilment,  amb una mà acompanyant la càrrega i amb l’altra baixant un poc el carro, la càrrega quedava al  damunt. El carretó anava sobre dues rodes xicotetes cobertes  de goma  que li permetien circular amb facilitat i amb poc soroll. Amb el carretó es podien transportar fàcilment per dintre de la fàbrica, sacs de  bovines de fil, pans de fil i altres objectes. I per altres indrets: sacs de blat o farina, cigrons,  sucre, etc.

BENILLOBA1910

 

Esta foto ens mostra una imatge de Benilloba prou diferent a l’actual.  Esta feta des de la carretera, un poc més amunt del Xorrador. La foto es de 1910 i en ella podem veure la carretera amb el pont, tot  recentment  construït. Esta nova carretera que va d’Alcoi a Callosa d’Ensarrià per a creuar el riu Frainos ha estat elevada sobre un gran mur de pedra i sobre un pont de ferro. Per a construir aquest tram de carretera es va anul·lar l’antic camí que baixava fins al riu i el creuava per un pont de pedra, de dos arcs, de finals del s XVIII i que va desaparèixer.

En creuar el pont, a costat esquerre hi havia un molí, per on passava l’antic camí d’accés a Benilloba. Un camí en rampa ascendent que tenia dues voltes de 180º abans d’arribar a l’avinguda. I sobre este camí veiem l’antic Palau o casa senyorial. En el cantó  del qual i tapant l’accés a la plaça del Castell  hi havia la base base circular d’una antiga torre, també desapareguda. Poden diferenciar el buit deixat per la torre  en la forma de l’edifici.

 A la vora de la nova carretera  podem apreciar el que era en un principi la fabrica de licor  i  més endavant el buit on amb posterioritat s’alçaria  el que coneixerem com la casa del tio Nazarillo. També veiem bé el que era l’almàssera dels Mira. I una altra curiositat: Dalt del campanar hi havia un cobert per el que s’accedia a la Terrassa.

Per suposat, les hortes estaven totes treballades i amb els cultius en creixement, per tant podríem situar la foto al final de la primavera o principis de l’estiu.

BANYAR-SE AL RIU

 

Com un servidor ja té complits uns quants anys  pot parlar del que era banyar-se al riu, activitat  prou habitual en el mesos d’estiu d’altres temps i que  actualment esta casi desapareguda i que a més, en molts lloc esta prohibida o és poc recomanable.

Encara que no són molts els records de gestes d’aquest tipus, s’havien de donar unes quantes condicions per a que puguerem banyar-se en el riu en el mesos d’estiu com eren que baixara  un cabdal suficient d’aigua per a que estaguera neta i no hi hagueren llimacs per els tolls, que es formaren tolls amb la suficient grandària per poder banyar-se, que alguns voluntaris alçaren un assut que retinguera l’aigua, o que l’estiu fora tan calorós que llamara banyer-se en les aigües fresques del riu, si que en resten en la memòria les imatges puntuals d’aquell estiu que vam anar amb els pares, clar està, al toll del Rull a passar el mati d’un diumenge. El toll estava sota la costera de Penàguila, en el lloc on el riu havia soscavat un clot sobre un mur de pedra que sostenia un horta. El toll no era massa profund, metre o metre i mig de fondària on més, mentre que per l’altra banda la ribera davallava  amb una pendent suau de ripios de diferent grandària que ens obligava a portar sandàlies, d’aquelles de goma, per poder caminar sense maça dificultat. El cabdal era abundant, el que feia que l’aigua fora transparent, neta. Això si, sempre abans que la morralla s’endinsara en el riu, perquè aleshores, ja canviava de color,  cap un mes crema o terrós. L’arribar, llevar-se la roba, deixar-la sobre l’herba, i córrer cap a l’aigua era un llamp, sempre i quan havien passat les dues hores de digestió després de l’última menjada. Després venien els jocs, escabuçons, arruixons,les rialles amb els amics i un matí que transcorria tan ràpid que no te’n adonaves del pas del temps. I quan millor ho estaves passant, els pares, que aguaitaven des de l’ombra de la xopada, et cridaven. S’havia fet l’hora de dinar. La tornada a casa ja no era tan divertida: sota el sol de migdia, la picor de la pell seca i la sensació de no haver tingut prou.

                També recorde banyar-se una altre estiu en un toll que va fer algú construint un assut de pedres i terra en un lloc, un poc més avall, a l’altura del llavador de dalt. Este era menys profund, no arribaria als 50 cm. però suficient per a banyar-se i jugar uns xiquets que gaudien de la novetat de l’estiu. I l’any que es vam banyar en l’assut que els llauradors feien en la font del retor per a derivar l’aigua cap al llavador i el reg del bassó, també de poca fondària però la suficient per a uns nens amb ganes d’aigua i de jocs.. Poc després ja vendria els temps de la piscina, però açò serà ja per  un altre dia.

AURORA 2025

 

Encara és nit fosca,

ulls entaranyinats,

café i mistela,

la veu anem afinant.

Sonen les primeres notes,

marquen el primer compàs

alegría de tornar a cantar.

A traure al Senyor Rector.

I ens torna a convidar.

Ara café i galetes,

la misteleta no pot faltar,

ja em sent animat,

i tota la gent a cantar

i a l’aurora acompanyar.

A colp de bombo

Pom… pom, pom

a ca l’alcalde ens acostem,

ens tornen a convidar,

ja no tenim fred

i sense vergonya cantem.

Continua el passeig

Per S.Miquel i S.Joan,

S.Francés i S.Vicent

quina alegria més gran

un any més cantant.

S.Llorens, S.Pau i S.Pere

i torne a recordar el plaer

del pa acabat de fer.

Els cantem als Antonis,

a S.Agustí i S.Caietà

Ens venç la claror del dia

les cares ens veiem ja.

Som quasi els mateixos,

exceptuant algú que ja ha faltat.

Baixem al Castell i

a la Mare de Deu del Carme li cantem

Pom …pom,pom

cal recordar al darrer Sabater:

“zapatero que estas remendando

i al oir este santo rosario

apagas las luces i vas a dormir…”

Amb quina facilitat canviem el parlar

i per apropar-nos al cel parlem en castellà.

Acabem a l’esglèsia

Satisfets i pagats,

hem complit amb la memòria i tradició.

A l’any que ve Déu dirà

I ara tots a esmorzar.