dissabte, 23 de desembre del 2017
dissabte, 16 de desembre del 2017
L'ESPART
Fa poc vaig visitar el museu etnogràfic d’Adzaneta. Este poble tradicionalment ha tingut molta gent dedicada al treball del espart i encara hui hi ha qui s’hi dedica. Allí vaig poder veure els diferents objectes que es feien amb un espart que es duia de fora: cabassos, saria, anganells, espardenyes, etc. Abans, l’espart fet a manolls, s’amerava i es picava per a poder treballar millor amb ell. En Benilloba no hi ha hagut una industria exclusiva de l’espart però si que hi ha hagut gent que feia cordeta o llata per a fer diferents objectes com espardenyes o cabassos. A més s’han utilitzat tot este tipus d’objectes fets amb espart per a diferents activitats quotidianes en la vida tradicional. Per la qual cosa crec que paga la pena recordar-les
 |
| BOS per animal i CABÀS |
 |
| ANGANELLS per portar els canters damunt l'animal |
 |
| SITIET, LLATA I CORDA(de dos tipus) |
 |
| AVENTADOR |
 |
| ESPARDENYES |
 |
| TAGZIM |
 |
| ESPORTÍ damunt d'una SARIA plegada |
 |
| BARÇA |
 |
| FALÇ, AGULLES I PUNXONS per treballar l'espart |
 |
| VARES de medir l'espart |
 |
| MACETES de picar espart |
 |
| Este objecte (no se el nom) era per collir l'espart. |
dissabte, 2 de desembre del 2017
HILARIO PEREZ. FCA. DE MANTAS
dissabte, 18 de novembre del 2017
LLAVAR A MÀ
Creia que el llavar a mà era una tasca
ja oblidada,i que afortunadament
( sobre tot per a les dones perquè eren elles les que la exercien)havia passat
a ser un record de la historia com
moltes altres a conseqüència dels
avanços tècnics i la millora en la qualitat de vida que s’ha produït en els
darrers cinquanta anys. I quina ha estat la meua sorpresa quan no massa lluny,
en el llavador de barri de Fraga de Cocentaina em vaig trobar a una dona, en un matí dels més
gelats d’enguany, acabant de fer la seua bugada. Amb la les peces de roba
llavada retorçudes de haver-les
escorregut a un costat, les de per llavar a un altre, la cuba amb aigua i sabó on
n’hi havien arremullant-se i la
dona en treia una i es posava a fregar-la entre les dues mans per a després
tirar-la escampada per damunt l’aigua del llavador,traure-la damunt la pedra i continuar fregant-la amb les dues mans sobre ella, amb uns
moviments automàtics de repetir-los milers de vegades. Una imatge quasi oblidada que va provocar que
instantàneament traguera el mòbil per fotografiar-la.
Tot
açò m’ha portat a recordar quan en Benilloba també es llavava a mà. Hi havia
dos llavadors: El llavador de dalt, que encara existeix, fora de tota
funcionalitat i el Llavador de Baix que estava en la font del retor, a la
ribera dreta del riu, i ja desaparegut.
El llavador de Dalt estava
alimentat per l’aigua del la sèquia de Solana. Esta sèquia naixia en l’assud
que es construïa en el “ Molí Raimundo”,i que arreplegava l’aigua del riu i
d’una part de la que eixia del Molí. La sèquia circulava per la part de Solana
regant les hortes, travessava el terrer de la costera de Penàguila per un
alcavó, travessava el barranquet de Petrosa i després de regar les hortes de la
Polaina i el Llavador passava pel llavador on renovava contínuament
l’aigua i seguia per la sèquia per
continuar regant les hortes fins la Rambla De Monerris. Encara que la gent del
poble podia anar a qualsevol dels dos llavadors, a este solia anar la que vivia a la part més alta del poble i en la
seua proximitat.
El llavador de Baix estava en el
paratge de la Font del Retor, però a l’altra ribera del riu i situat en el
mateix llit del riu, la qual cosa feia que les diferents riuades l’arrastraren i
colgaren obligant a descolgar-lo o construir un de nou.
S’alimentava de l’aigua que s’arreplegava en l’assud que es feia en el riu un
centenar de metres mes amunt ( anomenat el Bassó) i derivava l’aigua a una sèquia que la conduïa fins al llavador. D’ací
continuava per regar les hortes del anomenat reg del Bassó. L’últim llavador va
ser arrossegat per una creixcuda del riu en els anys huitanta del segle passat
i degut ja a la seua poca utilització no va ser ja reconstruït. Este llavador era utilitzat per la gent que
vivia a la part baixa del poble.
Estos llavadors eren utilitzats per tota le
gent del poble i van funcionar plenament fins els anys cinquanta del segle
passat. Per esta data es va instal·lar
l’aigua corrent per tot el poble i ja totes les cases van començar a tenir
aigua. Aleshores al temps que l’aixeta
d’aigua corrent darrere la porta també s’hi col·locaren un llavador on les
dones de casa podien llavar la roba. Poc a poc anaren abandonant el costum
d’anar al llavador,però encara va tardar-hi
més de trenta anys en abandonar-se totalment.
divendres, 10 de novembre del 2017
RECORDANT: EMPRESA "JOSÉ Mª ESPINÓS"
També forma part
de la nostra historia del segle XX l’empresa “J.Maria Espinós Doménech”
dedicada a la fabricació de mantes. El seu propietari va continuar amb la producció
del taller del seu sogre. Al qual crec que li deien Manuel Bonet. J. Maria la
va modernitzar i amb l’expansió de la subhasta
i ampliació de mercats que va suposar el dessarrollisme dels any 60 de segle
passat va ser ampliada i va tenir la
seua època d’esplendor. Situada en la plaça del Castell ocupava les
dependències de l’antic palau dels comtes
de Revillagigedo el qual va ser adquirit pel primer empresari. La factoria va
funcionar fins la segona meitat dels anys setanta quan no va poder superar la
crisis econòmica i monetària que va afectar amb gran virulència a la totalitat de la economia espanyola. Estes etiquetes corresponen a la marca” Cupido” amb la qual
comercialitzava les seues mantes
Cortesia: M.Carmen Reig
dissabte, 4 de novembre del 2017
LA IAIA PEPA
Crec que el únic
record que tinc d’ella és del dia que ens va deixar, la resta han estat construïts
a base de fotografies i el poc que m’han contat. Que, per exemple, era de l’Olleria,
on va nàixer, créixer i casar. Ací , a
Benilloba, va venir al voltant de 1930 quan ja tenia quatre fills i després que
el seu home( Toni Morrió Egea) passarà llargues temporades per estos trets on
havia aconseguit trobar un espai per a desenvolupar el seu ofici: draper. Toni anava pels masos i
pels pobles dels voltants canviant els seus productes, que prèviament
havia adquirit a L’Olleria, com eren tots aquells relacionats en l’escurada i
la cuina, per aquells que li oferien els masovers i habitants d’estos indrets
com : pells de conill, pells de corder, draps vells , espardenyes destrossades...i
que ell després venia per a la seua reutilització en les papereres de
Cocentaina.Com va vorer la possibilitat de que establint-se ací, en Benilloba,
podia desenvolupar la seua activitat és va dur a la família. Primer van llogar una casa al cadamunt del carrer
major, després ja en van comprar una amb el nº 15 del carrer S. Josep on van
viure fins que tots els fills es van casar. Ací també, en Benilloba , van tenir
el seu darrer fill i van soterrar al quart d’ells quan encara era jovenet a conseqüència d’una ràpida
infermetat que aleshores no tenien cura. La iaia, Josefa Grau,Pepa com tothom
la coneixia, també va exercir el seu ofici que s’havia dut del seu poble, el d’embogar.
En Benilloba no havia aleshores ningú que
sabera reparar els seients de les cadires amb la boga que es recollia al
riu i s’assecava al sol. Ella va ser l’embogadora del poble i d’altres llocs de
la contornada i el va transmetre a la
seua filla que va continuar exercint-lo mentre cadires d’este tipus van restar.
En esta foto, feta en el cantó del C.Major amb el C. San Joaquim amb la font
que hi havia enfonsada en la paret de
casa Miguel Casanova, apareix l’iaia Pepa quan ja era una dona major, vídua, mirant-se
satisfeta al seu net.
dissabte, 28 d’octubre del 2017
RECORDANT: LOTERIA
Enguany La Filà
Moros del Castell celebrava el seu 70 aniversari. El que en 1947 va començar
com una ofrena dels veins de la plaça del Castell per celebrar el tercer aniversari del nomenament de S.
Joaquim com a patró de Benilloba junt a la filà La Palmera de Cristians, nascuda amb el mateix motiu però en el carrer
S. Miquel, vaN ser l’origen de la nostra
festa de Moros i Cristians. Aprofitant este esdeveniment hui vull obsequiar-los estes dos participacions de loteria que com a mínim són una interessant
curiositat: una de la loteria de Nadal de1958 i l’altra de la loteria de “el Niño”
de 1959, les dues del mateix Nadal.
dissabte, 21 d’octubre del 2017
LA MESURA DEL TEMPS
En la
civilització actual encara que no disposem de temps tots tenim rellotge i sinó
rellotge si que un accés immediat a l’hora. En qualsevol moment sabem en quina
hora exacta es trobem: si estàs al carrer en la façana d’enfront pots vore l’hora, si no tens rellotge al canyell pots mirar-la en el mòbil,
si estàs en el despatx la tens en l’ordinador , si mires la tele al temps que
veus un programa observes com passen els
segons, al capçal del llit, si surts al camp al GPS. En cap moment deixem de
saber en quin segon de quin minut de quina hora es trobem. Però si mirem unes dècades cap arrere comprovarem que era tot al contrari: no
disposaven de rellotge i en canvi tenien tot el temps del món. Aleshores el
temps el mesuraven d’un altra manera i
el dia es dividia en parts de diferent duració i difícil delimitació entre
elles:
- DE
NIT: era quan no hi havia llum del dia.
- ENTRE
DUES CLARORETES: era el moment en que començava amanèixer però hi havia poca
claror.
- AL
ROMPRE EL DIA: no sé exactament el moment a que fa referència però supose que
era el instant d’amanèixer abans de sortir el sol.
- A L’EIXIDA DEL SOL: aquest si que era un moment
exacte.
- EN
JORN: Té un significat més ampli, quan és prompte.
- DE
BON MATÍ: El mot ho diu tot. Seria prompte però després de la sortida del sol.
- MATINET:
després del Bon Matí
- MATÍ:
seria l’espai de temps entre després de l’eixida del sol i el migdia.
- MIGDIA: seria el temps al voltant del zenit del sol.
- A PLE
MIGDIA: després del migdia, quan més calfa el sol.
- VESPRADA:
aniria fins a la caiguda del sol.
- A
POSTES DE SOL: el moment de pondre’s el sol.
- A
POQUETA NIT: el sol post i ja va minvant la claror.
- ENTRE
DUES CLARORETES: quasi sense claror del
dia.
- A
MITJA NIT: És el moment del canvi de dia.
D’esta
manera hem dividit el dia en parts i no hem utilitzat cap número, no calia més
precisió per a mesurar un temps que transcorria de diferent manera. De segur
que el lector coneix algun altre mot per a nombrar alguna d’estes parts del
dia.
dissabte, 14 d’octubre del 2017
RECORDANT : EMPRESA E.BORONAT
Recordeu este
logotip? Era l’etiqueta que acompanyava
les mantes i camilles que eixien d’una empresa emblemàtica per a la història
del nostre poble: la d' Eduardo Boronat. Esta empresa va donar feina a moltíssims benillobers entre els anys quaranta i els huitanta
del S.XX i va repartir els seus productes arreu de tota Espanya així com a
molts països de l’estranger.
Foto:M.Carmen Reig
dissabte, 30 de setembre del 2017
BUSQUEM!
Sabrieu dir-me que és açò? i on ho podem trobar?
SOLUCIÓ:
El buit de l'escala
del campanar acaba en la part de baix amb esta escletxa formada per
tres travessers de fusta. A l'accedir a l'entrada del campanar de
seguida la veiem. Els tres travessers de fusta deixen entre ells
quatre espais buits que eren per on passaven les cordes de les quatre
campanes. Cada corda de campanar tenia la seua escletxa. Açò era de
gran utilitat per al campaner i el sagristà quan el toc de les
campanes era manual perquè, en primer lloc,impedia que les quatre
cordes de les campanes s'enredraren entre elles i després, al saber
per el lloc que ocupava quina corda corresponia a cada campana,
permitia poder tocar els tocs de forma correcta.En els anya 80 del
segle passat el toc de campanes es va motoritzar aleshores este
enginy va perdre la seua utilitat.
dissabte, 23 de setembre del 2017
NOVA FOTO DEL SALT
Noteu alguna diferencia entre les dues fotos? Fins ara sols
coneixíem una foto del moment de la inauguració de la central hidroelèctrica en
l’antic molí fariner del Salt en 1902 que seria la FOTO A i de la que hi ha unes quantes copies originals per el
poble. Doncs bé ara podem presumir d’una altra foto: la FOTO B. Que fins ara
era desconeguda. Gràcies a la col·laboració d’Ana Company que en va
proporcionar una foto de la original que ella té. Esta Foto B, fins ara inèdita,
sembla feta el mateix dia però un poc anterior en el temps i amb una
perspectiva diferent, en ella hi ha menys persones i el clero no hi apareix,
per això pense que es anterior. Seria com un assaig del fotògraf
abans de que estiguen totes les persones que s’esperaven. També sembla
que la càmera està col·locada un poc més endavant i cap a l’esquerra per la
qual cosa permet veure l’eixida de la cacau amb l’aigua que surt des d’ací.
De qualsevol forma sempre és interessant
el descobriment d’una nova foto sobre el mateix tema i paisatge.
dissabte, 16 de setembre del 2017
Presentació "PEGUEM UNA DANSAETA" 19-8-17
Bona vesprada.
Vull donar les gràcies a la Sra. Alcaldessa pel seu
recolzament i per acompanyar-me, a Paco
per la seua col·laboració I per estar hui ací, a la colla Malpasset per
amenitzar-nos la presentació. I a tots
vosaltres per acompanyar-nos esta vesprada.
M’ENCANTA! Estar ací amb tots vosaltres reunits parlant
de coses del nostre poble.
Que vos puc contar de les danses
que vosaltres no sapieu? Però si que puc fer que ho recordeu, que refresqueu la
vostra memòria per a que la mantingueu viva. I este es l’objectiu principal del
llibre que hui vos presente.
El
llibre és un repàs per la historia de les nostres danses: la portada és una
foto dels dolçainers amb uns balladors allà pel 1910. Una de les primeres fotos
de les nostres danses que per la seua bellesa
mereix la portada. I a la contraportada a he posat una foto dels majorals
d’enguany, del 2017. I entre les dues fotos tota la informació que he pogut
recollir sobre les danses: els orígens, l’evolució, característiques de la
festa, dolçainers, la música , ell ball...
El
primer que hem de destacar és la singularitat de les nostres
danses. Els danses s’han ballat en tots els pobles,en tots el pobles es ballava
quan arribaven les festes, però açò ha anat canviant i actualment s’ha quedat reduït , i no en tots
els pobles, a un grup de danses, que assagen i ballen en el seu poble o en
altres, en determinades ocasions o festes. Açò es la dansa com espectacle.
Ballen molt bé , han recuperat balls perduts i té en seu valor en el treball de
conservació i recuperació de balls. Són pocs els pobles on les danses les
ballen la gent del poble i d’una forma espontània. I ací estem nosaltres:
qualsevol pot ballar sense vestimenta especial ni cap coneixement
extraordinari. I en menys llocs encara
es fa durant quatre dies i es tic segur que en cap durant 6 hores, des de les 6
de la vesprada fins la 1 de la matinada o més encara. I ací radica la nostra
singularitat, la nostra excepcionalitat. La veritat és que no tenim massa tipus
de balls, ni la gent balla tant bé com abans però eixe el preu pagat per
conservar les danses fins el moment actual. I encara gaudim ballant i esperem que arribe setembre
per pujar a la plaça a pegar una dansaeta. Però també ho fem en la festa de
qualsevol carrer, o en qualsevol reunió festiva i si no tenim música les
cantem.
El
llibre consta de tres parts. En la
primera part parlem:
-ELS ORÍGENS. Les danses són una tradició de la que no hi
ha res escrit. El que sabem s’ha transmès de forma oral. En el primer
document en que es parla de les danses
és el programa de festes del II centenari del nostre patró S.Joaquín en 1847.En
este programa després de descriure dia per dia la festa que es fa, al final
diu:” todos los dias se bailaran las danzas como es de costumbre”. O siga que
ja feia temps que es ballaven. Però no sabem quant. Però el que si que és un
fet constatable és que les danses sempre s’han ballat en els dies al voltant de
la festa del 8 de setembre, que és la festa de la Nativitat de la Mare de Déu, patrona de la
nostra Parròquia. Les festes a S. Joaquin quan este ja és el patró també s’han celebrat
al voltant d’este dia i açò ens fa pensar que la celebració de la
N. Dela Mare de Déu és més antiga. I de quan vindria? És
en 1535 quan la antiga mesquita passa a ser església i es posa sota l’advocació
de la Nativitat de la Mare
de Déu, però en estos moments la gran
majoria de població que habita al poble
son moriscos. Després vindria l’expulsió i seria després amb la repoblació quan
els nouvinguts van establint-se i van
creant-se arrels quan començaria el
culte a la Nativitat
de la Mare de Déu
i a celebrar esta festa. I esta festa es convertiria en un refent comú i un
element de cohesió de tota una gent que procedia de diferents llocs i anava
arrelant al poble. I la gent ho
celebraria com és celebren totes les
festes : a més dels actes religiosos amb música i dansa. I ací podríem pensar
que està l’origen de les nostres danses. Les danses, com una expressió de la
festa, com un element de diversió. Però la festa evoluciona amb el temps i les
festes a S. Joaquin acaben separant-se de les de setembre i passen a
celebrar-se en Agost i les danses passen a celebrar-se com la festa dels
fadrins i la dansa ja es element central de la festa, ja es la festa de les
danses en advocació a la N. DeLa Mare de Déu. Els fadrins són
els que l’organitzen i els principals
protagonistes de la festa. En els any 50 del S.XX passen a ser un grup dels
quintos els encarregats d’organitzar la festa i així ha arribat fins ara , en
que a més, ja no són sols els xics, sinó a que també son les xiques que compleixen
els 18 anys.
També
parle de com és el FINANÇAMENT de la
festa: amb la creuà, que és l’aportació de tots els fadrins del poble que no
ixen de cap de dansa, les rifes i sortejos... Mai ha hagut aportació de cap organisme o institució
oficial.
Un
element fonamental de les danses són els DOLÇAINERS:
un dolçainer i un tabaleter. Estos, tradicionalment han segut forasters. En
Benilloba ha hagut alguna persona que ha tocat la dolçaina eventualment, però
tocar les danses normalment han segut forasters, i molt a sovint han segut de
Callosa. De Callosa han segut els Boronat, un que li deien l’Agüelet i pense
que seria un tal Batiste Camila. Sembla que també va vindre el Tio Benito,
sogre de Vicent Boronat. Ací voldria fer una puntualització: diferenciar entre
un músic de la dolçaina i un dolçainer.
Hui, hi ha molts músics que toquen la dolçaina, cosa admirable, però toquen
arropats i acollits dintre d’una colla.
I açò es molt diferent al dolçainer d’abans, solitari, ell ho feia tot, no
podia fallar en cap moment, si para no hi ha música, i tocava durant hores. Era
un artesà de la música, una persona que a més del seu ofici, en determinades èpoques
de l’any anava a tocar per les festes de poble en poble amb la seua música, a
fer la festa, fins i tot era capaç de
fer les seues dolçaines. I tocava
la seua música o la que li cantaven, sense papers i amb molta oïda.
Així
eren els dolçainers que venien a amenitzar les nostres danses. I va ser en 1955
quan un fill de Benilloba, gran amant de la música,Ricardo Llopis, va escriure
en paper per primera vegada la música
que es tocava en les nostres danses, i és la que ara es conserva i la que
interpreta quan ha vingut un dolçainer nou.
També parle del ball i de LA
INDUMENTÀRIA. Ací vull dir que no hi ha cap tratge típic.
La gent per a eixir com a cap de dansa es posava la roba de mudar, la més nova
que tenia. Tan sols hi ha una peça que és més típica i és el mantó de Manila.
Estos mantons començarien a utilitzar-se en el S. XIX que és quan es posen de
moda, i venen de la Xina
a través Manila que era colonia espanyola, d’ací el nom. I que era un
complement molt car i sols estaria a la mà dels privilegiats, però poc a poc va
anar popularitzant-se. Fins i tot la teja es un element introduït al S. XX.
Però estos elements ja formen part de la indumentària habitual.
Hui en
dia podem dir que esta festa esta en crisi, crisi que s’arrastra des dels any
60 del segle passat. Entre les causes de la crisi estan:
-l’auge de la festa de Moros i Cristians. Una festa més
adaptada a la forma de divertir-se actual.
- la proximitat en el temps de les dues festes.
- la festa del les danses, que durava 8 dies es difícil d’adaptar al sistema de treball
actual.
- el descens de població de Benilloba, cada vegada hi ha
menys joves i fadrins, que són els que ballen.
Hui en
dia podem dir que esta festa esta en crisi, crisi que s’arrastra des dels any
60 del segle passat. Entre les causes de la crisi estan:
-l’auge de la festa de Moros i Cristians. Una festa més
adaptada a la forma de divertir-se actual.
- la proximitat en el temps de les dues festes.
- la festa del les danses, que durava 8 dies. es difícil d’adaptar al sistema de treball
actual.
- el descens de població de Benilloba, cada vegada hi ha
menys joves i fadrins, que són els que ballen.
La segona part del llibre és una
entrevista a Paco Bessó. Dolçainer que fa 30 anys que ve a tocar a les nostres
danses i segurament serà el dolçainer que més anys a tocat. I per tant ens
interessa la seua opinió i la seua visió de les nostres danses.
La tercera part
és un àlbum de fotos, que arreplega al voltant de 300 fotos
relacionades amb les danses. I van des de finals del S. XIX fins a
l’actualitat. Estan agrupades per blocs cronològics: fins 1920, del 21 al 40,
41-50... Però dins de cada bloc no hi ha un ordre cronològic, perquè impossible
situar-les en l’any concret. Ací està arreplegada tota una història gràfica de
Benilloba de les danses i de la gent de Benilloba de més de 100 anys. Apareix
en elles moltíssima gent i he procurat que quant més n’ixqueren millor, perquè
tots som protagonistes d’estes danses. Lógicament faltara algú, i demane
disculpes per adelantat. En cada foto procure posar els noms dels
protagonistes, però ha segut impossible arribar a reconèixer a tots. Per tant
és un àlbum interactiu: tots podem intentar
reconèixer a gent, i fins i tot reconeirxer-se a un mateix en fotos que no
havia vist mai, com em va passar a mi, i intercanviar la informació.
Moltes gràcies per la seua presencia i espere que
gaudisquen molt en el llibre.
dimarts, 18 de juliol del 2017
PEGUEM UNA DANSAETA? BENILLOBA I LES SEUES DANSES
Després d'un any de gestació (entrevistes,arreplegada de material, consulta de fons, dubtes, viatges, selecció, redacció, correcció...) hui ha arribat al món:" PEGUEM UNA DANSAETA? BENILLOBA I LES SEUES DANSES" Espere que vos agrade.
A més de conèixer un poc més les nostres dances, podem jugar a buscar-se o a reconèixer a les persones que apareixen per les mes de 300 fotos del llibre.
Per obtenir-lo haurem d'esperar un poc a la seua presentació que serà el 19 d'Agost.
A més de conèixer un poc més les nostres dances, podem jugar a buscar-se o a reconèixer a les persones que apareixen per les mes de 300 fotos del llibre.
Per obtenir-lo haurem d'esperar un poc a la seua presentació que serà el 19 d'Agost.
dilluns, 19 de juny del 2017
dilluns, 12 de juny del 2017
PEGUEM UNA DANSAETA?
Ja està a la impremta. Dintre de poc podreu gaudir del llibre sobre les danses de Benilloba: la festa, orígens, música,ball, majorals, dolçainers... I a més, els ultims més de cent anys il·lustrats amb més de 300 fotos.
divendres, 2 de juny del 2017
BUSQUEM!
Sabrieu localitzar esta foto? I que és el que veiem?
Esta foto és
propietat de Consuelito Climent. I efectivament és el Molí de l Noguer. En ella
veiem el Molí a l’esquerra i el noguer a la dreta en un moment d’una
impressionant riuada. Estaven totes les hortes negades per el riu entre el Molí
I la font del Retor que estaria a fons, no es veu el llavador de Baix que
segurament l’arrastraria la riuada. La foto, crec que serà dels anys seixanta perquè
encara és en blanc I negre. Per estos anys el Molí encara estava habitat per diverses
famílies, les ultimes en habitar-lo. En la planta superior, a peu de carretera
vivia Consuelo Biosca, ja molt major que era la propietària de molí. Iaia de
Cosuelito I tiaaguela meua. Baix hi havia un piset que s’accedia pel camí que
baixava de la carretera a la font del Rector, en ell vivia Angel Serrano I Carmen
Seoane, amb tres fills: Angel, Ramiro I Severino. En un pis inferior vivia un altre
matrimoni jove, que recorde sols el malnom d’ell :” cacahuet”. I després més
avall en el que era el moli: Serrano (no se si Manolo o Juan) I la dona
Rosario, pares de Manolo Serrano I Rosario.
dissabte, 13 de maig del 2017
SANCARRONS A BENILLOBA, NANOS A COCENTAINA.
En un
barri de Cocentaina, el Raval, el dimecres a meitat quaresma celebren la festa
del Nanos. La festa consisteix en plantar uns ninots a les façanes de les
cases, en les places, en els cantons... amb cartells que critiquen diverses
situacions del poble que no agraden als veïns, com per eixemple: que la gent
embrute els carrers o que no els netegen, que hi hagen barreres arquitectòniques,
l’actuació d’algun polític,etc. Sempre referint a temes concrets del poble. El
ninots són figures que imiten a les persones i fets
amb roba vella,amb una estructura interior de cartró,canya o altra cosa rígida
i que s’ompli amb draps vells. La cara es fa amb amb calces a la que li se
pinten els ulls i la boca, les mans amb guants i els peus amb unes sabates velles.
Esta festa que és una tradició que ve de molt antic sempre s’ha pensat que era
exclusiva de Cocentaina. Ara sembla que no és així, pot ser que en altres
pobles del Comtat també és fera este tipus de crítica social i després
desapareguera esta pràctica. I concretament en Benilloba he trobat, amb un testimoni,
indicis que apunten en aquesta direcció.
Fa poc temps Olimpia Reig em va comentar que li havia sentit comentar a sa mare
( Carmen) que en Benilloba també s’havien plantat estes figures, que ella no ho
havia conegut però que ho havia sentit contar als seus pares i açò ja ens remunta
al S. XIX. Però si amb tan sols este
testimoni no hi ha prou per fer esta
afirmació, esta dona ens aporta una dita
que és més concloent, i que jo per Cocentaina no he sentit mai, que diu així: “
A meitat quaresma sancarrons al carrer”
I que són el sancarrons? Segons el Diccionari de F.Ferrer i Pastor un
sancarró es un espantaocells. I un espantaocells és una figura humana feta
precisament amb una canya, com estructura, a la que es vist amb roba vella,
molt similar al que diuen nano en Cocentaina i que serveix per espantar,
atemorir, als pardals i que es mengen les collites a l’igual que els sancarrons i els nanos
també serveixen per alertar i en certa manera atemorir a algú.
dilluns, 1 de maig del 2017
BENILLOBA I LES DANSES
Després de mesos de treball encara resta molt
per fer, però també hi ha molt
adelantat: entrevistes, documents,escaneig de fotos... I amb tot açò anem aproximant-nos a la tasca que s’havien
proposat: fer una publicació sobre les nostres danses. En ella vull, per un
costat, arreplegar tota la informació que siga possible sobre les danses i per un altre, un testimoni gràfic que l’il·lustre.
Ja vaig demanar, fa un temps, la col·laboració de la gent i afortunadament ha
segut molts els que ho han fet, però
vull tornar-la a sol·licitar-la perquè de segur que quant més informació tingam
més ric serà el resultat i perquè una vegada
el treball fet, no m’agradaria que restara res interessant per conèixer. Si
algú té fotos, algun detall que vullga que es conega, alguna anècdota... sols
té que posar-se en contacte amb mi. El meu correu és: enriquemorrio@hotmail.com i el meu tno: 618358599.
Moltes Gràcies.
diumenge, 9 d’abril del 2017
LA CLASSE DE D.DANIEL
Daniel Iborra també conegut com Daniel de la Botigueta ( per la botiga que va tenir la seua familia i després ell amb la seua dona) va ser mestre de moltes generacions de joves (xics perquè a les hores els xics i les xique anaven separats) i director de l'escola de Benilloba durant molts anys. Som molts els que li hem d'agraïr el saber llegir i escriure i fer les nostres primeres operacions en un temps en que anar a l'escola no era d'un interés primordiar sino més bé un tràmit que haviem de passar mentre esperavem arribar a poder treballar. Encara resta en la memòria de molts benillobers,que van assistir a les seues classes, com un bagatge important en el record de la seua joventut.
Esta foto serà aproximadament de 1968
dissabte, 1 d’abril del 2017
El cólera en el año 1855: el peor brote epidémico que padeció Benilloba
El cólera, enfermedad muy contagiosa originaria de
la India, se caracteriza por vómitos y diarreas acuosas de gran volumen que
llevan rápidamente a la muerte por deshidratación. Se contrae al consumir
alimentos o beber agua contaminados por la materia fecal de una persona
infectada. Esto ocurre con mayor frecuencia durante los meses cálidos en países
que carezcan de abastecimiento apropiado de agua y eliminación adecuada de
aguas residuales.
La enfermedad apareció en España en el año 1833 y se
propagó rápidamente por toda la península en los años siguientes. En 1855 ya
era conocida por toda la zona del Comtat. En Benilloba en 1854 acabó
con 13 personas. El brote epidémico de 1855 no fue el primero, pero
si el peor por su número elevado de victimas en tan poco tiempo.
Aparece el primer caso de cólera
en Benilloba el miércoles 8 de agosto de 1855, cuando, Teresa Villanova
Bernabeu, una benillobera de 43 años, fallece « con síntomas de cólera morbo según certificación del médico ».
El médico, aparentemente, aun no estaba totalmente convencido de su
diagnóstico.
Y no fue hasta el día siguiente
cuando se dio a conocer oficialmente la epidemia: un alpargatero de Cocentaina
de 36 años, Vicente Carbonell Miralles, murió « de cólera morbo evidente ». Las reacciones de pánico que esto
suscitó entre la población no se hizo esperar: Benilloba se aisló de los
pueblos vecinos. Este joven fue la única víctima que no era vecina del pueblo.
En apenas 56 días, es decir en
menos de dos meses, la enfermedad, llamada por entonces “cólera morbo asiático” mata en Benilloba a 95 personas
(7 veces más que en el año anterior), mayoritariamente hombres (64%) y
adultos (71%). La más joven de las víctimas, Antonio Vicente Mullor Ortíz,
muerto el 7 de septiembre de 1855, tenía 6 meses y la más anciana, Pascual
García, el suegro de Don Onofre Martínez, uno de los cirujanos del pueblo,
fallecido el 28 del mismo mes, con 82 años.
Al principio, los entierros se
hacían al día siguiente del fallecimiento. Debido tan a la gran cantidad de
muertos y al hecho que en aquellos tiempos todo se tenía que hacer a mano, es
muy probable que se mantuvieran fosas en el cementerio a la espera de nuevos
cuerpos para taparlas cuando quedaban llenas. La situación empeoró en los
primeros días del mes de septiembre con la muerte de uno de los dos
enterradores (hubo unos muertos que tuvieron que esperar 5 días antes de poder
ser enterrados). Sin embargo, las familias enlutadas parecen estar bastante
resignadas (no se notan escenas de pánico en lo que he podido leer); nuestros
antepasados sabían muy bien que no podían escaparse; no pienso que lo
viviríamos así hoy en día…
A pesar de todo, el Rector de
Benilloba, Don Isidoro Alberola, seguirá cumpliendo su deber pastoral
acompañando a las familias enlutadas. Pero es un hombre y su cansancio físico
se nota en la redacción de las partidas de defunción en los libros
parroquiales, cada vez menos ordenada, deja espacios vacíos para completarlos
cuando tenga más tiempo, incluso repite
la partida de defunción la misma
persona en fechas diferentes, una en
septiembre otra en octubre. Hay que decir que el trabajo es excesivo, i el
domingo 2 de septiembre llegana fallecer hasta 10 personas en un mismo día.
En las partidas de defunción,
firmaban además del cura, Filomeno Puig, joven acólito y Joaquín Garrigos,
sacristán, quienes asustados se encierran en sus casas, dejando esta
responsabilidad a los dos enterradores: Joaquín Colomina, sereno del pueblo y Joaquín
Ripoll Borrell, viudo y labrador de 67 años que acabará su tarea contrayendo la
enfermedad durante el brote epidémico y morirá 5 días después, el 7 de
septiembre de 1855, y será enterrado por su compañero de labor...
En aquellos días van a morir tanto
ricos como pobres, labradores como jornaleros, artesanos como obreros, médicos
como maestros de escuela. Entre otros desaparecen: Joaquín Lledó Martínez, uno
de los molineros de Benilloba; la mujer de Joaquín Monerris, barbero sangrador;
la de Joaquín Martínez, uno de los cirujanos del pueblo; los dos maestros de
escuela, Don Pedro Picó Catalá y Doña Teresa Tortosa Beltrán junto con su
marido, el papelero José Berenguer; Francisco Ripoll, albañil; el hijo del
médico del pueblo, Don Pascual García; las mujeres de los dos horneros del
pueblo, Francisca María García Jover y Vicenta Garrigos; la viuda del
carpintero o la hacendada, Doña María Giner Llandís, natural de Játiva, vecina
de Benilloba. El ultimo en morir es Don Ginés Mira Monerris, secretario del Ayuntamiento,
el 2 de octubre de 1855 a los 48 años, por el cual se organiza un entierro
general “aunque sin haber llevado el
cadáver a la iglesia por obedecimiento a una repetida intimación del Alcalde de
una Real Orden”.
Por las mismas razones, los riesgos
de contaminación, impiden otorgar testamento ante un escribano. Las victimas no
tienen otro remedio que hacerlo en casa ante testigos, principalmente sus
familiares o ante el párroco en el momento de confesarse. Este testamento
preveía lo que se pagaría por los
derechos funerales y la clase de entierro elegido – Mariana Compañy, de 34
años, pide así “que se vestise su cuerpo cadáver del abito de
Santa Ana” -. Los pobres no pagan, son enterrados “Amor Dei”. Unos feligreses se niegan a pagar los derechos funerales
de los suyos, pretextando que no son tan acomodados como lo dice el párroco…
La bisabuela de mi abuelo fue
una de las 95 víctimas mencionadas y el recuerdo del brote epidémico del cólera
del año 1855 ha quedado vivo en la memoria familiar. Hace unos años, enseñé a
mis hijas la Fuente del Progreso y lo que representaba para los ancianos del
pueblo, ¿quién sabe lo que guardarán en memoria?
Olivier
Sanz Sauzet
Nimes.Francia.
Revista de Festes 2016
Entierro
de un labrador en Benilloba
(grabado del artista alcoyano Francisco Laporta Valor, 1877)
diumenge, 19 de març del 2017
BUSQUEM!
Sabem la utilitat d'este objecte? encara podem veure'n algun, sabeu on?
Efectivament, com diuen els comentaris esta anella com altres que encara hi ha pel poble servien per lligar els animals de treball: matxos, mules,ases. Normalment estaven en les façanes de les cases i a una altura aproximada a la del cap de les persones. En esta anella es passava el ramal de l'animal al sortir de corral o a l'arribar del camp i es lligava, però de manera que no restara tens, a fi de que l'animal puguera menejar-se però no escapar-se quan se l'aparellava o desaparellava, o per carragar-lo o descarregar-lo. També quan l'amo tenia que desplaçar-se per fer qualsevol cosa.
Efectivament, com diuen els comentaris esta anella com altres que encara hi ha pel poble servien per lligar els animals de treball: matxos, mules,ases. Normalment estaven en les façanes de les cases i a una altura aproximada a la del cap de les persones. En esta anella es passava el ramal de l'animal al sortir de corral o a l'arribar del camp i es lligava, però de manera que no restara tens, a fi de que l'animal puguera menejar-se però no escapar-se quan se l'aparellava o desaparellava, o per carragar-lo o descarregar-lo. També quan l'amo tenia que desplaçar-se per fer qualsevol cosa.
dissabte, 4 de març del 2017
L'ABEURADOR
Subscriure's a:
Missatges (Atom)