DE JALOGÜIN, TOTS SANTS I LES ÀNIMES

 

Imatge d'internet

          Des de fa uns anys se’ns està imposant la festa del Jalogüin, una celebració forastera, estranya i aliena, nouvinguda  per a nosaltres i que cada vegada té més èxit  i repercussió. Interessos comercials s’encarreguen de difondre-la, l’ànsia de  festa la revifa i la morbositat que suposa, la reforça. Ja la podem veure en les escoles ( que trist que ens ensenyen tradicions estranyes i ens dificulten aprendre les nostres), en les places i carrers, en sales de festa, restaurants, bars... No permetem que els nostres fills vagin a un funeral i els vestim de cadàver  o de zombi.

                 A canvi oblidem la nostra festa i tradició. L’1 de novembre nosaltres celebrem la festa de Tots Sants, que en la nostra cultura cristiana suposa donar culte a tots els sants, tant dels coneguts com d’aquells que no ho son tant. I el dia 2 de novembre és el dia de les ànimes,  la festa de tots els difunts, quan tothom va al cementeri per posar flors i resar als seus difunts, però com des de sempre aquest es un dia laborable s’aprofitava el dia anterior per enramar les làpides, netejant-les, posant-los flors, en definitiva ornant  tot el cementeri  i fins i, tot per la vesprada, pujava el rector per fer una missa i beneir-lo.

                 La nit de l’1 al 2 és la nit d’ ànimes. Aquesta nit la gent tenia per costum encendre una llumeta o més en casa. Eren les palometes, i es posaven dintre d’un gotet o platet amb oli mesclat amb aigua per a que duraren enceses. Aquestes palometes consistien en una metxa d’un parell de centímetres que travessava dos cercles, un de cartró i altre  de suro, mol fins i adossats. Els cercles suraven damunt l’oli i la metxa encesa durava fins a consumir-se tot l’oli. La palometa enllumenava l’estança, durava hores guiant les ànimes que venien a visitar-nos. El motiu era il·luminar el camí a les animetes per facilitar-los l’arribada al llar on un dia van viure, degut a una antiga creença que deia que durant esta nit les ànimes dels familiars tornaven a casa per visitar els vius.  De vegades es posava la palometa davant d’una foto del difunt. Aquells que temien  rebre-les, feien el llit  de bon matí, abans que  la calentoreta deixada pels cossos dels vius, invitara a les animetes que rondaven per tot arreu suportant el fred de la nit, a colar-se entre els llençols per acomodar-se i perdre la gelor pròpia dels morts. En altres casos, en els que se'ls esperava ansiosament, se'ls deixava el llit amb el cobertor i llençol oberts per a que es gitaren i descansaren del llarg viatge des de l'altre món.

                Creences i ritus d’un temps ja passat que cal recordar perquè són les nostres arrels, els orígens que cal no oblidar.

CAÇAR A LA PARÀ

 

Pepito i Rafel

            Caçar a la Parà era una modalitat de caça que es practicava en Benilloba, però també   en altres pobles del Comtat com Gorga i Cocentaina,  de la Vall d’Albaida i  de Castelló. En algunes zones es diu caçar al parany, perquè en realitat és una trampa, un giny  que es prepara per caçar els tords. Nosaltres utilitzem l’expressió caçar a la parà en el sentit de parada (en la nostra parla ens mengem la d intervocàlica i accentuem la darrera a): atraure els tords per a que es paren en la perxa, aleshores se´ls pega les palles amb vesc i, al no poder volar, cauen a terra. Per extensió també s’anomena “parà” al lloc on es practica aquest tipus de caça. Al llarg d’este article intentaré explicar el funcionament de tot el procés de  la caça en les paraes:  des de la preparació dels arbres, l’elaboració de l’envisc, la forma de caçar... I així deixar testimoni d’aquesta  modalitat de caça ja en vies d’extinció.

Que era la Parà?

            La Parà era el lloc on  es practicava esta modalitat de caçar el tord. Consistia en un conjunt d’arbres, generalment oliveres grans, encara que també feien servir algun ametler o pi arreglat per a tal fi. Sota el arbre central, que solia ser el més  gran, o grup d’arbres,  estava el rodat. En este rodat hi havia una caseta de xicotetes dimensions  o barraca i tots el utensilis necessaris per a la caça. En el rodat també s’amagava el caçador. La parà solia situar-se en un lloc elevat, preferentment, però també en  un espai pla, on els arbres, amb la seua forma peculiar, es divisaren des de lluny.

La preparació de la Parà.

             L’ arreglar els arbres per donar-los la forma i aspecte adequat era una tasca entretinguda  i treballosa. Així doncs s’havia d’escomençar amb temps. Ja en juliol, o abans,  el caçador, quan disposava de temps, tenia que anar preparant els arbres. Per una escala de fusta es pujava a l’olivera, dalt hi havia com una bastida amb taulons per a poder circular i creuar d’un cimal a un altre. Normalment, per arreglar l’olivera, anaven dos persones, una per dins i una altra per fora,  lligant les rames i brots per a que quedara l’arbre amb una forma circular i  uniforme sense que sobreeixira cap rama  ni brot on es puguera parar el tord. En la part superior de l’olivera  es formaven  uns manolls o feixos verticals, cops  com frares, dels  que tampoc sobreeixia  cap branca, que rodejaven l’arbre, simulant els merlets d’un castell. Estos feixos acabaven tots a la mateixa altura, així l’olivera acaba tenint una forma circular coronada pels feixos. En l’interior del cercle també s’arreplegaven les rames amb feixos. Les úniques obertures que quedaven en el cercle eren les que hi havia entre feix i feix i entre aquests  es posaven les  perxes, al voltant de l’olivera i  dels cops de fora als de dins. Les perxes és posaven abans de començar la temporada de caça. Tota l’olivera havia de quedar tancada, fins quasi terra, sols estaven les obertures on es posaven les perxes, que era on es parava el tord.

            Les perxes eren pals d’una llargària aproximada de 1.20 m. però se’n feien de diferent llargària i  es posava la que més s’adaptava al lloc. Les perxes per un costat acabaven en forma de forqueta o de V i  per l’altre en forma de cunya i s’enganxaven d’un feix a un altre i d’estos, cap al centre de l’olivera. Estes  perxes es feien de baladre.  Anaven a buscar-les i tallar-les on hi havien baladres adequats, en els rius i en les rambles on es criaven grans baladrars. Entre altres llocs,  anaven a fer-les cap  a Relleu. Si es tallaven amb la lluna en minva duraven uns quants anys. Abans de posar-les es  feien  talls a la branca, a cop de destral, amb una separació d’uns quatre dits, uns 10 cm. aproximadament, d’un a l’altre. Arribat el moment pujaven el garbó de perxes dalt de l’olivera i anaven col·locant-les,  cercant la més adequada cada lloc segons la seua llargària. I en les ranures dels talls era on es posava la palleta enviscada.

            En estiu, també es preparava el vesc (al que nosaltres diem envisc). Els paraires compraven llonge a transportistes, comerciants o subhastadors que el portaven d’Almeria  (en concret de Huercalovera). El llonge eren unes protuberàncies que es feien en les arrels d’unes boges que es criaven en les rambles dels rius. On es danyava o pelava l’arrel eixia la protuberància. El llonge es bullia, es desfeia i li se llevaven les impureses: branquetes, trossets d’arrel, grans de terra... Desprès en el riu o en el llavador de baix es picava damunt d’una pedra amb una maceta fins fer-se una pasta. A un kilo de llonge li s’afegia una mesureta d’oli d’oliva i ½ Kg. de trementina picada i desfeta.  Es posava a bullir i anava remenant-se fins a fer-se una bola de pasta. Desprès s’afegia fins un litre d’oli. D’ací eixien passats  els dos quilos d’envisc. És guardava en una cassoleta de test  fins als dies de caça. Arribat el temps de caça es feia l’espartà. Esta consistia en un manoll d’espart, aquest l’havien comprat prèviament en Adzaneta d’Albaida ( poble que tradicionalment s’ha dedicat al treball de l’espart). Per a fer l’espartà es calfava l’envisc i amb una cullera s’agafava i es posava al manoll d’espart. Aleshores es treballava, ajuntant, separant i refregant, unes palles d’espart contra  altres,  per a que l’envisc es repartira de forma homogènia.

L’inici de la cacera.

            El 3 d’octubre, de vesprada, ja s’encenia el foc per preparar l’espartà per al dia 4 ( dia de S.Francésc)  anar a la parà. Era una feinada i  a més una matinada. A les 3.30 o 4h de la matinada s’alçaven per anar a la parà i enviscar abans de fer-se de dia i de que començaren a passar tords.  Ja en la parà es feia foc per calfar l’espartà i així poder separar millor les palles i col·locar-les a les perxes. Després s’enviscava: amb una mà s’aguantava  el manoll i amb el dit xicotet la llanterna (el calor de la llanterna permetia tenir l’espartà calenta i així separa millor les palles) i amb l’altra mà s’agarrava palla per palla del manoll i  es clavava a la ranura de la perxa. Les palles quedaven plantades de la perxa,  amb una inclinació d’uns 45º aproximadament i totes amb la mateixa direcció. Quan ja havien enviscat  les perxes de totes les oliveres i altres arbres de la parà es repartien les gàbies de tords per el bancal.

            Tots els dies s’enviscava i en acabar de caçar es llevava l’enviscà. Per la nit es tornava a preparar l’espartà per al dia següent: es netejava, es llevava si hi havia alguna ploma, o alguna palla trencada, es calfava l’espartà, s’afegia envisc si feia falta, i mentre es calfava anaven separant manollets d’espart i tornant-los a  ajuntar, per a repartir bé l’envisc a totes les palles d’espart.

Com es caçava?

            Caçar a la parà era tot un art que hi havia que dominar. La majoria de caçadors ho havien deprés des de xicotets, al llarg del temps i de moltes matinades, generalment  al costat del pare però també d’algun familiar o conegut del poble, ja  que els paraires es valien de l’ajuda d’algun xiquet. En l’art de la caça de la parà hi havia que dominar moltes disciplines: saber fer l’envisc, arreglar els arbres, preparar l’espartà, tocar el reclam i  saber el moment i forma adequada. A partir d’ara intentaré narrar com era aquest tipus de caça transmès de generació en generació al llarg del temps.

            Una vegada que estava enviscada tota la parà es repartien les gàbies amb els tords, aquestes es deixaven a terra escampades per tota la parà. Unes quantes gàbies es penjaven dintre del rodat, separades unes d’altres per teles amb la finalitat de que no es veieren els tords, aquests serien als que farien cantar amb el mussol. Aquestes tasques  es feien de nit encara i s’esperaven a que es fera de dia. Millor dit, quan despuntava el dia, entre dos claroretes, escomençava la caça. El caçador estava atent per sentir cantar als tords,  o bé els de les gàbies quan sentien passar volant als que venien o  bé cantar  als que passaven volant. Aleshores el caçador tocava el reclam o amussava el mussol als tords de les gàbies, amb la finalitat d’atraure els pardals que passaven volant, s’aproparen als arbres i es pararen a les perxes. Com els arbres estaven preparats per a que no tingueren cap de branqueta on es pogueren parar, als tords no es quedava altra opció que parar-se en les perxes on estaven les palles enviscades. Les palles quedaven pegades a les ales del tord que al intentar volar queia a terra sota els arbre. Rodejant els arbres s’havia col·locat una xarxa per a que els tords caiguts no pogueren fugir revolotejant  o apeonant.

 Quan ja havien passat els tords i no sentien cantar, els caçadors eixien a agarrar els  que havien caigut enviscats i si calia pujaven als arbres a reenviscar (reposar les palles d’envisc on havien desaparegut). El tords agafats se li llevava la palla i els guardaven en un  lloc adient, fet dintre del rodat, que consistia en un conjunt de forats  fets amb teules  encarades de dues en dues. El tord viu es ficava dintre del forat i es tapava amb una boja de  timó, un drap o altra cosa similar. Passada una estona, quan el tord ja estava més tranquil  el treien per provar-lo, a veure si cantava: el posaven en una gàbia  en un apartat, separat d’altres per teles, i li amussaven el mussol per a fer-lo xoquejar, si xoquejava el guardaven per  utilitzar-lo quan calguera amb eixa finalitat. Si no cantava el mataven immediatament. Els tords bons,els que cantaven, eren els que estaven a les gàbies.

Dins del rodat en tenien 5 o 6, cadascú en una gàbia i separats per teles. I quan volien que xoquejaren ( per exemple quan en sentien passar o quan cantaven els tords de les gàbies escampades pel bancal) els arrimaven el mussol. Els animalets al vore’l s’espantaven i cantaven. Però sense esgotar-los ni afeixugar-los molt, perquè si el feies xoquejar molt els rebentaven i els desapareixia la veu. Quan passaven 2 o 3 dies de fer-lo xoquejar ja no cantava, aleshores el mataven i el canviaven per un altre.

Aquest tords engabiats havien de menjar: els donaven figues seques, arreplegades al seu temps i assecades al sol, també els donaven raïmet bord i darrerament pinso. Tots els dies, per la nit, s’havien de tallar a trocets al menys 1 kg. de figues, passar-les per farina per a que els tords engabiats menjaren. També, per a caçar, podia gastar-se una ensa, que era un tord mort i embalsamat que es posava en alt per a que els tords el veiessin de lluny i servirà de reclam.

            En les paraes s’agarraven dos tipus de tords: els Pardos i els cellars (aquests solien anar a ramats), es diferenciaven en alguns trets del plomatge. També s’agarraven alguns pardalets: teuladins, prinsans... que els aprofitaven de que menjar al mussol.

           

Quan es caçava?

            Començaven a caçar per S. Francésc ( 4 d’Octubre). La dita era: “Per S. Francès pilla el reclam i ves, i si no n’agarres cap, no tornes més”. I acabaven per Tots Sants. Durava 1 més aproximadament. El tord és una animal de vinguda, es a dir, ells no crien ací. Aquestes aus en primavera i estiu viuen i niuen per el centre i nord d’Europa i quan escomença el fred, i arriba la neu per aquelles terres, ells migren cap al sud, buscant zones amb millor  clima i abundància de menjar. L’octubre era el moment de la vinguda dels tords. L’arribada no era regular, al principi n’arribaven pocs i per tant se’n caçaven pocs. Hi havia dies en els quals n’arribaven molts, era el moment en el que alguna ona d’aire polar els ajudava en el seu desplaçament  cap al sud. Aleshores era quan més se’n caçaven en les paraes. En les millors paraes podien agafar-ne 100, 150 o més en un sol matí. A finals d’octubre  els tords ja s’havien adaptat al terreny, coneixien els paranys  i ja no entraven. Tan sols se n’agarraven u o dos i ja no calia anar. Hi havia anys dolents en els que no venien tords, aleshores se’n agafaven molt pocs.

            L’horari de la caça començava  a les 3.30  o 4 del matí en que el caçador tenia que alçar-se.  Abans de fer-se de dia havia que tenir la parà preparada. Amb les primeres clarors, al despuntar el dia, començava la caça fins l’hora d’esmorzar, sobre les 9 de matí. Aleshores s’havia d’arreplegar tot: desenviscar, arreplegar les gàbies i emportar-se els tords caçats i l’espartà a casa per refer-la per al dia següent. Després, els caçador, que normalment eren llauradors, tenien que anar a fer les tasques pròpies de l’època. Era el temps de veremar, llaurar i sembrar.

 

Com es caçava el mussol?

            En la parà calia tindre un mussol. I havia una persona, Rafelet del Maset d’Ivorra, que era l’ especialista en caçar-los. Tenia molta habilitat. Feia servir un tub de canya amb un èmbol que al moure’l, mentre bufava, imitant el cant dels mussols. Anava a caçar-los allà on es veia, posava unes palles enviscades dalt d’una estaca i imitava el seu cant. El mussol en sentir cantar s’arrimava i es parava dalt de l’estaca, aleshores li s’apegaven les palles i  al no poder volar queia a  terra. Després els venia ( per 3 o 4 duros, que en aquell temps eren diners). El caçador havia de cuidar molt bé al mussol: donar-li tots els dies un tord o dos pardalets desplomats per a que menjara. El mussol el guardaven en un calaix amb porteta i ací li posaven el menjar. El mussol no és de vinguda, habiten per ací i en hivern s’amaguen en un forat d’olivera o en un altre arbre i s’alimenten de ratolinets, llangostins, sargantanes...  Amb el temps van aparèixer els cassetes, i amb una cinta del cant de tord ja no feia falta ni reclam, ni tords, ni mussol.

Com eren les paraes?

            Totes les paraes tenien un rodat, estava sota l’olivera més gran o grup d’arbres (pins). Dintre del rodat   estava la caseta de dimensions reduïdes o barraca, els forats per guardar els tords, les gàbies per al mussol i el caçadors. Al voltant del rodat estaven els altres arbres preparats per a caçar, el seu nombre variava. Hi havia paraes  de diferents dimensions. I entre caçadors les valoraven per al quantitat de perxes que necessitaven. La més gran era la Parà del Tendre  en el pla de Petrosa, que tenia 11 o 12 oliveres i un rodat amb una olivera i 4 pins. Ací les escales per a pujar als arbres eren d’obra, les va fer el Tendre aprofitant els carreus de les runes  del mas del Ros. Allí podia agafar 150, 160 o més tords en un dia bo.  Altres paraes eren: La de Melendes (anomenada també parà Saboc), la de Xumé en la Mitja Mola. En la Sort caçava Miguel el Xato. En Rodacanters (abans d’arribar a la Sort) estava la de Daniel el del Cine. Fernando Espinós caçava en el tros de Vicentot (abans del tio Orques), baix estava la de Tocina, la de Rafelito i la de Turis. La d’Eusebio  en les Neves. La de Miguel de Cul. Emilio i el Viudo caçaven al costat dels Pins de D. Pedro. La de Guerra en el camí de la Teuleria. La de David estava dalt del Barranc del Xoquet front al mas de Barratxina. La de Sivilero en l’alt de la Condomina. La de Rafelet en el Maset d’Ivorra. La Para dels “Cerdos” abans dels Xumens. La de Juan el Ros, abans d’arribar al Molí Raimundo. En el Pla de la Casa Blanca la de Desiderio. La de Pedregal, dalt del Barranc de Cuixot... Però totes no van estar actives  al mateix temps. L’època de caçar a la Parà es dia “la temporada de les mentires”. Tots els caçadors solien amagar la veritat: augmentant o minvant el nombre de peces capturades segon la seua conveniència.

Que feien amb els tords capturats?

            El tords a mesura que eren caçats els llevaven les palles que restaven pegades al plomatge i després els guardaven dintre d’un forat per a ser posteriorment provats per al cant. Els que no cantaven eren immediatament sacrificats. Quan se n’agarraven molts i no podien  provar-los a tots, directament eren sacrificats.

            Le palles d’envisc ja utilitzades i que no servien per estar brutes, eren aprofitades per penjar els tords morts. Cada palla d’espart servia per penjar dos tords, els sistema era el següent: es passava la palla pels dos orificis del nas que estaven damunt del bec i després es lligaven les puntes de la palla. Per tornar a casa el caçador agafava totes les palles amb la mà, o bé, si eren moltes passava un cordell per les palles  fent els que es deia una penjada de tords.

             Els tords se’ls menjaven, però també en  regalaven i en  venien. De pobles com callosa d’Ensarrià o Castalla venien a comprar-ne per als bars, ja que eren molt apreciats. Anteriorment, Pisa, un transportista local, se’ls emportava a Alcoi on ja tenia clients que els compraven. La venta dels tords era un complement econòmic per a les famílies dels caçadors.

            També en dies d’un excés de captures les dones els posaven amb frito: primer desplomaven  els tords (tasca prou enutjosa), després es sofrimaven al foc per cremar els plomissons mes xicotes que quedaven, s’obrien per el pit  i els netejaven per dins (llevaven les tripes i minúcies, també la part de davant del cap, perquè sinó es feien malbé) i els fregien en la paella, després els posaven al gerró i els cobrien amb l’ oli que els fregien o amb oli net. Al llarg de l’any, els anaven traient per posar-los a guisar i menjar-se’ls. En temps difícils era un complement de proteïnes important per aquells que disposaven d’una parà. Darrerament es caçava  més per afició.

                Amb les noves tecnologies va anar substituint-se el reclam i els tords engabiats per una cassette amb una cinta del cant dels tords. Este mecanisme  permetia un cant continu sense interrupcions i amb una altra ventaja, que es podia oir  des d’una  major distancia. Amb la qual cosa augmentava el nombre de captures. I per tant disminuïa el nombre de tords. També va augmentar el nombre de caçadors així com l’aparició d’escopetes més efectives. Junt a tot açò ha anat apareixent una ideologia més conservacionista del medi i unes lleis tendents a la protecció des animals que han acabat amb la prohibició de la caça en les paraes. I el que ens roman és  el record d’aquest tipus particular de caça.

VOCABULARI:

-Amussar: encarar un animal a un altre per espantar-lo.

-Envisc: pegament fet amb productes naturals amb un gran poder d’adhesió.

-Espartà: manoll de palles d’espart al que s’afegia l’envisc.

-Enza: Animal dissecat i embalsamat per evitar la seua putrefacció que es posava al cop de l’arbre com a reclam, per atraure, en aquest cas, als tords.

-Llonge: protuberàncies vegetals d’arbusts que es criaven per les rambles d’Almeria.

-Parà: lloc on es caçava.

-Perxes: pals fets de branques de baladre acabat per un costat en cunya i per l’altre en forqueta, de longitud variable, al voltant d’1.20 m. La perxa en un costat tenia talls fets  a cop de destral on s’enganxaven les palles enviscades.

-Reclam: objecte circular de llautó d’uns 2 cm. aproximadament de circumferència, buit en l’interior i amb un orifici per cada costa que el caçador es posava entre les llavis i fent entrar i sortir l’aire pels orificis imitava el cant dels tords. Calia  entrenament i perícia per fer-lo sonar bé.

-Rodat: espai format per un arbre grand o un grup d’arbres en el qual s’instal·lava el caçador amb tots els atifells necessaris per a la caça. Estava al centre de la parà.

-Xoquejar: el so del reclam imitant el cant del tord.

 

Aquest article s’ha escrit amb l’assessorament de José Reig Guillem i Vicent Ripoll Català.

                                                                                   Enric Morrió i Gómez

SERVEI DE CARRUATGE

        

       El 25 de maig de 1880 s’anuncia en el periòdic El Serpis d’Alcoi l’inici d’un servei de  carruatge que comunicarà Benilloba amb Alcoi. José Sanjuan serà l’emprenedor, supose que alcoià, que  havent adquirit el vehicle va ha iniciar el servei. Una bona noticia per al poble de Benilloba ja que facilitarà els desplaçament a la veïna ciutat.  En l’anunci també s’enumeren les condicions, es a dir, el preus dels serveis que prestarà, així com els respectius llocs on es situa l’administració o parada on s’agafaria el servei: en la Pensió de la Viuda , en el cas d’Alcoi, que estava en l’actual carrer Gonçal Barrachina, front el carrer Casablanca. I en Benilloba en la casa Picó, nº 3 de la plaça de l’esglèsia.

                Aquest servei suposaria un gran avanç per a Benilloba, sobre tot per als comerciants i  fabricants, ja que augmentava les possibilitats  de establir millors relacions  amb centre industrial i de serveis que era Alcoi.

NOTICIES DE 1878

 

    Hui anem a veure unes quantes noticies de successos  en la Benilloba de 1878 que apareixen publicats en el diari “El correo de Alcoy”. Aquest diari fa poc temps que ha iniciat les seues publicacions i conta amb un corresponsal a Benilloba que és el que anirà  informant de les noticies.

                El 22 de gener de1878 apareix la següent publicació:

    El corresponsal es queixa  perquè sembla que en un poble com aquest no hi ha noticies que comunicar. Aleshores parla de les baixes temperatures i les seues conseqüències a mes de les dificultats econòmiques que  obliguen a emigrar cap a Catalunya.

    El 6 de febrer envia una nota breu en que parla de les eleccions i del temps, que segons ell es beneficiós per l’agricultura.

    

    El 5 d’abril ens comenta el cens de població  que es de 1459 habitants i que roman estable respecte al de 1860 i ell ho  atribueix a les dificultats econòmiques i com a conseqüència de l’emigració Catalunya  i a l’ Arger.

El 18 d’abril ens informa d’un robatori

                                                                                              

Les informacions que apareixen els dies 22 i 26 d’abril estan relacionades en el mateix robatori i en la captura dels delinqüents.

                           

        En resum es tracta de fets que es produeixen en Benilloba entre gener i abril de 1878  que  ens donen alguns detalls sobre la mala situació econòmica que obliga a l’emigració  i unes dificultats climàtiques que perjudiquen a l’agricultura. Al temps que ens donen unes dades de població que des de la perspectiva actual ens fan pensar en un poble superpoblat  ja que la superfície urbana seria inferior així com el número de cases.

JOC DE PEROLS

 

    Ací vos presente un joc de perols que consta de tres exemplars  de diferent capacitat: el xicotet seria  per a guisar per a dues persones, el mitjà per a quatre  i el gran per a sis o huit persones. Aquests perols serien la vaixella que formaria part de l’aixovar que aportava una dona de principi del s. XX en el moment de seu matrimoni.

                 Els perols són de ferro colat i s’utilitzaven per a guisar al foc de la llar. Damunt de les flames o brases es posaven els ferros, que era un triangle de ferro amb tres potes de mateix material, i damunt del ferros es col·locava el perol al que s’afegien els ingredients per a fer el menjar. Lentament anaven cuinant-se. Una vegada el menjar preparat es podia mantenir calent dintre del perol durant molt de temps, gràcies  a les propietats del ferro que permetem retenir el calor.

PRESENTACIO “BENILLOBA:MEMÒRIA D’UN POBLE”

 

             

          El dissabte  21 de juny de 2026 vaig presentar una exposició de fotos antigues amb aquest títol. L’exposició consistia amb 20 panells, cadascun dedicat a un tema diferent, que mostrava quasi 300 fotos totes referent  al poble i a la seua gent amb la qual intente fer una aproximació visual al que ha segut la vida d’aquest poble durant el segle XX.  Va assistir molta gent que va gaudir mirant les fotos, reconeixent i recordant   a persones, moments, paisatges que ja forment part de la història. Aquesta es la primera part d’un projecte més ampli que té  com objectiu un catàleg o arxiu fotogràfic mes ambiciós a la fi de deixar una memòria gràfica del que hem segut i fet en la nostra història més recent.

EXPOSICIÓ FOTOGRÀFICA

 

       Amb aquesta mostra de fotos, que va des de l’inici de la fotografia fins el anys setanta del segle passat, pretenc  fer un recorregut visual per la nostra història recient. El que ha segut la vida dels nostres avantpassat amb el seu treball,  festes, oci, la cultura, creences, modes, inquietuds, treballs... i moltes coses més que podem indagar fixant-nos en els detalls  que apareixen en cada foto. De segur, que no està tot, tal vegada resta més  darrere que el que vegem, però esta es una limitació a la que me tingut que enfrontar, perquè lògicament no hi ha fotos de tot, en primer lloc perquè no tot el mon disposa d’una càmera de fotos i després  perquè  a l’hora de fer una foto la prioritat es diferent al llarg del temps i del gust de l’autor. Per exemple: en Benilloba ha existit una activitat ramadera, doncs no tinc cap fot d’un pastor amb el seu ramat i que jo no l’haja trobat no vol dir que existeisca, ni tampoc  fotos d’oficis ja desapareguts com el ferrer, sastre, obrer.... També manquen fotos de persones que han tingut un paper rellevant en algun moment de la història del poble. Aleshores m’he tingut que limitar  a aquelles qüestions de les quals si que he obtingut informació que al meu parer son prous, ja que abasteix fins a deneu temés diferents.

                En quant a les persones que apareixen en les fotos no les hem de considerar com  a les que han tingut un paper mes representatiu en tota aquesta época, sinó mes bé, és un fet mes causal que estiguen estes persones i no altres. Lògicament són persones que tenen relació amb aquelles que m’han cedit les fotos. Però així i tot, estic satisfet, perquè és una mostra molt ampla de gent del poble. No estan tots però si que son tots els que estan. Tots han participat d’una manera més o menys activa en la vida del poble, tots han aportat el seu gra d’arena en la història del nostre poble. Algunes cares les hem conegut i les recordem, altres ja no sabem qui són. Els majors coneixerem a molta gent i el més joves a casi ningú. Alguns ens reconeixerem, altres ja no recordarem com erem. Però és molt important el considerar que tots hem conviscut i hem format part del projecte que hem construït: Benilloba.  I així vull que sevisca com un autohomenatge que ens fem, a l’autoestima que ens tenim.

ANTIC AJUNTAMENT

 

    Aquesta foto es del 26 de febrer de 1972 i pertany a la col·leció de Guillermo Miramón depositada en el Biblioteca Digital Valenciana. La foto ens mostra com era la façana  del vell ajuntament (popularment La sala) amb el rellotge de sol entre les dos balconades, la bústia per a correus i els dos arcs de carreus integrats en la façana. Aquest edifici va ser derruït en 1978 per a construir el nou ajuntament i sols es van conservar els dos arcs de mig punt i que en el nou edifici van restar oberts formant un pòrtic.

TOPONIMIA DE BENILLOBA: PARTIDES

 

        En aquesta llista van tots els topònims del terme de Benilloba i voltants, que he pogut registrar, i que fan referència a  una porció de terreny mes o menys extensa i que anomenem partida. Partida és una extensió de terreny d’una mesura variable. Alguns topònims porten el nom de partida al davant, altres no. Ací incloc topònims que encara que no porten davant el mot de partida si defineixen una porció de terreny important per ser considerada en este apartat.

Partida del Salt	Partida del Pont
Partida de l’Ombria	Partida dels Tossals
Partida de la Solana	Partida Tras l’almàssera
La Canaleta	Partida del Solar
Partida de Petrosa	Partida del Xoquet
Pla de Petrosa	La Foia
Partida del Tossal d’Espinós	L’escaleta
La Guarda	Tros del Nap
Partida de la Teuleria	Partida del Reg Nou
Partida de la Rambleta	Les Eres
Partida de la Neva	Tros de Curto
Partida de La Mitja Mola	Pla de Marc
Partida de Rodacanters	L’Almirat
Partida de la Sort	La Garbosa
Partida de Boires	Les Forques
Partida de la Venta	Algepsar
Partida de Mirambó	La Pedrera
Partida de La Condomina	La Serreta
Partida de la Noria	Pins de D.Pedro
Partida de Casió(Penàguila)	Serreta del Mas de Cosme
Partida de les Albagues (Penàguila)	L’Oratori (Penàguila)

VENDRE A RATLLA

 

                Fins  un passat no massa llunyà es practicava una mena de comerç amb unes característiques particulars: era la venta a ratlla.  Bàsicament consistia en  que el venedor li proporcionava un producte al comprador i este anava pagant-lo a poc a poc, amb una quantitat  i una periodicitat fixada  amb un acord per les dues parts. Això permetia al comprador usar el producte d’immediat mentre l’abonava en pagaments successius fins a liquidar-lo totalment. La transacció partia d’ una relació de confiança entre les dues parts.

                A Benilloba va venir durant molts anys, possiblement mes de trenta, una persona: “Miguel el de la ratlla” que venia tot tipus de roba amb esta modalitat de venda. Ell venia al poble  una o dues vegades a la setmana, segons les comandes que tenia, i portava la roba, de la tenda que tenia a Alcoi ,“Tejidos Rosana”, a les persones que prèviament li  l’ havien encomanada. Ell  calculava la talla i portava diversos models per a que la persona se’ls provara i decidirà. La clienta, perquè eren les dones les que tractaven amb ell, se’ls quedava a casa per a provar-se’ls i la setmana següent el senyor Miguel tornava per vorer que havien decidit. Si el client no estava d’acord s’emportava el gènere i el canviava la setmana següent. Si el client decidia quedar-se’l, aleshores  ja acordaven la forma de pagament: estipulaven una quantitat fixa que el client havia de pagar setmanalment al senyor Miguel o al seu cobrador. Aquest passava, una vegada a la setmana,  per les  casses per cobrar, fins  la liquidació.

                Esta modalitat de venta permetia a la gent del poble comprar articles de vestir sense tenir que desplaçar-se a Alcoi  i amb la facilitat de pagar-los  a termini i gaudir-los al moment.

                 En ma casa era habitual comprar d’aquesta manera: roba interior, calcetins, pantalons camises, vestits, etc. Quan necessitàvem alguna cosa li la demanaven i ells ens la portava. No havia límit de quantitat, sols que si compraves moltes coses la quota era major, a fi de que no s’allargara el pagament.

                Jo vaig ser el cobrador del senyor Miguel  durant quatre o cinc anys. Un dia va venir a ma casa el senyor Miguel i ens va comunicar que el seu cobrador ho havia deixat i havia pensat en mi per a la tasca. Aleshores tenia jo uns catorze anys, recorde que estava fent el quart de batxiller a l’institut d’Alcoi. De seguida vaig acceptar, sense saber quin seria el meu salari. Era la meua primera feina. Em van explicar com ho havia de fer, encara que jo ja tenia un poc d’idea perquè ho havia vist, de sempre en casa, fins i tot alguna vegada li havia pagat jo. Tenia en casa una fulla amb el nom de ma mare, la quantitat que pagava (recorde que eren 100 pts) i un requadre dividit en 50 quadrats, cadascú equivalia a 100 pts, si pagava 100 pts aleshores ratllava un quadrat (posava  el número de dia del mes), si donava 200 pts, dos quadrats( d’ací ve el nom de vendre a ratlla, per la senyal amb que marcaven els quadrats).

                Em vam donar una llista de totes les persones a les que havia de anar a cobrar. Esta llista la feia setmanalment i a cada clienta apuntava el que em pagava, al temps que ratllava el quadrat al seu paper. I així vaig començar    a eixir a cobrar totes les setmanes. Com estava estudiant ho feia el cap de setmana:  dissabte i si en restava alguna casa tornava el diumenge. Recorde que en aquell moments la llista constava de unes seixanta persones i la tenia organitzada per carrers, començant per ma casa anava passant successivament per tots el carrers, a un costat i a l’altre del carrer major fins les escoles, després continuava pel carrer del metge, casetes noves i baixava pel carrer S. Josep.

                Encara que totes les dones eren molt amables amb mi, degut a la meua timidesa, passava dificultats alhora d’entrar a les cases. El fet de tenir que encarar-me a dones majors em suposava un  gran respecte. En canvi, en allò referent a cobrar, tornar diners, apuntar el que cada persona pagava no en suposava cap problema. Sempre em van quadrar els contes que jo treia quan arribava a casa. Però el fet de guanyar uns diners, feia que seguirà endavant, afrontant la timidesa i continuant amb  el treball.

                La meua més gran sorpresa va ser quan el primer dia que va venir el senyor Miguel, va contar la recaptació i  va deixar dintre la cartera que jo utilitzava per al cobrament, el meu sou: 300 pts. Jo no ho vaig vorer fins la vesprada quan vaig venir  de l’institut: que alegria, no m’ho podia imaginar. Els meus pares creien que s’havia enganyat i no vam tocar els diners fins la setmana següent quan va tornar i els va confirmar que era eixe el meu sou, el 5% de la recaptació. Això, per a mi, era una fortuna.  Allà per l’any 1972 suposava un bon sou per a les dues hores aproximadament  que en costava recórrer totes les cases.

                Per aquells temps corrien les monedes de 100 pts. de plata. I el senyor Miguel em pagava amb aquella moneda.

                Esta tasca la vaig fer durant totes les setmanes fins que me’n vaig anar, als divuit anys, a estudiar a Valencia, aleshores la  va continuar el meu germà. Encara, si em pare a pensar, recorde, carrer per carrer,  a totes les cases que entrava, el nom de les dones a les quals  cobrava i fins tot, la quantitat que em pagaven.