LA COMANDA DE XAVIER

             Fa ja molt de temps…Tal vegada massa per poder recordar-ho,però poc per haver-ho oblidat, quan la rancúnia havia fet niu en l’ànima de moltes persones, una grossa boira s’havia glapat als nassos del poderosos, les voluntats mes extremes creixien arreu dels camps i una pluja d’intolerància amerava la terra sembrada, encara hi havia lloc per històries quotidianes.

            En el carrer les Eres d’este poble tan prop a nosaltres i que tots coneixem vivia Batistet. Batistet encara que tenia l’edat de ser un xiquet havia de fer algunes tasques obligat com estava, per tenir tres germans, un pare que anava ocupat des de l’eixida del sol fins la seua posta i  per viure en un temps en que totes les hores del dia eren poques per complir amb les moltes coses necessàries en el que viure  diari: anava a per aigua a la font amb el botijó, dedicava una estona per anar al riu a fer llenya, amb el cabàs al coll anava a fer margall pels conills, li portava l’esmorzar al pare i ... moltes coses més.

            A la pardavall de sa casa vivia Xavier amb la seua madrastra vídua. Este treballava les terres que havia heretat de son pare i a més feia jornals  quan el buscaven. Tot era poc per dur una casa endavant i estalviar alguns diners per si un dia volia casar-se.

            Un dia Xavier, tan prompte com es va despertar, es va posar a pensar en totes les coses que tenia que fer per anar organitzant-se la jornada: havia quedat amb Pere “el de la plaça” per a cavar-li l’horta que tenia en la Volta del Pont, també havia de dur una càrrega de llenya a Alcoi que ja feia dies que li l’havien encomanada. Cavil·lejant mentre desdejunava va pensar en demanar-li al seu veí de la partdamunt si el seu xicon podia ajudar-lo.

-Toni, el teu fill Batistet duria  el meu ase amb una càrrega de llenya fins Alcoi. Jo li ajudaria a carregar i li donaria l’adreça on tindria que anar.

-Clar home, ara mateix li ho dic i de segur que està encantat de ajudar-te i a més d’anar a Alcoi!

Al moment i amb les primeres clarors del dia ja estaven els dos, Xavier i Batistet, aparellant l’ase: Xavier li va posar l’albarda, li va apretar la singla i una vegada lligada la sària entre els dos van anar carregant la llenya del muntó que hi havia dintre del corral.

Batistet va traure l’ase de casa amb la càrrega de llenya feta  i ben assegurada, lligada amb una corda per a que amb el sacsejar de camí no es perdera cap d’ascla. Es va tirar el ramal al coll i ell davant i el  ase darrere es van enfilar carrer avall  per agarrar la carretera que els duria a Alcoi i amb el sol fora, encara que no calfava, van creuar el pont amb el ritme ràpid característic d’aquests animals. Allà per el xorrador arribarien a la zona ja solejada.

-Tinc que anar al carrer S. Nicolau nº 62 i preguntar per la tia Maria. Abans creuaré el pont del viaducte ,entraré en la plaça i després giraré cap el carrer S. Nicolau i cap amunt fins trobar la casa que m’han dit  -Anava pensant en la comanda mentre caminava.

Arribant a Penelles es va creuar amb un carro que baixava cap a Benilloba al qui va desitjar bon dia. També va vore algun llaurador que trafegant pel bancal complia en les seus tasques. Saludant a uns i a altres es sentia acompanyat en el seu viatge.

Xavier amb l’aixada al cabàs, i este al coll, va baixar  fins l’horta que havia de cavar. De seguida es va posar a la feina,va obrir tall i eixatada rere eixatada avançava  poc a poc, deixant darrere la terra girada, coberta de terrosos que després esclafava.

Batistet ja havia creuat la zona abancalada, ara el camí s’endinsava per la serra on el pins i carrasques projectaven la seua ombra de forma continua, lliurant-lo del sol. Ja faltava poc per a Fontanelles, i va pensar que  pararia un moment a la font per beure. Ara era l’ase el que caminava davant mentre que ell, agafat a la cua, s’ajudava en la seua marxa per un camí que s’empinava cada vegada més.

Caminava satisfet, sentint-se major, capaç de fer esta feina: anar fins Alcoi, buscar el lloc i la persona que li havien dit, descarregar, cobrar i tornar a casa. I tot, ell sol i per ajudar al seu amic. L’ase marcava el pas, el soroll monòton de les seus potes el ritme  i Batistet escoltava el trinar d’algun pardal,que aliè al temps en que vivia, encara s’atrevia a esbrinar.

Anava per l’Ull de Moro quan va vore Alcoi des de dalt, estès als seus peus. L’animal va accelerar el pas, bé per que havia vist el seu destí, bé perquè el camí havia canviat i ara era cap avall i era aspentat per la seua mateixa càrrega.

Va travessar el pont desprès de quedar impressionat per l’imponent edifici reconvertit en hospital. Ja feia un centenar de metres que es creuava, cada vegada més, amb gent als que mirava  a la cara, com si els coneguera, per saludar-los com feia en el seu poble. Però  ací era una ullada ràpida, d’uns a altres sense poder detenir-se en ningú: persones desconegudes que es movien a diferent ritme i direcció però amb un ordre intern lògic, particular, individual, impossible de determinar. El carrer es va empinar a l’encarar la costera cap a la plaça i ell i l’animal varen relaxar el seu pas com si de repent haguera aparegut la cansera després de recórrer el 11 Kilòmetres que separaven el poble de la ciutat. Va girar cap a l’esquerra una vegada dintre de la plaça per endinsar-se en el carrer S.Nicolau. Ja estava al carrer que buscava ara calia fixar-se en els nombres de les cases que apareixia dalt de cada porta.

Al trobar la casa que buscava va tocar a la porta i després d’uns minuts va eixir una dona major:

-          Que volies?

-          Bon dia! Es vosté Maria?...Vinc de part de Xavier de Benilloba a dur-li una carrega de llenya. On vol que la descarregue.

-          Bon dia! Ja feia dies que l’esperava. Em ve molt bé perquè ja no tenia llenya i la necessitava. Però a Xavier li ha passat algo?

-          No,esta bé, però tenia molta feina i m’ha enviat a mi.

-          Descarrega-la ací a la porta. I...Podries ajudar-me a entrar-la a casa? Tu ets de Benilloba? De qui?Jo vivia a Benilloba,en el carrer Sta. Ana però per les obligacions del meu home se’n vàrem vindre a viure ací.

I mentre xerrava Batistet anava fent  la seua feina.

Xavier continuava amb la seua tasca, després de tres hores ja es veia el tall avançat. L’horta no era gran i si anava així a l’hora de dinar estaria tota cavada,encara que començava a sentir-se el braços cansats i l’esquena adolorida. Per tal d’estirar-se es va plantar mirant cap el cel i aleshores va sentir una remor de fons, llunyana encara, però que el van posar en alerta. No podia ser! Una altra vegada! L’expressió de la cara va anar canviant-li a mesura que s’imaginava el pitjor. No s’ho va pensar dues vegades, va soltar l’aixada a terra i va  eixir de l’horta de presa,va agafar  la vora de la sèquia que el duia fins el camí i allargant el pas va pujar fins la carretera, enfilant-se en direcció cap Alcoi. Havien passat uns minuts i el soroll havia pujat un poc, en la seua intensitat. Sense deixar de caminar va mirar cap a llevant d’ on semblava que venia la remor, però no va veure res encara.

Continuava el camí accelerant el pas, cada vegada més, mentre pensava on estaria Batistet: hauria arribat ja? Estaria en Alcoi encara?Havia passat la creu quan es va tornar a girar a mirar cap al cel i va veure, per primera vegada, la silueta dels avions retallada sobre un cel blau de llevant, avançant lentament,carregats com anaven de por i destrucció.

Xavier anava cada vegada més apresa,sense adonar-se’n de com accelerava el seu ritme,com creixia el seu esforç, pensant com anava en Batistet i amb l’esperança d’arribar abans que aquelles aus de destrucció.

Va passar pel Mas de Barratxina ja corrent,amb la mirada cap al davant fixa on posava els peus,assegurant cada  passa  en un camí irregular,on les pedres i clots s’alternaven per no deixar un lloc suficient on recolzar-los. Pensant en avançar en un camí que es feia llarg, massa llarg, etern. I quan este camí  experimentava una lleugera pujada, allà per Penelles, va oïr la primera explosió, havia esclatat l’ infern. Esta va ser seguida d’altres i moltes més, a vegades superposades, i a vegades continues a intervals irregulars,sense cap ordre.

-Que  seria de Batistet? Estaria amagat? No. Estaria corrent,esglaiat,sense saber on anar,perdut -Pensava Xavier- Déu Meu,com li s’havia ocorregut la idea d’enviar-lo a Alcoi? El pitjor li passava pel cap.

El cor li bategava fort. Les gotes de suor li relliscaven per una cara que ja havia pres el color vermell. No hi havia prou aire en la serra pels pulmons de Xavier. Però ell no se n’adonava absort com estava en els seus pensaments i la mirada fixa en les pedres d’un camí en el que semblava que no avançava al temps que es tornava a empinar. La carretera s’endinsava per les vessants de la Serreta però la seua carrera no minvava, al contrari les fortes detonacions l’impulsaven cap al davant.

Després va vindre un tram de descens que li va permetre recuperar la respiració abans d’encarar una més forta pujada. Xavier pensava que no arribaria a temps. S’imaginava a Batistet perdut per Alcoi, entre gent desconeguda,corrent entre els enderrocs,  desorientat. Tornava a escoltar explosions que retronaven dintre del clot on estava situat un Alcoi tot rodejat de muntanyes. El ressò d’una era interromput per un altra de nova. Quan va arribar dalt del rebolcat  va veure una boira espessa de fum grisenc que ho tapava tot i un olor  fort de sofre cremat li va penetrar pel nas i la boca, dificultant la respiració fatigosa després de la llarga carrera. Sense parar va traure el mocador de la butxaca es va tapar la boca i se’l va lligar darrere el tos. Anava apropant-se a Alcoi i escoltava els avions i els veia desaparèixer entre el fum per soltar de dintre seu tota la destrucció possible.

Allà per l’Ull del Moro, després d’una volta cap a l’esquerra,de sobte, dintre de la cuneta de la carretera i sota unes boges que creixien al marge,va veure el seu ase,al que va conèixer de seguida, ajupit  a terra amb les orelles baixades cap arrere,com no volen escoltar el que passava ben prop,amagant-se d’una realitat que el tenia esglaiat. Al arrimar-se a ell  va vore el costat de Batistet que se n’eixia, amagat com estava,  sota la panxa de l’ase, la saria  i el marge. Tan sols un braç arraulit contra el cos es podia entreveure.

            -Batistet? Estàs ahí?  

I ell va traure el cap entre la saria i la panxa, conforme va poder es va       arrossegar per eixir  i abraçant-se a Xavier va esclatat a plorar.

-Que alegria tinc de vore’t -va encertar a dir.

També l’ase es va alçar,va eixir d’ allí com si ja haguera passat tot el perill. Tots tres agafaren el camí de tornada cap al poble, amb pas ràpid però sense córrer, pel costat del marge, arrecerats de les explosions  que   continuaven escoltant-se.

Al poc de temps deixaren d’oir-les  i les aus del terror s’allunyaren pel llevant,d’ on havien vingut. Batistet es  va soltar a contar, amb paraules que l’eixien a glopades, pugnant per ser pronunciades alhora,com, després de la feina feta i cobrada, al deixar darrere Alcoi havia escoltat el soroll dels avions i, amb el presagi de que  res bo  anava a ocórrer, ell i l’ase van alleujar  el pas . Amb la primera explosió  els va entrar por, més bé pànic i es van tirar a terra, restant allí ajupits. No sabien el temps que havia passat.

               Tot el demés ja el sabem. I ells dos,tots contents, continuaren el camí cap a casa  allà en Benilloba,  a seguir en el viure  dia a dia d’ aquells negres anys de la nostra memòria.                                                                                                                                                                                                                                                                                                                              

A Gabielet, mon tio (Xavier) i Enrique, mon pare (Batistet) els veritables protagonistes d’esta història.