Els astres van guiar als Reis fins a Benilloba. La nit es va omplir de llum, música i color. La impaciència i la il·lusió de la xicalla i els no tan xicalla va ser vessada per la materialització dels desitjos. L’alegria es va estendre per la faç de Benilloba. Un any més hem complit amb la tradició.
Diuen els vells del poble que açò va passar
fa ja molt de temps. Allà baix, al riu, hi havia una font que li diuen la font
De Retor.. Abans la font estava a esta
part del riu encara que el naixement estava a l’altre costat dintre d’un
alcavó. Però hom havia construït una canonada
que soterrada travessava el riu per a sortir pels dos xorros de la font que s’havia fet a este costat del
riu. Fins ací baixava la gent del poble
a carregar aigua sense tenir que creuar el riu. Al bacinet on queia l’aigua solien beure els animals a
l’anar o al tornar de la seua tasca als bancals.
Els xiquets del poble, quan feia bon temps, solien
baixar a jugar al riu: entraven al riu, feien bassetes, agarraven cullerots o
granotes, peixos i també solien agarrar
teixidors, estos es desplaçaven amb rapidesa per damunt l’aigua sense
enfonsar-se i al agarrar-los amb una mà i tapar-los amb l’altra cantaven:
teixi, teixi...dor n’entra un i n’ixen dos. I efectivament a l’obrir les mans
n’apareixien dos. I allí passaven les vesprades fins les postetes de sol.
Un
dia anava per allí Marieta, tota sol, esperant veure alguna amigueta quan un
carro que venia de Benifallim va creuar el riu i l’animal que l’arrastrava que
devia vindre eixeregat i el carreter no l’havia deixat parar per beure dintre
del riu és va dirigir cap a la font per beure en el bacinet on queia l’aigua.
Marieta amb la curiositat que li va
despertar el carro i l’animal es va dirigir cap a ell per a veure’l. Allà va
que sense saber com, o bé perquè l’animal estava cansat o bé perquè el terreny feia un poc de
costera o per les dues coses a la vegada que el carro se’n va anar cap arrere i
Marieta no se’n adona a temps per apartar-se, la roda dreta la va tirar a
terra al temps que li va xafar una cama,
restant atrapada baix la roda.
El carreter quan ho va vore es
va tirar a ajudar-la però veien com estava atrapada es va dirigir cap a
l’animal i agafant el ramal i estirant el va fer moure. Al menejar el
carro va quedar lliure la cama destrossada
de Marieta. La sang brollava amb força i la Marieta plorava amb gana. El carreter va
agafar una manta de dintre del carro i la va enrotllar a la ferida apretant-la
per detenir l’hemorràgia. En un grapat la va tirar dalt del carro i ràpidament
va pujat i va animar a l’animal per a que marxara. Van pujar a la carretera i
és va dirigir cap Alcoi. En Alcoi va cercar un metge que coneixia per a que
intentara curar a Marieta.
En el poble al fer-se tard i veure
que la xiqueta no tornava a casa, els pares van eixir a buscar-la. Van recórrer
tots els carrers preguntant a la gent si l’havien vista, baixaren al riu, van
pujar a les eres, però res, ningú sabia res de la Marieta.
En Alcoi el metge va intentar
curar-li la cama, detenir la hemorràgia
i arreglar els desperfectes. Però allò semblava complicat i tenia els
risc d’una infecció.
Al poble, els pares desesperats
no sabien que fer. La xiqueta no apareixia per cap lloc. Tothom havia eixit a
buscar-la, però res.
Passats uns dies, el metge va
veure que la ferida no millorava i va aconsellar al carreter a que anara a València
a buscar algun metge que la poguera ajudar. El carreter, que no s’havia separat
en cap moment de la xiqueta la va agafar i cap a València que se’n va anar. Ací
els metges tampoc pogueren fer gran cosa i la xiqueta va empitjorar, li va
pujar la febre, els dolors eren insuportables fins que un dia Marieta va
faltar.
Els pares, al poble, després de
tant de dia sense saber-ne res de Marieta, estaven abatuts, no feien altra cosa
que plorar havent perdut l’esperança de tornar-la a veure.
El carreter, trist com estava,
amb molta pena i dolor pel que a la xiqueta li havia passat no sabia que fer
amb el seu cos fins que li se va ocórrer el portar-la al seu poble per a
soterrar-la. Una nit fosca va dur el cos de la Marieta al poble i en una horta
prop d’on havia passat el succés la va soterrar.
Eixa mateixa nit els pares es
van despertar al sentir el plor d’una xiqueta.
-Maria has
oït plorar una xiqueta?
- Si, estava
dormint i un plor m’ha despertat. Semblava el de Marieta.
Ràpidament es van alçar
i van córrer tota casa buscant algun indici de Marieta. Van mirar les
habitacions, els armaris, van pujar al porxi i esquadrinyar tots els racons,van
baixar al seller, al corral, però res van vore.
Els plors nocturns, a partir
d’eixe dia, no faltaren cap de nit. Unes vegades més forts, altres com en la
llunyania. I els pares, sense perdre l’esperança, seguien buscant per tota casa
però res no veien.
El carreter, a conseqüència de
l’accident i l’esglai de la desgràcia va caure malalt. No s’ho podia llevar del
cap, pensava contínuament en la xiqueta, no suportava la pena i poc a poc anava
consumint-se, perdent les ganes de viure. Veient ja un final proper va pensar
en confessar-se i descarregar tota la seua pena. Al confessor li va contar tot
el que li havia passat, la desgràcia de l’accident, el seu esforç per curar-la
i el trist final de la xiqueta i també on estava soterrada Marieta. Va rebre el perdó i amb la
seua ànima alleugerada, pocs dies després, va faltar.
Els pares estaven desesperats de sentir els plors totes les nits, sense
poder trobar a Marieta ni una solució que els donara la pau. Aquella amargura
no es podia aguantar.
Un dia va aparèixer per el poble
un rector que preguntava als veïns per
uns pares que hagueren perdut una filla. I de seguida l’encaminaren cap a
la casa dels pares de Marieta. Quan va arribar a la casa es va presentar i els va comunicar que venia a
donar-los una trist noticia. Els va contar tota la història tal com li l’havia
contat el carreter, revelant-los, a més, el lloc on estava soterrada. Els pares
acompanyats per familiars i amics van
anar a l’horta que els va indicar el rector i després de cavar un poc on el
rector havia senyalat van trobar el cos de la Marieta.
La dugueren a casa i li van fer
un vetlla com calia i al dia següent la missa i la soterraren al cementeri com
Déu mana. I mai més van tornar a oir aquell plor de la xiqueta que els trencava
el cor. La maria va descansar al lloc on
calia, els pares van viure amb molta pena però amb el descans de saber que
havia passat i el tenir un lloc on anar a plorar-li.
Esta història me la va contar
Matilde Ripoll (La Llorossa).
La barsa era una espècie de bossa en la que els homes del camp solien portar el menjar o les eines de treballs: les destrals, les estisores de podar … Estava feta d’espart i tenia una corda del mateix material per portar-la penjada al muscle. En este cas la corda estava reforçada amb una tira de cuir. Este utensili va deixar de ser utilitzat fa més de seixanta anys, per tant forma part del record de les persones majors i és una peça de museu per a que la coneguen les generacions venidores.
Ací tenim l’Atlètic
de Benilloba de 1955 fotografiat en el camp de futbol davant del Calvari. L’equipatge es limitava a una camiseta
ratllada ( supose que blanca i roja), el pantalons els que cadascú tenia i de
les botes millor no parlar. La gran majoria ja desconeguts, esperem que algú
ens ajude a nomenar-los. L’entrenador sembla Manuel Pérez( Manolo Granero) i el
primer agenollat Francisco Ripoll (Paco el de la Ponderosa).
Sabeu que vol dir està expressió? Sabeu a que es referia està frase feta?Esta expressió era exclusiva de Benilloba i ara ja totalment perduda. Jo encara li la vaig sentir dir al tio Quinín. És una frase negativa que es referia a allò que no havíem de fer mai i amb la intensitat que li donava la interjecció. Però que els el que no havia de passar dels Tossals? Els Tossals és una partida de terreny cap al nord-est de Benilloba per on anava l’antic camí a Cocentaina, per damunt de l’actual carretera de Cocentaina. Encara que també ens serveix esta via perquè en els seu contorns es troba el Mas dels Tossals. Quan hi havia algun conflicte entre veïns, de terres, de regs, de persones s’havia de procurar que restara dintre del poble, que es solucionara entre nosaltres, que no sortira fora. Passar els Tossals suposava el tenir que dirimir-se en els jutjats de Cocentaina (Benilloba pertanyia la partit judicial de Cocentaina) amb tot el que suposava de temps, viatges, advocats, diners... i la sentencia que podia ser molt gravosa. Per tant sempre convenia resoldre les diferencies en la sala, amb el jutge de pau sense passar a un estadi superior. I per extensió esta dita podia aplicar-se a qualsevol assumpte que no interesara que sortira del poble o que convinguera que restara entre nosaltres. Una coseta més de la nostra propia cultura!
El dia 1 de
novembre és celebra la festa de Totsants. No anem parlar estrictament de sants sinó
més bé de com els sants han influït en
el llenguatge i concretament en la creació de modismes i frases fetes de la
nostra parla habitual. I estic ben segur
que en estes asseveracions vaig a tenir “més
raó que un sant”, frase que s’utilitza per a dir que una persona està
carregada de raó, de veritat. Però quan algú ens planteja o ens proposa alguna
cosa amb la que no estem d’acord direm “ a
quin sant!” per mostrar la nostra disconformitat. Per aguantar tots les
avatars que ens porta la vida, les diferents actuacions de la gent hi ha que “tenir més paciència que un sant”.
Sempre et trobaràs amb persones amb les que no combregaràs ideològicament ni recolzaràs
els seus actes i per tant “no seran sants
de la teua devoció”. Per prevenir a algú d’una acció equivocada o d’una
persona dolenta li diem “ a bon sant t’encomanes”. I si t’has de
encomanar a algú: metge, advocat, mecànic... que siga de ben lluny, perquè “el sant quant més lluny més miracles fa”. Ah! I no hem d’oblidar el buscar parella ben
prompte perquè sinó correm risc de “quedar-se
per a vestir sants”. Com podeu vorer ací tenim uns quans modismes que
utilitzem habiualment en la nostra parla diària i que cal conèixer-los per
seguir utilitzant-los i mantenir la riquesa de la nostra llengua.
