Esperen els nius de fang , penjats de la volada de la teulada més alta ,ser habitats per les oronetes que retornen després de la llarga hivernada. Esperen les paraules, surant per l’aire com ones orfes d’una mar llunyana, ser pronunciades : Que pretendes desdichado...Esperen els xiquets l’avís de que les primeres fustes arriben a la plaça, per començar , una vegada més, el ritu d’engaltar les peces i reconstruir el símbol de la festa. Espera el sol en el transcórrer dels dies, i al traspuntar, busca on poder marcar l’hora... És una plaça en temps d’espera. I l’amant que mira des darrere del cristal del balcó, espera que complint la promesa , retorne la seua estimada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada