RECORDS D'INFÀNCIA: LA CAFETERA

 

Els matins d’hivern que ma mare em despertava:

-Enriquito,les set i mitja.

Calentet com estava al llit, costava pensar en alçar-se. Pels badalls de la finestra es podien veure les primeres clarors del dia. Amb la llum del corredor que ma mare havia deixat encesa em vestia. Ella m’esperava baix per a vigilar la cafetera que havia posat al foc, mentre ella anava a per el pa. Després de llavar-me la cara  m’arrimava al foc, que ella ja havia encès, al temps que vigilava la cafetera esperant que bullira. Jo sabia que quan alçarà el bull l’havia de parar per a que no sobreixira i esviscara el foguer. No se perquè li dèiem cafetera perquè el que en realitat fèiem era malta.

                Al poc, ella arribava amb el pa del dia i amb alguna bamba o triangle, calentets encara, acabats de fer. A mi m’agradaven més les bambes del forn de dalt que les del forn de baix. Però clar  ella ho alternava i cada dia portava el pa d’un forn.  Si era per nadal  el tassó de llet amb la malta, passada pel colador de tela, l’acompanyaven d’una magdalena d’eixes d’ametla que ella havia fet. Amb açò havíem calfat el cos i agafat les suficients energies fins al migdia. Després ma mare em pentinava, amb la ralla ben recta al costat i amb unes gotetes de llima per a que aguantara el pentinat. Poc abans de les nou agafava la cartera i com, tots els dies, eixia cap a escola.

HOMENATGE A EDUARD GARRIGÓS SOLER (20-9-25)

 

    

    El 20 de setembre de 2025 se li va fer un homenatge a Eduard Garrigós Soler . En el 85 aniversari de l’alliberació de camp de concentració de Mauthausen se li va posar una rajola commemorativa a esta víctima de l’horror nazi en la façana de la seua casa natal a Benilloba. En l’organització i execució de l’acte van participar L’Ajuntament de Benilloba, el Fòrum per a la memòria Històrica de l’Alcoià i el Comtat, familiars vinguts de Sabadell i veïns del poble. Van ser uns moments carregats de emotivitat, on es van llegir diferents escrits referents a la seua vida així  com de la memòria que els seus descendents tenien d’ell: un lluitador per la llibertat i els drets humans. Per acabar l'Ajuntament ens va oferir un vi d'honor.

PARAULES EN EXTINCIÓ: A GATAMEU

 

    Expressió que pràcticament ja no s’utilitza i que significava anar a quatre potes com els gats. Caminar descansant el pes del cos sobre les mans i genolls. Es dia quan els xiquets que no caminaven  s’arrossegaven per terra  o quan el xiquets juguen arrossegant-se per terra. Una altra expressió similar era gatejant.

El mot gatameu està format pel nom comú gat i per l’onomatopeia meu.

Exemple: Caminant a gatameu t’has esgarrat els pantalons.

POSAR-SE EN AMO

 

Afortunadament aquesta expressió quasi ha desaparegut, són pocs els que la coneixen. Tan sols aquelles persones de mes edat són les que encara ens poden dir alguna cosa. I si ja no s’utilitza és perquè ha desaparegut aquesta forma de relació laboral. “Posar-se en amo” suposava acceptar unes condicions de treball amb la major servitud possible Esta relació laboral afectava sobre tot a les dones. Una dona es “posava en amo” quan entrava a servir a una casa  a canvi de la manutenció, es a dir, a menjar i a l’allotjament. Podia fer qualsevol tasca que li manara el senyoret  sense sou, sense horari i durant tots els dies de la setmana. De vegades podien lliurar els diumenges de vesprada, per eixir a passejar.  Les seues tasques comprenien aquelles necessàries en una casa com: netejar, llavar, fer el menjar, escurar, comprar, etc. Solien ser les xiques fadrines les que ocupaven aquests llocs i que abandonaven quan es casaven, encara que hi havia qui ho feia durant tota la seua vida. De vegades eren considerades unes privilegiades per ocupar aquest lloc en un casa de possibles. També afectava a xiquets, que en 7, 8 o 9 anys es posaven en amo, i  en compte de anar a l’escola escomençaven a ajudar en un taller, en una casa de llauradors, en un hostal, fent tasques més o menys dificultoses segons la benevolència de l’amo a canvi d’un plat en la taula, fins tenir una edat en que escomençaven a treballar. Tot açò, afortunadament, hui és inconcebible, les lleis emparen als menors i protegeixen a les persones. Però tot açò existia fins fa poc, fins als anys 50 o 60 del segle passat. No fa tant per haver-ho oblidat ni tampoc com per a dir que ja no torne a passar.

LA PRIMERA COMUNIÓ

 

Enguany el dijous 19 de juny es celebrava el dia de Corpus Cristi. Un dia gran per als practicants de la religió Catòlica. Però ja des de fa uns anys la festa s’ha traslladat al diumenge següent. Així que en Benilloba es celebrarà aquest diumenge 22 de juny. Per a recordar-ho en el blog puge la foto dels comuniants de l’any 1963 (13 de juny).En aquells temps, per als xiquets, el dia de la primera comunió, era un dia molt important.  Després de molt dies de catequesis, durant uns quant anys, en que ens ensenyaven a resar, a aprendre de memòria moltes oracions, els manaments  i moltes coses mes de la religió catòlica, era el moment culminant: prendre la comunió. Era un conjunt d’emocions: prèviament havíem anat a Alcoi al fotògraf, amb el trage, a per la foto d’estudi que posaríem en un marc i presidiria, durant anys, algun lloc de la casa, estrenar el trage especial per eixe dia, les sabates de xarol, a més de tots els regals que ens feien el familiars i coneguts: l’adreç, el rellotge, el missal, el rosari, l’estoig amb la tassa, el plat i la cullera amb el gravat  “mi primera comunión”, el llibre de firmes on signaven tots els convidats, llibres, mocadors, calcetins i amb un poc de sort algun joguet. Era un dia gran. Ens sentíem els protagonistes: amb tots els companys desfilant davant la banda de música pel carrer major, en la missa davant de tots érem el centre d’atenció de tot el poble. I si no n’hi havia prou amb tot açò, un convit on es reunia tota la família al voltant teu. De vesprada la processó, on també desfilàvem en el lloc preferencial, davant del santíssim sota el pal·lis. I en acabar feien un altre convit per a persones menys pròximes: amics de la família, familiars llunyans, veïns...

                Era un dia inoblidable,  que durant molt de temps el recordàvem amb molta estima, ple d’emocions i vivències úniques que ens anaven formant com a persones.

LA FUERA DE PASQUA

 

Als cinquanta dies de la Pasqua de Resurrecció  es celebra la festa de Pentecosta o cinquagesma. La paraula  pentacosta  que prové del grec i cinquagesma del llatí  tenen el mateix significat: cinquanta dies ( de la resurrecció).També anomenada com la Pasqua Granà. En la qual l’esglèsia catòlica commemora l’arribada del Esperit Sant sobre els Apòstols.

Temps arrere era una festa destacada que, fins i tot, es celebrava diumenge i dilluns i en el nostre poble  anava acompanyada, des de que es va instituir la festa de moros i cristianes,  d’una celebració profana: La Fuera de Pasqua. En este dia cada filà, pel seu compte, organitza un dia de festa que consistia en eixir al camp, a algun mas o caseta, a passar el dia menjant i bevent acompanyats de la música pròpia de la festa.

LA PISCINA DE BAENA

 

Com ja vaig contar darrerament,  l’única alternativa per a refrescar-se en els mesos d’estiu era banyar-se en algun toll del riu, en els anys que baixava la suficient aigua per ell i ho feia possible, o el alguna bassa del terme. Però açò va canviar radicalment allà per l’any 69 o 70 del segle passat quan es va construir la primera piscina a Benilloba. Perdò no va ser la primera, perquè esta va ser la que  va construir Oscar Pérez en la Rambla Monerris. Però si que va ser la primera a la que vam tenir accés tota la morralla i també la gent major del poble.    

Efectivament, va ser Joaquinito Llorens, conegut popularment per Masero, el que va fer una piscina, no massa gran, per al seu esplai, però que amb la seua bonhomia va permetre l’accés al bany a tot el poble de Benilloba. En una horta de la seua propietat, al costat del riu, en la partida de la Palanca, es va alçar una caseta, va foradar un pou en el que va trobar la suficient aigua per abastir-se i va construir la seua piscina. Recorde perfectament les primeres vegades que ací em vaig banyar, com ho recordaran, segur estic, tots els que per primera vegada vam gaudir d’una piscina. Era un goig molt gran endinsar-se en un aigua tan clara, encara que molt fresca, gelada diria, quan estava recent bombejada del pou, el poder tirar-se de la vorera de cap, de peus, de qualsevol manera. Des del trampolí.

Ací ens vam ensenyar a nadar algunes generacions de joves. Vam passar hores i hores delectant-se amb els jocs en l’aigua: bussejàvem, ens arruixàvem, nadàvem. No ens cansàvem mai. Tan sols quan tornaves cap a cassa després de tot un matí o vesprada d’aigua te’n adonaves de la minva de forces, del cansament que t’entrava de repent. I en aquell racó que Joaquinito el va nomenar “Racoquet” vam passar moltes hores en aquells estius interminables de la nostra infantessa. Ja en els anys 80 es va bastir la piscina municipal en el calvari, tancant una etapa i inaugurant-ne una altra. Però aquells primers banys en una piscina, aquells primers cabussons, aquelles primeres braçades per damunt l’aigua  van ser unes experiències que resten en la retina, em el fons de la nostra memòria. Per cert, el nom de piscina de Baena per el que la gent l’anomenava venia del cognom de la seua dona Rosalia.