OLOR A INFÀNCIA

Nevada en 1960.Escoles i depòsit d'aigua

       

             Encara que era tard per eixir, vaig decidir fer-ho. Pegar un passeig per estirar les cames, per retrobar-se amb algú. En creuar el portal el fred em val colpejar a la cara nua, amb un gest de reflex la vaig baixar i em vaig arrupir un poc. A mesura que camejava absort en els meus pensaments, qüestions de feina que en aquells moments no podia allunyar..., la gelor s’agarrava a aquelles parts nues. De sobte em va arribar una olor coneguda. Quan de temps feia que no me n’adonava? Era una olor entranyable, una olor de acolliment. Era olor a calor, a velades al racó del foc. Era l’olor al recés dels pares, a sentir-se volgut. Olor a històries llunyanes, a seguretat. A nits passades, a infància. Era la olor de llenya cremada, a llar. Eixe olor que amb el fum s’estén per tot, envaeix els carrers i les places, amera portals i façanes. Eixe olor a xemeneia, a poble... Era hora de tornar i ho faig amb la satisfacció de haver recuperat aquella sensació passada, quasi oblidada, i amb l’orgull d’haver-la reviscut. He decidit eixir més a sovint per retrobar-me amb tota esta oblidada fragància.