L’altre dia vaig
pegar un passeig pel riu. Feia molt de temps que no ho feia. De la carretera
vaig baixar pel llavador de dalt cap al riu. I quina sorpresa més gran. Em vaig
endinsar per un túnel de vegetació, una senda oberta entre
brosses,xops,esbarzers... que avançava paral·lela al riu. Més bé un suposat
riu, perquè entre la poca aigua que baixava, que es perdia entre la vegetació
en uns trams i sota les pedres en altres, sols en contats racons la sentíem córrer.
La verdor m’ envoltava i els raigs de
sol que aconseguien travessar el espès fullatge es clavaven a terra. On està el
llit del riu de cudols i de grava? on estan els tolls? On les hortes? Hem
tornat al riu més salvatge. Les xopades ja no es tallen, les sargues són
descomunals i les plantes enfiladisses tot ho cobreixen. I així seguint el camí
obert com un alcavó arribe fins la canal del Barranc de cuixot rescatada d’entre brosses. Vos convide a que seguiu este passeig,
obriu els ulls al ventall mes ampli de
verds, atengueu tota la sèrie d’olors, escolteu la variada gamma de sorolla que
trenquen el silenci...
Algunas tardes cuando el sol comenzaba a retirarse, cogíamos la merienda y por el"bebedor de animales" bajábamos por la senda repleta de moras camino de río,el sonido de su caudal era música para nosotras, dos niñas de 8 y 7 años. Inolvidable Benilloba.
ResponEliminaEl records de la infantessa sempre tenen un sabor especial.El sabor a un temps passat en el que tot s'evaluava des de la inocència. Però torna a repetir el passeig segur que no et defraudarà.
ResponElimina