BON NADAL

             

        Amb esta vista del poble des de dalt del Morro de la Serrella vos desitge " que mai us falte un somni pel que lluitar, un projecte per realitzar, alguna cosa per aprendre, un lloc on anar i algú a qui estimar"

CARRER SANT JAUME

 

        Endinsar-se per dintre teu és  viatjar al passat .Contemplar-te pura poesia. Estret, angost, íntim, curt, exigu, ondulant, sinuós, modest com la gent que l’habita. Atzucac que mirant al migdia restes solejat, protegit del vent humit de llevant i del gelat de tramuntana! Avui, il·luminat amb el colorit de les façanes i cobert de la nova estora cal posar la mirada en cada casa, balcó, finestra. Vestit amb noves portes, obert a noves gents. On estaran la gent que hi vivia? on els xiquets que escridassaven? on el mots esvaïts? Fonda el Rosari, ca tio Angel, ca tio Ruat...  On esta el forat de la façana per a que feren niu els teuladins? Els nous propietaris l’han llevat, ignorant la seua presencia, desconeixedors dels seus cants, absents de la seua companyia, orfes del seu veïnat.

L' ESMORZAR DEL SOLDAT

      

               

                Això era i no era en un temps ja passat, quan al corral corrien les gallines i la palla es guardava al porxi com de que menjar per al ramat, que va passar el que ara vos vaig a contar. En aquell temps quan els joves complien el vint anys entraven en quintes, això volia dir que entraven en un període militar, que prompte serien cridats a files  i anirien a un  quartell, prop o llunyà de sa casa, on els tocara en sort, a complir amb el servei militar que durava dos anys. I com a tots, un dia li va tocar a Vicent Grau, el nostre protagonista, anar a un lloc que no coneixia, ell  amb prou feines havia sortit del poble, on parlaven d’altra manera que  un poc entenia però escassament sabia parlar, on va arribar després de moltes hores de tren i  un vaixell per travessar el Mar. Melilla es deia el lloc i ell el coneixia de sentir parlar a altres veïns seus que abans que ell també allí havien estat.

                 Un dia, després de la diana i d’haver desdejunat van formar al pati tota la companyia per encomanar-los les diferent tasques. El capità al passar per davant de Vicent es va aturar i mirant-lo es va dirigir a ell.

             -Soldado Grau. Un paso al frente- I Vicent  va pegar un pas endavant- Voy a darle un           parte que usted debe entregar al Coronel a la dirección que yo le daré.

                El capità li va donar un sobre amb l’adreça que Vicent va agafar  i es va guardar a la butxaca de la xaqueta . Amb el fusell al muscle i al pas militar va marxar per la ciutat cap l’adreça que li havien donat. Ja portava caminant una estona quan va començar a notar unes rampellades de maldeventre. Ell va continuar sense fer massa cas però a mesura que avançava  el maldeventre anava a més, però ell continuava com si res no passara. Seguia caminat i l’ assumpte es complicava, no podia més. Necessitava fer de ventre i no veia cap lloc  per alleugerar el seu cos. De sobte va passar per davant d’una casa amb la porta oberta i cap a dins es va ficar. Ja no podia més. Al fons de l’entrada el corredor girava cap a l’esquerra on començava una escala per pujar als diferents pisos. I allí sota l’escala  que estava més fosquet va deixar el fusell arrimat a la paret, es va soltar el cinturó,es va baixar els pantalons  i aponar-se i soltar el cos va anar tot al temps.

                En el mateix moment baixava un veí per l’escala que al veure el fet va reaccionar amb rapidesa i agarrant el fusell va encanonar a Vicent:

-No le da vergüenza! Que ha hecho usted? Ya está  usted limpiándolo... O mejor cómase lo que acaba de dejar i así aprenderá i no lo volverá a hacer! Això li dia mentre l’acaronava amb el fusell.

-Perdone, però es que no me podia aguantar.

- Cállese... i empiece a comer.

 Vicent va vore que aquell home no anava en bromes i va començar a pensar en fer el que ell li deia.

-Venga... que pierdo la paciencia.

                Vicent després de pujar-se els pantalons es va agenollar i baixant el cap, sense pensar ni mirar va començar la tasca que li encomanaven. Amb la llengua fora, el nas tapat i el ulls tancats anava assaborint allò que feia poc, amb tanta gana, havia soltat.

                Ja en portava quasi la meitat quan el veí  ja s’havia relaxat i un poc penedit li va soltar:

-Ya has comido bastante. Supongo que has aprendido la lección. Toma tu fusil i sigue tu camino.

Aleshores Vicent agarrant el fusell i dirigint-se cap a l’home, el va acaronar i li va dir:

-Ahora le toca a usted, empiece a comer lo que queda.

-No se atreverá.

-No? Agáchese i empiece- i  li va arrimar la punta  del fusell al costat- Venga.

                L’home veient que la cosa anava en serio no va vore altra que ajupir-se i continuar la tasca inacabada.

                Vicent quan ja no restava res es va acomiadar i va continuar el seu camí per complir l’ordre que li havien donat.

                L’home  va restar enfadat, pensant en la venjança. I no li se va ocórrer altra cosa que anar al quartell militar a presentar les seues queixes a les autoritats. Així és com es va presentar per la vesprada al quartell i va contar el que li havia passat al capità. Este indignat pel que havia fet un dels seus subordinats li va dir:

-Usted sería capaz de reconocerlo entre todos los soldados.

                Amb la resposta afirmativa del home el capità va ordenar al corneta que tocara a formació. Aleshores tot el soldats del quartell sortiren al pati on van formar. El capità i l’home van desfilar per davant de la formació a pas lent al temps que l’home ofès anava fixant-se un per un en tots els soldats.

                Va arribar un moment en que l’home es va aturar mirant a un.

-Este es el soldado.

-De un paso al frente- va ordenar el capità.

I Vicent va avançar un pas.

-Soldado Grau: usted conoce a este señor?- li va preguntar el capità.

- Como no lo voy a conocer? Si esta mañana hemos almorzado juntos!

                I Així acabava la història quan a mi me la van contar. La resta calia imaginar-se-la a gust de cadascú. Acabarien rient-se tots els presents? El soldat seria arrestat? L’home restaria satisfet o eixiria mes enfadat? No calia saber el final, era una més de les milers d’aventures que  els joves vivien al seu pas per la vida militar.                                           

 

 

 

 

 

 

 

 

DOS PECES ÚNIQUES

 

        Rajol de argila, macis, de forma quadrada i unes dimensions de 41 X 41 X 4cm. Fet d’ argila cuita amb una decoració impresa amb motius vegetals disposats de forma simètrica. Este rajol és un exemplar únic que pertany  a l’ antic  paviment de l’església, segurament dataria del segle XVIII i seria canviat per un de nou en els anys 50 del segle XX.

    Este rajolet també pertany a l’antiga decoració de l’església, probablement formaria part d’un sòcol  que hi hauria en la sagristi.Té unes dimensions de 17 X 10 X 0.75cm. També és d’argila cuita però recobert per la part  exposada d’una capa d’esmalt també cuit amb un fons blau cel al que és sobreposen una decoració geomètrica on alternen els colors marró i verd i uns motius vegetals de blau mes obscur. Probablement la decoració amb estos rajols seria del S XIX.

     Gràcies a la curiositat i l’amor  a les coses antigues d’ Amando Monllor  que se’ls va guardar com a record i després me’ls va regalar disposem d’ estos vestigis antics de la nostra església.

 

LA TARDOR

 

Arrima la porta

que no entre el fred

estem en la tardor

i es gela el xiquet.

Els arbres, poc a poc, es despullen,

pel terrós camí s’escampa

l’estora parda de fulles.

La llum també s’apaga,

el pàmpol sec el vent espera,

El reixiu de la nit, tot ho banya.

La vida també s’acaba.

Així li arribarà a l’amor,

en un moment o altre, la seua tardor,

que li ha de servir d’escorça per,

quan arribe la primavera,

passat l’ hivern,

renàixer amb més força.

LES LLAMPUGUES

 

                Si al diccionari cerqueu la paraula llampuga trobareu que és un peix d’unes dimensions aproximades d’un metre, encara que se n’han pescat de 2 metres de llargària, que viuen en bancs a poca profunditat i en estiu  s’arrimen a les costes. S’alimenta d’altres peixos i zooplàncton. No és comercialitza encara que la gent en menja en les zones dedicades tradicionalment a la pesca. Però per a nosaltres, allunyats de mar, la llampuga era un altra cosa.

                Els xiquets de fa algun temps jugàvem a tirar-se llampugues. Joc violent i que podia tenir greus conseqüències. La llampuga era un artefacte o projectil fabricat amb paper o cartró( amb més greus efectes) que consistia en un quadrat de paper amb unes dimensions de uns 3 cm. que l’enrotllàvem o  doblàvem a plecs xicotets  i després el doblàvem per la meitat donant-li la forma de V. Una vegada el projectil fet agarràvem una goma que subjectàvem entre els dits polze i índex , com veiem en la foto. Amb la llampuga tensionàvem un costat de la goma o els dos i la soltàvem dirigint-la cap on volíem, que solia ser  cap l’anca, l’esquena o la cuixa d’ algú. Un joc violent que  produïa  una forta coentor quan la rebies i fins i tot una blaüra. Moltes són les llampugues disparades en l’escola mentre el mestre no et veia  i les hores passades pel poble cercant a qui poder-li disparar

INAUGURACIÓ DEL CALVARI

 

    El diumenge de Rams de 1962 van inaugurar el calvari. Millor dit van inagurar les noves estacions que havien construït perquè l'existencia del calvari es remonta al segle XVIII,concretament en un document que data de 1757 ja es parla del Calvari. Peró les antigues estacions foren destruides en 1936 i és ara en 1962 qua és fa de nou  seguint els models d'arquitectura religiosa predominant en esta época i és el que perdura en l'actualitat encara que  amb el deteriorament d'agunes imatges esculturals a causa de la ignorància, fanatisme o violència d'algunes persones. Estes fotos són testimoni del moment de la inaguració.

CALCES NEGRES, CALCES BLANQUES

 

Ja s’acosta les festes de Totsants i les ànimes i com en els darrers anys el bombardeig amb el Halloween. Maleïda siga la gracia que en fala festeta. Com si nosaltres no tinguerem les nostres festes i celebracions  i haguérem importar les foranes, les estranyes, les desarrelades. Perquè no celebrem les mateixes que celebràvem els nostres pares, els iaios, els pares dels iaios, les de sempre? Perquè és la cultura del consumisme, la cultura de poder dominant, la del hedonisme (quan més festes millor),la idea de que allò que ve de fora es el millor o tot a la vegada el que ens porta a celebrar esta festa improcedent i inoportuna, a la ximplesa  o bajanada del “truco o trato”. Jo em quede amb el nostre:

CALCES NEGRES,

CALCES BLANQUES,

DOS QUINZETS

QUE NO M’ALCANCES.

Este joc estava molt estès per les nostres terres i encara el recorden en mols pobles, encara que els dos últims versos varien d’un lloc a un altre. Hi havia que tenir un bon panzell, com el tenien els xiquets d’abans per anar de nit i a les fosques a les portes del cementeri i ací, invocar a les animetes amb estes paraules. Aleshores sortien corrent sense mirar cap arrere per si de cas les paraules havien tingut èxit i alguna treia cap o contestava. Es conta que una  vegada  un xiquet es va quedar amb el jersei enganxat en el ferro de la reixa, i atemorit veia als amics fugir. Este mai més va tornar. De vegades els xicons majors assabentats de bestreta s’amagaven per donar-los un esglai i espantar-los. Este joc ha desaparegut, ja quasi ningú el recorda i  es disfressen de Dràcula, de zombi o de mort  per donar por. És necessita ser badoc, bajoca o fava per a fer estes ximpleses.

LES NOSTRES ESPANTACRIATURES

 

    Hui he assistit amb els xiquets de l’escola a un contacontes   i la contadora d’històries ens ha parlat les  nostres espantacriatures. Si, d’aquells essers fantàstics  dels que ens parlaven als valencians quan érem xiquets. I ens ha parlat del Butoni, de l’home dels nassos, la Bubota, la Quarantamaula... I mira per a on a mi el cap me se n’ha anat  al meus temps de xiquet i he començat a recordar als esser fantàstics de la nostra infància. Aquells que utilitzaven les persones majors (pares,iaios, veïns...) per a fer-nos por, atemoritzar-nos amb una finalitat concreta. I he pensat amb el Home del Sac, aquell que m’imaginava com un rodamón, mal vestit, lleig, amb el nas gran, barba d’una setmana i amb un sac al coll que et  podia eixir per qualsevol cantó i que no era el home que comprava ferro vell,que encara que li semblava,  a este coneixíem perquè anava  cridant per a que les dones el sentiren. Vindrà l’Home del Sac... ens deien quan no feies cas als pares. Un altre ésser fantàstic era la Mumerota Coqui. No puc parlar molt  d’ ella perquè no vaig arribar a veure-la mai. Però me la imaginava com un personatge vestit tot de negre, amb caputxa que impedia veure-li la cara, que es desplaçava amb molta facilitat, com si els peus no li tocaren a terra, per les zones fosques o en penombra. I que la teníem sempre present quan anàvem per les diferents cambres de la casa,el seller, el porxi, encenent la llum abans d’entrar a qualsevol d’elles i mirant de reüll darrere de les portes.  I del Paremans que em dieu? Este si que feia por, perquè no sabíem quines eren les seues pretensions. D’ell sols coneixíem que tenia moltes mans, per a que servien ? No ho sabíem. També eixia per la nit, així que no era fàcil de vorer. Recorde una vegada a l’escola, a les escoles velles allí en les moreres, que a l’entrar pel matí vam vorer  en un sòcol de fusta que rodava per tota l’aula les seues petjades, l’empremta dels seus dits en la pols acumulada de dies de no haver netejat. Estava clar, tantes ditades al voltant sols es podia deure a la visita del Paremans. I este va ser el comentari habitual dels xiquets durant molts dies. Xiquets que no teníem ni ordinadors ni mòbil, sols de tant en tant una estoneta de dibuixos animats en blanc i negre, i molt de temps per a jugar i imaginar. Ah! No s’oblidem del Cotxe de la Sang. Este crec que era el que més por feia: deien que agarraven als xiquets els entraven dins i els treien la sang i mai més tornaven a saber d’ells. Era un cotxe negre, tot tancat, no es podia veure dintre d’ell i que  de tant en tant passava per la carretera. No baixeu a la carretera! Que per allí passa el cotxe de la sang!.. ens deien els pares amb la finalitat clara de que no s’acostarem  a jugar a la carretera per evitar el perill d’un possible atropellament en un temps en que el tràfic era mes escàs i tal vegada per eixe motiu fora més perillós. Tal vegada haguera alguna  criatura més d’aquest tipus que jo no vaig arribar a conèixer però estes quatre si que estaven presents en els xiquets de Benilloba, i eren els nostres pròpies espantacriatures, els nostres éssers fantàstics.

ANUNCIS PUBLICITARIS IV

 

        Continuem amb la sèrie d’anuncis publicitaris apareguts en el programa de danses de 1940 (cortesía d’Angelines Carbonell)  i reflex de l’activitat económica, productiva i de serveis, del poble. En aquest cas s’anuncia un  establiment de begudes i licors, fins i tot de gel, una perruqueria de dones i una tenda de diferents tipus de productes .

ANUNCIS PUBLICITARIS III

 

        Continuem amb aquesta sèrie d’anuncis del que era la nostra economia comercial i productiva en l’any 1940.I en primer lloc tenim la tenda d’articles de vestir “El Sol de Levante”, encara en la memòria de molts benillobers ja que va estar en actiu fins als anys 80 del segle passat. Després tenim el de la fàbrica de teixits d’Eduardo Boronat, que seria en els seus orígens perquè encara es localitza en sa casa, en el carrer S. Agustí. Per  últim tenim el de la fàbrica de licors també coneguda per la fàbrica de Balaguer quan encara era del fill de la Viuda de Vicente Garcia, el que hem conegut com Ricardo Reig.

ANUNCIS PUBLICITARIS II

 

        

    

        Continuem amb la publicitat que apareix en el programa de les danses de 1940. Un any després de la guerra  estos anuncis son reflex de l’economia local. En estes pàgines es publicita en primer lloc el Casino de Rogeliet ( com es coneixia popularment) situat en la placeta de l’estanc. Quantes històries s’hauran viscut entre les parets d’este casalot. Era casino, es feia ball i fins i tot assajava durant algun temps la nostra Filarmònica. En segon lloc tenim un anunci d’una tenda: Vda. De Daniel Ivorra. Allí es venia de tot: menjar,roba, perfums. Una tenda de les d’abans, antecedent dels actual supermercats, salvant el temps i les diferències. Tenda coneguda popularment com “la botigueta” i que molts de nosaltres encara hem conegut. I en darrer lloc la fàbrica de Joaquin Doménech Herrero, que segur que també se la coneixia per algun nom popular, però que desconec, on teixien mantes, producte que serà la base del posterior desenvolupament econòmic del poble i també alforges, producte molt habitual en la industria tèxtil d’aquell temps  per el seu ús i consum.

ANUNCIS PUBLICITARIS

 

             Actualment en l’economia de mercat un element fonamental és la publicitat. Per a poder col·locar qualsevol producte en el mercat amb perspectives d’èxit és imprescindible la publicitat del producte. S’ha de crear la necessitat per a poder vendre el producte. Ara vejam aquestos dos anuncis que apareixen en un programa de danses de 1940. En un d’ell una empresa de Benilloba (els Cortesos) oferta productes tan variats (diversificació de la producció) com són fils de cotó, sedalines i sodes (producte de moda en aquell temps). En l’altre, el Bar-Casino, el de la plaça de la font, oferta la seua varietat de begudes, així com entrepans i aperitius. Ah! també  un excel·lent cafè amb llet i un immillorable xocolate.

RECORDANT LES DANSES

 

            Servisca esta foto com a record de les nostres danses. En ella la tia Balbina i Pepet l’Esquilador, dues persones molt balladores, de les que gaudien realment de les danses, de les que en sentir unes notes de la xirimita els faltava el temps per posar-se a ballar, de les que s’emborratxaven amb l’ambient de la plaça. Malauradament ja és el segon any consecutiu en el qual, pel motiu que tots sabem s’han deixat de ballar les danses. Al llarg de la nostra historia açò ha ocorregut en contades ocasions  i sempre per motius  molt difícils i desagradables com va ser els anys de la guerra civil i tal vegada en alguna altra ocasió amb motiu d’alguna peste. Esperem que  tot el so açò passe i l’any que ve ens pugam veure altra vegada a la plaça amb el so de la xirimita i el redoble del tambor, pugam comprar les bolletes de la rifa del mantó, o del cuixot, gaudir de la imatge dels mantons i del retrobament de tots els benillobers.

L' ALCOIANA DE DÈNIA

   

                Fa uns dies per Facebook vaig vore esta foto. De sobte vaig pensar “L’Alcoina de Dènia”! Perquè nosaltres dèiem Alcoiana a tot aquell autobús que transportara viatjers. Aleshores La Alcoyana era una empresa de transports que amb els seus autobusos i  des de la seua seu en Alcoi intercomunicava molts pobles de la província. Per Benilloba passaven dos línees: la de Quatretondeta-Alcoi i la de Guadalest-Alcoi. Esta segona per l’estiu es convertia en Benidorm-Alcoi, per allò del turisme. La primera, la de Quatretondeta-Alcoi de matí feia el recorregut de Quatretondeta a Alcoi i passava per Benilloba sobre les 8 del matí. A migdia feia el recorregut al revés i passava per Benilloba sobre les 2.30h.  La de Guadalest-Alcoi de matí feia el recorregut de Guadalest a Alcoi i per Benilloba passava un poc més tard, sobre les 8.30 h. i de vesprada retornava passant per Benilloba a les 16.30h. A més, pertanyent a un altra companyia, estava la línea Dénia-Alcoi, que de matí feia este recorregut i passava per Benilloba sobre les 9 i de vesprada retornava sobre les 16 h. Esta tenia la particularitat que passava per Cocentaina i acabava el seu recorregut a l’hostal del Racó, mentre que les altres dues anaven directes a Alcoi i feien una primera parada en la Plaça d’Espanya  i la segon en el seu garatge de l’Alameda.  Les tres tenien la finalitat d’apropar a tots els habitants dels pobles que recorrien al centre comercial i de servicis que suposava Alcoi. A Alcoi s’anava  a comprar articles d’ús no habitual com podien ser roba, articles de ferreteria, medicines, anar al banc, fer qualsevol gestió administrativa, visitar al metge o al dentista, agafar un altre autobús o tren per anar a Alacant o Valencia. També transportaven la il·lusió que suposava per a les persones visitar una ciutat amb les seues tendes, aparadors, bars i tràfec de gent que no era habitual en els seus llocs d’origen. La de Dènia apropava dos ciutats i comunicava un nombre me elevat de pobles i a la vegada més allunyats com Castell de Castells i ens permetia anar a Cocentaina on també podien fer-se certes gestions. En aquells moments de poc tràfic, el pas de les alcoianes suposava  moments de referència en el temps, el seu soroll característic ens donava, a xiquets, homes del camp, dones en casa o en el llavador, l’hora d’anar a escola o de sortir d’ella, d’esmorzar, de dinar,  berenar o canviar de quefer. Poc a poc va anar augmentant el nombre de vehicles particulars que ens permetia una major mobilitat i en qualsevol moment, al temps que minvava el nombre de passatgers d’estes línees de transport fins anar desapareixent una rere altra.

 

 

     

 

 

EL CRESOL

 

                El cresol és un utensili utilitzat per a fer o donar llum, consisteix en un recipient de llautó degudament modelat per a contenir un combustible líquid (generalment oli) i  amb els cantons xafats per a que puguen sostenir la metxa o ble. El funcionament era molt senzill: la metxa amb contacte amb l’oli i amerada d’ ell el transportava cap a l’extrem que una vegada encès mantenia constantment la flama. La metxa també es cremava encara que molt lentament i cada cert temps calia extreure-la un poc. El recipient tenia a un costat una prolongació de xapa acabada en ganxo que servia per a sostenir-lo en la mà o penjar-lo a algun lloc. D’ús habitual a les vivendes abans de la utilització de l’energia elèctrica  el seu mot roman en algunes frases fetes com:

-“Bona nit cresol, que la llum s’apaga”. Quan una cosa s’interromp de manera sobtada.

-“Ser com oli en cresol”. Per ressaltar l’oportunitat d’un fet o un acte.

-“No saber on es penja el cresol”. Per a destacar la ignorància.

                El cresols ara resten com a records d’un temps passat o com a peces de museu etnogràfic. Però crec que deurien tindre’ls presents i no oblidar-nos d’ells per si no tardem en tornar a fer-los servir com a conseqüència dels darrers tropells de les companyies elèctriques i l’evolució posterior que s’esbrina.

ONOFRE CLIMENT: UN BENILLOBER MORT A CUBA

 

Document cedit per Lola Herrero

        El que actualment coneixem per “la Guerra de Cuba”  en realitat van ser tres guerres o bé la guerra es va desenvolupar en tres etapes.

-Una primera etapa anomenada Guerra del 68, també Guerra Gran o Guerra dels Deu Anys que va començar en 1868 amb el “Grito de Yara” i va acabar en 1878 amb el Pacte de Zanjón on van capitular les forces independentistes cubanes front a l’exèrcit espanyol.

-Entre 1878 i 1890 algun grups independentistes dispersos no satisfets del resultats del pacte, ja que no  van aconseguir cap dels objectius desitjat, la independencia i l’abolició de l’esclavitud, continuaren la seua lluita en l’anomenada Guerra Xiquita.

- La tercera  va ser la guerra Hispano-estadounidense  en 1898 que va acabar amb la derrota espanyola que li va suposar la liquidació de les restes del seu imperi colonial: Cuba, Puerto Rico i les Filipines.

                Estes guerres van suposar una sangria per a les tropes espanyoles. Tropes formades per joves arrancats a les seus famílies, apartats del seu medi per anar a lluitar a un lloc estrany per a ells, en unes condicions molt difícils per el clima i condicions mediambientals, mal equipats, mal alimentats i pitjor preparats. Sols la guerra del 68 va suposar segons un informe d’Antonio Cánovas del Castillo la xifra de 100000 morts, la tercera part dels soldats enviats a l’illa i un 90% van morir en hospitals i per causes naturals.  Algunes d’estes víctimes van ser benillobers com es el cas  d’Onofre Climent Martínez que  sols dispose la partida de defunció que encara conserven els hereus familiars i la partida de bateig. Onofre  que pertanyia al Regiment d’infanteria de la Habana va morir en un campament militar amb un nom difícil de llegir (Magibueva) de còlera el 3 d’octubre de 1871 al 26 anys. Onofre havia nascut a Benilloba el 7 de gener de 1845 fill de Pascual Climent (llaurador i de Benilloba) i de Francisca Martínez (de Llíria). Els avis paterns eren Joaquín Climent de Benilloba i Teresa Moltó de Cocentaina. Els avis materns eren Onofre Martínez de Xiva  i Pascuala Causin de Llíria. Difícil d’imaginar el drama familiar i personal que suposaria el traure a un jove de sa casa i del seu poble de muntanya per emportar-se’l a l’altra banda de l’oceà a lluitar a un lloc desconegut, sense cap interès per a ell i amb unes condicions infrahumanes.

HOMENATGE ALS DEPORTATS DEL COMTAT AL CAMP DE CONCENTRACIÓ DE MATHAUSEN

 

      

El 25 de Maig de 2021, 76 anys i 20 dies després de l’alliberament del deportats del camp de concentració nazi de Mauthausen la Generalitat Valenciana va retre homenatge, en el Centre Cultural de Muro, a les 8 víctimes de la nostra comarca del comtat que van sofrir i van viure en primera persona els horrors d’aquest camp. Ells van ser:

- Eduardo Garrigós Soler de BENILLOBA

- Blas Benilloba Ruiz de COCENTAINA

- Hermenegildo Vicent Ragués de GAIANES

- Joaquín Calatayud Bas i Vicente Tomás Mogino de MURO DE ALCOI

- Antonio Carbonell Nicolau de MURO DE ALCOI – CELA DE NÚÑEZ

- Miguel Cerveró Bay de PLANES

- Álvaro Vercher Cortell de QUATRETONDETA

A l'acte van assistir representants dels ajuntaments (malauradament no hi va assistir cap representant de l'ajuntament de Benilloba), familiars de les víctimes, membres del Forum per a la memòria històrica de Cocentaina i la Consellera de Participació, Transparència, Cooperació, i Qualitat democràtica, Rosa Pérez Garijo. A l'acte van intevenir l'alcalde de Muro, representants del Fòrum (Joan Jordà) i Francesc Jover) i la Cosellera. Tots ells van recalcar la necessitat de posar en valor i retre homenatge a estes persones que amb el sacrifici de les seues vides van lluitar per valors tan grans com són la llibertat i la democràcia i van contribuir a la derrota del feixisme.

            

BENILLOBA EN BLANC I NEGRE V: LES ESCOLES

 

Foto1 Cortesia Hereus de Josefina Agulló

Foto 2 Les escoles.Cortesia Hereus de Joaquina Agulló.

Foto 3.Grup de xiquetes i mestra

Foto 4 Any 1947. Cortesia Cèlia Ibàñez.www.unaherrerodebenilloba.com

        Amb esta sèrie de fotos tenim una representació gràfica de l’evolució  del carrer que popularment hem conegut com les escoles i que oficialment és el carrer Alacant. En un principi, i estic parlant d’abans de 1912, quan es va fer la carretera que circula per baix del poble, la carretera o camí travessava el poble i per ací eixia cap a Benasau i Gorga. Aleshores esta zona del poble era anomenada com el raval, d’ací ve el nom de la filà de l’arrabal. La paraula raval ve de l’àrab a-rabal, que significa les afores, la zona que quedava fora de la muralla que tancava una ciutat. Al llarg del s XX este espai ha anat canviant progressivament fins a convertir-se en el carrer actual. En el 1931 es van inaugurar les escoles amb els patis i tot tancat per el mur  com podem vorer en la Foto 2, encara que esta foto es un poc posterior, les moreres ja ixen per dalt del mur. Tot el recinte escolar està en mig del camp, apartat del casc urbà. A l’altra banda del camí hi havia un marge de pedra que sostenia un bancal en la part superior, com podem veure en les fotos 1 i 3:la foto 1 podria ser dels anys 30  i la 3 de l'any 52 (aproximadament), les dues, com a fons, tenen els cops dels xiprers. La foto 4 és de l’any 1947 i a més de veure el que seria un dia de festa amb la celebració d’una correguda de jònecs amb els joneguers, manoles, música i barreres podem il·lustrar-nos de com era l’espai del que parlem. Després, ens els anys 50 ja es construiria l’edifici de la societat musical (la música com solem dir-li). Les fotos 5, 6 i 7 ja són de finals dels anys 60. Ací el carrer ja esta perfectament delimitat, amb edificis a les dues bandes, a més en el recinte escolar s’acaben d’estrenar dos noves edificacions de dues plantes, en la situada a l’est es crearan dues noves classes, el poble esta en expansió, tal vegada iniciant  la seua millor època, per acollir l’augment de xiquets resultat  del baby boom. L’edifici a la banda oest es convertirà en dos pisos per a mestres. Els cotxes aparcats pel carrer és ja quelcom habitual i els pinets es convertien en un parc.

Foto5 Cortesia M.Carmen Reig

Foto 6 Cortesia M.Carmen Reig

Foto 7 Cortesia M.Carmen Reig

FAM O GANA?

 

        Hui me s’ha acudit parlar de refranys, expresions, locucions, dites, frases fetes… al voltant de la parula fam que són habituals i populars en la nostra parla. Així, diem passar fam o passar gana quan necessitem suplir una carència no sol d’aliments sinó de altres tipus com per exemple de diners: fam de diners.Pel contrari el qui queda bé en taula i s'ho menja tot, li diem que té bona gana. Quan algú no està amb bona situació econòmica li se diu que passa més fam que un mestre d’escola, frase feta que ve d’un temps en que  els mestres no estaven massa ben pagats,  també tenir més fam que un lladre o  ser un mort de fam. Qui te fam somnia rotllos  se li diu quan hom desitja alguna cosa difícil d’aconseguir. Quan la situació no és gens bona per qualsevol motiu direm que la fam ens dirà cotxinos. Tens fam? Pega un bram: sentència irrevocable. Amb la fam que s’espera matar no és fam, insinuem que no hi ha problema quan s’atisba la solució. Per definir a un egoista diem el qui està fart, no se’n recorda de qui te fam. I per últim, quan en realitat tenim fam diem  que vegem animetes i quan mengem matem la fam.

UN EMBARBUSSAMENT I TRES ENDEVINALLES

 

Entre els records d’infància guarde este embarbussament i les risses que ens produïa a l’intentar repetir-lo  i les tres endevinalles que encara que les teníem apreses des de la primera vegada no ens cansàvem mai de que ens les repetiren.

Un arbret ben estisorejaet,

que no hi ha al món estisorejador

que sàpia estisorejar-lo millor.

 

Llarg com un budell

i redó com un garbell.

Que és?

 

Un bancal ben llaurat,

que la punta de la rella no li ha entrat.

Que és?

 

Una cosa com un plat,

xic xac, ja s’ha amagat.

Que és?

FÀBRICA DELS CORTESOS

     

       Hui anem a parlar un poc d’una empresa de Benilloba dedicada la producció de bobines de fil de tota una gama de diferents de color i el seu posterior embalatge per a ser comercialitzades. Era l’empresa popularment denominada com dels Cortesos. Ella va estar localitzada en el nº 10 del carrer S. Antoni en una enorme casona que havia pertanyut a una branca de la família dels Mira. Este empresa sembla que va ser fundada o va escomensar a funcionar en 1929 sota la direcció de J. Cortés Vilanova, després va canviar de denominació a Viuda de J. Cortés Vilanova i finalment com a J. Cortés. Al voltant de l’any 60 del s. XX va canviar de localització al ser traslladada a València on va continuar treballant fins els anys 90.La seua producció de bobines de fil o també denominades sedalines era comercialitzada sota la marca registrada de “El Lobo” encara que va utilitzar altres marqués com era “El Reloj” o “Las Cerezas”.

Foto:cortesia de Vicent Espinós

Foto:cortesia de Vicent Espinós

Foto:cortesia de Vicent Espinós

Foto de les reballadores de l'empresa J,Cortés en els anys 50

14 Abril 1931.Carrer San Josep. Benilloba.

 

Foto: Arxiu família Joaquin Herrero i Joaquineta Domenech.www.unaherrerodebenilloba.com

             La foto (que pertany a l’arxiu de la família de Joaquin Herrero i Joaquineta Domènech i treta de la web www.unaherrerodebenilloba.com) és un autèntic document  de gran rellevància per a la historia del nostre poble. Amb la proclamació de la II república en Espanya el 14 d’abril un grup de gent del poble ix al carrer per a celebrar-ho. Alguns vesteixen jaqueta i corbata, bona senyal de que anaven de celebració. Porten una gran bandera de la que no s’aprecia ni dibuix ni color, al costat un home porta un estendard amb les fotos dels capitans Fermín Galan i Àngel Garcia autors del pronunciament militar el 12 de desembre de 1930 en Jaca contra la monarquia d’Alfonso XIII i a favor de la república. Amb el fracàs de l’alçament  foren jutjats, condemnats a mort i afusellats el 14 de desembre per la qual cosa es van convertir en màrtirs i símbols de la república.

                La proclamació de la II república espanyola el 14 d’abril de 1931, de la que estos dies s’ha complit el 90 aniversari, va ser la conseqüència d’unes eleccions municipals celebrades el 12 d’abril, diumenge, en les quals el partits republicans van obtenir majoria en 41 de les capitals de província espanyoles. Una altra era la situació en les zones rurals i les poblacions mes xicotetes. Tornant a la foto  hem de dir que no és una manifestació molt multitudinària: un grup d’unes 50 persones acompanyen els estendards i una pancarta de la que tan sols es llig: Viva. La resta de gent està mirant  a les portes, balcons, i altres pendents del fotògraf. Els resultats de la votació en Benilloba no arribarien a conèixer-se perquè segons he sentit contar un jove del poble va entrar sobtadament al col·legi electoral i agafant l’urna la va tirar a terra, trencant-la i escampant tots els vots. Per la qual cosa es va invalidar la votació.

                Altes coses que caldria ressenyar de la foto seria que es tracta del carrer S. Josep també anomenat carrer les Eres i que en la república va passar a anomenar-se com carrer de Francisco Bataller. El carrer està tot empedrat amb un eix central format de pedres allargades i planes que estaria més enfonsat que els laterals per canalitzar l’aigua de la pluja.

                La primera casa a ma esquerra de façana emblanquinada era un hostal. També a este costat hi ha dues cases en les quals la finestra del porxi te forma de mig arc. Doncs la primera pertanyia a la família Aracil-Crespo: ací vivien José Aracil (Gabiel el Fuster) que va pertànyer a la quinta del biberó (joves de 17 anys reclutats i que van participar en la batalla de l’Ebre) i F. Javier Aracil també reclutat per anar al front i que amb posterioritat seria oncle meu. La segona casa amb l’arc pertanyia a la família Morrió-Grau,els meus iaios, i amb moltes possibilitats de que els que estan abocats en el balcó o en la porta foren o mon pare o algun oncle. També el fill major (Antonio Morrió va pertànyer a la quinta del biberó).

                En primer pla podem veure un fanal que pertany al primer enllumenat del poble i que fins fa poc encara en restava algun pel poble.

                En resum una foto amb valor històric pel moment que representa i il·lustrativa sobre l’aspecte que presentaven els carrers del poble en aquella època.