LA PISCINA DE BAENA

 

Com ja vaig contar darrerament,  l’única alternativa per a refrescar-se en els mesos d’estiu era banyar-se en algun toll del riu, en els anys que baixava la suficient aigua per ell i ho feia possible, o el alguna bassa del terme. Però açò va canviar radicalment allà per l’any 69 o 70 del segle passat quan es va construir la primera piscina a Benilloba. Perdò no va ser la primera, perquè esta va ser la que  va construir Oscar Pérez en la Rambla Monerris. Però si que va ser la primera a la que vam tenir accés tota la morralla i també la gent major del poble.    

Efectivament, va ser Joaquinito Llorens, conegut popularment per Masero, el que va fer una piscina, no massa gran, per al seu esplai, però que amb la seua bonhomia va permetre l’accés al bany a tot el poble de Benilloba. En una horta de la seua propietat, al costat del riu, en la partida de la Palanca, es va alçar una caseta, va foradar un pou en el que va trobar la suficient aigua per abastir-se i va construir la seua piscina. Recorde perfectament les primeres vegades que ací em vaig banyar, com ho recordaran, segur estic, tots els que per primera vegada vam gaudir d’una piscina. Era un goig molt gran endinsar-se en un aigua tan clara, encara que molt fresca, gelada diria, quan estava recent bombejada del pou, el poder tirar-se de la vorera de cap, de peus, de qualsevol manera. Des del trampolí.

Ací ens vam ensenyar a nadar algunes generacions de joves. Vam passar hores i hores delectant-se amb els jocs en l’aigua: bussejàvem, ens arruixàvem, nadàvem. No ens cansàvem mai. Tan sols quan tornaves cap a cassa després de tot un matí o vesprada d’aigua te’n adonaves de la minva de forces, del cansament que t’entrava de repent. I en aquell racó que Joaquinito el va nomenar “Racoquet” vam passar moltes hores en aquells estius interminables de la nostra infantessa. Ja en els anys 80 es va bastir la piscina municipal en el calvari, tancant una etapa i inaugurant-ne una altra. Però aquells primers banys en una piscina, aquells primers cabussons, aquelles primeres braçades per damunt l’aigua  van ser unes experiències que resten en la retina, em el fons de la nostra memòria. Per cert, el nom de piscina de Baena per el que la gent l’anomenava venia del cognom de la seua dona Rosalia.

EL CARRETÓ

 

    Hui vos vull presentar aquest carretó. Poc conegut a hores d’ara, era molt habitual el seu ús en temps no massa passats. Era una giny de molta utilitat en les fabriques tèxtils i per tant molt utilitzat en Benilloba, així com en altres tipus de factories i també en comerços. Era un carro de petites dimensions fet servir per una sola persona. Tenia dos braços paral·lels per agafar-lo en les dues mans, i una plataforma acabada en una planxa de ferro amb certa curvatura per arrimar-lo a terra, introduir-lo sota l’objecte a transportar i fàcilment,  amb una mà acompanyant la càrrega i amb l’altra baixant un poc el carro, la càrrega quedava al  damunt. El carretó anava sobre dues rodes xicotetes cobertes  de goma  que li permetien circular amb facilitat i amb poc soroll. Amb el carretó es podien transportar fàcilment per dintre de la fàbrica, sacs de  bovines de fil, pans de fil i altres objectes. I per altres indrets: sacs de blat o farina, cigrons,  sucre, etc.

BENILLOBA1910

 

Esta foto ens mostra una imatge de Benilloba prou diferent a l’actual.  Esta feta des de la carretera, un poc més amunt del Xorrador. La foto es de 1910 i en ella podem veure la carretera amb el pont, tot  recentment  construït. Esta nova carretera que va d’Alcoi a Callosa d’Ensarrià per a creuar el riu Frainos ha estat elevada sobre un gran mur de pedra i sobre un pont de ferro. Per a construir aquest tram de carretera es va anul·lar l’antic camí que baixava fins al riu i el creuava per un pont de pedra, de dos arcs, de finals del s XVIII i que va desaparèixer.

En creuar el pont, a costat esquerre hi havia un molí, per on passava l’antic camí d’accés a Benilloba. Un camí en rampa ascendent que tenia dues voltes de 180º abans d’arribar a l’avinguda. I sobre este camí veiem l’antic Palau o casa senyorial. En el cantó  del qual i tapant l’accés a la plaça del Castell  hi havia la base base circular d’una antiga torre, també desapareguda. Poden diferenciar el buit deixat per la torre  en la forma de l’edifici.

 A la vora de la nova carretera  podem apreciar el que era en un principi la fabrica de licor  i  més endavant el buit on amb posterioritat s’alçaria  el que coneixerem com la casa del tio Nazarillo. També veiem bé el que era l’almàssera dels Mira. I una altra curiositat: Dalt del campanar hi havia un cobert per el que s’accedia a la Terrassa.

Per suposat, les hortes estaven totes treballades i amb els cultius en creixement, per tant podríem situar la foto al final de la primavera o principis de l’estiu.

BANYAR-SE AL RIU

 

Com un servidor ja té complits uns quants anys  pot parlar del que era banyar-se al riu, activitat  prou habitual en el mesos d’estiu d’altres temps i que  actualment esta casi desapareguda i que a més, en molts lloc esta prohibida o és poc recomanable.

Encara que no són molts els records de gestes d’aquest tipus, s’havien de donar unes quantes condicions per a que puguerem banyar-se en el riu en el mesos d’estiu com eren que baixara  un cabdal suficient d’aigua per a que estaguera neta i no hi hagueren llimacs per els tolls, que es formaren tolls amb la suficient grandària per poder banyar-se, que alguns voluntaris alçaren un assut que retinguera l’aigua, o que l’estiu fora tan calorós que llamara banyer-se en les aigües fresques del riu, si que en resten en la memòria les imatges puntuals d’aquell estiu que vam anar amb els pares, clar està, al toll del Rull a passar el mati d’un diumenge. El toll estava sota la costera de Penàguila, en el lloc on el riu havia soscavat un clot sobre un mur de pedra que sostenia un horta. El toll no era massa profund, metre o metre i mig de fondària on més, mentre que per l’altra banda la ribera davallava  amb una pendent suau de ripios de diferent grandària que ens obligava a portar sandàlies, d’aquelles de goma, per poder caminar sense maça dificultat. El cabdal era abundant, el que feia que l’aigua fora transparent, neta. Això si, sempre abans que la morralla s’endinsara en el riu, perquè aleshores, ja canviava de color,  cap un mes crema o terrós. L’arribar, llevar-se la roba, deixar-la sobre l’herba, i córrer cap a l’aigua era un llamp, sempre i quan havien passat les dues hores de digestió després de l’última menjada. Després venien els jocs, escabuçons, arruixons,les rialles amb els amics i un matí que transcorria tan ràpid que no te’n adonaves del pas del temps. I quan millor ho estaves passant, els pares, que aguaitaven des de l’ombra de la xopada, et cridaven. S’havia fet l’hora de dinar. La tornada a casa ja no era tan divertida: sota el sol de migdia, la picor de la pell seca i la sensació de no haver tingut prou.

                També recorde banyar-se una altre estiu en un toll que va fer algú construint un assut de pedres i terra en un lloc, un poc més avall, a l’altura del llavador de dalt. Este era menys profund, no arribaria als 50 cm. però suficient per a banyar-se i jugar uns xiquets que gaudien de la novetat de l’estiu. I l’any que es vam banyar en l’assut que els llauradors feien en la font del retor per a derivar l’aigua cap al llavador i el reg del bassó, també de poca fondària però la suficient per a uns nens amb ganes d’aigua i de jocs.. Poc després ja vendria els temps de la piscina, però açò serà ja per  un altre dia.

AURORA 2025

 

Encara és nit fosca,

ulls entaranyinats,

café i mistela,

la veu anem afinant.

Sonen les primeres notes,

marquen el primer compàs

alegría de tornar a cantar.

A traure al Senyor Rector.

I ens torna a convidar.

Ara café i galetes,

la misteleta no pot faltar,

ja em sent animat,

i tota la gent a cantar

i a l’aurora acompanyar.

A colp de bombo

Pom… pom, pom

a ca l’alcalde ens acostem,

ens tornen a convidar,

ja no tenim fred

i sense vergonya cantem.

Continua el passeig

Per S.Miquel i S.Joan,

S.Francés i S.Vicent

quina alegria més gran

un any més cantant.

S.Llorens, S.Pau i S.Pere

i torne a recordar el plaer

del pa acabat de fer.

Els cantem als Antonis,

a S.Agustí i S.Caietà

Ens venç la claror del dia

les cares ens veiem ja.

Som quasi els mateixos,

exceptuant algú que ja ha faltat.

Baixem al Castell i

a la Mare de Deu del Carme li cantem

Pom …pom,pom

cal recordar al darrer Sabater:

“zapatero que estas remendando

i al oir este santo rosario

apagas las luces i vas a dormir…”

Amb quina facilitat canviem el parlar

i per apropar-nos al cel parlem en castellà.

Acabem a l’esglèsia

Satisfets i pagats,

hem complit amb la memòria i tradició.

A l’any que ve Déu dirà

I ara tots a esmorzar.

HUIT JOVES

 

Foto cortesia de Gema Monerris

Un dia festiu del desembre de 1954 huit joves de Benilloba surten a passejar pel poble i  ensopeguen amb el  fotògraf Torero (José Doménech).  Aquest, veient l’estampa digna d’un bon retrat  no dubta en captar-los amb el seu objectiu. Ells miren al fotògraf, i encara que parats, tenen una cama avançada per a mostrar  més naturalitat. Tots ells lluïssin  la seua millor roba, dos amb el trage de pantaló i jaqueta, els sis restants amb la gavardina ( peça de roba d’abric, de moda per aquell temps, que consisteix en un tavart llarg, sota genolls, d’una tela hidròfuga, i amb les dues possibles versions, una amb doble botonadura  i l’altra amb tan sols una línia de botons coberta a la vista) amb el coll pujat i corbata. Podem dir que van de gala. Seria el dia de la Puríssima, on la tradició senyalava que era dia d’estrenar, o seria el dia de Nadal?

                Els joves baixen pel carrer Mare de Déu dels Dolors, encara en construcció com podem veure. Al fons un bancal d’ametlers, el carrer del metge encara no existeix. A l’esquerra, la boca del carrer S. Llorens, amb la casa xamfranera també en construcció, i l’antic cine Ideal. A la dreta els inicis de la posterior “Casita de Papel” amb un xiquets que observen, curiosos, l’escena. Per darrere dels protagonistes despunta un personatge aliè a la qüestió.

                Qui són aquests joves? Sols en conec a quatre: començant per l’esquerre el tercer Alcaraz de cognom(cacahuet). El cinquè Miguel Català (l’Auela), Miguel Picó (Verdugo) i Paco Monerris (Carretilla). Açò és segons el meu parèixer. Vosaltres que opineu?

D. ANTONIO D'ELX

 

            Els meus primers records d’escola es remunten al curs 1964-65.I sé que son d’aquests anys per el testimoni material que tinc i que mes avall revelaré. Son uns testimonis, desdibuixats, emboirats, tot just unes quantes pinzellades als fons de la memòria, fets puntuals com notes penjades al tauler.

Aquell curs, que vaig començar amb sis anys, anàvem a escola al patronat, al pis superior de l’edifici antic  que cau al carrer S.Josep. Hi entraven per una porta que estava en un bancal entre el patronat i la Fàbrica d’Herrero, on posteriorment alçarien l’edifici nou del patronat. No recorde qui eren els meus companys però si qui era el mestre, al menys el seu nom: Don Antonio el d’Elx. Perquè per aquest nom el coneixíem. Aleshores un xic jove que sempre l’he recordat com una bona persona. Supose que ell va ser el que em va ensenyar a llegir, a escriure les primeres paraules i a fer les primeres operacions. Però açò es una suposició, no recorde res del que va passar dintre d’aquella classe, ni el que hi havia penjat per les parets, ni el llibre que gastava. En canvi, si que resten als fons de la memòria petits detalls com són el que eixíem a jugar al pati que hi ha en el patronat o que un dia de molt d’aire va venir ma mare a arreplegar-me a la porta de l’escola o que uns dies que D.Antonio  va faltar va venir a substituir-lo un jove del poble, Vicent Julià, que per aquells temps supose que era estudiant.  I el que mai se m’oblidara es el dia de final de curs en el que D.Antonio d’Elx es va acomiadar de nosaltres. Em va donar molta pena el tenir que acomiadar-me d’aquell bonhome, com a presagi de que ja mai més es tornaríem a veure. Aquell dia ens va portar un detall per a cada alumne de l’escola i per als que va considerar els quatre millors en va regalar un llibre. A mi em va tocar “Aventuras de Tom Sawyer” amb una dedicatòria que deia:

“A Enrique Morrió Gomis en premio a su buen comportamiento y aplicación en el curso 1964-65” Benilloba 14 de Julio de 1965.

 Signat:Antonio Vicente Quiles. Maestro Nacional.

                Llibre que encara conserve amb molta estima.