divendres, 1 de maig del 2015

CONEIXEM?


Sabrieu dir-me que és açò? És un poc difícil però pensant i preguntant podeu averiguar-ho.Va animeu-se.

SOLUCIÓ:s'anomena CAPSANA  i era un rodet  de drap que es posava al cap per dur coses de pes i mantenir millor l'equilibri com podia ser la post de dur el pa al forn, la safa o cuba de roba al llavador...

diumenge, 19 d’abril del 2015

ENCICLOPEDIA




          Hui regirant per casa m'ha aparegut este llibre: ENCICLOPEDIA editat en 1935 en Gerona, l'autor del qual és José Dalmau Carles, Profesor Normal i director del Grupo Escolar de Gerona. Este llibre seria utilitzat com a llibre de text per estos anys a l'escola de Benilloba. Era del Grau preparatori i segons les instruccions el xiquet devia adquirir els coneixements en un any, és a dir, en un curs. Després estarien els volums de Primer, Segon i Tercer Grau: Cadascú d'ells serviria per a dos cursos. El de Grau preparatori que és el que tinc a les mans incloïa les següents àrees: Grámatica (Castellana per suposat), Aritmética, Geometria,Geografia, Historia d'España, Ciencias Físicas i Naturales, Higiene, Estudio del Derecho i Educación Social. Pose dos fotos: una de l'apartat d'Higiene i un altre d'Educació social per a que se n'adoneu un poc dels continguts.




dijous, 19 de març del 2015

DIA DEL PARE



      No he estat mai partidari d’aquestes celebracions que ens espenten a la despesa i al consum: dia del pare, de la mare, dels enamorats, etc.Com si tots els sentiments i emocions  que duen implícits anaren concentrats en un regal u obsequi que es fa per que s’ha de fer, perquè tot el mon ho fa, i al instant resta oblidat com un objecte inútil més per algun racó de casa. I és pels racons de casa, si es posem a escoltar o percebre,d’on ens poden venir aquells records i vivències  que, això si, és el millor regal que podem fer a les persones que són l’objecte de la celebració. I hui dia del Pare, si m’ature un moment, tot un allau d’imatges i records, com si un You Tube fora, passen pel meu davant: acompanyant a mon pare a l’horta per uns camins    estrets i llargs, eterns  des de la meua percepció infantil,  i allí, mentre ell regava o entrecavava jo jugava  en el riu amb un molinet de joncs que ell m’havia fet. O ajudant-lo  ( com seria l’ajuda!) a llevar els escarabats de les mates de les creïlleres  i anar guardant-los dintre d’una botella de coll ample, d’aquelles que compraven amb llet condensada, i que al finalitzar tapàvem i amollàvem riu avall.
 I creixia al costat d’ell, contant-me les seues històries de la mili, o el seus viatges a Palma de Mallorca on va fer dos temporades venent gelat o aquell conte de les rabosetes que mil vegades ens va contar i que ara no aconseguisc recordar. I a poc a poc ens transmetia els seus coneixements. I de la seua mà anava a passejar els diumenges, a pegar una volteta, com solíem dir, o a la processó d’un dia de festa. No recorde com el veia en aquells moments  però si mire alguna foto d’aquell temps  si que veig la cara que posava quan agafava la seua mà. 
I em transmetia  la cultura  d’un home, que no se amb seguretat si havia llegit cap llibre, però que amb la seua intel·ligència i curiositat havia anat conreant amb llesques d’ací i de més allà. I el recorde quan, en hivern, a la posta de sol, pujava la gavella de llenya  per encendre un foc que ens recesava  d’aquelles nits de fred. I quan ens comboiava  al meu germà i a mi, vespres de reis, amb tota la il·lusió del món, a preparar-li un regal a la mare. I també el moment, lloc, paraules i el Sol que feia quan  em va anunciar la malaltia fatídica de la seua dona.
                I així sempre. Amb la seguretat de tenir-lo al meu costat. Amb la seua presència, tota la resta sobrava. I mai oblidaré aquell matí de diumenge, després d’una nit de festa amb els amics, que em va despertar per a que l’ajudara  a portar una càrrega de llenya del bancal. Matí de morros i males cares. Però amb el temps vaig descobrir la importància  d’assumir les responsabilitats per damunt de tot. I la tristor d’aquella vesprada que va tornar abans d’hora de la feina perquè s’havien incendiat els telers amb els que els treballava. I recorde quan anava a portar-li l’esmorzar a la fàbrica, aquell infern de soroll en el que passava huit hores de cada dia de l’any. I l’orgullós que estava de la seua feina: - Hui he fet tantes mantes en cada teler (ens deia). Feina que va tenir que deixar molt prompte encara perquè,  de sobte, una malaltia el va lligar a una màquina per la resta de la seua vida. I a pesar de l’esclavitud a la que es va vore sotmès mai va desesperar, ho va assumir com un fet més de la seua vida. I aleshores el recorde ajudant sempre a la seua dona. I també  recorde les vesprades passades per les xopades  buscant bolets, els dies de cacera veient eixir el sol i empomant la rosada. Esperant les crescudes del riu des de la terrassa de casa. Les nits de tronada, sense llum, al voltant d’un ciri. I en el seu darrer moment, en aquell que va veure arribar el seu fi, que entre els meus braços i davant la  pregunta:
-          -Pare, que vol que faja ?
-          - Res    –respongué ell
I mai més res va ser igual. Ni l’anar a fer les olives, ni els viatges a València, ni les xerrades a l’hora del café, ni el retorn a casa. Res igual.

MOLTES FELICITATS PARE  allà on estigues. 

diumenge, 15 de març del 2015

EMBLANQUINAR



Este mot que ara quasi com s’utilitza, tan sols  fa alguns anys era molt habitual.  Emblanquinar era pintar de blanc, però sobre tot era donar una capa de calç diluïda amb aigua  a una paret, sostre o façana. Actualment  es pinta, i de diversos colors. El mercat ens posa al abast tot una gama de productes de colors, textures, materials… diferents i podem escollir aquell que més ens faja. Però abans, com ja he dit, no es pintava  sinó s’emblanquinava. Arribada determinada època de l’any com era l’estiu o en la proximitat d’una festa o front a un esdeveniment de certa importància s’emblanquinava la façana de la casa i també les diferents estances. Mes endavant var sorgir certs productes que barrejats amb la mescla de l’aigua i la calç li donaven una tonalitat verda o blava.
                Però per emblanquinar s’utilitzava bàsicament la calç viva. Que és la que s’obtenia de la cocció de les roques calcàries  en els forns de calç. El resultat eren uns terrossos de calç que compràvem directament als seu productors quan venien al poble a vendre-la amb un carro o animal, i al crit de “ Calç xiques” es recorrien tot el poble. El terrossos o pedres de calç viva que adquiríem  els posàvem dintre d’una gerra a la que s’afegia aigua que la calç absorbia en una reacció química convertint-se en una pasta. Al cap de dos dies esta pasta estava en condicions de dissoldre-la amb aigua  i començar a emblanquinar. L’emblanquinar també tenia la propietat de desinfectar. Desinfecció que s’obtenia al absorbir la calç tota la humitat del microorganismes que podien existir, acabant amb ells. Sempre s’emblanquinava sobre la capa de l’any anterior i  anaven sobreposant-se les capes fins arribar a tenir una grossor de  uns quant mil·límetres i un una imatge de paret esquarterada per línees irregulars. 

dissabte, 28 de febrer del 2015

L'AVENTURA AMERICANA DE MANUEL MONERRIS

Iraquois Falls en l'actualitat.En  primer pla la factoria de cel·lulosa al costat del riu.

         Utilitzant les dades que tinc a l'abast vaig a intentar recompondre  l'aventura Americana del benillober Manuel Monerris Climent.
     Manuel Monerris fill de Francisco Monerris i Angelina Climent va nàixer el 13 se setembre de 1886. I va emigrar a Amèrica en 1916, quan tenia 29anys. Va anar amb el vaixell Montevideo que va eixir de València, amb altres sis Benillobers: Enrique Pérez, Eduardo Orta, Hermenegildo Santana ( de 14 anys), Joaquín Cortés, Manuel Pérez i Juan B.Guillem. Ell recordava el viatge com 23 dies de Mar i Cel (tota una eternitat per a una persona que probablement fins eixe moment no havia vist mai el mar). Van arribar a la duana d'Ellis el 13 d'octubre de 1916, però el seu destí no era EUA sinó el Canada.



Vaixell Montevideo

       Allí, en el Canadà, van treballar en l'empresa Abitibi Pulp & Paper Co. En el poble d'Iraquois Falls al Nord de l'estat d'Ontario. Esta empresa estava dedicada a la producció de cel·lulosa i paper a partir de la utilització dels recursos forestals ( fusta) i de l'aigua que hi ha en abundància. Este era un poble xicotet construït per el propietari de l'empresa per a donar allotjament i serveis als treballadors. En esta zona el clima era Continental humit, per tant tenia un valors extremats, arribant en hivern a -50º C. Penseu en quines condicions deguen treballar els nostres avantpassats. I en l'interior d'esta empresa esta feta la foto que adjunte. En ella, en primer pla esta recolzat en una bovina de paper M.Monerris. I en les bovines de paper es pot llegir ABITIBI, nom de l'empresa. També apareixen altres operaris que no es distingeixen bé però entre ells possiblement podria haver algun altre de Benilloba.



Factoria Abitibi Pulp & Paper Co.1916

    Temps després, no tinc la data exacta, va passar la frontera a EUA per el pas fronterer de Búffalo, a l'estat de Nova York .No se on estaria i on treballaria als EUA, possiblement aniria en alguna colla de treballadors dels que anaven fent carreteres o instal·lant vies de ferrocarril, el que si sabem es que en 1920 estava ja en Benilloba, perquè concretament el 12 d'agost es va casar amb Angelina Blanes Truades en Balones. No sabem si va guanyar molts diners o si va aprofitar el seu viatge però lo que es ben cert es que seria l'aventura de la seua vida.

divendres, 20 de febrer del 2015

BUSQUEM!

Benillobers d'cí  i d'enllà sabrieu dir-me on està  feta esta foto i que és el que representa. Crec que és algo molt important per a nosaltres i tots deuríem saber-ho.






LA SOLUCIÓ

Esta capelleta o fornícula esta situada en la paret  oest que tanca el creuer de l’església. Concretament sota  la capella que alberga la imatge de S. Joaquim. En esta capelleta hi a una pedra  amb una inscripció que  fa referència al que allí es guarda . Es a dir, l’acta notaria de 1695 en la que es donen els detalls de com va ser anomenat  S.Joaquim  patró de Benilloba en 1645. També diu que esta documentació va estar perduda dos segles i mig fins que la va torbar D.Drancisco  De P. Monblanch en 1946.
                Els documents es guarden en l’arqueta de fusta, sembla que de banús (ebano), decorada amb relleus  i incisions fetes en la fusta amb motius vegetals i també geomètrics. I segons diu la tradició segellada  per a que no es puga obrir fins al proper centenari.
                Esta arqueta amb la documentació va ser portada al poble dia 16 de febrer de 1947 (any de centenar). Tot el poble en ple va eixir a esperar-la a la fita del terme en la carretera de Cocentaina amb carrosses ornades  amb diversos motius  i la gent vestida d’acord amb el tema de la carrossa. També van eixir moltes cavalleries i gent a peu vestida amb la seua millor roba. Eixe dia  es va ser celebrar una gran festa  que encara recorda la gent major.



D.F.Monblanch portant l'arqueta  a l'arribada a l'església.

diumenge, 15 de febrer del 2015

BENILLOBA EN EL LLIBRES



Estes fotos corresponen a la primera pàgina  del llibre titolat  Manual Geogràfico-Estadístico de la Provincia de Alicante i de les dos fulles que parlen del nostre poble:Benilloba. Tinc que agrair a Mercedes Camps el que m’haja facilitat  estes fotos, del llibre original propietat de Quique Barrachina  Bernabeu, per  posar-les ací i poder-les comentar. El llibre del qual és autor D.P.Orozco Sanchez, mestre d’Alacant,   està escrit per a que servisca de lectura  i com a Font d’informació als alumnes de totes les escoles de la província. Imprès en Alacant en 1878  sembla que pertanyia a un tal Miguel Cardona i Sancho.
                De Benilloba parla en les fulles 92 i 93, on hi ha algunes incorreccions que  interessa comentar. En primer lloc diu que està al costat del Riu Serpis. Dada  que no s’ajusta a la realitat perquè el riu que passa  per Benilloba, com tots sabem, es el riu Frainos o de Penàguila que, això si, es afluent del Serpis en el que desemboca després d’ajuntar-se amb el Ceta.
                Respecte als pobles que limita si que ho fa al N. amb Gorga, al E. amb Penàguila, però al Sur també amb Penàguila i no Quatretondeta com diu el text i al W. amb Cocentaina.
                El poble té 339 cases que estan habitades per 1569 persones. Esta dada ens diu que és un dels moments de més població de la seua historia. De l’ església   diu que està dedicada a la Nativitat de Nostre Senyor Jesucrist quan a qui realment està dedicada es la Nativitat   de la Verge Maria. Assistida per un rector i un vicari.
                Crida l’atenció que el mestre del poble, D.Francisco Galiana, tenia 90 alumnes i la mestra Dnya. Teresa Mira 94.
                El terme del poble té 689 Ha. De les qual 59 son d’horta amb 26 cases escampades per el terme, nombre molt alt. Destaca la producció de vi i blat ja que en aquells moments la major part del secà estava plantat de vinya.
                En quant a la industria ja havien fabriques dedicades al tèxtil i molta gent ocupada en les faenes relacionades  amb esta industria.
                Però tal vegada la dada que més interessa ressaltar és la que ens diu que en 1705, en plena guerra de successió, Felipe V li dona el títol de Villa al poble de Benilloba. Si la Corona d’Aragó recolzava les aspiracions del Arxiduc Carlos, el fet de que Felip V afavorira al poble de Benilloba  amb este títol, ens fa pensar que  els habitants de Benilloba es declararen partidaris dels borbons.
 En resum, un document interessant que ens fa un retrat aproximat de la Benilloba d’aquells anys.