.jpeg)
En esta foto vegem l'antiga seu de la fila dels Moros del Castell. Era un localet de xicotetes dimensions que a més es va fer servir com a taberna des de la seua fundació. En ella van estar com a conserges: Pepico Reig( Cabrerot), José Gòmez (l'Esquilador), José Gonzalvez (Pep d'Espenta), Enrique Llinares( El Florido), entre altres. En hivern els diumenges de migdia que feia bon oratge es treien les taules fora a la plaça i en estiu per les nits a la fresca ( les actuals terrases que tan de moda estan ara).Quan l'oratge no ho permitia restaven dins:amb molta feina tres o quatre tauletes i unes quantes persones al mostrador. El colpet de café licor "el lobo", la cervesseta " l'Àguila" acompanyaven al plat de tramussos i cacaus, les faves bollides o el platet de fetge i magre. Després si hi havia temps es jugava el coto: que si mates, que si la deixes passar, que si les vint o les quaranta,que si les deu de la darrera,si triunfe totes meues. Així passaven les hores, així matavem el temps.Esta era la filaeta dels Moros del Castell. La foto la va fer. Mario Guillamon el 13 d'abril de 1979
Amb el pas del temps, els canvis de costums i la introducció de noves modes hem assistit a un canvi en nomenclatura de les parts o elements d’una casa. I així un vocabulari que era habitual per als nostres pares ara quasi ha desaparegut i és per això que vull recordar-ho. A les bigues, que solien ser de fusta, les anomenàvem voltons i estos voltons es recolzaven sobre una paret o sobre una jàssena, que era una biga de fusta transversal de majors dimensions i resistència. Els trams compresos entre dues parets maestres on entre una paret i una jàssena o entre dues jàssenes se l’anomenava nevada. Així una casa constava de 4,5,6... nevades.L'espai (que solia ser amb forma cóncava) comprés entre dos voltons era una mol·lada, una cambra tenia 6,7... mol·lades. Les bigues de fusta podien estar al descobert o cobertes per un cel-ras. Al sostre de la cambra li diem trespol.La casa podia tenir diferents cambres, que eren habitacions o peces d’una casa,unes utilitzades per les persones i altres com a magatzem de grans, oli... El pis superior de la casa nosaltres l’anomenem porxi,en altres llocs terrat, i estava cobert per la teulada però les parets laterals estaven obertes per a la circulació de l’aire i era utilitzat com a sequer, es a dir per a secar diferents productes del camp, o pells d’animals o la roba. Les diferents parets primes que separaven les estances se’ls anomenava sitales. El darrer tram d'una escala estava cobert parcialment per el tinell. El tinell era una superficie plana que cobria un tram de l'escala i que s'utilitzava com una ampla prestatgeria. L’escurador era el lloc on s’escurava quan no hi havia aigua corrent, per a la qual cosa s’utilitzava un o dos llibrells. I per damunt estava l’escudeller on es guardaven les escudelles o plats. On es feia el foc per calfar-se o fer el menjar era la llar però també la fornal. La part soterrada de la casa era el seller i l’excusat on hom anava a fer les seues necessitats. I havia una part de la casa,normalment en la part posterior, que era el ras, un espai descobert, com un pati. No se si he oblidat algun, però seria d’allò més fàcil degut al pas del temps i al seu desús però al menys que servisca per recordar tots estos mots.
.jpeg)
Una altra panoràmica de Benilloba el 26 de febrer de 1972. En ella destacaria la escassesa d'arbres en els camps. La foto és de Mario Guillamón depositada en al biblioteca digital valenciana.
Esta foto pertany al a Biblioteca Valenciana Digital d'on l'he treta. Es una foto de Benilloba feta des de la carretera de Cocentaina amb una data aproximada de 1970. Ja esta el cementeri nou dalt del calvari i encara no s'ha escomensat la nova escola. En ella podem veure encara com era la partida de les Forques abans de ser urbanitzada amb els pins on estava l'abocador, el camí que anava vora el terrer i totes les retauletes de bancals que davallaven cap al riu.
Un del jocs dels xiquets d’abans era per la
primavera anar a buscar nius. Anàvem pel riu, pels marges, pels arbres...
buscant nius de pardalets. Quan en trobàvem un intentàvem mirar que tenia: si
estava buit encara, si tenia ous o pardalets. Sempre procurant no tocar-lo, ni
estar molta estona mirant-lo o allí prop perquè sinó diem que la mareta avorria
el niuet i l’abandonava. Una vegada localitzat un niu anàvem de tant en tant
per veure l’evolució del pardalets fins que abandonaven el niu: quan tenia ous,
quan sortien els pollets i encara no tenien plomes diem que eren de “canonet”
després passaven a l’estat “d’emplomats” quan ja tenien plomes i per últim
abandonaven el niu, aleshores el niu restava buit. Alguna vegada i algunes persones que
volien tenir un pardalet a casa el que feien quan trobaven un niu de
caderneres, de verderols o gafarrons el que feien era engabiar-lo. Açò
consistia en posat el niu amb els pollets dintre d’una gàbia al mateix lloc on
estava. La mare continuava portant-los el menjar que els el donava per entre
les reixes ja que no podia arribar a dintre del diu. Quan els pardalets ja
eren grandets i havien d’abandonar el niu aleshores agafaven la gàbia amb el
niu dins i te la portaves a casa i ja tenies pardalets en casa als que tenies
que alimentar i cuidar amb la finalitat que cantaren i així alegrar la nostra
estança. Esta pràctica supose que actualment
estarà prohibida a més molt mal vista des de l’òptica conservacionista però en
aquell temps era normal i no teníem la idea de fer res malament.
