LÀPIDA MUSULMANA

 

                    En el Llibre  “El musulmans al Comtat” editat per el centre d’Estudis Contestats apareix una referencia  a un tros de làpida  musulmana trobada a Benilloba. Concretament diu: En la dècada dels 50 del segle XX, formant part del mur d’una casa de Benilloba , es va trobar esta peça d’ arenisca rodena, les medides de la qual són 14 cms d’altura, per 18-19 d’amplària i un grossor entre 7.8 i 9. Des d’aleshores i fins que va arribar al Centre d’Estudis Contestans va servir com a partidor d’olives. Presenta el següent text:

Part superior:

1 en el nom de Déu, el Clement, el Misericordiós

2(Dios) beneïsca a (el nostre) senyor i profeta Mahoma

3 el noble, a la seua família i companys

4 i els salve

Front:

5 ¡Tu, que estàs junt a

6 esta tomba!¡ plora per qui ha estat tirat a una tomba!

7 L’amo d’esta tom (ba)

8 és Sulayman bn Sa’d

9 Sulayman.( Beneísca) deu a

10 (nostre) senyor el noble Mahoma.

                En les seues 10 línies d’escriptura, 4 en la cara superior i 6 en la frontal, mostra un tipus d’escriptura cursiva, modelada amb incisió, amb diferents grafemes que porten els punts diacrítics. El text de la cara frontal consisteix en un poema de prosa rimada de caràcter funerari, coincident en alguns temes amb exemplars almerienses del segle XII, com deixa veure C. Barceló, que situa la lauda, per paral·lels  de diferent tipus, entre els anys 620 i 660 de la hègira (1223-1262). El personatge soterrat sota la làpida li deien Sulayman bn Sa’D (bn) Sulayman.

    Font:"Els musulmans al Comtat". Centre d'estudis Contestans.2009

LA FOTO DE L'ESCOLA

 

            No recorde el moment d’esta foto, però la inscripció al dors apunta al curs 1962-63. Este curs seria el meu primer any a l’escola, a costura com deien aleshores, a la classe dels cagons. Els cagons eren els mes xicotes que assistien a l’escola. Tampoc recorde qui era la mestra, perquè segur que era mestra la que s’encarregava dels cagons. Ni el lloc on anàvem, ni els companys que tenia. Quin desastre més gran que s’obliden aquells moments tan meravellosos: el primers amics, els primers jocs al pati, les primeres cançons, quaderns, llapisseres i gomes d’esborrar. Com seria el primer dia d’escola? Ploraria? Qui seria el meu company de banc? Tot perdut en el fons de la memòria, tot esborrat amb el pas del temps. Tan sols la foto, que ha passat els anys guardada en la caixa de les fotos que de tant en tant obríem per a repassar-les.

                Per aquell tems era costum que ens visitara  a l’escola un fotògraf per a d’u en u seure’ns  en l’escenari que havia muntat per retratar-nos. Un negoci per a ell i un detall del mestre per als nostres pares amb el pagament corresponent. No cal dir que als pares els devia caure la bava veient al seu fill tan bonic, assegut a la taula, amb llapis en mà com si haguera detingut la seua escriptura en el quadern en el mateix moment de fer la foto. Acompanyat  de l’Enciclopedia Álvarez ( llibre bàsic en aquells anys), el telèfon i amb un baby impol·lut  elegit per a l’ocasió. Tot era perfecte. No coneixíem altra cosa.

MIRACLES DE SANT JOAQUIM

 

Imatge del Nou S.Joaquim. 1941
Arxiu: Toni Reig

Record de l'autor a la madrina de la imatge

    Hui vos vull contar les dues versions del nomenament de S. Joaquim com a patró de Benilloba. Les dues son similars però presenten una diferencia fonamental: una es més miraculosa que l’altra.

     En el programa de festes de 1747 en que es celebra el primer centenari del nomenament de Sant Joaquim com a patró de Benilloba,  Ginés Mira ens relata com van succeir els fets. Resulta que per l’estiu de 1647 la pesta estava molt estesa per tot el Regne de València i fins i tot havia arribat a Cocentaina. Els veïns de Benilloba estaven capficats, alarmats  per la proximitat de la pesta, pensant que en qualsevol moment entraria en el poble degut a l’estreta relació i comerç amb els pobles veïns. Pensant que no tenien un sant patró que els protegirà i intercedirà per ells van decidir nomenar un. Per a la qual cosa es van reunir a l’església els veïns i cadascú que va voler va escriure el nom del sant de la seua preferència  en un paperet i el va introduir dintre d’un barret. Diu que van haver mes de cinquanta paperetes  amb noms de diferents sants. I que va ser Marcos Blanes, llaurador, el qui va posar el nom de S. Joaquim. Un xiquet de  set anys va ser el triat per traure una papereta  i l’encarregat  va llegir en veu alta el nom de Sant Joaquim. Al veure tots que no era un sant molt conegut i al que no tenien devoció van decidir repetir l’acte, introduint el paperet, i per segona vegada va tornar a sortir el mateix nom. Van decidir repetir l’extracció i remenar bé abans de fer-ho per tercera vegada que com tots sabem va tornar a sortir el mateix nom. Davant  d’un succés tan extraordinari van decidir que seria Sant Joaquim el patró de Benilloba i que efectivament va lliurar al poble de la infesta de la pesta.

                Però encara alguns majors del poble conten una versió un poc diferent dels succés. El motiu per el que els veïns decideixen nomenar un patró es el mateix així com el lloc on es reuneixen i el sistema de insaculació. Per resulta que a l’hora d’introduir les paperetes amb el nom d’un sant diuen que va entrar a l’església una persona major, amb barba i descalç que portava un anell en el dit polze del peu. Però van ser pocs els que es van fixar amb ell. Este home desconegut va posar també una papereta en el barret.  Després va seguir tot el que sabem: les tres extraccions perquè no estaven d’acord en el resultat. I quan ja es va decidir que seria Sant Joaquim el patró de Benilloba algú va nomenar al vell desconegut que havia vist posar la papereta. D’immediat van començar a buscar-lo entre la gent però ja ningú el va trobar. Si, quan per festes, baixen a Sant Joaquím de la seua fornícula, observeu els seus peus podeu veure l’anell que porta en el dit.

                Així m’ho ha contat Isabel Colomina.

FOTO ANTIGA DE DANSES

 

Fota Arxiu: Família Mira Ramón

                Sempre havia sentit parlar de que en temps passats a més de fer tota una setmana de danses, cada dia es feien 3 dansaes: una pel matí, una per la vesprada i una per la nit. La dansada de matí es va perdre, van deixar de fer-la, no se sap quan exactament  i el motiu que es deia era que les xiques no volien ballar de matí perquè pensaven que per el matí la dansa lluïa menys i totes volien eixir de vesprada i de nit ( supose que el cap de dansa estaria format per persones diferents de mati i de vesprada).

                La foto que pose possiblement siga l’ únic testimoni gràfic de una dansada pel matí. La foto està feta en la Plaça de l’Omet, lloc on tradicionalment s’han ballat les danses i per orientar- se diré que la façana del fons es l’actual casa abadia. Com podeu observar, en la foto  hi ha  una línia en diagonal que separa la zona d’ombra de la  zona que està assolejada.  A l’ombra esta la major part de la gent i també el cap de dansa, que sembla que esta format per 6 parelles. Mentre que al sol hi ha menys gens. En setembre el sol encara es fort. Tenint en compte l’orientació de la plaça d’oest a est, l’instant de la foto estaria entre les 11 i les dotze del matí, o siga el sol estaria quasi en el seu zenit i projecta l’ombra de les cases a tota esta banda de la plaça. Per  tant podem concloure que hi ha un cap de dansa ballant  pel matí, rodejat de tot un grup de persones que han acudit a la festa però que en aquest moment  estant tots pendents de la càmera.

                 També podem observar que en aquests temps encara no es posava cap tarima o cadafals per al dolçainer i aquest es col·locava a un costat, arrimat a la paret. Ací no s’aprecia molt bé però sembla que esta a la part esquerra sota els xiquets que estat agafats a les reixes d’un balcó.

                De la foto interessa observar els vestits de les persones: les xiquetes porten totes unes bates similars, les dones amb les faldes llargues, els xiquets amb pantalons, camisa i gorra, alguns en blusa, els homens amb capell o gorra i molts amb blusa mentre que els ballador van amb trage i corbata.  La foto la podríem datar a principis del segle XX.