Arriba el dia de Tots Sants! Un any més
compliré amb la tradició: pujar al
cementeri a fer la visita als nostres morts. No es una visita que exclusivament
faig en aquesta data, solc anar alguna
vegada més durant l’any. Tal vegada siga un ritual per a mi o una costum pujar
al cementeri, visitar als meus i pegar una volteta per el lloc, que no se
perquè sempre transcorre igual: comence per l’esquerra, després entre a la part
de dins i acabe eixint per la part dreta. Aleatòriament vaig mirant fotos, llegint noms
i cognoms, dates, i vaig recordant a les persones conegudes per a mi, i a les
que no he conegut intente relaciona-les amb les famílies actuals. Repase la
memòria del meu poble. Mantinc en vida l’esperit d’aquestes persones. Em pare
davant dels meus: pares, iaios, tios i altres familiars i els recorde amb algun aspecte que en mi es
va quedar gravat.
Però aquests dies al voltant de Tots Sants per
a mi són especials. Des de ben xicotet sempre he acompanyat als meus pares quan
anaven a visitar als seus, a netejar les
làpides, a posar-los flors. Els ajudava a portar l’escala i mentre l’aguantava
ells pujaven per arreglar la làpida, la torcaven, posaven les flors, les
arreglaven, encenien una llumeta en un moment en que es sentien connectats als
seus sers estimats. Dedicant-los els seus temps els mostraven la seua estima.
També pegàvem la volta per tot el recinte mirant la resta de tombes, saludant
als veïns i recordant als seus:
-Ah! Els teus pares estan ací! Com els
recorde...
O:
- La teua germana! Érem molt amigues! Me’n
recorde molt d’ella.
O:
- Que Bona persona era! No se n’haguera tingut que anar ten prompte.
I aixina, entre uns i altres, acabàvem el
recorregut.
Després el dia
de tots sants era el moment de la visita obligada, el d’assistir a missa
i contemplar el cementeri en el seu dia. Cap dia lluïs tant com aquell, ple de
flors, de gent, salutacions, persones que veus d’any en any...
I
tots aquest ritus que hem seguit des de ben xicotes ens han anat formant, són
part de la nostra vida, han arrelat dintre nostre i fa que nosaltres hui en dia
continuem amb la tradició: el dedicar una part del nostre temps per a recordar
a tots aquells que d’una forma més o menys propera han passat per la nostra
vida, deixant la petjada que ens ha fet
com som.
I
en guany una vegada més, amant de les tradicions com soc, pujaré al cementeri,
torcaré la làpida, posaré les flors, resaré i recordaré. Acompliré amb el
ritual que ens van ensenyar i que ara
amb molta complaença continue.
