AURORA 2025

 

Encara és nit fosca,

ulls entaranyinats,

café i mistela,

la veu anem afinant.

Sonen les primeres notes,

marquen el primer compàs

alegría de tornar a cantar.

A traure al Senyor Rector.

I ens torna a convidar.

Ara café i galetes,

la misteleta no pot faltar,

ja em sent animat,

i tota la gent a cantar

i a l’aurora acompanyar.

A colp de bombo

Pom… pom, pom

a ca l’alcalde ens acostem,

ens tornen a convidar,

ja no tenim fred

i sense vergonya cantem.

Continua el passeig

Per S.Miquel i S.Joan,

S.Francés i S.Vicent

quina alegria més gran

un any més cantant.

S.Llorens, S.Pau i S.Pere

i torne a recordar el plaer

del pa acabat de fer.

Els cantem als Antonis,

a S.Agustí i S.Caietà

Ens venç la claror del dia

les cares ens veiem ja.

Som quasi els mateixos,

exceptuant algú que ja ha faltat.

Baixem al Castell i

a la Mare de Deu del Carme li cantem

Pom …pom,pom

cal recordar al darrer Sabater:

“zapatero que estas remendando

i al oir este santo rosario

apagas las luces i vas a dormir…”

Amb quina facilitat canviem el parlar

i per apropar-nos al cel parlem en castellà.

Acabem a l’esglèsia

Satisfets i pagats,

hem complit amb la memòria i tradició.

A l’any que ve Déu dirà

I ara tots a esmorzar.

HUIT JOVES

 

Foto cortesia de Gema Monerris

Un dia festiu del desembre de 1954 huit joves de Benilloba surten a passejar pel poble i  ensopeguen amb el  fotògraf Torero (José Doménech).  Aquest, veient l’estampa digna d’un bon retrat  no dubta en captar-los amb el seu objectiu. Ells miren al fotògraf, i encara que parats, tenen una cama avançada per a mostrar  més naturalitat. Tots ells lluïssin  la seua millor roba, dos amb el trage de pantaló i jaqueta, els sis restants amb la gavardina ( peça de roba d’abric, de moda per aquell temps, que consisteix en un tavart llarg, sota genolls, d’una tela hidròfuga, i amb les dues possibles versions, una amb doble botonadura  i l’altra amb tan sols una línia de botons coberta a la vista) amb el coll pujat i corbata. Podem dir que van de gala. Seria el dia de la Puríssima, on la tradició senyalava que era dia d’estrenar, o seria el dia de Nadal?

                Els joves baixen pel carrer Mare de Déu dels Dolors, encara en construcció com podem veure. Al fons un bancal d’ametlers, el carrer del metge encara no existeix. A l’esquerra, la boca del carrer S. Llorens, amb la casa xamfranera també en construcció, i l’antic cine Ideal. A la dreta els inicis de la posterior “Casita de Papel” amb un xiquets que observen, curiosos, l’escena. Per darrere dels protagonistes despunta un personatge aliè a la qüestió.

                Qui són aquests joves? Sols en conec a quatre: començant per l’esquerre el tercer Alcaraz de cognom(cacahuet). El cinquè Miguel Català (l’Auela), Miguel Picó (Verdugo) i Paco Monerris (Carretilla). Açò és segons el meu parèixer. Vosaltres que opineu?

D. ANTONIO D'ELX

 

            Els meus primers records d’escola es remunten al curs 1964-65.I sé que son d’aquests anys per el testimoni material que tinc i que mes avall revelaré. Son uns testimonis, desdibuixats, emboirats, tot just unes quantes pinzellades als fons de la memòria, fets puntuals com notes penjades al tauler.

Aquell curs, que vaig començar amb sis anys, anàvem a escola al patronat, al pis superior de l’edifici antic  que cau al carrer S.Josep. Hi entraven per una porta que estava en un bancal entre el patronat i la Fàbrica d’Herrero, on posteriorment alçarien l’edifici nou del patronat. No recorde qui eren els meus companys però si qui era el mestre, al menys el seu nom: Don Antonio el d’Elx. Perquè per aquest nom el coneixíem. Aleshores un xic jove que sempre l’he recordat com una bona persona. Supose que ell va ser el que em va ensenyar a llegir, a escriure les primeres paraules i a fer les primeres operacions. Però açò es una suposició, no recorde res del que va passar dintre d’aquella classe, ni el que hi havia penjat per les parets, ni el llibre que gastava. En canvi, si que resten als fons de la memòria petits detalls com són el que eixíem a jugar al pati que hi ha en el patronat o que un dia de molt d’aire va venir ma mare a arreplegar-me a la porta de l’escola o que uns dies que D.Antonio  va faltar va venir a substituir-lo un jove del poble, Vicent Julià, que per aquells temps supose que era estudiant.  I el que mai se m’oblidara es el dia de final de curs en el que D.Antonio d’Elx es va acomiadar de nosaltres. Em va donar molta pena el tenir que acomiadar-me d’aquell bonhome, com a presagi de que ja mai més es tornaríem a veure. Aquell dia ens va portar un detall per a cada alumne de l’escola i per als que va considerar els quatre millors en va regalar un llibre. A mi em va tocar “Aventuras de Tom Sawyer” amb una dedicatòria que deia:

“A Enrique Morrió Gomis en premio a su buen comportamiento y aplicación en el curso 1964-65” Benilloba 14 de Julio de 1965.

 Signat:Antonio Vicente Quiles. Maestro Nacional.

                Llibre que encara conserve amb molta estima.

DOS ACÒLITS

 

Foto cortesia d'Ana Company

La foto d’uns xiquets de Benilloba vestits d’acòlits es digna de pertànyer a una exposició antològica d’una època ja passada. El xiquets, anònims, perquè no sé el nom i ja ningú els recordarà, són els protagonistes d’aquesta foto. Van vestits amb la indumentària pròpia  dels escolanets (acòlits) d’una època que podria comprendre entre 1850  i 1940.  Es tracta d’una fotografia feta en un estudi d’Alcoi, Foto Palacio, amb una decoració de fons  simulant  unes estructures  arquitectòniques pròpies d’una església o altre edifici religiós. Podem  pensar que es tracta de l’estudi del  fotògraf Carlos Palacio Bolufer que treballa en Alcoi en la primera mitat del segle XX.  Jo m’arriscaria a situar la foto entre 1900 i 1920.

                Els escolans eren xiquets,  que vestits  amb la roba adient, ajudaven i acompanyaven al rector en els actes religiosos: preparaven el altar per a la missa, portaven la creu, el pa, el vi i l’aigua, encenien i apagaven els ciris, portaven l’encenser, tocaven la campana, ajudaven al rector a llavar-se les mans, a donar la comunió, l’acompanyaven en les processons...

En la foto van abillats amb una sotana negra que els arriba als peus i damunt porten el roquet blanc obert per davant i lligat amb una llaçada. Els  roquets estan brodats amb randa en la mitat inferior així com les mànigues. Les sabates negres. Ben pentinats,  l’un porta un encenser i l’altre el que sembla un llibre. El dos miren la càmera, el xicotet amb el cap un poc inclinat cap al costat i cap avant, amb un poc de vergonya. Seria la il·lusió d’uns pares de veure’s els fills engalanats  d’acòlits amb la indumentària que ells mateix els haurien preparat. Una pena no poder identificar-los amb el seu noma. Un testimoni més  d’una època ja passada.

 

EL TORN DE FILAR

 

El torn de filar o filosa era una màquina, com bé diu el seu nom, per a filar. Esta màquina s’ha utilitzat des del s.XIII fins, pràcticament, a mitjans del segle XX, amb molts pocs canvis. En un principi s’utilitzava per a filar la llana, es a dir, convertir la llana, després d’esquilada i llavada, en un fil i enrotllar-lo amb el fus del torn.

El model de la foto s’utilitzava en Benilloba per enrotllar el fil des d’una madeixa al canó que després passava a la llançadora del teler. Aquest torn  el vaig poder recuperar d’un porxi d’una casa del poble.

El seu funcionament seria els següent: un operari estaria assegut en un taburet d’esquenes a nosaltres i amb la mà dreta mouria la maneta de ferro per fer girar la roda. La roda gran de fusta amb una corretja transmissora  fa girar a gran velocitat la debanadora (una rodeta de fusta) travessada per un eix de ferro sostingut per dos corretgetes de pell, que li permeten rodar al temps que l’afermen a dos pals verticals clavats al banc. A l’eix se li ficava el canó al qual l’operari, amb la seua mà esquerra,  guiava el fil per a enrotllar-lo. Si es fixeu ( encara que en la foto no s’aprecia molt bé) en la part esquerra del banc es pot veure un buit en la fusta del banc conseqüència del  desgast  produït per la fricció de la cama de l’operari en el banc com a resultat del seu ús al llarg de molts anys.

RECORDS D'INFÀNCIA: EL BRASER

 

Imatge d'internet

 Les brases del foc que hi havia a la llar s’arreplegaven amb una paleta i es posaven en la copa, després es cobria amb cendra i es deixava  reposar una estona fins que deixara de soltar fum. Si no hi havia moltes brases o es volia que el calor durara més temps es podia afegir una paladeta de “Carbonilla”  fent circumferència la voltant de les brases o també “0rujo”. La diferència entre “carbonilla” i “orujo” és que la primera era d’origen mineral, restes xicotets del carbó i “ l’Orujo” era carbó vegetal, fet per l’home.

Aleshores ja es posava en el rodat de fusta que estava sota la taula. Aquest mantenia la copa un poc elevada de terra i permetia posar els peus damunt d’ell. La copa es cobria amb un enreixat de fil ferro que evitava que caigués res dintre les brases i es botara foc.

Les vesprades-nits al voltant del braser és una de les imatges de la meua infància.  En hivern quan el sol ja no escalfava o, quan ja post, les ombres ens envaïen, ens arreplegàvem al voltant del braser. Aquest, sota la taula coberta amb unes  faldes que retenien el calor després per les brases. Nosaltres, arrimats a taula amb els peus afermats al braser i les faldes cobrint les cames. Cadascú complia amb la seua tasca: la mare repassava, el meu germà i jo berenàvem, veiem  la tele, però  tan sols una estoneta, perquè veure-la molt no era bo per a la vista i tampoc s’havia de gastar molta llum, llegíem, fèiem el deures o xarràvem. I així tots recollits,  la mare, o el pare si s’hi  trobava, de tant en tant atiaven les brases, esperàvem l’hora de sopar. Nostàlgia d’aquells temps passats, quan estàvem tots junts, ben acollits al resguard de les inclemències  exteriors.

LA PREMSA DE VIGA

 

            Incrustades en el mur que dona a  l’avinguda d’Alcoi de l’antiga almàssera dels Mira hi ha dues pedres de grans dimensions. Estes pedres  sempre m’han cridat l’atenció per la seu forma i característiques: dues úniques  pedres similars en tota la paret, dels quals sols s’aprecia una xicoteta part, de forma circular, planes en la part superior i inferior i amb una ranura en el lateral. Açò és el que es veu a simple vista  de la part que sobreïx del mur. S’estima que la part coberta serà similar. Estes dues pedres se les suposa  un ús anterior amb una funcionalitat i després, quan han perdut la seua funció, han estat reutilitzades en la construcció del mur: col·locades  damunt dels fonaments , com a base i inici de les cantonades del susdit mur.

                Sempre havia pensat que aquestes pedres havien tingut una funcionalitat anterior però fins ara no m’havia atrevit a donar-li una explicació. Sembla que ara puc llançar la hipòtesis de que es tracta de dos contrapesos de sendes antigues  premses de biga. Les premses de biga eren utilitzades  per a extraure l’oli de la pasta obtinguda després de la molta de les olives. També s’utilitzaven per a premsar el most del raïm. Estes pedres col·locades en un extrem de la biga exercien la pressió necessària per a extraure l’oli. En el gràfic i en la foto podeu vorer com eren estes premses. Amb la rosca de fusta i mitjançant la força manual de dos operaris que feien girar el pal, podien elevar la pedra. Una vegada elevada, feia pressió sobre la pasta d’oliva que estava dins dels esportins per a que anara soltant l’oli. Este era bàsicament el seu funcionament.   Estes antigues premses van ser utilitzades des de l’ època romana fins el s. XIX o posterior que ja van ser substituïdes per les premses hidràuliques.

Gràfic baixat d'Internet

Foto obtinguda d'internet.