LA TÀPIA

 

        La Tàpia és el carrer que va des del carrer Sta. Anna  al principi del carrer Mare de Déu dels Dolors. La Tàpia es el nom amb que el coneixem des de sempre, en cap moment se li ha posat un nom oficial com els demés carrers. El altres carrers del poble  han canviat de nom segons l’època, han tingut un nom popular i un nom de sant o nom per una característica pròpia. Però la Tàpia sempre ha segut nomenada d’esta manera, ni tan sols té un rètol o placa, i perquè serà? És que ni tan sols es considerada com un carrer? El significat de Tàpia és un mur fet amb  una tècnica de construcció antiga que consistia en tirar terra argilosa dintre d’un encofrat de fusta i després prémer a colps d’un picó, per a donar-li un poc més de consistència li se podia afegir calç. El mur anava creixent a base de tongades d’encofrats.  En temps passats, no molt llunyans, la Tàpia no era un carrer sinó un camí que prolongava el carrer Sta. Anna per darrere les cases del carrer major que ens treia del poble i la tàpia seria el mur que tancava el pati de les cases que tenien la seua entrada per el carrer Major. Si és fixeu, en este carrer fins fa poc no hi havia cap entrada principal de casa. Al obrir-se el carrer Nou va passar el mateix: a la tàpia donaven els patis d’unes cases que tenien l’entrada principal per el carrer de dalt. Aleshores era un camí o carrer secundari on no residia cap persona, format per les tanques de les parts posteriors de les cases, o patis o corrals en el quals amb el pas del temps s’han obert portes, garatges i ara ja fins l’entrada principal d’alguna casa. Degut a eixa poca consideració que ha tingut com a carrer, i una prova d’això, és que  no he trobat  cap foto antiga del carrer, tan sols la que li he fet jo per il·lustrar la informació.

LES ESCOLES (CARRER ALACANT)

 

Les escoles en el seu origen

        Estes fotos corresponen a moments diferents de la que actualment és l’avinguda d’Alacant, que popularment era anomenada com “Les Escoles” i més antigament, en el segle XIX era conegut com el Raval. La paraula raval ve de l’àrab a-rabal  que significa les afores, es a dir una zona fora del poble, i la continuació del carrer Major era el camí que eixia cap a l’est  i que més avant es bifurcava en el que anava cap a Gorga i la vall  de Seta i el que a anava Benasau i les Marines. La primera edificació que és va fer en este espai va ser el grup escolar: un edifici rectangular, d’una planta, distribuït en tres aules: una aula, la dels xics, que tenia l’entrada mirant a l’est, la de les xiques estava en la part contraria i l’accés cap a l’oest, mirant al poble, i entre estes dos hi havia una tercera aula, la de pàrvuls o cagons que tenia el seu accés mirant al sud. A cada extrem de l’edifici, en la cara nord , estaven els lavabos, un per als xics i l’altre per a les xiques, als que s’accedia per dintre de l’edifici. El conjunt esta rodejat per un pati i este envoltat per un mur de pedra coronat per uns pilars que sostenien les reixes de forja. Estes escoles es van projectar en l’època de la dictadura de Primo de Rivera i s’inauguraren ja en temps de la República, en 1932.

1970 aproximadament. Arxiu M.Carmen Reig

1970 aproximadament. Arxiu M.Carmen Reig

        Posteriorment al final dels anys seixanta es van construir dos edificis similars, un a cada costa del pati. El situat a l’oest tenia dos pisos amb dues vivendes per als mestres i el de la banda est amb dues aules per a impartir classe. El següent edifici  que es va edificar en este carrer va ser el local per a la seu de la Societat Filharmònica Benillobense. La primera pedra es va col·locar el 19 de febrer de 1950 siguent alcalde Joaquin Guillem Herrero i President de la Societat Musical Joaquin Ripoll Picó.

Letura de l'acta de la col·locació de la primera pedra de la Seu de la Societat Musical. 19-2-1950

    

         En esta dècada també es va construir el depòsit  per emmagatzemar l’aigua que venia del naixement de Petrosa i distribuir-la per unes quantes fonts que hi havia arreu del poble: a part de la Font de la plaça estaven les fonts del carrers S. Joaquim, S. Josep, S. Llorens i Plaça del Castell. Aleshores encara no havia aigua per les cases i la gent anava a estes fonts per a poar.

Festes de 1947.Arxiu: https://unaherrerodebenilloba.wordpress.com/

         Tornem a les escoles per a dir que a finals dels anys cinquanta i els seixanta es quan escomencen a construir alguna vivenda particular al costat esquerre del carrer, configurant poc a poc el carrer. Amb posterioritat s’acotarà la zona dels pinets i en els anys huitanta quan les escoles deixen de funcionar com a tal i passen a ser seu del centre de jubilats i mercat s’amplia el pati integrant el dipòsit d’aigua que ja ha perdut la seua funcionalitat.

1970 aproximadament. Arxiu M.Carmen Reig

Foto Actual

 

 

 

LA DURACIÓ DEL DIA I EL REFRANY

 

            La duració del dia i de la nit varia al llarg de l’any. Hi ha 6 mesos en que la duració del dia va allargant-se ( de gener a juny) i  6 mesos en la que s’allarga és la nit (de juliol a desembre). Hi ha dos moments en que la duració del dia i la nit son iguals que són en l’ equinocci de primavera ( 21 de març) i en l’equinocci de tardor (22 de setembre). El dia més llarg seria en el solstici d’estiu (21 de juny) i la nit més llarga en el solstici d’hivern (22 de desembre). Feta esta explicació entrem en la cultura tradicional per a veure la gent del poble aliena a estos coneixement científics quin mètode utilitzaven per a mesurar el creixement de les hores de dia. Immersos en una cultura cristiana en la qual es celebren festivitats de sants o santes tots els dies de l’any cada comunitat té les seus festivitats més significatives que les converteix en dades referents i al voltant d’eixes festivitats crea un refranys per a remarcar eixe creixement de les hores de sol. Pe la contra amb prou feina trobarem dites que marquen el creixement de la nit. Els refranys varien d’uns llocs a altres sempre depenent de la importància dels sants en cada comunitat. Ací tenim una mostra de refranys:

Per Sta. Llúcia un pas de puça (13 de desembre).

Per Nadal un pas de pardal (25 de desembre).

Per S. Esteve un pas de llebre (26 de desembre).

Per  any nou un pas de bou (1 de gener).

Per Reis un pas de vell (6 de gener).

Per S.Julià un pas de ca ( 9 de gener).

Per S. Antoni un pas de dimoni (17 de gener).

Per S. Sebastià un pas de milà (20 de gener).

Per Sta. Agnès una hora més (21 de gener). 

Per la Candelera una hora entera (2 de febrer).

Per Sta. Maria una hora i mitja més cada dia.

Pe S. Blai un pas de cavall.(el 3 de febrer).

Per S. Maties són iguals les nits i els dies (14 de maig).

Per S. Joan el dia més gran (24 de juny).

Per S. Pere el dia enrere (29 de juny).

Per la Mare de Déu d’agost a les set ja es fosc (15 d’agost).

Per S. Narcís de sis en sis(29d’octubre).

Passat Totsants els dies són germans (1 de novembre).

EL CARRER DEL METGE

 

Foto arxiu: Mari Carmen Reig

         Estes tres imatges pertanyen al Carrer Colon, popularment anomenat com Carrer del Metge. La primera imatge, en blanc i negre, es va fer al final dels anys 60 del segle passat. Les altres dues són actuals. Este carrer es va obrir durant els anys 50 de segle passat sobre terrenys  que eren bancals  i es va traçar perpendicular al carrer S. Josep o carrer les Eres, amb direcció oest-est . Este carrer és anterior al Carrer Mare de Déu dels Dolors. El seu nom popular es degut a que allí es va construir l’edifici que feia a la vegada de habitacle i consulta del metge del poble. Front a la casa del metge es van construir tres casetes, també d’una planta que serviren per allotjar als mestres  forasters que ocupaven una plaça al poble. A l’altra banda de carrer es va ampliar l’antic patronat que donava al carrer les Eres amb un edifici de plata baixa i dues plantes superiors que durant un temps serviren per ampliar l’ús recreatiu i d’oci que tenia el patronat. També en este carrer s’ampliaren les fàbriques tèxtils de Joaquin Herrero i Hilario Pérez  que tenien el seu accés principal per el Carrer S. Llorens. La resta del carrer va anar completant-se  amb la construcció de cases particulars. Este carrer té la particularitat de que està assegut sobre el que va ser un gran cementeri de l’ època musulmana. La tradició i costum musulmana feia que els cementeris estagueren fora dels recintes habitats amb unes fosses excavades en terra on es col·locava el difunt sense fèretre, de costat, mirant cap a l’est. Doncs al llarg d’este carrer  a l’ excavar rases per a fer la cimentació de les cases o per la conducció del clavegueram es van descobrir molts soterraments i fins i tot una làpida funerària sencera, ara desapareguda, i restes d’altres làpides. De tot açò sols resta algun testimoni oral de gent que allí va treballar. Segons estos testimonis  aparegueren moltes fosses excavades a terra amb els restes dels cadàvers, totes en la mateixa disposició i orientació. Algunes tenien la part del cap cobert amb teules. Hi havia dos tipus de fosses: unes tenien forma de rectangle on es dipositava el cadàver i altres, una vegada excavada la fossa, en una paret lateral s’excavava un receptacle on es dipositava el cadàver. També va aparèixer algun objecte d’ornamentació. És molt lamentable que no es conserve res de tot açò però malauradament en aquells temps es donava molta poca importància a este tipus de troballes.

BON NADAL

 

RIU FRAINOS I FONT DEL RETOR

 

Foto: Mario Guillamón. Biblioteca Digital Valenciana

                Esta foto del 26 de febrer de 1972  es una imatge  de com va restar  la Font del Retor, hortes adjacents  i riu després d’una forta riuada. La crescuda del riu va arrasar les hortes més pròximes a ell així com també va dipositar  un runar de pedra que ocupa àmpliament el llit del riu. La riuada també ha fet desaparèixer el llavador que hi havia en la ribera dreta del riu, a pocs metres d’on fa la volta de 90º. Les branques sense fulles del primer pla pertanyen al noguer que hi havia en el molí. La quantitat d’aigua que baixa pel riu fa pensar en que fa pocs dies de la crescuda del riu i  per a creuar-lo s’han posat uns troncs que fan de palanca. La riuada s’ha produït com a conseqüència del que en aquell temps anomenaven un fort temporal de llevant i que anys després, a mesura que avancen les investigacions meteorològiques, diríem Gota Freda i que ara denominem com a DANA ( Depressió aïllada en nivells alts). Açò és ni més ni menys que un embossament d’aire fred en altura que s’ha separat del “Corrent en Chorro” que circula d’oest a est a una altura de 10.000 m. aproximadament.  Eixe embossament origina una depressió que quan coincideix amb una entrada a nivell inferior d’aire humit i més càlid procedent del mar produeix unes fortes precipitacions. Esta situació pot durar uns dies i produir en llocs concrets una forta acumulació de precipitacions. Un altre exemple de les fortes pluges són els forts despreniment produïts en l’horta de damunt del riu on, pràcticament, ha desaparegut el marge de separació  substituït per escorrancs  i depòsits de terreny.

                A banda de tot açò és una foto que m’encanta perquè ens mostra un llit de riu net envoltat d’hortes treballades com jo les recorde.

CASETES NOVES

Arxiu M.Carmen Reig

 

Arxiu Joaquín T. Doménech

    Els anys 60 del segle passat va ser un temps de progrés i desenvolupament econòmic en general per a tota Espanya i en particular per al nostre poble. Benilloba ha deixat de ser un poble agrícola on domina la industria tèxtil que dona treball, cada vegada més, a tota la població de forma directa en les seues factories i indirectament a través de la forma particular de comerç de la producció tèxtil, la subhasta de la manta. Este auge econòmic va suposar també un augment de la població. Benilloba creixia i necessitava  allotjar a la gent. I així naix el carrer Cervantes, popularment anomenat les Casetes Noves. Perquè noves eren les 14 cases que van construir en un mateix projecte a un costat del carrer. A l’altre costat   posteriorment és van construir 3 cases, després individualment alguna mes  i ara encara resta inacabat. Estes 14 noves cases van ser comprades per gent jove, en aquells moments, que anaven casant-se i necessitaven una vivenda. Majoritàriament per gent que treballava en el tèxtil i en la subhasta.