NOMS DE FONTS

Hui algunes fonts estan perdudes i altres oblidades.Però els noms encara ens resten en la memòria d'alguns, per això els hem de refrescar i recordar per a que perduren.Formen part d'un patrimoni que no podem perdre.En total són 9 noms de fonts. Aprofitant la Pasqua podem visitar-les i averiguar on estan.

COMUNIONS

 Allà per l'any 60  o 61, si algú ho sap que m'ho comunique i ho corregim, 9 xiquetes i 4 xiquets prenien la comunió en el nostre poble.Que vos sembla si els recordem amb esta foto?

CONEIXEM?

SITIET és un mot que encara està viu entre nosaltres. No se si les generacions posteriors el gastaran o ni tan sols el coneixeran, per este motiu jo vull recordar-lo. Coneixeu el seu significat?

         Este mot no l’he trobat als diccionaris de Valencià. Sols apareix en el llibre “Valencià en perill d’extinció “  d’Eugeni S. Reig. I la defineix en el sentit en el que nosaltres ho he fet sempre: objecte de forma circular, de ferro espart,palma o altres materials resistents al calor, que es col·loca  davall de perols, cassoles,paelles o altes recipients que venen del foc amb la finalitat de protegir la taula i les estovalles de les cremades i les mascarades. Sense el diminutiu, la forma original Siti no s’utilitza.

ANIVERSARI

Hui fa exactament dos anys vaig  va nàixer  subhastador.blogspot.com. El que en un primer moment va ser un intent de pujar a  la red, per a la seua difusió, aquells escrits que havia anat posant en el programa de festes, va anar ampliant-se.  Eixint idees noves que he  intentat  plasmar   de la millor  manera . El resultat esta ací:  80 entrades   referents al  nostre poble,  BENILLOBA. Amb quasi 8000 visites i els comentaris que la gent ha anat deixant. En un principi l’objectiu fonamental era que tots coneguérem un poc més les nostres coses: cultura, tradicions, història,dites, imatges, detalls... que encara que les sabem i de tant que les vegem de vegades ens passen desapercebudes. I així  al conèixer-nos un poc millor,  ens vulguem més  i cresquem  en la nostra pròpia autoestima, que un poc de falta ens fa. I que passa quan u vol lo seu i ho aprecia?: s’ho mira  i s’ho cuida,  ho defèn on faça falta, exigeix on toca i serà capaç  de transmetre la seua estima allà on estiga.

Gràcies a tots el que han dedicat una part del seu temps a vore i llegir este blog, als que han deixat comentaris, als que m’han  aportat  idees...  i a aquells  que  dels llocs mes llunyans ens  han  visitat      (Argentina, Alemanya, Brasil, EEUU, Israel, França, Regne Unit, Rússia, Ucraïna... )  perquè suposa que estem presents arran del món.

EL CAQUI

Quan el s.XIX Els occidentals que es van instal·lar al país del Sol Naixent (Japó)van trobar un món del qual desconeixien costums, objectes quotidians, medecines, conreus… i entre els fruits que van tenir ocasió de tastar per primera vegada hi havia un tan agradable que ràpidament van intentar endur-se’l als seus països d’origen. Es tractava d’una mena de tomaca dolça que els japonesos anomenaven kaki i cultivaven des de mitjan segle VII. Diospyros kaki és un arbre de capçada arrodonida, i no gaire alt, ja que rarament ultrapassa els deu metres. Les branques, de color castany-vermellós i recobertes de pèls blanquinosos, perden durant la tardor les fulles, que prèviament han fet un recorregut per diferents gammes del vermell. Superada la pausa hivernal, noves fulles fan l’aparició subjectes per breus pecíols. El·líptiques, de marge lineal i acabades en punta, tenen l’anvers, d’un verd intens i lluent, que contrasta amb el revers, pàl·lid i pubescent. Les flors, de color groguenc, naixen per maig a les axil·les de les fulles. Solen estar separades, segons el sexe, en arbres diferents: les flors masculines (amb estams) agrupades de tres en tres, i les femenines (amb pistil), solitàries; tot i això, en ocasions es troben exemplars hermafrodites, és a dir, arbres amb flors masculines i amb altres femenines. Com que els fruits reben el nom de caquis, sovint s’assigna a l’arbre un altre nom, el de caquier, on el sufix –er significa, com en tants arbres, “productor de”. Els fruits són baies comestibles riques en vitamina C (àcid ascòrbic), i en carotè i criptoxantina, considerats com a provitamines A. S’assemblen a tomaques ataronjades, En la major part de les varietats, la polpa és rica en tanins, polifenols que li confereixen una textura aspra, un sabor amarg i una gran as­trin­gència; en aquestes condicions, els caquis ressequen els teixits bucals i donen una sensació d’asprositat molt intensa i desagradable, a més de produir restrenyiments, per la qual cosa serveixen per tallar les diarrees i les colitis. Tot i el gran nombre de varietats (només al Japó, unes vuit-centes), des d’un punt de vista comercial es poden classificar atenent a si són o no astringents quan es cullen de l’arbre; i si en madurar canvien o no les característiques organolèptiques (sabor, color, aroma).
 Els caquis astringents
Es diuen astringents els caquis que, quan es cullen encara verds i durs, són molt rics en tanins. Ara bé, quan maduren, les llavors desprenen etilè (CH2=CH2, un gas que destrueix els tanins), la qual cosa provoca un endolciment de la polpa, que perd la fermesa, i es transforma en una mena de gelatina semblant a la melmelada. La contrapartida és que el fruit pot deteriorar-se en ser manipulat o transportat, la qual cosa planteja un problema comercial: aconseguir que el caqui tinga la polpa dolça i saborosa, però que mantinga alhora la pell suau i ferma, encara que estiga a punt d’esclatar. La solució s’ha trobat en la pràctica de recol·lectar el caqui encara verd, i controlar-ne la maduració mitjançant atmosferes artificials d’etilè o per proximitat a una altra fruita que emeta aquest gas (els plàtans madurs, per exemple). Dels caquis astringents, la varietat més difosa per tot el món és “Kaki Ribera del Xúquer” Això és degut a l’origen de la varietat, una mutació sorgida espontàniament en un exemplar plantat a la vora d’un bancal al terme municipal de Carlet. El nou tipus de caqui resultava tan atractiu que cap al 1960 es va empeltar la primera plantació a l’Alcúdia, i a partir d’aleshores es va estendre per tota la comarca amb un èxit tan gran que s’ha arribat a les 25.000 tones de producció anual.
 Els caquis no astringents
Com que són pobres en tanins, aquests caquis es poden collir pràcticament verds, mantenir-los en cambres, i madurar-los amb etilè en funció de les demandes del mercat. Però també es poden menjar immediatament si la recol·lecció es fa quan són madurs, sense necessitat de cap tractament etilènic. A més, en aquestes varietats la pell es manté tan llisa i la polpa tan consistent i compacta que es poden menjar amb forquilla i ganivet, a trossos, i fins i tot sense pelar, per la qual cosa s’anomenen genèricament «caqui-poma» o «de tipus poma». Tot i això, ni en la forma (quasi sempre xata), el color, o el sabor evoquen les pomes: el color de la polpa, ataronjat brillant, va acompanyat d’un sabor, dolç i suau, que s’assembla més aïna un híbrid d’albercoc, bresquilla i, naturalment, pera.
 Este arbre i el seu fruit no s’han cultivat en grans extensions en el nostre poble però si que ha estat un arbre que ha aparegut amb freqüència en les nostres hortes pera un consum domèstic. Però com ha estat un arbre molt curiós per la seua vistositat i li ha donat color al nostra paisatge he considerat adient parlar d’ell i donar està informació que me la proporcionada “El caqui amb música de fons” de Daniel Climent en WWW.METODE.CAT de la Universitat de Valencia.

JUGUEM AMB EL POBLE

      Es tracta de jugar un poc amb una imatge  i reconstruir el nostre poble. Així ens ajudara a fixar-se en els detalls i conèixer-lo millor. Un poc de paciencia i ho conseguirem.

PRAETERITUM TEMPUS II

         No us havieu preguntat per l’altra cara de la moneda?... Ací la teniu. Amb dues fotos tota una generació. Sereu capaços de reconèixer-vos   o conèixer-los? A la tasca que hi ha feina per una estona.