Per la celebració del quatre-cents aniversari de la Carta Pobla vaig escriure un romanç sobre el nostre poble. El dia de hui, primer de l’any, en que tots estem plens de bons propòsits crec que devem reflexionar un poc sobre el nostre passat, qui hem segut  i on estem. I amb els peus ferms a terra hem d’encarar  el futur.

            

ROMANÇ DE BENILLOBA

Fa temps ja, en el Regne de València

hi havia un poble: Benilloba era anomenat.

Estava a la muntanya, entre tossals i barrancs

mirant al migjorn, per un riu rodejat.

Els moriscos habitaven aquell lloc,

camps i hortes treballaven,

el seu senyor, Comte d’Aranda, veien poc

a la seua vivien, reien i resaven.

El Rei Felip III no estimava esta gent,

aconsellat pels servidors i la cort,

els digué que tenien que anar-se’n

amb pocs bens i molta pena.

En Octubre eixiren de casa

cap Alacant per embarcar-se.

Benilloba va restar abandonada

sense gent ni menuts que li donaren vida,

el senyor Comte ve fer una crida:

la Carta Pobla. Poc a poc va ser repoblada

per nova gent, que volia veure’s millorada.

Amb el pas del temps acudí més gent,

conreaven camps,encetaven tradicions, construïen cases,

el poble, cada vegada més, anava creixent,

ballaven, feien festa a les places.

Quatre-cents anys després volem recordar la història,

recuperar els fets dels nostres avantpassats,

que Benilloba tinga en la memòria:

 els fills del nostre poble ací han nascut,

crescut, treballat, sofert,viscut i estimat.

Al final dels seus dies

sota els nostres peus soterrats.

Es el nostre deure, en un present dur,

obrir ulls, portes, fer poble,

creure en nosaltres i el futur.