Llavador de dalt

Llavador - foto montaje

Des de el primer esglaó  ja s’ escomençava  a sentir el soroll de  l’aigua al caure per la cascada que feia al rebassar el paretó que tancava el safareig.  El xafardeig de les dones ho animava:

-          Vos heu enterat que …    esta altra vegada embarassada

-          Dons, ja en té tres, i el últim encara no ha fet l’any.

-          No sé  com podran viure…

L’aigua , amb el sabó que duia , al caure  feia  una escuma que s’ amuntegava atrapada entre les herbes que creixien a l’ inici de la sèquia. El mentider continuava bullint.

-          Ha tingut unes paraules amb la veïna.

-          Tan amigues que eren?

-          Dons, ja veus.

Mentre les mans roges de fregar continuaven fent relliscar un puny contra l’altre  i el  filet de sabó s’esmunyia per la pedra llisa fins  caure  a l’aigua i continuar  surant lentament.

Al fons, un poc apartada , cobert el cap amb un vel negre,una dona callada llança am força el  llençol per rentar-lo, després l’ arreplega i escorre enroscant-lo amb la força d’unes mans adobades per la feina i el fred  . L’educació rebuda no li permet parlar, tampoc els ànims l’acompanyen .

                Un dia va arreplegar la roba neta i la va posar dintre del cossi , el va agafar per les anses i amb la destresa de haver-ho fet moltes vegades, el va posar damunt del cap i lentament , però amb molta seguretat ,va eixir i pujar per ultima vegada els esglaons, sen se mirar cap arrere. Una porta es va tancar, ja no hi va baixar mai ningú més. Els temps havien canviat. La sèquia va deixar de dur aigua. Poc a poc va restar abandonat. Ja ningú li feia cas. I després a vingut  tot el demés. Arrimeu-se i  voreu com resta part de la nostra història. Escolteu  i sentireu  la nostra memòria. Mirem-se i  vorem la estima que ens tenim.