EL MOLÍ DEL SALT

          El molí del Salt es troba situat al terme municipal de Benilloba, a la partida del mateix nom,a la part esquerra del riu de Penàguila. Per accedir al molí des de Benilloba hem d’agafar el camí que transcorre primer vorejant la part dreta del riu per creuar-lo, posteriorment, per un antic pont. El molí es situa uns metres més avant, a la part esquerra del riu.

                Sense dubte, el molí del salt és el més singular i espectacular de tota la comarca. Es troba en un emplaçament grandiós, de parets verticals, d’aigua i verdor. El riu de  Penàguila, causant d’aquesta meravella natural, transcorre, abans d’arribar al molí, per un congost calcari que a les proximitats del molí realitza un salt de quasi vint metres d’altura.

                A causa del desnivell, l’assut està situat a poc més de cent metres de distància. L’aigua es condueix primer per un curt alcavó excavat en la roca i després per una amplia sèquia penjada al penya-segat, que s’aboca a l’interior d’un cup de quasi dotze metres de profunditat. En temps de sequera, i davant de la impossibilitat de construir una bassa,l’aigua s’embassava al mateix riu, tot aprofitant l’estretor del congost. En aquest lloc, si analitzem les marques picades que hi ha a la roca, es situaria un parat fet amb taulons de fusta i altres elements per evitar les fuites de l’aigua.

                Actualment, el molí es troba en un estat bastant ruïnós: totes les teulades estan enfonsades i les parets segueixen el mateix camí. L’edifici encara té totes les portes i també les cantonades de carreus, alguns de certa grandària, igual que la paret, tant la que s’alça damunt de la roca a vora del riu com la que es troba acostada a la muntanya, lloc on es situaven les moles davall d’una sala ampla amb volta de doble rajola de fang. La resta de parets estan construïdes de maçoneria amb pedra irregular i algun que altre còdol de riu.

                La part habitable del molí es situava damunt de la sala de moles, tenia entrada individual i estaven comunicades per una escala interior.

                La cacau està completament excavada a la roca i, com a conseqüència de la instal·lació de la central elèctrica, fou reformada i ampliada, tot conservant la forma originària a la part més fonda com també la sortida, amb un arc de carreus espectacular.

                El molí del salt es degué construir durant la dècada de 1760-70. La data de 1761 ha sorgit en caure el lluït de morter de calç de la sala de moles pintada en un dels carreus. Per  confirmar aquesta qüestió, podem aportar també que la documentació escrita sobre aquest molí no ens apareix fins l’any 1773. En aquest document, el molí del Salt s’arrenda en companyia del molí vell per ser els dos propietat del comte de Revillagigedo, senyor de Benilloba: “Vicente Baldó, familiar del  Santo Oficio de la Ynquisición (...) como arrendador de los derechos dominicales de esta villa de Benilloba (...) rearriendo y doy en renta a francisco Botella y Antonio Lledó, vecinos de esta dicha villa de Polop, los molinos arineros de la misma por tiempo de quatro años (...) precio en cada uno de ellos de seiscientas libras”.¹

                Fins a primeries del s.XIX, els dos molins continuen arrendant-se conjuntament i fins i tot apareix de vegades  com si d’un sol molí es tractara, com ve reflectit en el document següent: “rearriendo y concedo en venta a Vicente Català de exercicio molinero, vecino de la villa de Cocentaina, el molino harinero de esta dicha villa de Benilloba (...) por precio de quarenta y tres libras seis sueldos y ocho dineros por cada més”.²

                Així  mateix, en un altre document, es pot comprovar que tenia dos moles:”rearriendo y doy en renta a Joaquín Lledó,maestro molinero, vecino de la villa de callosa de Ensarrià, los molinos  arineros de esta dicha villa,  citos en su término y partida del Salt el uno, con dos muelas”.³

                        L’any 1820, apareix el primer arrendament individual del molí del Salt. Se’l queda Joaquín Lledó, veí de Benilloba, per 170 lliures a l’any⁴. En 1824, el preu d’arrendament va a la baixa, ja que en aquesta ocasió se’n paguen 135 a l’any, sota l’arrendament conjunt de Bautista Lledó, de Benilloba, i de Vicente Seguí Tormos, d’Alcosser, ambdós moliners⁵.

                El 24 de març de 1865, el molí del salt, fins aquell moment propietat del Comte de Revillagigedo, senyor de Benilloba, es ven a don Benjamín Barrié Dosonié, de 69 anys, consòl de sa majestat Britànica al regne de València, resident a la ciutat d’Alacant, per 30000 reals de velló, i s’anoten en el document de venda algunes referències descriptives del molí:”Un molino harinero titulado del salt en término de Benilloba, situado sobre el rio de Penàguila, con dos muelas, del espesor la una de siete dedos y la otra de veinte y uno, con seis palmos de diámetro, su superficie lo es de cuarenta y ocho aplmos de longitud o profundidad con treinta y dos de latitud, comprendiendo dos tramos, el uno de dos pisos y el otro de tres, y una  cuadra de diez y ocho palmos latitud con veinte y cinco de longitug, como así mismo  su correspondiente estenedor. El salto de las aguas que le dan movimiento lo es de setenta palmos, lindante todo con el monte y con el rio mencionado”.⁶

                 A la mort del cònsol, en 1870, l’hereten els seus fills i s’inscriu en el registre de la propietat a nom d’un d’ells, don Carlos Barrié, el qual mor en 1885 i l’hereta una filla seua.Georgina Barrié i Labro, baronesa viuda de Satrustegui.⁷

                El 15 de juny de 1899, Luis Orta Monparler, veí de Benilloba compra el molí en nom de la societat “La Eléctrica de Benilloba” integrada per Antonio Botí Vilaplana, propietari, Pablo Colomina Pérez, comerciant, Emilio Colomina Raduan, enginyer, José Cots Nerita, enginyer, i pel mateix comprador. La societat, en l’estatut, ja indicava com a finalitat “facilitar al público fuerza y luz eléctrica y en general cuantas aplicaciones tenga la electricidad”.⁸

                En 1917, com a pagament d’un crèdit contra aquesta societat, se l’adjudica Emilio Aguilar  Roso, veí de valència, “un molino harinero destinado hoy a fábrica de electricidad (...) con turbina, dinamo, línea de alta tensión de un Kilómetro y red de distribución en la villa de Benilloba”.⁹

                En 1923, tant aquest molí del Salt com el de les Penyes del Salt, són comprats per Alberto Puigjaner Torres, enginyer, veí de Barcelona, el qual, quatre anys després, el ven a Irene Vidal  Monparler per 8000 pessetes.

                El molí del Salt deixa clarament de moldre gra en 1899 per a convertir-se en una central elèctrica que , com tantes altres que foren instal·lades als molins de la nostra comarca, deixen de funcionar per la forta competència de “Hidroeléctrica Española”

                Avui dia, el molí i el seu entorn podria tindre una activitat turística com a mostra del passat d’una activitat molt important en aquesta comarca, ja que aquest molí, a pesar del seu estat de conservació, encara és perfectament recuperable, i el lloc i els seus voltants presenten un atractiu natural de primer ordre i una emergent indústria turística d’interior que necessita de llocs com aquests, s’encarregarien de la resta. Esperem que aquesta solució, o alguna altra, puga remediar el que desaparega un molí tan emblemàtic per a la nostra comarca.

¹Arxiu Notarial de Cocentaina.Protocols de Juan Ripoll.Benilloba 1773 f.133  28/12/1773

²ANC Protocols de juan Ripoll.Benilloba 1776 f.97v  16/10/1776

³ANC Protocols de Juan ripoll.Benilloba 1782 f.27v  26/3/1782

⁴ANC Protocols d’Alejandro Ripoll. Benilloba 1820 f.6v  12/6/1820

⁵ANC Protocols d’Alejandro Ripoll. Benilloba 1824 f.69-69v 27/6/1824

⁶ Registre de la propietat de Cocentaina Tom 50 fol.75 finca 151

⁷ RPC Tom 50 fol.77 finca 151

⁸RPC Tom 636 fol.56 finca 151

⁸RPC Tom 636 fol.56 finca 151

⁹ RPC Tom 636 fol.58 finca 151                       

Tota es informació està treta del llibre:

Molins i Moliners.Els molins hidràulics fariners del comtat.

Edita: Centre d’Estudis Contestans. Cocentaina 2007